Shanghai Animation Film Studio

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióShanghai Animation Film Studio
Dades
Tipus negoci
Història
Creació 1r abril 1957
Activitat
Produeix pel·lícula d'animació
Organització i govern
Seu 
Part de Shanghai Film Group Corporation Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Shanghai Animation Film Studio (xinès simplificat: 上海美术电影制片厂, pinyin: Shànghǎi Měishù Diànyǐng Zhìpiānchǎng, literalment «Estudi d'animació de Xangai») també sabut com SAFS (xinès simplificat: 美影厂, pinyin: Měi Yǐng Chǎng) és un estudi d'animació xinés amb seu en Xangai, on forma part del Shanghai Film Group Corporation.

El Shanghai Meishu Dianying Zhipianchang s'estableix oficialment l'abril del 1957,[1][2] encara que portava en funcionament des del 1950,[1] i té els seus orígens en l'estudi de cinema de Changchun.[3] Ha produït pel·lícules dels pioners del cinema d'animació xinesa Te Wei i els germans Wan.[4][1] Per 1985, havia produït un total de 275 pel·lícules, de les quals 22 havien obtés 31 premis a festivals de cinema de la Xina, i 45 a festivals internacionals.[5] En total, ha produït al voltant de 500 pel·lícules amb una durada superior als 40.000 minuts d'animació original,[6][7] cobrint el 80% de la producció domèstica d'animació de la Xina.

L'estudi produeix pel·lícules animades utilitzant formes provinents de diferents tipus d'art xinés,[8] com el Jianzhi, Shuimohua, Titelles, Zhezhi o les Ombres xineses. També realitza col·laboracions internacionals amb diversos estudis d'arreu del món.[9]

Història[modifica]

Establiment (1946-1957)[modifica]

Estàtua que representa el logotip de l'estudi de cinema de Changchun, on es formà el que seria l'estudi d'animació de Xangai.

Pel 1949, moment de la proclamació de la República Popular de la Xina, Te Wei, Jing Shi i altres professionals de l'animació es trobaven a Changchun treballant per ordre del Ministeri de Cultura en la Dongbei Dianying Zhipianchang.[1] Aquell equip no tenia massa experiència treballant amb animació, per la qual cosa hagueren d'aprendre veient pel·lícules soviètiques.[1] Amb el lideratge de Chen Bo'er, el nou Estudi de cinema de Changchun va convertir-se en el centre pioner del cinema d'animació xinés.[1]

El 1950, l'equip d'animació és transferit a Xangai, on a parer de Te Wei, hi havien millors condicions per a desenvolupar el projecte.[1][10] Allà s'unirien els germans Wan, els talents de l'Acadèmia Central de Belles Arts, l'Institut d'Art de Suzhou i altres artistes de renom per a crear l'actual estudi.[4] Es diu que el 1955 va ocórrer que la primera pel·lícula a color que produeixen, Wuya Wei Shenme Shi Heide, guanyà un premi al Festival de Venècia però és confosa amb una producció soviètica.[1] Tot i que estudis posteriors no han pogut demostrar que allò ocorreguera realment, l'anècdota s'ha utilitzat per a explicar els canvis que vindrien a continuació.[11] A partir d'aquell moment, es va decidir que l'animació xinesa hauria de reflectir les costums i l'estètica xineses.[1][12] En la següent cinta, Jiao ao de jiang jun, els creadors es basarien en l'Òpera de Pequín,[13] iniciant així un camí de trenta anys experimentant amb una estètica pròpia.[1] Després vindria Zhu Baije Chi Xi Gua, experimentant amb paper tallat, tècnica tradicional xinesa.[1] Mentrestant, les produccions anirien guanyant reconeixement i premis tant al país com a nivell internacional.[14] A partir d'aquell moment, el vicepremier Chen Yi va encarregar a l'estudi realitzar un treball inspirant en l'estil de pintura amb pinzell de Qi Baishi.[15] El resultat seria Xiao ke dou zhao mama, estrenada l'any 1960.[15][16]

Tot i que ja havien produït algunes cintes que esdevindrien clàssics, no seria fins 1957 que l'estudi es funda oficialment,[1] amb Te Wei com a director.[1] La creació de l'estudi s'emmarca en la Campanya de les Cent Flors del 1956, on el govern comunista va animar el desenvolupament i innovació tant de la tecnologia com de l'art a la Xina.[14][16]

L'edat daurada (1957–1966)[modifica]

L'art de Qi Baishi seria una de les influències per a pel·lícules com Xiao ke dou zhao mama.

