Setge de Turtuixa (1148)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgSetge de Turtuixa (1148)
Reconquesta
Segona Croada
Localització de Tortosa respecte al Baix Ebre
Localització de Tortosa respecte al Baix Ebre
Data 1148
Localitat Turtuixa
Resultat victòria catalana
Setge de Turtuixa (1148) (PI 1150)
Setge de Turtuixa (1148)
Setge de Turtuixa (1148)
Setge de Turtuixa (1148)
Coord.: 40° 48′ 0″ N, 0° 31′ 0″ E / 40.80000°N,0.51667°E / 40.80000; 0.51667
Bàndols
Imperi almoràvit Almoràvits Corona d'Aragó Corona d'Aragó
Occitània Vescomtat de Narbona
República de Gènova República de Gènova
Orde del Temple Orde del Temple
Orde Hospitalari Orde Hospitalari
Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem Orde del Sant Sepulcre
Comandants en cap
Corona d'Aragó Ramon Berenguer IV
Occitània Ermengarda de Narbona

El setge de Turtuixa va tenir lloc des del 29 de juny fins a finals de desembre de 1148.[1] La plaça musulmana ja havia sofert altres setges als quals s'havia resistit. Aquest cop va ser assetjada per un estol liderat pel comte de Barcelona que comptava amb el suport de Gènova, amb la vescomtessa Ermengarda de Narbona, i els hospitalers i templers de Guillem Ramon I de Montcada, a més de comptar amb l'aprovació del papa.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

La conquesta de la ciutat de Turtuixa era una vella aspiració dels cristians. En produir-se, a les darreries del segle VIII i les primeres del IX, la conquesta carolíngia de Catalunya, hom intentà d'atènyer l'Ebre; i així en els anys 804, 808 i 809 veiem repetits atacs contra Turtuixa, el darrer dels quals fou dirigit per Lluís I el Pietós, però d'aquell esforç no se'n va treure altre resultat que fer Turtuixa tributària dels francs, nominalment i precàriament.

La Tortosa musulmana[modifica | modifica el codi]

Turtuixa era la gran plaça forta de la frontera sarraïna per aquest cantó. Tarragona, convertida en un munt de runes, va romandre deshabitada durant llargs anys, i el seu clos i el seu territori van ésser dominats alternativament pels catalans i pels sarraïns, o bé restaren dins la zona de separació, sotmesa a les incursions dels uns i dels altres.

Durant la dominació musulmana, Turtuixa havia assolit el punt més alt de la seva esplendor. Poc temps abans de la reconquista de la ciutat de l'Ebre, escrivia el geògraf musulmà Al-Idrissí:

« La ciutat de Turtuixa està emplaçada al peu d'una muntanya i cenyida per forts murs...Hi ha molts mercats i bells edificis, artífexs i pagesos, i hi són construïdes grans embarcacions amb la fusta treta de les muntanyes que la volten, cobertes de pins de corpulència i alçada notables, la fusta dels quals és utilitzada per als pals i les vergues dels navilis i és de color rogenca, lluent, reïnosa, de gran durada, i no està, com les altres fustes, subjecta a ésser deteriorada pels insectes, i per això té gran fama. »
Al-Idrissí

En temps de Ramon Berenguer I el vell, la conquesta de Tarragona i Turtuixa fou ja un dels principals designis del comte. Però aleshores mancaren l'ocasió o els mitjans per assolir l'objectiu. En temps de Berenguer Ramon II i de Ramon Berenguer III, els esforços es repeteixen. El mateix designi veiem en els primers anys del regnat de Ramon Berenguer IV. Assegurada la possessió de Tarragona en els últims anys del regnat de Ramon Berenguer III i primers del regnat de Ramon Berenguer IV, la conquesta de Turtuixa pogué al capdavall realitzar-se.

