Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band
Àlbum de The Beatles
Publicat 1 de juny del 1967
Gravat 6 de desembre 196621 d'abril 1967 als Abbey Road Studios
Gènere Rock psicodèlic
Duració 39:42
Discogràfica Parlophone
Capitol
Productor George Martin
The Beatles al RU
Revolver
(1966)
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band
(1967)
The Beatles
(1968)
Cronologia de The Beatles als EUA
Revolver
(1966)
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band
(1967)
Magical Mystery Tour
(1967)

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club BandBanda del Club de Cors Solitaris del Sergent Pebre») és el vuitè àlbum d'estudi de la banda de rock anglesa The Beatles. Publicat l'1 de juny de 1967, l'àlbum va esdevenir un èxit immediat tant comercialment com críticament, ocupant la primera posició de les llistes d'àlbums més venuts del Regne Unit i dels Estats Units durant 22 setmanes i 15 setmanes, respectivament. La revista Time el declarà «una desviació històrica en el progrés de la música» i el New Statesman va alabar la seva elevació de la música pop al nivell de belles arts.[1] Va guanyar quatre premis Grammy el 1968, incloent Àlbum de l'Any, el primer LP de rock en rebre aquesta distinció.

L'agost de 1966, els Beatles es retiraren permanentment de les gires i començaren unes vacances de tres mesos per descansar de les sessions de gravació. En un vol de tornada a Londres el mes de novembre, Paul McCartney tengué una idea per una cançó que involucrava una banda militar del període eduardià que eventualment formaria l'ímpetu del concepte de Sgt. Pepper. Les sessions per enregistrar el vuitè àlbum dels Beatles començaren el 24 de novembre a Abbey Road Studio Two, que en un principi havia d'estar temàticament vinculat amb la infància dels membres. Dues de les primeres pistes del projecte eren «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», però EMI els va pressionar i ambdues cançons foren publicades en forma de senzill; després s'ometrien per l'àlbum.

El febrer de 1967, després d'enregistrar «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band», McCartney va suggerir que havien de publicar un àlbum sencer que representàs una actuació de la banda fictícia Sgt. Pepper. Aquest grup alter ego els donaria la llibertat d'experimentar musicalment. Durant les sessions d'enregistrament, els Beatles es varen esforçar en millorar la qualitat de producció respecte la seva discografia prèvia. Com que sabien que no haurien de tocar les cançons en directe, varen apostar per un enfocament més experimental en la composició, escrivint cançons com «With a Little Help from My Friends», «Lucy in the Sky with Diamonds» i «A Day in the Life». La gravació, a càrrec del productor George Martin, era molt innovadora i incloïa l'ús deliberat de processament de senyals i crescendos aleatoris a càrrec d'una orquestra de 40 membres. El 21 d'abril de 1967 s'acabaren les sessions de gravació. La portada de l'àlbum, en la què hi figuren els membres de la banda davant d'un seguit de celebritats i figures històriques, la van dissenyar els artistes pop anglesos Peter Blake i Jam Haworth basant-se en un esbós de McCartney.

Els musicòlegs proclamen Sgt. Pepper com un àlbum conceptual primerenc que va avançar l'ús de la forma cíclica a la música popular, al mateix temps que prosseguí la maduració artística que els Beatles havien emprès en els àlbums anteriors. Se l'ha descrit com un dels primers LPs d'art rock, auxiliant l'evolució del rock progressiu, i acreditat amb marcar l'inici de l'Album Era. L'àlbum destaca en el panorama psicodèlic britànic i es nodreix de múltiples gèneres i estils, entre d'altres el vodevil, la música de circ, la music hall, la música avantguardista i les músiques clàssiques occidental i índia. El 2003, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va situar l'àlbum al National Recording Registry («Registre Nacional d'Enregistraments»), honorant-lo com «culturalment, històricament o estèticament significatiu».[2] Aquell mateix any la revista Rolling Stone el situà a la primera posició de la llista «500 Greatest Albums of All Time» («500 Millors Àlbums de Tots els Temps»). El 2014 se n'han venut més de 30 milions de còpies arreu del món, convertint-se en un dels àlbums més ben venuts de la història. El Professor Kevin J Dettmar, escrivint per la Oxford Encyclopedia of British Literature, el descrigué com «el més important i influent àlbum de rock and roll mai enregistrat».[3]

