Shelley Winters

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaShelley Winters
Studio publicity Shelley Winters.jpg
Shlley Winters en una fotografia d'estudi publicitari
Biografia
NaixementShirley Schrift
18 d'agost de 1920
Saint Louis, Missouri (EUA)
Mort14 de gener de 2006(2006-01-14) (als 85 anys)
Beverly Hills, Califòrnia (EUA)
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaHillside Memorial Park Cemetery Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatEstats Units
FormacióThe New School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióActriu de cinema, escriptora, autobiògrafa, actriu de teatre, actriu de televisió i actriu Modifica el valor a Wikidata
Activitat1943 Modifica el valor a Wikidata –
PartitPartit Demòcrata dels Estats Units Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugePaul Meyer (1942-1948)
Vittorio Gassman (1952-1954)
Anthony Franciosa (1957-1960)
Gerry DeFord (2006-2006)
Premis
Premis Oscar
Millor actriu secundària
1959 - The Diary of Anne Frank
1965 - A Patch of Blue
Globus d'Or
Millor actriu secundària
1973 - L'aventura del Posidó
Premis Emmy
Millor actriu en actuació individual
1964 - Bob Hope Presents the Chrysler Theatre

IMDB: nm0001859 Allocine: 826 Allmovie: p77029 TCM: 208074 TV.com: people/shelley-winters IBDB: 65387
Find a Grave: 13021175 Modifica el valor a Wikidata

Shelley Winters, nascuda Shirley Schrift (Saint Louis, Missouri, 18 d'agost de 1920Beverly Hills, Califòrnia, 14 de gener de 2006), fou una actriu de teatre i de cinema estatunidenca.[1] I una de les actrius més populars del cinema fabricat a Hollywood els anys 1950/60, que són les dues dècades més destacades de la seva filmografia, si bé també va aconseguir sumar alguna aparició amb èxits taquillers en el cinema dels anys 1960.[2]

Maquillant el seu nom artístic[modifica]

Tal com va ocórrer amb moltes altres personalitats del cinema en uns Estats Units sempre sumits en la seva problemàtica de conflicte racial, Shelley era de naixement Shirley, però sobre tot tingué de maquillar, el seu cognom real, Shrift, del seu pare, per el cognom de la seva mare, Winter, cercant més ganxo i en part per a disfressar el seu origen jueu. Era tendència habitual en el món de l'espectacle estatunidenc i, sobre tot, en els grans estudis de Hollywood, en un intent d'esquivar l'anti-semitisme latent en diversos estrats de la societat, que podria perjudicar a les taquilles dels espectacles i pel·lícules.[2]

Si els mateixos magnats de la industria del de l'entreteniment havien maquillat els seus cognoms d'origen jueu per por a l'anti-semitisme, els actors que aquests contractaven no serien menys.[2]

Shirley/Shelley era filla de Rose Winter, descendent de jueus austríacs emigrats als Estats Units, i els seu pare, Jonas Schrift, era un emigrant jueu que també procedia d'Àustria. Rose havia sigut cantant amb la Companyia Municipal d'Òpera i teatre de San Lluís. El seu pare era sastre. Rose i Jonas eren cosins prims i Shirley tenia una germana, Blanche.[2]

Allò que el vent no se'n portà[modifica]

Des de la seva etapa escolar, Shirley ja havia mostrat interès per la interpretació, participant en muntatges teatrals de les aules, però a finals de la seva adolescència quan el seu pas al món de l'espectacle s'accelerà.[2]

Començà treballant com a dependenta d'una botiga, però ràpidament la fitxaren com a model i noia del cor en un club nocturn per a pagar els seus estudis com a actriu. En el casting a nivell nacional que a modo de promoció de la pel·lícula feren els responsables dAllò que el vent s'endugué a l'efecte de trobar l'actriu que interpretaria Scarlett O'Hara, Shirley fou una de les aspirants que es presentà davant el prestigiós director George Cukor per interpretar el personatge. Però va llegir el paper amb el seu accent de Brooklyn, el que portà a Cukor a recomanar-li que seguís classes d'interpretació i mirés sobre tot com parlava i es comportava amb la gent pels carrers per a integrar aquesta informació als seus treballs com a actriu. Als 16 anys, Shirley ja s'havia establert a Los Angeles, però retornà a Nova York per a completar la seva formació com a actriu enla universitat privada The New School.[2]