Ramon Berenguer IV va saber aprofitar l'avinentesa que li oferia la decadència de la Dinastia almoràvit a la península Ibèrica. D'altra banda, la presa d'al-Mariyya va facilitar, almenys indirectament, el projecte de conquesta de Turtuixa.

« El cop terrible donat als alarbs riberencs del Mediterrani -observa Aulèstia-, precisament en la costa Sud, allà on aportaven tots els reforços i naus de l'Àfrica, havia d'espantar els reis d'aquelles terres, que s'atrevirien a auxiliar els tortosins. »

Pacte amb Gènova[modifica | modifica el codi]

Per a emprendre la conquista, el comte de Barcelona pactà amb la República de Gènova, amb la vescomtessa Ermengarda de Narbona, amb els hospitalers i templers, amb Guillem Ramon I de Montcada i amb altres nobles. A més, va obtenir que el papa Eugeni III ajudés a l'empresa amb una butlla on eren concedits a tots els qui concorreguessin a l'expedició, els mateixos privilegis atorgats als qui anaven a lluitar a Terra Santa. Aquest privilegi apostòlic fou ratificat (1153).

Ramon Berenguer IV i la seva esposa Peronella, segons una versió del segle XVII

Llesta la conquesta d'Almeria, Ramon Berenguer tornà amb les seves galeres i amb l'estol genovès a la platja de Barcelona. Era a l'hivern. La més gran part dels navilis genovesos es quedaren al nostre port. Una petita part—dues galeres—amb els cònsols Oberto Torre i Ansaldo d'Oria, anà a Gènova, portant els diners, fruit de la conquesta, que permetrien d'eixugar els deutes de la ciutat. Els Annales Ianuenses diuen que els genovesos, amb tot el que ja feia un any que eren lluny de les mullers i els fills i de les seves cases, s'aturaren ací tot l'hivern «per tal que poguessin amb més seguretat anar l'estiu vinent, amb les coses que caldrien, a la presa de la ciutat de Tortosa». L'analista genovès explica els preparatius de la nova campanya:

« I per a això dels boscos que eren ben enllà de la ciutat tragueren fusta per a màquines i castells; i, durant l'estiu i en el mateix lloc, ajustaren totes les coses necessàries; i a fi d'augmentar el nombre de l'host, trameteren tot seguit missatgers a Gènova, perquè en vinguessin de presa homes amb naus i armes. »

A l'estiu de l'any 1148, quedaren aplegats per a l'empresa un nombrós estol i una poderosa host. Els ciutadans de Barcelona formaren un important contingent armat. La vescomtessa Ermengarda de Narbona acudí amb la seva gent. També prengué part en les operacions Guillem de Montpeller. Hi acudiren cavallers d'altres indrets de la Gàl·lia meridional com Bertran de Tolosa, un cert nombre de normands o anglesos (anglicós), i alguns pisans, no gaires. L'abat Esteve de Monteflabon, a la Lorena, havia vingut per manament d'Eugeni III i a instàncies del comte de Barcelona, amb nombrosos croats. Hi havia així mateix Berenguer, abat de la Grassa. Els nobles catalans hi eren nombrosíssims. Sembla que hi havia el comte de Pallars Jussà, Arnau Mir. Algun historiador esmenta, entre els que acudiren al setge, alguns cavallers aragonesos. Amb motiu d'aquesta expedició, es reconciliaren Ramon Berenguer IV i Ponç de Cervera, el raptor d'Almodis, germana del comte; Ponç cooperà al setge amb les seves mainades, que anaren cap a Turtuixa per terra.

Comença el setge[modifica | modifica el codi]

El 29 de juny de 1148, diada de Sant Pere, l'estol, carregat de gent i de material de guerra, es féu a la mar, sota l'alt comandament del comte de Barcelona. El dia primer de juliol arribà a les boques de l'Ebre. Seguí riu amunt, i a unes dues milles de la ciutat s'aturà. Turtuixa era una plaça poderosament fortificada pels sarraïns; estava voltada d'una muralla amb moltes torres, i tenia, dalt la muntanya que li és veïna, un castell molt fort: la Suda de Tortosa.