Rerefons[modifica | modifica el codi]

Estàvem encebats de ser els Beatles. Realment odiàvem aquell puta enfocament dels quatre petits mop-top. No érem nens, érem homes ... i ens teníem a nosaltres mateixos com a artistes més que només intèrprets.[4]

——Paul McCartney

El 1966 els Beatles ja estaven cansats de les actuacions en directe.[5] Segons John Lennon, haurien pogut «treure quatre estàtues de cera ... i això satisfaria les multituds. Els concerts dels Beatles ja no tenen res a veure amb la música. Són tan sols ritus tribals sanguinaris.»[6] El juny, dos dies després d'enllestir l'àlbum Revolver, el conjunt inicià una gira que començà a Alemanya.[7] Quan eren a Hamburg, van rebre un telegrama anònim que advertia: «No aneu a Tòquio. La vostra vida està en perill».[8] Els Beatles es prengueren l'amenaça seriosament en vista de la controvèrsia que havia aixecat la gira entre els grups religiosos i conservadors japonesos, en especial els concerts planificats a l'estadi sagrat Nippon Budokan.[8] Com a precaució addicional, es mobilitzaren 35.000 policies per protegir el grup, que a més anava dels hotels als escenaris en vehicles blindats.[9] El públic japonès, més polit que l'occidental, sorprengué a la banda, ja que l'absència dels crits d'eufòria dels fans li permeteren sentir com de pobres s'havien tornat les seves actuacions en directe. Quan arribaren a Filipines, on els ciutadans els amenaçaren i maltractaren per no visitar la Primera Dama Imelda Marcos, el grup ja estava insatisfet amb el seu mànager Brian Epstein, per insistir en un itinerari que ells consideraren exhaustiu i desmoralitzador.[10] Després del seu retorn a Londres George Harrison contestà una pregunta sobre els seus plans de futur: «Ens prendrem unes setmanes per recuperar-nos abans de partir i ser colpejats pels americans.»[11] Aquesta constatació esdevendria profètica, ja que poc després els comentaris de Lennon dient que els Beatles eren «més famosos que Jesús» instigarien una forta controvèrsia i protestes al Cinturó de la Bíblia estatunidenc.[11] Una disculpa pública alleujà les tensions, però una gira miserable pels Estats Units marcada per estadis mig buits i actuacions mediocres resultaria ser la seva darrera.[12] L'autor Nicholas Schaffner escriu:

« Pels Beatles, tocar aquests concerts s'havia tornat una farsa tan remota de les noves direccions que estaven perseguint que ni una sola cançó s'intentava del LP acabat de publicar Revolver, els arranjaments del qual eren en la major part impossibles de reproduir amb les limitacions imposades per la seva formació d'escenari de dues guitarres, baix i bateria.[13] »

Així com tornaren a Anglaterra començaren a circular rumors sobre la seva dissolució.[14] Harrison digué a Epstein que abandonava la banda, però aquest el persuadí assegurant-li que no hi hauria més gires.[11] Després el grup tendria set setmanes de vacances, en les quals es dedicarien als seus interessos personals. Harrison viatjà a l'Índia durant sis setmanes per millorar al sitar sota la instrucció de Ravi Shankar.[15] Paul McCartney i el productor George Martin col·laboraren a la banda sonora de la pel·lícula The Family Way.[16] Lennon actuà a la pel·lícula How I Won the War i assistí a exposicions d'art, incloent-ne una a la Indica Gallery on coneixeria la seva futura esposa Yoko Ono.[17] Ringo Starr aprofità el descans per passar més temps amb la seva dona Maureen i el seu fill Zak.[18]

Concepte i inspiració[modifica | modifica el codi]

