Shennong bencao jing
(zh-hant) 神農本草經  | |
|---|---|
| Tipus | obra escrita i medical book (en)  |
| Autor | Shennong |
| Llengua | xinès |
| Publicació | Xina |
| Tema | fitoteràpia xinesa |
| Sèrie | |
Shennong bencao jing (en xinés simplificat: 神农本草经, literalment: El clàssic en la matèria mèdica del Llaurador Celestial, L'Anatomia dels antics) és l'obra xinesa més antiga que tracta sobre medicaments vegetals, animals i minerals. L'autoria s'ha atribuït a un emperador mític, Shennong, que diuen que va viure al voltant del 2800 abans de la nostra era; en realitat, aquesta obra podria ser uns mil·lennis més moderna. La majoria dels investigadors assumeixen que és una compilació escrita al voltant de l'inici de la nostra era[1] durant la dinastia Han (i fins i tot el Han posterior),[2] uns tres segles després dels principals textos sobre plantes del botànic grec Teofrast (372-288 ae) i aproximadament de la mateixa època que la gran Materia medica del grec Dioscòrides Pedaci. L'original ja no existeix i devia constar de tres volums que donaven, en un text concís, gairebé aforístic, les propietats medicinals d'herbes, minerals i parts d'animals.
En el segle VI, el metge taoista Tao Hongjing (456-536) en va fer una versió ampliada, i hi va afegir 365 nous remeis als 365 existents. L'obra, però, el Bencao jing jizhu (本草經集注), que contenia set capítols, es va perdre i només se'n conserva el prefaci.
L'obra es coneix també com a Shennong bencao《神农本草》o per l'abreviatura Bencao jing 《本草经》o Benjing《本经》.
El Shennong Bencao és l'obra fonamental de la llarga i rica història de la matèria mèdica xinesa (bencao). Es produïen regularment obres sobre medicina, compilant metòdicament textos anteriors, esmenant dades antigues i introduint innovacions valuoses. A partir de la dinastia Tang, el mecenatge dels emperadors estimulà aquesta recerca.
Història del text
[modifica]La versió original ja no existeix
[modifica]El text original s'ha perdut i la història de la seua reconstrucció és un poc enrevessada.
Els primers registres escrits de coneixement oral antic semblen haver-se realitzat al voltant del començament de la nostra era. Van ser corregits, comentats i complementats en els segles V-VI (per Tao Hongjing), abans de perdre's i reconstruir-se entre els segles X i XVII a partir de fragments. Finalment, l'obra seminal de la farmacopea xinesa tal com la coneixem hui és una construcció prou tardana.
El Shennong bencao jing no s'esmenta en els Annals dels Han (Hanshu, 汉书).
Esmentat per primera vegada als escrits de Tao Hongjing
[modifica]
El primer esment de l'obra[3] es troba als escrits del metge taoista Tao Hongjing (456–536) (dinastia Liang, 502–557). Per a ell, els noms de llocs citats en els quatre volums del Shennong bencao jing són característics dels noms donats per la dinastia Han a les divisions administratives. Conclou[4][n 1] que l'obra havia de ser producte de metges de la dinastia Han posterior (25-220). El coneixement farmacològic, transmés oralment des de l'antiguitat, es registra per escrit per primera vegada. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que el text, ple de receptes per a mantenir una bona salut i arribar a la immortalitat, s'alinea amb les preocupacions dels alquimistes taoistes de l'època.
Tao Hongjing esmenta obres sobre drogues i edicions del Shennong bencao jing[3] en què va treballar. Cita autors que abans d'ell havien contribuït a la revisió de versions anteriors de l'obra.[n 2] Per a Paul Unschuld, "ara no es pot demostrar si realment hi hagué una obra original i específica titulada Shennong bencao jing, o si hi va haver col·leccions farmacèutiques durant la dinastia Han amb aquest títol o un de semblant." (Unschuld, Història de la farmàcia,[3] pàg. 17).