El seu recorregut professional no començà en el cinema, sinó en el teatre, debutant en els escenaris de Broadway el 1941, i sobre l'escenari assolí el seu primer èxit com a actriu pel seu treball en el primer musical escrit per el més tard exitós duo de Rodgers i Hammerstein, Oklahoma. Shirley interpretà el rol d'Addo Annie Carnes que després en la versió cinematogràfica dirigida per Fred Zinnemann el 1955 interpretaria Gloria Grahame. Curiosament, en aquests primers treballs teatrals, usà el seu cognom matern, Winter, sense la "s" final. D'aquesta forma va aparèixer també en els crèdits dels seus primers treballs en el cinema. En quan al nom de Shelley, alguns biògrafs afirmen que l'actriu va voler rendir homentage a un dels seus escriptors favorits, el poeta Percy Byshe Shelleyd.[2]

Shelley Winters en el film Tennessee Champ

La dona invisible de Columbia[modifica]

El primer estudi cinematogràfic que s'interessà per la jove actriu fou un del grup conegut, junt amb Universal i United Artists, com les tres "petites" majors, Columbia. El jefazo de l'estudi, Harry Cohn, la va veure un dia sobre l'escenari i passà a parlar amb ella en acabar l'obra per preguntar-li si seria capaç de fer exactament el mateix que havia fet davant una càmera. Shirley/Shelley signà contracte i començà a treballar per la productora i va fer la seva primer aparició davant les càmeres en un rol sense aparèixer en els crèdits, There's Something About a Soldier (1943), Knickerbocker Holiday (1944), Susie Steps Out (1946) i A Double Life (1947). En els dos últims films afegiren ja la "s" al seu cognom, restan definitivament com Shelley Winters.[2]


D'aquesta primera etapa, l'aficionat amb temps lliure pot intentar localitzar-la com poca cosa més que figuranta o actriu molt secundaria de breu aparició en films com Together Again, interpretant un dona que fuig d'un club nocturn, interpretant una minyona a A Thousand and One Nights (1945), o en una de les carretes de la caravana del clàssic del "western" Red river (1948). Fins a finals de la dècada de 1940 Shelley Winters no assolí continuïtat en la seva aparició en els crèdits, i a aquests altures ja havia treballat cedida per Columbia a manera d'entrenament en produccions dels estudis Metro Goldwin mayer i Universa. Fou precisament Universal l'estudi que, satisfet amb el treball que havia fet per a ells interpretant a una de les víctimes de la seva pel·lícula A Double Life, decidí signar-li un contracte i donar-li una verdadera oportunitat de començar a desenvolupar la seva carrera davant les càmeres que no li havien donat a Columbia.[2]

Pecadora sublim[modifica]

A A Double Life es retrobà amb George Cukor, el director que l'havia orientat quan era una aspirant, i que sense recordar aquell primer encontre li confià el paper de Pat Kroll, sotmesa a la obsessió per entrar massa en el paper d'Otel·lo del personatge interpretat per Ronald Colman (l'oferiren primer a Laurence Olivier i a Cary Grant). La pel·lícula llençà la carrera de Winters quan ja havia aparegut en dues dotzenes de llargmetratges, així que el seu fou un exercici de paciència.[2]

En aquesta nova etapa com a actriu, Shelley Winters restà ràpidament etiquetada en la categoria de "rossa explosiva", i servint aquesta visità diversos gèneres, destacant especialment en diversos títols memorables del cinema negre. En Larceny (1948) exercí en el motllo de dona fatal espectacular, registre proper al que jugà en una altra mostra del mateix gènere, Cry of the City (1948), al costat de Richard Conte i Victor Mature, seguida de Johnny Stool Pigeon (1949), junt amb Howard Duff i Dan Duryea, Take One False Step (1949), acompanyada per William Powell, (1950), i Pecadora sublime al costat de McDonald Carey, que amb el seu títol en castellà o amb l'original, South Sea Sinner, pot valdre com a titula de resumper aquesta etapa de la seva carrera.[2]