El novembre de 1966, durant un vol de tornada de Kenya a Londres, McCartney, que hi havia estat de vacances amb el tour manager dels Beatles Mal Evans, tengué una idea per una cançó que eventualment formaria l'ímpetu del concepte de Sgt. Pepper.[15] La seva idea consistia en una banda militar del període eduardià per la qual Evans s'inventaria un nom de l'estil dels grups coetanis de San Francisco, com ara Big Brother and the Holding Company i Quicksilver Messenger Service.[19] El 1967 de febrer McCartney suggerí als Beatles enregistrar un àlbum sencer que representàs una actuació de la banda fictícia.[20] Aquest grup alter ego els donaria la llibertat per experimentar musicalment; tal com explicà: «Vaig pensar, anem a no ser nosaltres mateixos. Anem a desenvolupar alter egos.»[21] Martin recordà:

« El mateix «Sergeant Pepper» no aparegué fins a mitjan preparació de l'àlbum. Era la cançó d'en Paul, simplement un número de rock ordinari ... però quan l'haguérem finalitzat, Paul digué: «Per què no feim l'àlbum com si la banda Pepper existís, com si el Sergeant Pepper estigués fent l'enregistrament? Hi afegirem efectes i coses.» M'encantà la idea, i des d'aquell moment fou com si Pepper tengués vida pròpia.[22] »

El 1966, l'interès creixent del músic americà Brian Wilson en l'estètica de l'enregistrament i la seva admiració pel mur de so de Phil Spector i l'àlbum dels Beatles Rubber Soul resultaren en el LP Pet Sounds dels Beach Boys, que demostrava la seva producció experta i la seva mestria en composició i arranjaments.[23][nb 1] L'autor Thomas MacFarlane acredita la publicació d'influir en molts músics coetanis; McCartney en particular la lloà i la féu servir com a font d'inspiració per «expandir el focus del treball dels Beatles amb sons i textures que usualment no s'associen amb la música popular.»[27] Pensà que el fet que reproduís l'àlbum constantment faria difícil que Lennon «escapés de la influència», afegint: «Està fet de forma molt intel·ligent ... així doncs fórem inspirats per ell i pispàrem unes quantes idees.»[28] Martin afirmà: «Sense Pet Sounds, Sgt. Pepper no hauria ocorregut mai ... Pepper era un intent d'igualar Pet Sounds[29][nb 2]


Llistat de cançons[modifica | modifica el codi]

Sgt. Pepper va ser el primer àlbum dels Beatles en ser publicat amb la mateixa llista de cançons al Regne Unit i als Estats Units.[34]

Totes les cançons foren escrites i compostes per Lennon–McCartney excepte «Within You Without You», composta per George Harrison. 

Cara 1
Núm. Títol Primera veu Duració
1. «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band»   McCartney 2:02
2. «With a Little Help from My Friends»   Starr 2:44
3. «Lucy in the Sky with Diamonds»   Lennon 3:28
4. «Getting Better»   McCartney 2:48
5. «Fixing a Hole»   McCartney 2:36
6. «She's Leaving Home»   McCartney amb+ Lennon 3:35
7. «Being for the Benefit of Mr. Kite!»   Lennon 2:37
Cara 2
Núm. Títol Primera veu Duració
8. «Within You Without You»   Harrison 5:04
9. «When I'm Sixty-Four»   McCartney 2:37
10. «Lovely Rita»   McCartney 2:42
11. «Good Morning Good Morning»   Lennon 2:41
12. «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Reprise)»   Lennon, McCartney i Harrison 1:19
13. «A Day in the Life»   Lennon i McCartney 5:39
Duració total:
39:52

Informació del llistat de pistes segons Mark Lewisohn i Ian MacDonald.[35]

Personal[modifica | modifica el codi]

Segons Mark Lewisohn i Ian MacDonald:[36]