Després de l'èxit de Shen Bi i Jiao'ao de Jiangjun, l'estudi va rebre més suport per part del govern,[17] que els animà a estudiar els mètodes occidentals però amb l'objectiu de desenvolupar un mètode específicament xinés.[13] El període de 1957 a 1966 s'ha considerat com l'edat daurada de l'animació xinesa, sobretot a la creativitat i qualitat de les produccions de Xangai.[18]

Personalitats com Zhou Enlai donaven suport a la indústria,[19] i fins i tot parlaven amb Te Wei sobre el futur del mitjà.[20] Per norma general, el govern era molt laxe amb la indústria del cinema d'animació, la qual cosa els permetia gran llibertat creativa.[20]

És en aquell moment quan es desenvolupa la creativitat de les produccions xineses. A l'èxit i reconeixement internacional de Xiao ke dou zhao mama,[21] se suma el llargmetratge en dos parts Da Nao Tian Gong, inspirada en la llegenda del rei mico.[18]

A partir de 1960 es comença a vore la influència del realisme socialista en alguna producció, com Caoyuan Yingxiong Xiao Jiemei.[20][22] Tot i que ja hi havien crítiques per dretanització des del 1957, però no seria fins 1964 que Te Wei i l'estudi d'animació foren assenyalats pel moviment antidretà.[18] L'edat daurada acaba el 1965 amb l'esclat de la Revolució Cultural, quan els animadors comencen a ser perseguits per la Jove Guàrdia Roja.[23]

Revolució cultural (1966–1976)[modifica]

Durant el període de la Revolució Cultural, l'estudi sencer va ser tancat pels Guàrdies rojos.[24] Es prohibeixen per fantasioses quasi totes les produccions de l'estudi, com Mu Di,[22] i es permeten una minoria, de temàtica realista, com Caoyuan Yingxiong Xiao Jiemei.[25] Tot i les diferències d'estil, ambdues pel·lícules van ser produïdes el 1964.[22] A partir d'aquell moment i fins al final de la Revolució Cultural, sols quatre pel·lícules serien produïdes.[26] A més, entre 1967 i fins al 15 de juny de 1977 l'empresa seria coneguda com estudi de la Guàrdia Roja.[27]

Amb la caiguda de la Banda dels Quatre el país retorna a la normalitat i els animadors poden tornar del camp,[28] encara que les primeres produccions encara estarien dedicades a Mao Zedong i a l'exèrcit.[29]

Finals de segle (1976-1999)[modifica]

Wuya Wei Shenme Shi Heide fou la primera pel·lícula a color de l'estudi.

A partir de 1976 comença a augmentar el ritme de producció i a poc a poc tornen a aparéixer elements fantasiosos a les pel·lícules.[29] Jinse de Dayan, del 1976, suposa el final de l'etapa anterior.[30] Hua Lang Yi Ye, del 1978, tracta sobre els problemes de la Revolució Cultural.[31] A partir d'aquell moment es recuperen les temàtiques fantàstiques i es considera que comença una segona edat daurada de l'animació xinesa,[31] que acabaria cap a finals de la dècada del 1980 per la competència de l'animació japonesa,[32] i també americana.[33] Açò s'explica perquè en aquell moment les televisions no havien de pagar drets per emetre productes estrangers.[32] La gran presència d'animació japonesa en la televisió de la Xina també influí estèticament en els treballs posteriors.[32][34] A partir del 2005 s'imposen quotes als productes culturals estrangers.[35]

