Setge de Castellnou d'Arri (1211)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgSetge de Castellnou d'Arri
Croada albigesa
El poble de Castellnou d'Arridari al costat del canal
El poble de Castellnou d'Arridari al costat del canal
Data setembre de 1211
Localitat Castellnou d'Arri
Resultat Victòria francesa
Castellnou d'Arri (França)
Castellnou d'Arri
Castellnou d'Arri
Coord.: 43° 19′ 0″ N, 1° 57′ 0″ E / 43.31667°N,1.95000°E / 43.31667; 1.95000
Bàndols
Escut del regne de França Regne de França
Croats Croats
Llenguadoc Comtat de Tolosa

El Setge de Castellnou d'Arri de 1211 fou una de les batalles de la Croada Albigesa.

Antecedents[modifica]

Després del setge de Tolosa de 1211, els cònsols tolosans enviaren a Pere el Catòlic una lletra plena de dignitat, que donava una relació de les malifetes franceses i concloïa amb aquest termes:[1]

« Sapigueu, sense cap mena de dubte, que el que han fet i el que barrinen encara contra Monsenyor el nostre comte i nosaltres, ho farien potser, i pitjor encara, si hom els donava el poder, contra d'altres prínceps i sobirans, i llurs ciutadans i burgesos. Nam tua res agitur, paries cum proximus ardet! Quan la paret del veí crema, es tracta també dels teus interessos »

Per al sobirà de Catalunya, la guerra al nord dels seus estats tenia molta importància i perill que. El rei anglès Joan sense Terra donà ordre al seu senescal d'Aquitània, Savaric de Mauleon, comte de Southampton i senyor de Poitou-, d'anar a socórrer el seu ex-cunyat Ramon VI de Tolosa, i en Savaric ho féu saber, abans que ningú, a la germana del rei Pere, la comtessa Elionor d'Aragó i de Castella, a la manera galant d'aquella societat de trobadors. Li adreçà una poesia en què deia que, per ella, gentil reina catalana, estava disposat a intervenir al Tolosà, amb cinc-cents dels seus cavallers, bascos i brabançons.

Retrat de Pere el Catòlic

El territori d'Urgell ja causaria prou complicacions amb el vescomte Guerau IV de Cabrera, que havia pres les armes i ocupat Balaguer, i molts altres castells del comtat. El rei Pere hagué de desallotjar En Guerau de la plaça de Balaguer i, finalment, capturar-lo a Llorenç, on, ensems amb la seva família, se li reté, i fou portat al castell de Jaca. El rei, això no obstant, l'alliberà tot seguit, des que el vescomte s'avingué a lliurar a Guillem Ramon II de Montcada els seus principals castells.

Així doncs, el rei Pere, enfeinat al nord i al sud dels seus regnes peninsulars, no ho podia intervenir directament. D'una manera indirecta, però, envià un representant de la terra catalana a ajudar els tolosans: el vescomte del Bearn, Gastó IV de Bearn, es posà a les ordres de Ramon VI. Aquest, amb l'ajut dels comtes de Foix i de Comenge, als quals s'afegien ara els d'en Gastó i d'en Savaric de Mauleon, projectà el setge de Carcassona; i cap a finals de setembre va tenir un nombrós exèrcit, a punt d'efectuar-lo.

En Simó de Montfort s'inquietà pregonament quan rebé aquesta nova. Ja que les forces que podia reunir eren més aviat ínfimes, i afeblir les guarnicions dels seus castells hauria estat una imprudència. Escoltà el consell de l'anglès Hug de Lacy -per a qui tancar-se dins de Carcassona era córrer el risc d'ésser vençut tard o d'hora per la fam- i decidí d'esperar a Castellnou d'Arri l'atac dels occitans.

Simó de Montfort, a punt per a la lluita

El setge[modifica]

Feia poc que Simó IV de Montfort i la seva minsa tropa s'havien instal·lat a Castellnou d'Arri, quan arribaren els vassalls i aliats de Ramon VI de Tolosa. Els habitants del raval els obriren les portes de la vila, però En Monfort es féu fort dins el castell i els obligà a abandonar-la. Aleshores, el comte Ramon, en lloc d'assetjar, «instal·là el seu campament dalt una muntanya, enfront de la fortalesa, i s'envoltà talment de fossats, de barreres i d'atrinxeraments, que semblaven més aviat ells els assetjats i no els qui assetjaven».