En aquesta pel·lícula tenia una de les frases més tallants del cinema dels anys quaranta: No soc pensadora, mister Davis. És la professió pitjor pagada. Però en realitat, Shelley Winters si pensava. Molt. Pensava per exemple que estava farta de ser un reclam sexual ros davant les càmeres i decidí que anava arribant el moment de canviar d'etiqueta de <rossa explosiva> per alguna cosa amb mires més àmplies. En aquesta línia, Shelley Winters s'incorporà també al repartiment de The Great Gatsby (1949), adaptació de la novel·la de F. Scott Fitzgerald protagonitzada per Alan Ladd (malgrat que el primer elegit havia sigut Tyrone Power, associat ala seva companya habitual, Gene Tierney) en la que interpretà a Mirtie Wilson.[2]

Després tancà la dècada dels 1940 i la seva etapa de <rossa explosiva> en dos rols destacats en sengles westerns, un d'ells imprescindible, Winchester 73 (1950), constituí l'arrencada del cicle de pel·lícules de l'Oest dirigides per Anthony Mann (encara que el director elegit inicialment era Fritz Lang) amb James Stewart com a protagonista, que són del millor del gènere. A la Winters no l'impressionava el guió ni el seu paper, pensava que la historia mancava de valors amb tots els tipus perseguint el rifle o, textualment segons les seves pròpies paraules, <a la rossa guapa> que ella interpretava. Malgrat això, repetí aquest mateix any en un paper molt similar que a més donava el títol a la pel·lícula: Frenchie (1950), un altra western, aquest junt amb Joel McCrea, menys interessant que Winchester 73 però que contenia una altre de les seves frases de diàleg que semblaven escrites per a Mae West: No es preocupi por mi, sheriff, puc baixar de qualsevol cosa a la que hagi pujat.Però Shelley Winters, que, segons explicà en la seva biografia, havia col·laborat junt amb el seu representant en construir aquesta personalitat de, segons la seva pròpia definició, <rossa tonteta amb un bon cos i una col·lecció d'acudits> (acudits que moltes vegades escrivia ella mateixa), aspirava a molt més que pesar-se la vida interpretant dones fatals, rosses explosives i reines de saloon en el llunyà i salvatge Oest.[2]

Canvi de registre i Oscar[modifica]

Per molt visualment espectaculars que resultessin els seus treballs en els anys 1940 la etapa més interessant de la filmografia de Shelley Winters comença els anys de 1950. Obstinada en anar més enllà de les limitacions que l'imposava el seu pertinaç etiquetat com a rossa explosiva, Shelley Winters aprofità la oportunitat de canvi de registre en el film que es convertí en el seu bitllet per donar un gir crucial en la seva carrera. D'haver continuat en el registre que els estudis li havien imposat com el més còmode per explotar la seva popularitat i incipient estrellat, el camí com a actriu de Shelley Winters hauria resultat a partir dels anys 1950 molt menys interessant. Però ella va saber com imprimir una nova velocitat a les seves propostes com a actriu. I en un camí el qual era oposat a tot el que fins llavors havia fet davant les càmeres fins aquell moment. La pel·lícula es titulava A Place in the Sun (1951), dirigida per George Stevens i amb Montgomery Clift i Elizabeth Taylor coma protagonistes, Shelley Winters aconseguí el rol de l'altra principal personatge femení de la trama, la novia humil i massa crèdula i innocent del noi trepa pobre que traeix les seves arrels i es corromp intentant pujar de classe social.[2]

Encara que durant anys Winters bromejava amb l'inferior que s'havia sentit enfront el glamour d'Elizabeth Taylor que va donar suport el director Geroge Stevens en aquesta pel·lícula, i per això es passà diversos anys conduint Cadillacs blancs com els de la seva companya de repartiment a A Place in the Sun, per a compensar aquest complexa d'inferioritat; el cert, més enllà de les bromes, és que en altres declaracions ella mateixa assenyalà que s'havia presentat a la proba per el rol d'Alice en aquest llargmetratge sense maquillar precisament per a reforçar el seu aspecte de noia treballadora corrent enfront a la bellesa aristocràtica de classe alta que caracteritzava l'altra rol femení del repartiment.[2]

L'èxit que havia anat gaudint en la part final de la seva carrera en els anys 1940 no li havia impedit continuar la seva formació com a actriu i inclús despertat un major interès per a perfeccionar-se. Shelley va rebre classes per a la interpretació de papers de William Shakespeare de Charles Laughton --que després la fitxaria per única pel·lícula com a director, donant-li un dels millors papers de la seva carrera interpretativa a la mare de The Night of the Hunter (1955)-- i estudià en l'"Actor's Studio", escola en la que més tard també va impartir classes.[2]