A més, el mercat laboral també afectà a l'estudi de Xangai, ja que els salaris més alts d'empreses d'altres llocs del món provocaven una fuga de cervells.[35][36] Fins a finals de la dècada del 1980, l'estat garantia la producció d'entre 300 i 400 minuts d'animació anuals, que eren distribuïts mitjançant la China Film Group Corporation.[33] Tot i que l'estat continuava garantint la producció, a partir dels anys 90 esta sols cobreix un 70% de les despeses totals, la qual cosa obliga a les empreses a obrir-se a coproduccions estrangeres.[36] El 1994 es fa un pla de viabilitat de l'estudi, i per a 1999 ja s'havien invertit uns 49 milions de yuan per a produccions dirigides a la televisió.[36] A partir de la dècada dels 2000 la producció es dispara, passant de 500 a 5.000 minuts de producció anuals a mitjans de dècada.[37] També augmenta la competència amb l'entrada de noves empreses.[37]

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Lent, Xu, 2010, p. 116.
  2. Macdonald, Sean. Animation in China: History, Aesthetics, Media. Routledge, 2015-11-06. ISBN 9781317382164. 
  3. Lent, John A. Animation in Asia and the Pacific. John Libbey, 2001. ISBN 9781864620368. «[...] An animation unit was formed in 1949 in Changchun, which later became the animation unit of the Shanghai [...]» 
  4. 4,0 4,1 Giesen, Rolf. Chinese Animation: A History and Filmography, 1922-2012. McFarland, 2014-12-19. ISBN 9781476615523. 
  5. Ye, Qing. «SIFF: Discovering Shanghai's film studios». CGTN, 3 juny del 2019. [Consulta: 17 novembre 2019].
  6. Yao, Minji. «Traditional animation gets new lease on life». Shine.cn, 14-10-2017.
  7. Fan, Xu. «Prolific animation producer's light has dimmed». China Daily, 12-08-2017. [Consulta: 17 novembre 2019].
  8. Hu, Tze-Yue G. Frames of Anime: Culture and Image-Building. Hong Kong University Press, 2010-04-01. ISBN 9789622090989. 
  9. Hutman, Kenneth. «Sinomation: Shanghai Animation Studio -- Yesterday, Today and Tomorrow». vol.1 num. 1. Animation World Magazine, 1996. [Consulta: 17 novembre 2019].
  10. Jones, 2018, p. 4.
  11. Jones, 2018, p. 6.
  12. Teo, Stephen. The Asian Cinema Experience: Styles, Spaces, Theory. Routledge, 2013. ISBN 9780415571463. 
  13. 13,0 13,1 Jones, 2018, p. 5.
  14. 14,0 14,1 Lent, John A. Animation in Asia and the Pacific. Indiana University Press, 2001, p. 12. 
  15. 15,0 15,1 Lent, Xu, 2010, p. 117.
  16. 16,0 16,1 Clements, 2010, p. 139.
  17. Lent, Xu, 2010, p. 118.
  18. 18,0 18,1 18,2 Jones, 2018, p. 7.
  19. Shanghai: Shanghai Animated Film Studio, 1987, p. 2. 
  20. 20,0 20,1 20,2 Jones, 2018, p. 2.
  21. «水墨动画——中国心灵». Arxivat de l'original el 16 juliol 2014. [Consulta: 12 agost 2014].
  22. 22,0 22,1 22,2 Jones, 2018, p. 10.
  23. Clements, 2010, p. 140.
  24. Quiquemelle, Marie-Claire. The lost magic of the Shanghai Art Studios. Filmakers Library, 2007. OCLC 747797398. 
  25. Jones, 2018, p. 9.
  26. Jones, 2018, p. 11.
  27. Jones, 2018, p. 12.
  28. Jones, 2018, p. 13,17.
  29. 29,0 29,1 Jones, 2018, p. 14.
  30. Jones, 2018, p. 15.
  31. 31,0 31,1 Jones, 2018, p. 17.
  32. 32,0 32,1 32,2 Jones, 2018, p. 18.
  33. 33,0 33,1 Lent, Xu, 2010, p. 119.
  34. Lent, Xu, 2010, p. 123.
  35. 35,0 35,1 Jones, 2018, p. 19.
  36. 36,0 36,1 36,2 Lent, Xu, 2010, p. 120.
  37. 37,0 37,1 Lent, Xu, 2010, p. 121.

Bibliografia[modifica]