L'única narració circumstanciada del setge es troba als Annals genovesos. Allí s'hi diu que, hagueren baixat a terra els expedicionaris, «el comte i els cavallers feren parlament, i en acabat elegiren els homes que havien de portar les insígnies dels genovesos». El comte de Barcelona i una part dels cavallers anaren a atalaiar els llocs de la ciutat, per veure on i com calia ordenar la host.

« Un cop van haver vist els llocs de la ciutat, sobtadament prengueren ells amb ells aquest consell: que la meitat dels homes d'armes genovesos amb una part dels cavallers del comte s'aturessin vora el riu, en els llocs més baixos de la ciutat. L'altra part, amb el comte i amb Guillem de Montpeller, plantà les tendes amunt, a l'indret anomenat la Banyera. Els anglesos, amb l'Orde del Temple i molts d'altres estrangers, s'ordenaren cap amunt, vora una obra de fortificació exterior que era prop del riu. Una part dels genovesos, sense consell dels cònsols ni d'altre, s'acostaren armats cap a la ciutat, amb desig de batalla, per a escatir la vàlua bèl·lica dels sarraïns. Aquests immediatament feren batalla amb els genovesos, i de totes dues bandes hi hagué molts de morts i ferits. Aleshores els cònsols genovesos, havent sabut la gosadia d'aquests, aplegaren tot seguit parlament, i allí cadascú comandà als de la seva jurisdicció, sota jurament, que ningú sense consell conjunt i llicència dels cònsols no tornés altra vegada a combatre. Després, de bell nou ordenaren que castells i màquines fossin promptament aparellats i duts vora la ciutat: i així es féu. Tantost dos castells foren atansats a la plaça, els genovesos començaren de rompre la muralla, i, tot obrint-se camí amb les armes, introduïren els castells a la ciutat, i, arrossegant-ne un pels carrers, abateren totes les cases i totes les torres fins a la mesquita, i empenyent l'altre cap el fort, en pocs dies, en lluita molt dura, prengueren quaranta torres i les enderrocaren. Els sarraïns, per ço com conegueren que fora del castell (la Suda) no podien sostenir-se en la batalla amb els genovesos, tots al castell es refugiaren, i començaren de defensar-lo combatent amb gran coratge mitjançant armes i màquines. »

Refugiats a la Suda els sarraïns, la lluita va continuar encara algun temps, molt violenta i mortífera.

El castell de la Suda a Tortosa

Altrament els genovesos, quan s'adonaren que amb aquells dos castells no haurien pogut per aquell cantó de la ciutat conquerir la roca, prengueren un altre consell, i sense esperar més, s'enginyaren a omplir amb fusta, amb pedres i amb terra un fossat que s'esqueia en amunt, cap al lloc de la Banyera, entre aquest i la roca, el qual fossat tenia vuitanta-quatre colzades d'amplària i seixanta-quatre de fondària. Semblant però, gravíssim i incert el començament d'una tal obra al més gran nombre de la host, es dubtà si calia o no calia començar-la. Tota mena de dubte els cònsols esvaïren i manaren d'omplir el fossat i fabricar un nou castell. Oït el manament, tothom, cavallers i peons, rica gent i pobra, tot el dia treballaren en la feina del fossat, i amb molt de deler s'escarrassaren. Després de dues parts d'aquell foren omplertes, els genovesos tot seguit hi posaren al damunt castell i màquines, amb tres-cents homes d'armes que eren dins. En veure com el castell s'atansava, els sarraïns, de sobte, tirant-hi pedres que bé pesaven dues-centes lliures, l'esberlaren d'un cantó. Però aviat els genovesos l'ajustaren, i van posar al volt de les seves parets un tan bell nombre de cordatges trenats, que després ja no els calgué témer se'ls havien fet ventisses, deixaren la host, i el comte amb l'escorta de amb prou feines vint armats.