Més enllà del que hagués planificat l'estudi Universal per a la seva carrera, ella tenia altres expectatives com a actriu, i les va fer valdre utilitzant com a llançadora el seu rol a A Place in the Sun, on a més va poder aprendre de les sessions de les seqüències rodades cada dia que el director projectava als seus actors en acabar la jornada de filmació, explicant-los perquè unes eren millors que altres i on estaven els errors. Així va rebre una lliçó de cinema cada dia d'un dels mestres de Hollywood de l'època. Malgrat tot, abans i després d'interpretar el paper, Shelley tingué de superar dos obstacles. El primer era que George Stevens volia inicialment per aquest personatge a Gloria Grahame. El que hauria estat un error. El segon era que Montgomery Clift mai va estar d'acord amb el biaix dramàtic del rol de Winters,que per a ell en la novel·la era més simpàtic i fou mal abordat per l'actriu.[2]

Això no impedí que Shelley Winters rebés amb aquest treball la seva primera nominació a l'Oscar dels quatre que anirien a marcar la seva carrera, i l'única com a actriu principal. Shelley sempre l'assenyalà com el seu millor treball. Guanyà el premi de l'Acadèmia de Hollywood en dues ocasions, ambdues, com a Millor Actriu de Repartiment, pels seus treballs a The Diary of Anne Frank (1959), també dirigida per Geroge Stevens, Winters donà l'Oscar al Museu Anna Frank d'Amsterdam. Fou un treball difícil amb l'afegit de tenir d'engreixar-se per interpretar el paper, i després aprimar-se a mesura que progressava el rodatge per a reflectir la situació de deteriorament progressiu del personatge.[2]

El segon Oscar de la seva carrera, també com a actriu de repartiment el guanyà Shelley pel seu treball a A Patch of Blue (1965), dirigida per Guy Green i acompanyada en el repartiment de Sidney Poitier i Elizabeth Hartman. També aquí el paper resultà particularment exigent per l'actriu, militant dels drets civils que ho passà malament interpretant a una racista.[2]

La quarta i última nominació a l'Oscar, també com a actriu de repartiment l'assoli pel seu treball a en el preblockbuster, The Poseidon Adventure (1972), per el que es va engreixar 15 quilos, que segons va declarar la marcaren per sempre, perquè mai més va poder recuperar el seu pes original. A més abordà una difícil escena de natació que la portà a preparar-se amb un entrenador olímpic per donar-li més realisme al seu rol.[2]

Shelley Winters fou nominada en sis ocasions al Globus d'Or per A Place in the Sun, The Diary of Anne Frank, Lolita (1962), dirigida per Stanley Kubrick, Alfie (1966), protagonitzada per Michael Caine, The Poseidon Adventure (1972), i Next Stop, Greenwich Village (1976). Nomes guanyà en una ocasió, pel seu treball a The Poseidon Adventure.[2]

Icona de Hollywood en diverses dècades[modifica]

Després d'interpretar A Place in the Sun, la galeria de possibilitats de Shelley com a actriu restà ampliada, de manera que en els anys 1950 convivien en la seva filmografia rols més ambiciosos i altres que seguien explotant la seva imatge com a rossa explosiva. Aquest últim fou el cas de He Ran All the Way (1951), pel·lícules de cinema negre junt amb John Garfield, la comèdia criminal Behave Yourself! (1951), que havia de protagonitzar Cary Grant, però finalment la interpretà Farley Granger (amb el que Shelley tingué una relació sentimental), més cinema negre amb The Raging Tide (1951), Phone Call from a Stranger (1952), en clau de musical amb tocs criminals, Meet Danny Wilson (1952), amb Frank Sinatra, i en clau de sèrie B a Playgirl (1954) i I Died a Thousand Times (1955), remarke del clàssic High Sierra. També visità els westerns Untamed Frontier (1952), junt amb Joseph Cotten, Saskatchewan (1954), amb Alan Ladd, i The Treasure of Pancho Villa (1955), els drames My Man and I (1952) i Tennessee Champ (1954) i les comèdies To Dorothy, a Son (1954) i Wives and Lovers.[2]