The Beatles
Músics addicionals i producció
  • Mal Evans – compte, harmònica, alarma del rellotge i acord de mi final amb piano[41]
  • George Martin – productor i mesclador; tape loops i efectes de so; clavicèmbal a «Fixing a Hole», harmònium, orgue Lowrey i glockenspiel a «Being for the Benefit of Mr. Kite!», orgue Hammond a «With a Little Help from My Friends», piano a «Getting Better» i solo de piano a «Lovely Rita»; acord final amb harmònium[42]
  • Músics d'estudi – quatre trompes a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band": Neill Sanders, James W. Buck, John Burden, Tony Randall,[43] arranjat i dirigit per Martin i McCartney; secció de corda i arpa a "She's Leaving Home", arranjat per Mike Leander i dirigit per Martin; harmònium, tabla, sitar, esraj, vuit violins i quatre violoncels a "Within You, Without You", arranjat i dirigit per Harrison i Martin; trio de clarinets a "When I'm Sixty-Four": Robert Burns, Henry MacKenzie, Frank Reidy, arranjat i dirigit per Martin i McCartney; saxòfons a "Good Morning, Good Morning", arranjat i dirigit per Martin i Lennon; i orquestra de quaranta membres, incloent corda, metall, fusta i percussió a "A Day in the Life", arranjat per Martin, Lennon i McCartney i dirigit per Martin i McCartney.[44]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