Però els gosadíssims, recordant-se de la passada victòria d'Almeria, aplegat parlament, juraren que es retirarien de Turtuixa que la ciutat no fos presa i retuda. Aquesta il·lusió de l'analista genovès a l'actitud de la host del comte, està probablement relacionada amb les dificultats que hi hagué durant el setge per a pagar la gent d'armes, segons es dedueix dels documents. Alguns cavallers barcelonins feren al comte, en aquella ocasió, un important préstec (3 de desembre del 1148). Ja abans li havia deixat diners la clerecia de Barcelona.

Segons les anàlisis genoveses, mentre ells (els genovesos) de dia i de nit guerrejaven amb més ardor que no els fos acostumada contra els sarraïns, i rompien el mur de la roca i del palau, i les cases amb les pedres de les ballestes, els sarraïns, de cop i volta, presos d'un espaordiment mortal, enviaren nuncis als cònsols de Gènova i al comte barceloní per a lliurar-los la ciutat, demanant, tanmateix, treva de quaranta dies sota aquesta condició: que enviaren legats al rei d'Espanya i a tots els prínceps espanyols (cal entendre els cabdills àrabs) perquè vinguessin a fer guerra contra els genovesos. I si combatent podien foragitar aquests, aleshores els vencedors haurien la ciutat, i si aquells no venien en el dit termini, prometien de lliurar-los als genovesos, i per això lliuraren cent sarraïns del més assenyalats, com a ostatge, a la seva potestat. Però un cop el terme de quaranta dies s'acabà, i els espanyols (és a dir, els àrabs peninsulars) no essent vinguts en auxili de Turtuixa, tot seguit els sarraïns de la ciutat, tal com havien promès, alçaren damunt la roca les insígnies dels genovesos i del comte, i els lliuraren Turtuixa, sense condicions; i això s'esqueia al mes de desembre, en la setmana de les festes de Nadal de Nostre Senyor, la vigília de Sant Silvestre, de l'any 1148. En haver complert això, els genovesos hagueren la terça part i el comte dues parts de la ciutat. D'allí, amb les despulles de dues ciutats, d'al-Mariyya i de Turtuixa, retent gràcies a Déu, amb tot l'estol a Gènova tornaren. En arribar-hi, era l'any 1149.

Veiem que els genovesos apareixen en aquesta relació, sortida de mà d'un dels seus, amb una preponderància massa exclusiva i constant. Cal tenir en compte que en els relats dels fets d'armes d'aquella època en què prenien part diverses forces aliades, els cronistes de cada poble narraven els fets tendenciosament, per a major glòria dels propis i sense fer gaire justícia als estranys, per amics i aliats que fossin.

Rendició dels sarraïns[modifica | modifica el codi]

La rendició dels sarraïns s'esdevingué a les darreries de desembre del 1148. La data de l'any la donen els documents, i també els més antics cronicons i cròniques.

Per capitulació o per concessió, el comte disposà, en un document, que els sarraïns, després de prestar-li jurament de fidelitat, podran de moment restar a la població, on conservaran la mesquita major i l'aljama, durant l'any següent a la conquesta, després del qual havien de traslladar-se als ravals, tot conservant la propietat dels béns que tenien a Turtuixa i en altres poblacions del terme, a més de l'entrada franca a la ciutat per afers comercials. També se'ls mantenia subjectes a l'autoritat dels seus agutzils, alfaquís i alcaids, com en temps dels seus reis, i amb les pròpies lleis. Les seves cases eren inviolables, llevat del cas de delicte ben provat. Eren eximits del servei militar i se'ls deixava dur armes. Els eren concedides les mateixes franqueses que al vassalls dels comte, amb la condició que paguessin diversos drets, entre ells el de pastures i el delme dels fruits.