Presoner dins el seu propi castell, víctima dels atacs intrèpids que, amb tot el seu ardor pirinenc, el comte Foix i el seu feien repetidament, la condició d'En Montfort esdevenia crítica. Es determinà, doncs, malgrat tot, a enviar a Carcassona el seu amic Guiu de Levís a cercar queviures, que començaven a mancar, i aplegar les tropes de Besiers i Carcassona.

Guiu de Levís tornà sol, ja que les milícies de la regió no havien volgut córrer el risc de socórrer el castell de Castellnou d'Arri. En Montfort estava presoner «amb les portes ben tancades». Però tornà a enviar el seu mariscal, aquest cop cap a Narbona, on reeixí a reclutar uns tres-cents homes. Però pel camí la tropa s'anà desbandant i cadascú tornà a casa seva.

En Monfort donava proves, en aquells moments, d'una gran presència d'ànim i esgotava tots els mitjans per fer-se alliberar d'aquell castell assetjat on continuava aguantant. Despatxà cap a Fanjaus, En Guillem Cat, «un cavaller carcassonès a qui havia curullat de béns i tingut sempre en gran familiaritat». Però En Guillem Cat es desenganyà i, penedit de la seva traïció a la causa occitana, desertà de les tropes d'En Montfort i es passà al costat de Ramon VI. «Per això», diu Guillem de Pueglaurens, «el comte de (de Montfort) detestà encara més els cavallers de la nostra llengua».

Les tropes del comte de Foix, mestresses del camp de batalla, es dedicaren al saqueig i es desbandaren. La majoria eren soldats professionals, i allò representava per a ells un benefici molt més important que la paga. «Gran follia», diu la Cançó. Marli i Levís se n'adonaren i tornaren un altre cop a presentar-los batalla. En Montfort, des d'una porta de Castellnou d'Arri, havia seguit el combat, i ara decidí de prendre-hi part. Vaux de Cernai li posa a la boca aquestes paraules: «Vull vèncer amb els meus o morir amb ells. Anem-hi doncs nosaltres també i, si cal, morim amb ells». Els homes de la peonada romangueren al castell per defensar-lo fins que tornés.

En Montfort prengué una part tan decisiva en la batall, que creà el desordre i la desfeta en els rengles occitans. Ramon Roger I de Foix, amb l'escut trencat i l'espasa rompuda, veié com li arrencaven la victòria de les mans, malgrat les proeses que realitzà el seu fill. La seva cavalleria i la seva infanteria començaren a córrer, i a fugir, perseguides de prop pels croats.

«Els fugitius, per escapar a la mort», ens diu Vaux de Cernai, «cridaven amb totes les forces; Montfort!, pensant que aquesta superxeria els salvaria i els podria fer passar com a gent nostra. Però els nostres pogueren frustrar llur astúcia. Quan sentien cridar per un enemic: Montfort, Montfort!, li deien: Si ets un dels nostres, mata aquell que corre, i li ensenyaven un dels qui fugien. El primer, espaordit, matava el seu company; però tot seguit el qui l'havia mort rebia la recompensa de la seva mentida i del seu crim, perquè els nostres el mataven a ell també».

Mentre a Lasbordas hi havia aquesta batalla, En Savaric de Mauleon llançà un assalt, sense resultat, contra el castell, que defensaven només cinc cavallers i els peons de la croada. El comte de Tolosa, en canvi, en comptes de córrer al socors del comte de Foix, romangué a la seva tenda. La seva inèrcia inexplicable salvà En Montfort. Si Ramon VI hagués anat al combat per auxiliar amb les seves forces els homes que es batien per ell, En Simó hauria sucumbit sota el nombre. I, encara que s'hagués pogut escapar al castell, hauria estat pres infal·liblement. Ara, en canvi, havia lliurat batalla i triomfat.

