Setge de Sevilla (1369)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgSetge de Sevilla (1369)
Primera Guerra de Successió castellana
Data 1369
Localitat Sevilla i Sanlúcar de Barrameda
Resultat Victòria d'Enric II de Castella
Setge de Sevilla (1369) (PI 1150)
Setge de Sevilla (1369)
Setge de Sevilla (1369)
Setge de Sevilla (1369)
Coord.: 37° 23′ 0″ N, 5° 59′ 0″ O / 37.38333°N,5.98333°O / 37.38333; -5.98333
Bàndols
Corona de Castella Regne de Castella Regne de Portugal Regne de Portugal
Comandants en cap
Corona de Castella Enric II de Castella Regne de Portugal Ferran I de Portugal
Comandants
Corona de Castella Ambròs Boccanegra Regne de Portugal Lanzarote Pezana

El Setge de Sevilla fou un enfrontament bèl·lic emmarcat en la Primera Guerra de Successió castellana, en la qual Ferran I de Portugal pretenia la corona del Regne de Castella, que disputava a Enric II de Castella.

Antecedents[modifica]

A la mort de Pere I de Castella, assassinat pel seu germà bastard Enric després de la batalla de Montiel, Ferran I de Portugal va reclamar els seus drets sobre el tron de Castella com besnét de Sanç IV de Castella. Molts nobles van reconèixer Ferran, aconseguint algunes places i ciutats, desfermant-se-se la Primera Guerra de Successió castellana. El rei de Portugal es va aliar amb Muhàmmad V de Gharnata i amb Pere el Cerimoniós, qui li va prometre en matrimoni a la princesa Elionor.

Es va obrir la campanya per mar i terra. L'esquadra portuguesa havia de bloquejar el Guadalquivir i assetjar Sevilla, mentre Ferran I entrava per Galícia amb el suport d'Andeiro Joao Fernandes.[1] mentre Muhàmmad V havia de prendre Algesires.

El setge[modifica]

L'estol portuguès, que va sortir de Lisboa el mes de maig, compost per 24 galeres portugueses i quatre genoveses, i 30 naus portugueses,[2] es dirigí a la desembocadura del Guadalquivir, a les ordres de l'almirall Lanzarote Pezana. La flota castellana, de 20 galeres comandada per Ambròs Boccanegra va salpar en direcció a Carmona, on va embarcar la tropa, i a continuació va sortir a la recerca de l'estol portuguès, que sabia de la seva arribada i va sortir a mar obert, on tindria avantatge sobre les castellanes.

A Sanlúcar de Barrameda, veient la maniobra de la flota portuguesa, Enric II de Castella va retornar a Sevilla i feu armar set galeres i naus del Golf de Biscaia a Santander, per tal que es dirigissin a Sevilla,[3] aconseguint sorprendre la flota portuguesa, que havia tornat a la boca del riu per bloquejar-lo, amb un atac amb vaixells incendiaris, de manera que van perdre tres galeres i dues naus.[4]

Conseqüències[modifica]

Després de la seva victòria, les tropes castellanes van desembarcar a la costa de Sevilla, recorrent totes les platges fins a l'Estret de Gibraltar sense trobar enemics, i el rei de Portugal es va veure obligat a buscar la pau. Algesires va mantenir-se en mans granadines deu anys, i Andeiro Joao Fernandes va trobar dirigir-se a Anglaterra, on el va acollir Joan de Gant.

Referències[modifica]

  1. (portuguès) Joaquim Lopes Carreira de Mello, Compendio da historia de Portugal, p.54-55
  2. (portuguès) Duarte Nunes de Leão, Primeira parte das Chronicas dos Reis de Portugal
  3. (italià) corsari del mediterraneo, Ambrogio Boccanegra
  4. (castellà) Biografía de don Micer Ambrosio Bocanegra