Segell cera de Ramon Berenguer IV

En el text de les capitulacions de Tortosa, es diu que són iguals a les de Saragossa. Aquestes no són directament conegudes; però ho són les de Tudela, que coincideixen amb les de Tortosa gairebé del tot. Hom creu que el redactor d'aquestes, com el redactor de les de Tudela, tenia al davant el text àrab de les de Saragossa.

El comte concedí tot seguit a Tortosa una carta de població; en el document no es titula encara marquès de Lleida, i això prova que fou expedida abans de la conquesta de la ciutat del Segre. Al 30 de novembre del 1149, Ramon Berenguer atorgà a Tortosa a la carta de població definitiva.

Presa la ciutat, començà la distribució de béns, mercès i recompenses entre els qui havien intervingut a l'atac. El domini i la propietat de la ciutat conquerida van ésser distribuïts de conformitat amb els pactes prèviament establerts. Una terça part fou per als genovesos; una altra terça part, amb la Suda, per al Senescal de Barcelona Guillem Ramon de Montcada; la terça part restant, per al comte de Barcelona, que va cedir una cinquena part als templers, en compliment de la prometença feta a la dita ordre en la junta que s'havia celebrat en l'any 1143 a Girona, de donar-li el cinquè del que conquerís el comte en terra de sarraïns. Els templers obtingueren, doncs, una cinquena part del total. Als genovesos els fou donada, amb consentiment de Guillem Ramon de Montcada, l'illa situada davant Tortosa, la més immediata a l'Ebre, que fou anomenada de Sant Llorenç per l'església d'aquest nom que hi havia a Gènova.[2]

Intervenció de personatges[modifica | modifica el codi]

Un dels nobles catalans que tingueren una més considerable intervenció en l'expedició contra Turtuixa, fou Guillem de Copons, al qual el comte féu importants donacions de béns en aquella ciutat. Sembla, però, que el dit cavaller no devia quedar prou content, i Ramon Berenguer va fer-li més donacions encara, pels molts serveis prestats en la reconquesta (propter multa servicia que michi fecisti...). Aquest noble restà encarregat de governar, com a batlle, la ciutat conquerida.

Nombrosos estrangers, especialment genovesos, s'establiren a Tortosa. Els anglesos i normands que prengueren part en el setge s'hi establiren també, i formaren una colònia; el seu cabdill era, sembla, Guilabert, cavaller molt ric, que féu importants préstecs als comtes i acabà entrant com a monjo al monestir de Santes Creus.

Una tradició—recollida pel clergue tortosí Cristòfor Despuig en els seus Col·loqui de la insigne ciutat de Tortosa (segle XVI) diu que els sarraïns intentaren, poc després, el recobrament de la plaça, i que en aquesta lluita les dones tortosines contribuïren tan heroicament a repel·lir l'atac, que a honor d'elles fou fundada l'Orde de l'Atxa com a distinció honorífica per a aquestes dones. Alguns historiadors creuen que es tracta d'una faula; altres semblen dubtar; altres tenen la tradició per verídica, i altres es decanten a creure que hi ha un fons de veritat històrica. S'ha insinuat també que podria tractar-se de la intervenció de les dones en una gran col·lisió entre els cristians i els nombrosos sarraïns que havien quedat dins Tortosa. Hom té la impressió que es tracta d'una fantasia.

Recompenses[modifica | modifica el codi]

La gran recompensa que atorgà Ramon Berenguer IV als hospitalers per l'ajut que li donaren en aquesta expedició, fou el castell d'Amposta, amb els seus termes fins a la mar, tret del que anteriorment havia obtingut el monestir de Sant Cugat del Vallès a la Ràpita, i a més nombrosos béns, subvencions i drets en diverses bandes i diverses menes, com el dret de pescar en els estanys i d'assecar terres baixes per a conrear-les. Aquesta esplèndida donació, feta en mans d'Arnau, prior de Sant Geli de Provença, i de diversos frares d'Hospital, contribuí en gran manera al desenvolupament de l'orde a Catalunya.