El setge de Castellnou d'Arri continuà, però quan En Montfort necessità tropes fresques ja anà ell mateix a reclutar-les, i sortí de Castellnou d'Arri sense que hom l'inquietés. En Montfort anà fins a Narbona i tornà amb un nou contingent de croats. Però Ramon VI, que encara continuava el setge després de la desfeta del comte de Foix, en saber que el nou exèrcit d'En Montfort s'acostava, perdé la paciència i es retirà a Puèglaurenç, que poc temps abans se li havia rendit.

Conseqüències[modifica]

El setge de Castellnou d'Arri no havia servit de res, però els dos partits començaren a parlar-ne com una gran victòria. El comte de Foix, més sagaç que el seu senyor, s'aprofità que les forces occitanes fossin encara intactes i que en Simó de Montfort -que es trobava escàs de diners- havia de llicenciar les seves tropes mercenàries. Envià missatgers a tots els castells dels voltants per anunciar-los que En Montfort havia estat derrotat. I aquells ho feren tan bé que fins digueren que l'havien penjat i escorxat.

Llavors hi hagué per tot el Llenguadoc un moviment d'insurrecció general contra els francesos, que no es podien fer popular de cap manera. I és que, a part la diferència de llengua -que els cronistes de l'època s'encarregaren sempre de fer remarcar-, els cavallers croats governaven llurs nous feus com si fossin terres franceses i no permetien que se'ls deixés de pagar ni un sol dels drets deguts.

Al moment d'iniciar-se la revolta, hi havia a Lagrave el francès Ponç de Beaumont, que feia revisar les bótes per a la verema que s'apropava. El boter li demanà que verifiqués el seu treball i, quan el francès estava examinant l'interior d'una bota, li tallà el cap amb un cop de destral. Amb revoltes consemblants, després d'haver-se emparat de les guarnicions franceses o d'haver-les degollades, més de cinquanta castells cridaren el comte de Tolosa perquè hi posés guarnició.

En Montfort veié atenuats aquests cops per l'arribada de dues tropes que els seus predicadors havien reclutat a França i a Alemanya. I a l'alegria d'aquests reforços s'afegí, cap als volts de Nadal, l'arribada del seu germà Guiu de Montfort, que tornava d'ultramar. La darrera vegada que s'havien vist era a Palestina, on en Guiu de Montfort «prengué una molt noble esposa de sang reial, senyora de Sidó, i que ara l'acompanyava, ensems amb els fills que havia tingut d'ell».

Els dos Montfort passaren plegats les festes de Nadal, però només s'atorgaren aquell curt descans, ja que, a finals de desembre de 1211, recomençaren la campanya. Atacaren el castell de les Todeles, patrimoni d'En Fredeló de Lautrec, i se n'empararen al cap d'uns quants dies.

Tota la guarnició fou degollada i només se salvà el senyor del lloc, ja que havia de servir per a canviar-lo per En Drogós de Compans, cosí d'un dels croats.

Cap als volts de la Pasqua, En Simó descobrí que les tropes dels comte de Tolosa es trobaven a Galhac. El mateix dilluns de Pasqua, En Montfort marxà contra aquell castell, però el comte Ramon no contestà al seu repte i es retirà. Com si hagués volgut evitar, de moment, tota acció decisiva. Com si hagués tingut referències del que feia a favor seu el papa Innocenci III.

Als darrers d'abril de 1211, el sobirà pontífex havia demanat explicacions als seus legats sobre la situació al Llenguadoc. «No hi ha cap raó», havia dit el Sant Pare, «per a atorgar-vos la demanda que heu fet de disposar dels Estats del comte a favor d'un altre...». Primer calia jutjar-los, i en forma prescrita des de Roma. Però, per evitar cap mena de fraudulència, havia conclòs així les seves instruccions: «Obrarem com el bé de la pau i de la fe ho requereixin, però volem que hom ens assabenti de tota la veritat».

Referències[modifica]

  1. Ventura i Subirats, Jordi. Pere el Catòlic i Simó de Montfort. AEDOS, 1960, p.158-163. 

Bibliografia[modifica]

  • Jordi Ventura, «Pere el Catòlic i Simó de Montfort», pàgs. 138 a 163, Editorial Aedos, Diposit Legal B. núm. 112261.-1960, Núm. de registre 657-60