Setge de Tui

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSetge de Tui
Guerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Setge de Tui (Galícia)
Setge de Tui
Setge de Tui
Setge de Tui
Coord.: 42° 2′ 53″ N, 8° 38′ 40″ O / 42.04806°N,8.64444°O / 42.04806; -8.64444
Tipussetge Modifica el valor a Wikidata
Data15 març Modifica el valor a Wikidata –  4 octubre 1809 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades42° 02′ 53″ N, 8° 38′ 40″ O / 42.048056°N,8.644444°O / 42.048056; -8.644444
LlocTui Modifica el valor a Wikidata
Resultatvictòria francesa
Bàndols
Bandera de França. Imperi Francès Bandera de guerra espanyola (1785-1931) Regne d'Espanya
Comandants en cap
Thomas Mignot de Lamartinière Mauricio Troncoso de Lira Sotomayor
Forces
3.000[1] 8.000[2]

El setge de Tui de 1809 va ser un episodi de la guerra del francès.

Antecedents[modifica]

Campanyes franceses

Després de la desastrosa Convenció de Sintra, en la qual es va permetre la repatriació de les tropes franceses derrotades en la batalla de Vimeiro, els comandants de l'exèrcit britànic van ser cridats a la seva pàtria per enfrontar-se a una recerca i les tropes expedicionàries britàniques a Espanya i Portugal van ser deixades al comandament de John Moore. Amb l'arribada del propi Napoleó amb un exèrcit a Espanya, els francesos van entrar a Madrid el 4 de desembre,[3] van posar setge a Saragossa, que caigué en 21 de febrer de 1809, Soult rep ordres de l'emperador de perseguir i derrotar l'exèrcit anglès del general Moore, que ha de reembarcar durant la batalla de La Corunya[4] i les tropes franceses conquesten Galícia sense resistència.[5]

El rearmament austríac que acabaria amb la guerra de la Cinquena Coalició provocà que Napoleó marxés de Valladolid el 17 de gener, arribant a París el 23 de gener[6] i va ordenar al mariscal Soult que envaís Portugal des del nord però l'hivern va fer impracticable el Miño i per la resistència de les forces portugueses situades entre Cerveira i Valença i Soult va decidir fer una volta per la frontera muntanyosa de l'alt Minho. El mariscal Soult va sortir de Tui el 17 de febrer en direcció a Portugal, deixant al general Lamartinière com a comandant de la ciutat, i de seguida la població de la província de Tui es va revoltar, obligant a la guarnició francesa de 3.000 homes[1] a tancar-se a la ciutat, i Pere Caro Sureda, marquès de la Romana va enviar reforços des de la vall de Monterrei.

El setge[modifica]

El 15 de març, Mauricio Troncoso de Lira Sotomayor,[7] l'abat de Couto, i el jutge i el procurador general de Tui i altres cabdills posaren a setge la ciutat, amb uns 8.000 homes,[2] a la que s'uniren portuguesos de Valença, situada enfront, impedint l'enviament de reforços a Vigo,[2] i esperaven que el setge acabés aviat amb èxit.

El 6 d'abril, Lamartinière va fer una sortida, prenent quatre canons a Francos, a prop de la ciutat, i s'aconsegueix més els ànims, el general Maucune des de Santiago amb una columna d'infanteria i cavalleria, i el general Heudelet amb una altra columna des de Portugal enviada per Soult, que havia pres Porto, per a recuperar l'artilleria que havia deixat.[8] Heudelet pren Valença el 10 d'abril sense resistència, i Lamartinière es va unir a Heudelet a Valença.

Conseqüències[modifica]

Soult va travessar la frontera el 7 de març de 1809 per Trás-os-Montes amb 23.000 homes, d'ells 4.000 a cavall, i 50 peces d'artilleria, prenent Chaves el 12 de març.[9] i escombrant les defenses de Braga el 20 de març[10] i les de Porto el 28 de març de 1809.