Els terrenys que ocupava la drassana, construïda en 945 per ordre d'Abd-ar-Rahman III una drassana junt a l'Ebre, emmurallada i amb disset torres, foren donats per Ramon Berenguer IV als jueus en 22 de desembre de 1149 per la construcció de seixanta cases.[3]

Hospitalers[modifica | modifica el codi]

Els hospitalers establiren al castell d'Amposta una de les seves més importants cases, el prior o preceptor de la qual prengué, com ja s'ha dit, el títol de castellà d'Amposta, títol que tant va figurar en la història nostrada. Aviat -potser entre els anys1160 i 1163- el castellà d'Amposta fou designat, pel gran Mestre de Jerusalem, cabdill o director de tots els establiments de l'Hospital creats a Catalunya i Aragó, en forma que restaren sostrets a la dependència del priorat de Sant Geli de Provença.

La cinquena part que, segons els tractes amb el comte, corresponia en el castell d'Amposta i en el de Candela (Gandesa)? als templers, fou cedida per aquests als hospitalers amb data de 4 de novembre del 1153.

Per poc temps, l'arquebisbe de Tarragona governà la diòcesi tortosina, la qual tingué ben aviat prelat propi. Ramon Berenguer IV volgué que el primer bisbe propi de Tortosa, després de la reconquesta, fos Gausfred, abat de Ruf d'Avinyó, consagrat a Tarragona en l'any 1151.

Compra als genovesos[modifica | modifica el codi]

Més endavant (1153), el comte de Barcelona comprà als genovesos els seus drets i possessions sobre Tortosa, per 16.640 morabatins; hi hagué dos posteriors contractes addicionals, i el preu fou rebaixat, sembla, a la xifra rodona de 16.000. Els genovesos es reservaren l'illa de Sant Llorenç. L'any 1182, Alfons el Cast concedí l'Orde del Temple tota la ciutat amb el castell de la Suda (sense al·ludir els drets de Ramon de Montcada, fill del Senescal de Barcelona Guillem Ramon) i a més les viles d'Ascó i Riba-roja. L'any 1184, el rei subscrigué un conveni amb el Temple, per definir les coses i atribucions que, a despit de la cessió, s'havia reservat.

Gradualment, per nous reconeixements, donacions i confirmacions, els templers afermaren la seva possessió vers Tortosa. Hi hagué diversos litigis fins a l'extinció de l'orde. També n'hi havia hagut entre els comtes de Barcelona i els Montcada. En una sentència que el bisbe de Tortosa dictà en el mes de maig de 1221, per resoldre les diferències entre templers i hospitalers, es disposà que aquests restituïssin a aquells el «setzè diner que abans rebien els hospitalers per cada bèstia que anava a territori dels sarraïns passant per la barca de Tortosa».[4]

Dels documents reproduïts als cartorals dels Reials Monestir de Santa Maria de Santes Creus i Santa Maria de Poblet, es dedueix que una bona part dels béns dels sarraïns de Tortosa passaren posteriorment als nobles i nous pobladors cristians, i si aquells conservaren diverses propietats, fou com a parcers, que hom anomena exarics en els documents. Aquests exarics constituïren una aljama.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fontana i Lázaro, Josep. La formació d'una identitat. Una història de Catalunya (paper). 4a ed.. Vic: Eumo (Universitat de Vic), 2014, p. 24. ISBN 978-84-9766-526-1 [Consulta: 15 gener 2015]. 
  2. Moran i Ocerinjauregui, Josep. Les homilies de Tortosa. L'Abadia de Montserrat, 1990, p. 56. ISBN L'Abadia de Montserrat. 
  3. Terradas Muntañola, Robert. Las Atarazanas de Barcelona: Trazado, construcción, y restauración (en castellà). Editorial Enginyeria i Arquitectura La Salle, 2009, p. 20. ISBN 978-84-937011-9-2. 
  4. Miret i Sans, Joaquim. Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya. Pagès Editors, 2006, p. 185. ISBN Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]