  • Quan es va publicar el tema Lucy in the Sky With Diamonds, va haver-hi gent que va interpretar que descrivia una experiència psicodèlica provocada per la ingestió d'un àcid al·lucinogen. La lletra de la cançó parlava d'un viatge en barca per una terra fantàstica de gent a cavall, taxis de paper i pastissos de gelatina i, a més, les tres paraules principals del títol formen l'acròstic LSD.
  • Els Beatles van respondre que el nom de la cançó va estar inspirat en un dibuix[45] que el fill de John Lennon, Julian, havia dibuixat a la guarderia. Quan el nen va ensenyar el dibuix al seu pare, li va dir: "Mira, aquesta és la Lucy al cel amb diamants". La Lucy era una amiga de la guarderia d'en Julian.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. A principis i a mitjan anys 60, el grup nord-americà Beach Boys publicà una música que presentava un creixent nivell de sofisticació. Liderats pel seu principal lletrista i productor, Brian Wilson, combinaren harmonia vocal inspirada en jazz amb música surf, creant el seu so únic.[24] Wilson, escrivint els comentaris de Pet Sounds, explicà la seva inspiració: «El desembre de 1965, vaig escoltar l'àlbum Rubber Soul. Definitivament va ser un repte per mi. Vaig veure que cada tros era artísticament molt interessant i estimulant. Immediatament vaig començar a treballar en les cançons de Pet Sounds[25] El biògraf dels Beatles Jonathon Gould escrigué que «dels diversos senzills de pop publicats durant l'octubre de 1966, cap tengué una influència major en els Beatles que «Good Vibrations» dels Beach Boys», una cançó iniciada durant les sessions de Pet Sounds però publicada diversos mesos més tard.[26]
  2. També hi ha qui acredita Freak Out! de The Mothers of Invention d'haver influït Sgt. Pepper.[30] D'acord amb l'autor Philip Norman, durant les sessions d'enregistrament de Sgt. Pepper, McCartney reiterava repetidament: «Aquest és el nostre Freak Out![31] El periodista musical Chet Flippo reporta que McCartney obtingué la inspiració d'enregistrar un àlbum conceptual després d'escoltar Freak Out!.[30] L'autor Will Romano observà que Sgt. Pepper s'acomiada amb lletres sense sentit tal com ho havia fet Freak Out!.[32] L'autor Barry Miles nota que la pista no publicada dels Beatles, «Carnival of Light» notes that the unreleased Beatles track, "Carnival of Light" – enregistrada durant les sessions del que després evolucionaria a Sgt. Pepper – s'assembla força a l'última cançó de Freak Out!, «The Return of the Son of Monster Magnet». Els Mothers parodiaren més endavant la portada de Sgt. Pepper amb el seu àlbum de 1968, We're Only in It for the Money.[33]
  3. Tot i els esforços de Martin per assegurar l'acreditació d'Emerick com a enginyer de Sgt. Pepper, EMI refutà la petició basant-se en la política de la discogràfica en aquells moments. Peter Black obtengué un disc d'or per la seva contribució en la portada de l'àlbum, però Emerick no n'obtengué cap per la seva contribució en l'enregistrament de l'àlbum; emperò el 1968 rebria un premi Grammy pel Millor Enginyeria d'Àlbum, No-Clàssic.[40]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Spitz, 2005, p. 697.
  2. «The National Recording Registry 2003». Library of Congress, 2003. [Consulta: 19 novembre 2007].
  3. Kastan, 2006, p. 139.
  4. Miles, 1997, p. 303.
  5. Lewisohn, 1992, p. 210.
  6. The Beatles, 2000, p. 229.
  7. MacDonald, 2005, p. 212.
  8. 8,0 8,1 Martin; Pearson, 1994, p. 7.
  9. Lewisohn 1992, p. 211; Martin & Pearson 1994, p. 7.
  10. MacDonald, 2005, p. 212–213.
  11. 11,0 11,1 11,2 MacDonald, 2005, p. 213.
  12. Lewisohn 1992, pàg. 210: els Beatles es cansaren de les gires, 230: l'última actuació comercial dels Beatles; MacDonald 2005, p. 213
  13. Schaffner, 1978, p. 58–59.
  14. Julien, 2008b, p. 1.
  15. 15,0 15,1 Julien, 2008b, p. 2.
  16. Blaney, 2007, p. 8.
  17. Womack, 2007, p. 158, 160–161.
  18. Harry 2000, pàg. 323, 333; Julien 2008b, p. 2.
  19. Womack, 2007, p. 168.
  20. Moore, 1997, p. 20–21.
  21. Miles, 1997, p. 303–304.
  22. Martin, 1994, p. 202.
  23. MacFarlane 2008, pàg. 36–37: interès creixent de Wilson en l'estètica de l'enregistrament; Kimsey 2009, pàg. 37, 235: admiració per Rubber Soul dels Beatles and Phil Spector.
  24. MacFarlane, 2008, p. 36.
  25. Martin; Pearson, 1994, p. 48.
  26. Gould, 2007, p. 35.
  27. MacFarlane, 2008, p. 36–37.
  28. Babiuk 2002, p. 204: «Està fet de forma molt intel·ligent»; Julien 2008c, p. 158: «escapés de la influència».
  29. Crowe, Jerry. «'Pet Sounds Sessions': Body of Influence Put in a Box». Los Angeles Times, 1 November 1997 [Consulta: 9 abril 2014].
  30. 30,0 30,1 Julien, 2008c, p. 160.
  31. Julien, 2008c, p. 158.
  32. Romano, 2010, p. 20.
  33. Everett, 1999, p. 123.
  34. Southall; Perry, 2006, p. 59.
  35. Lewisohn 1992, p. 350; MacDonald 2005, pàg. 220–250.
  36. Lewisohn 1992, pàg. 232–253, MacDonald 2005, pàg. 215–250.
  37. Emerick; Massey, 2006, p. 176–179.
  38. MacDonald, 2005, p. 237, 243.
  39. Emerick; Massey, 2006, p. 132–192.
  40. Emerick; Massey, 2006, p. 191–192.
  41. MacDonald, 2005, p. 227–232, 237.
  42. Emerick & Massey 2006, p. 171: solo de piano a «Lovely Rita»; MacDonald 2005, pàg. 235, 237, 246, 239, 241; Womack 2007, p. 180: acord final amb harmònium.
  43. MacDonald, 2005, p. 232.
  44. Emerick & Massey 2006, p. 158: Martin i McCartney van prendre torns dirigint; Gould 2007, pàg. 387–388: l'enregistrament de "A Day in the Life" incloïa una orquestra de quaranta membres; Martin & Pearson 1994, p. 35: Robert Burns, Henry MacKenzie, Frank Reidy.
  45. [enllaç sense format] http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/6/65/Lucyinthesky.JPG

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band Modifica l'enllaç a Wikidata