Francisco da Silveira, amb un exèrcit format per tropes regulars, reorganitzat després de ser dissolt per Jean-Andoche Junot durant la primera invasió, regiments de milícies, nombroses ordenanças i voluntaris civils, mal armats i mal equipats, sense oficials va recuperar Chaves el 20 de març, i escampant les seves forces pel Tâmega fins Amarante i Peñafiel bloquejant Louis Henri Loison fins al 2 de maig.[11] quan Arthur Wellesley, que va arribar a Lisboa el 22 d'abril ja havia iniciat l'ofensiva,[12] obligant, després de la segona batalla de Porto, a la retirada de Soult de Portugal fins al seu punt de partida, la ciutat d'Ourense. Sabedor el mariscal Ney de les diferències entre la Junta d'Astúries i la Romana, va envair Astúries amb 6.000 homes des de Galícia fins a Oviedo, mentre des de Valladolid amb una força semblant travessava el port de Pajares el general François Étienne de Kellermann. Ney va entrar a Oviedo el 19 de Maig, Kellermann va quedar-se a Oviedo, i a Villaviciosa al general Jean Pierre François Bonet, que havia arribat des de Santander, i Ney va tornar a Galícia. El mes de juny, Soult decideix abandonar Galícia per Valdeorras en direcció a Zamora després de la seva derrota a la batalla de Ponte Sampaio.[13]

Wellesley va avançar cap a Espanya per unir-se als espanyols de general Cuesta, combatent a la batalla de Talavera contra sota el mariscal Claude Victor Perrin i el major general Horace Sébastiani,[14] i Wellesley immediatament es va retirar a Portugal atès que Nicolas Jean de Dieu Soult pretenia tallar la seva retirada a Portugal.[15]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Partisanos y tiradores del Miño». La Voz de Galicia, 09-04-2018. [Consulta: 23 novembre 2019].
  2. 2,0 2,1 2,2 Rolland, Eduardo. «Los frailes de la Reconquista de Vigo». La Voz de Galicia, 17-08-2014. [Consulta: 23 novembre 2019].
  3. Robinson, Charles Walker. Lectures upon the British campaigns in the Peninsula, 1808-14 (en anglès). Mitchell, 1871, p. 10. 
  4. Oman, 1902, p. 503.
  5. Troncoso García-Cambón, Ricardo. «Vida militar de Jacques Antoine Chalot: comandante militar de Vigo durante su Reconquista.». A: Boletín do Instituto de Estudios Vigueses. INSTITUTO DE ESTUDIOS VIGUESES, 2011, p. 231. 
  6. Lanfrey, Pierre. The History of Napoleon the First: 1808-1811. vol.4. 2a ed.. Macmillan, 1811, p. 42. 
  7. Llera as neves, Luis C. «El Concello de As Neves paraliza la reforma de un pazo del XVIII». La Voz de Galicia, 06-02-2013. [Consulta: 23 novembre 2019].
  8. Napier, 1873, p. 182.
  9. Southey, 1827, p. 175.
  10. Hughes, Thomas Smart. The history of England: from the accession of George III, 1760,to the accession of Queen Victoria, 1837. vol.5. G. Bell, 1855, p. 308. 
  11. Rickard, J. Defence of Amarante, 7 April-2 May 1809, 12/3/2008 [Consulta: 18 novembre 2019]. 
  12. Aldington, Richard. Wellington, Being an Account of the Life & Achievements of Arthur Wellesley, 1st Duke of Wellington. W. Heinemann Limited, 1946, p. 132. 
  13. Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, 1868, p. 204.
  14. Pagnet, 2005, p. 93.
  15. Wellesley, Richard. The Despatches and Correspondence of the Marquess Wellesley, K. G.: During His Lordship's Mission to Spain as Ambassador Extraordinary to the Supreme Junta in 1809. John Murray, 1838, p. 152. 

Bibliografia[modifica]

  • Gomez de Artéche y Mora de Elexaveitia, J. Guerra de la Independencia. vol.3. 2a ed.. Imprenta del Asilo de Huérfanos, 1868, p. 204. 
  • Napier, William Francis Patrick. History of the war in the Peninsula and the south of France, from the year 1807 to the year 1814. D. & J. Sadlier, 1873. 
  • Oman, Charles. A History of the Peninsular War. vol.I. Clarendon Press, 1902. 
  • Southey, Robert. History of the Peninsular War (en anglès). vol.2, 1827, p. 169. 
  • Pagnet, Julian. Wellington's Peninsular War: Battles and Battlefield. Julian Pagnet, 2005. ISBN 1473820669.