Però al costat d'aquests films si pot trobar en el seu repertori treballs més arriscats i exigents en els que podia lluir més com a actriu dramàtica, cas de I Am a Camera (1955), Odds Against Tomorrow (1959), de Robert Wise les citades The Diary of Anne Frank, Lolita, Alfie i A Patch of Blue, a més de Let No Man Write My Epitaph (1960), on heretà el paper que estava pensat inicialment per Lana Turner, The Young Savages (1961), junt amb Burt Lancaster i la direcció de John Frankenheimer, The Chapman Report(1962), dirigida per George Cukor, The Balcony (1963), A House Is Not a Home (1964), Gli indifferenti (1964), Harper (1966), The Scalphunters (1968), Wild in the Streets (1968), Buona Sera, Mrs. Campbell (1968),o la seva interpretació de la figura criminal real de "Ma Barker" a Bloody Mama (1970), dirigida per Roger Corman i amb un jove Robert De Niro interpretant un dels seus fills.[2]

De fet, abans que Robert de Niro es convertís en una icona dels mètodes extrems per donar vida als seus personatges, ja s'ha comentat en el referent en baixar i pujar de pes, Winters per a interpretar papers, era una pionera. Però a més el propi De Niro fou una de les víctimes de la seva intensiva preparació com a actriu en aquest film, quan ella es va empènyer en llençar-li realment l'ampolla de vi fins a fer-lo plorar. Winters fou capaç de pesar-se la nit sencera en una funerària mirant un cadàver per preparar la seqüència en la que té de mirar a un dels seus fills del seu personatge mort.[2]

Pels anys 1970/80 Shelley Winters ja era una icona reclamada a nivell de personalitat famosa i invitada especial tant en TV com en el cinema, el que la portà a aparèixer en clau del moment carismàtic en pel·lícules com Cleopatra Jones (1973), la comèdia That Lucky Touch (1975), Diamonds (1975), Le locataire (1976), Pete's Dragon (1977), Tentacoli (1977), The Magician of Lublin (1979), S.O.B (1981), Fanny Hill (1983), Over the Brooklyn Bridge (1984) i fins Delta Force (1986), al costat de Chuck Norris. La seva carrera tingué un últim rellançament de popularitat entre una nova generació d'espectadors quan la fitxaren per a interpretar un paper fixa com avia en la sèrie Roseanne.[2]

Quatre matrimonis i una filla[modifica]

L'actriu publicà el 1980 la seva biografia, titulada Shelley, també coneguda com a Shirley, i el 1989 publicà la seva seqüela, Shelley II: The Middle of My Century. En ambdós llibres desgranava els esdeveniments i anècdotes que havien marcat la seva existència i el seu pas per Hollywood en un ampla marc d'activitat professional que abraçava llavor cinc dècades. Part destacada d'aquestes memòries eren les seves relacions sentimentals i la vida privada d'aquesta estrella de 1'63 d'altura, en la que destaquen els seus quatre matrimonis que demostren l'encertat de la seva frase sobre el particular:

« <A Hollywood, tots els matrimonis són feliços. És tractar de viure junts després el que causa tots els problemes> »

.[2]

El seu primer marit fou el capità Mack Paul Mayer, amb el que va contraure matrimoni a Brooklyn el gener de 1942 i del que se'n divorcià l'octubre de 1948. Mayer no acabava de digerir la vida com a actriu de la seva esposa, la forma de viure el superava, volia quelcom més tradicional pel seu matrimoni. La relació no va poder continuar, però deixà petjada en Shelley, que conservà el seu anell de casada i va mantenir aquest primer matrimoni i el seu primer marit protegit de la fama tant com va poder.[2]


El segon matrimoni de Shelley fou l'actor italià Vittorio Gassman, amb el que havia compartit repartiment a en el film Mambo (1954) i va contraure matrimoni l'abril de 1952 a Juárez (Mèxic), i del que se'n separà el juliol de 1954 després d'una volcànica relació conjugal. Va ser el pare de la seva única filla, Vittoria-Gina Gassman, nascuda dl 14 de febrer de 1953 a Los Angeles i treballa coma metgessa de medicina interna en l'Hospital de Norwalk (Connecticut). A més, en la seva adolescència, tingué dos avortaments, el primer quan només comptava 15 anys d'edat.[2]

El tercer marit de Shelley Winters també procedia del món de l'espectacle, fou l'actor Tony Franciosa, amb el que es casà el maig de 1957. Es divorciaren el novembre de 1960, després que ell s'emboliqués sentimentalment amb Lauren Bacall, la qual va cridar un dia a Shelley a casa seva per a preguntar-lí perquè el seu marit arribava tard a la cita amb ella i li deixà clar que Franciosa no prenia seriosament el seu matrimoni.[2]

