Setge de Làrida (800)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Setge de Larida (800))
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSetge de Larida (800)
Conquesta carolíngia de Catalunya
Setge de Larida (800) (PI 814)
Setge de Larida (800)
Setge de Larida (800)
Setge de Larida (800)
Coord.: 41° 37′ 0″ N, 0° 37′ 0″ E / 41.61667°N,0.61667°E / 41.61667; 0.61667
Frankish Empire 481 to 814-ca.svg
L'extensió de l'Imperi Franc
Tipus setge
Data Hivern del 800
Coordenades 41° 37′ 00″ N, 0° 37′ 00″ E / 41.61666667°N,0.61666667°E / 41.61666667; 0.61666667
Lloc Larida
Estat emirat de Làrida
Resultat Victòria musulmana
Bàndols
Regne Franc Emirat de Còrdova
Comandants en cap
Guillem de Tolosa
Ademar de Narbona
Modifica les dades a Wikidata

Antecedents[modifica]

Al segle V Barcino fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa i hi van instal·lar la cort per un breu període. El 531 Amalric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà amb el nom de Madinat Barshiluna.

La conquesta de Girona, el 785, i la conquesta de la franja de terres situades entre les comarques del Pla de Banyoles i l’Alt Segre van obrir el camí a l'atac a Barcelona, que havia restat més de 80 anys, almenys tres generacions nascudes i criades en un medi musulmà. La majoria de la població s’havia convertit, tret d'una minoria recalcitrant restava cristiana,[1] a la qual, per la liberalitat musulmana, se li tolerava el culte i el seu regiment per governants indígenes.

L'Emirat de Còrdova estava en ple conflicte doncs Al-Hàkam I estava lluitant contra les pretensions dels seus oncles Sulaymán i Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman,[2] que es van rebel·lar a la mort d'Hixam I, i el 798, Guillem de Tolosa, qui en nom de Lluís el Pietós coordinaria les operacions per conquerir al-Tagr al-Ala, va convocar la Dieta de Tolosa a la qual van assistir ambaixadors d'Alfons II d'Astúries i Bahlul Ibn Marzuq[3]

El setge[modifica]

El 800, Lluís el Piadós va dirigir-se a Barcelona, doncs el valí Sadun al-Ruayni, que havia estat molt compromès en la revolta d'Abd-Al·lah ibn Abd-ar-Rahman[3] havia ofert la ciutat als carolingis, però es va desdir, i el Pietósi encara no se sentia prou fort per iniciar el setge, va dissimular les seves intencions i es va dirigir cap a l'oest passant el riu Llobregat (Rubricatus) que formava la frontera entre carolingis i omeies (francs i àrabs, cristians i musulmans) anant a assetjar Lleida a la riba del Segre. Després de pocs dies la ciutat fou ocupada i destruïda. No cal dubtar del saqueig de la ciutat i del considerable botí que es va obtenir. També foren ocupats diversos castells o fortaleses de la rodalia que Lluís va fer desmantellar.

Conseqüències[modifica]

Lluís el Piadós va reprendre el camí cap al nord en direcció a Aquitània seguint el riu Cinca, i es va acostar a Wasqa.[4] Sembla que el valí Azam que nominalment se li havia sotmès, li va refusar tanmateix l'entrada (com havia fet el de Barcelona) i la regió d'Osca fou saquejada i alguns castell destruïts. Després va tornar a Tolosa on va passar l'hivern (800-801).

A finals de 800 es va reunir un enorme exèrcit amb tropes d'Aquitània, Bascònia, Borgonya i Gòtia[5] i diversa maquinària de setge i van prendre Barshiluna. A més, es provoca una revolta a Pamplona que acaba amb la sobirania musulmana.

Els carolingis convertiren Barcelona en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica, un territori que des d'Elna, passant per Girona, arribava fins a Barcelona. El territori conquerit tenia molts punts febles, perquè quedava molt poc defensat dels possibles contraatacs islàmics, partint de les terres d'Al-Tagr al-Ala, la frontera superior, organitzada a l'entorn de Saraqusta i la seva base avançada de Larida. L'esquema políticoadministratiu es va organitzar a l’entorn de dues autoritats: el comte i el bisbe.[6] Berà, fill de Guillem de Tolosa, va ésser nomenat primer comte de la ciutat.

Referències[modifica]

  1. Francesc Roca, 801: La conquesta de Barcelona
  2. d'Abadal i de Vinyals, Ramon. El domini carolingi a Catalunya (en català). Institut d'Estudis Catalans, 1986, p.86-92. ISBN "84-7283-082-9. 
  3. 3,0 3,1 Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.186-188. ISBN 978-84-321-1882-1. 
  4. Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya, Volum 1 (en català). 2a ed.. Alpha, 1962, p.40. 
  5. Cronicó de Moissac
  6. Joan Francesc Cabestany i Fort i Josep Maria Palau i Baduell, El castell i l'església de Sant Pere Sacama (Segles IX-XII)