A més, l'actriu es casà hores abans de morir víctima d'un infart amb el que havia estat el seu company sentimental durant 19 anys, Gerry DeFord, el 14 de gener de 2006. Sembla que la filla de l'actriu s'oposava a aquesta cerimònia, que fou oficiada per una de les dues actrius de les que Shelley Winters havia estat padrina, Sally Kirkland i Laura Dern.[2]


En la seva biografia Shelle, abans coneguda com a Shirley, l'actriu apuntà que havia mantingut relacions sentimentals amb alguns companys de feina com, Lawrence Tierney, John Ireland, Errol Flynn, Burt Lancaster, Marlon Brando i William Holden. Això si, es portà fatal amb el seu company de The Poseidon Adventure Ernest Borgnine, que va dir de Shelley que era La dona més maleïda que havia conegut en la seva vida.[2]

Biografia sintetitzada[modifica]

Els seus pares s'instal·len a Nova York on Shelley creix. Debuta sobre les taules com a aficionada en petits teatres, tot ocupant usos subalterns. Manté papers menors en comèdies a Broadway abans que sigui contractada després per la Columbia el 1943.

Marxa llavors a Hollywood; es transforma físicament per respondre als cànons imposats per la indústria del cinema.

Als seus començaments, s'ha de conformar a aparèixer en produccions menors que no són a l'altura de les seves expectatives. Gràcies a aquest paper, la seva imatge es transforma i la Columbia prova de mantenir-la al registre de les "rosses sexy" per competir amb Lana Turner. Però la Paramount té altres ambicions i la contracta el 1949 per a The Great Gatsby d'Elliott Nugent, després en A Place in the Sun de George Stevens (1951), en què obté l'any següent la seva primera nominació als Oscars.

Llavors, la Metro-Goldwyn-Mayer la fa aparèixer en Executive Suite de Robert Wise (1954). El seu reconeixement com a actriu ja està guanyat. Després treballa amb la United Artists en The Night of the Hunter, del seu amic Charles Laughton el 1955. Cap a la fi dels anys 1950, torna al teatre abans que George Stevens li ofereixi el paper de mare en The Diary of Anne Frank (1959), que li val la segona nominació als Oscars i el seu primer premi (Oscar a la millor actriu secundària).

En els anys 1960, continua brillantment la seva carrera tant en el teatre a Nova York amb el Group Theatre com en el cinema. Té un paper en les obres Un tramvia anomenat desig i La nit de la iguana de Tennessee Williams i Dos en el gronxador de William Gibson. Les seves tries en el cinema la condueixen cap a John Frankenheimer per a The Young Savages (1961), Stanley Kubrick, per al qual encarna la mare de la cèlebre Lolita (1962) o Guy Green per a A Patch of Blue (1965), amb la qual obté el seu segon Oscar.

El decenni següent, obté una nova nominació el 1973 per L'aventura del Posidó, pel·lícula de catàstrofes de Ronald Neame. Considera llavors diversos papers per a la televisió, tot continuant rodant en el cinema fins al final dels anys 1990.

Shelley Winters té la seva estrella al passeig de la Fama de Hollywood el 1750, de Vine Street.

Vida privada[modifica]

En la seva autobiografia, l'actriu hi revela la seva vida tumultuosa, els seus amors amb Burt Lancaster, John Ireland, o Farley Granger.

Shelley Winters ha estat casada amb Mack Paul Mayer de 1943 a 1948, amb l'actor italià Vittorio Gassman (amb qui va tenir una filla, Vittoria), de 1952 a 1954 i amb l'actor Anthony Franciosa de 1957 a 1960. Cal destacar que aquest va morir el 19 de gener de 2006, cinc dies després de Shelley.

Els seus amics van ser Marilyn Monroe, Howard Hughes, Marlon Brando, i Charles Laughton, entre d'altres.

Filmografia[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Shelley Winters | enciclopèdia.cat». [Consulta: 23 juny 2020].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 2,22 2,23 2,24 2,25 2,26 2,27 2,28 2,29 2,30 Revista de cinema "ACCIÖN de l'estiu de 2020 (ISSN: 2172-0517)

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Shelley Winters

Referències[modifica]