El mateix Tao Hongjing feu una versió anotada, en set volums, del Benjing: Bencao jing jizhu (本草经集注, Comentari sobre el Tractat de matèria mèdica). Aquesta nova divisió es basa en creences relacionades amb el número 7 de la cosmologia taoista. Va afegir 365 matèries mèdiques a les 365 existents. Aquests 730 medicaments es classificaven en: 1) minerals, 2) herbes, 3) arbres, 4) insectes i animals, 5) verdures i fruites, 6) cereals, i 7) medicaments que ja no s'usen (youming weiyong, 有名未用).
Aquestes obres ara s'han perdut.
La veracitat d'aquesta informació, la confirmen els Annals de la dinastia Sui, Suishu 《隋书•经籍志》, publicats unes dècades més tard,[n 3] que, en el capítol de Jingjizhi, esmenten la Materia medica de Shennong (Shennong. bencao, 神农本草，四卷) en quatre rotlles, sense indicació d'època ni autor, i Tao Hongjing Shennong bencao jing, en set rotlles. En els Annals de la dinastia Tang 《唐书.艺文志》trobem Shennong bencao, en tres rotlles (神农本草，三卷).
Recomposició del Shennong bencao jing en la dinastia Song
[modifica]Amb la dinastia Song (960-1280) es van fer nous esforços per a recompondre el Shennong bencao jing.
Els autors xinesos sovint reutilitzen les obres dels seus predecessors, a vegades sense citar-ne les fonts, però a voltes utilitzant tinta d'un color diferent per a indicar l'origen anterior. Així, les compilacions de compilacions s'acumulen al llarg dels segles.
La reconstrucció de l'obra originària de la farmacopea xinesa es feu gràcies a la consulta de diferents obres[5] que van des dels Tang, als Song i als Ming.
Així, es poden trobar seccions senceres del Benjing en l'obra més important del metge de la dinastia Tang Sun Simiao (581-682). I l'obra de Tang Shenwei (c. 1056-1093), Jingshi zhenglei beiji bencao (經史證類備急本草, Matèria mèdica llesta per a l'ús, verificada i categoritzada, [amb cites de] clàssics i història, o Zheng lei bencao, 证类本草) en fou una font valuosa per a la reconstrucció i recompilació. També es va utilitzar l'obra del famós metge i botànic Li Shizhen, el Bencao gangmu (1593), per a reviure l'obra originària.
Compilació de Lufu del segle XVII
[modifica]La compilació més antiga disponible ara és la de Lufu, 卢复, del 1616. Després n'hi hagué les de Sun Xingyan, 孙星衍, del 1799, i la de Gu Guanguang, 顾观光, del 1844, que tingueren una gran difusió; i la de Mori Risshi al Japó cap al 1850.
Debats sobre la datació dels escrits originaris
[modifica]La tradició confuciana de respectar l'autoritat dels ancians dugué els autors xinesos a situar-se dins dels llinatges més llargs possibles, fins i tot mítics, com el del Diví Llaurador Shennong, a qui situen en els anys 2700 o 2800 anys abans de la nostra era. "Sense deixar cap rastre, no es pot arribar al lloc", digué el Mestre (Analectes de Confuci, XI, 19). Els pensadors xinesos reclamen obertament la tutela i fugen d'allò que puga semblar autonomia de pensament.
A la Xina, els mitjans de comunicació i fins i tot els texts moderns de farmacognòsia recorden constantment que el coneixement farmacològic xinés es remunta a 4.000 o fins i tot 5.000 anys enrere, mentre que a Occident, en què les importants obres de botànica i la farmacopea de Teofrast són anteriors a les del Shennong Bencao Jing uns tres segles, cap especialista afirma ser l'hereu d'una tradició més que mil·lenària. D'altra banda, "aquesta antiguitat mítica de la medicina xinesa, completa des del principi, encara té un paper important hui en l'apreciació que molts acupuntors occidentals fan del seu art, malgrat la refutació proporcionada per treballs filològics i arqueològics".[6]
El text
[modifica]Com que el text originari s'ha perdut, ara només disposem de reconstruccions posteriors que en discrepen en molts punts. Es creu que la versió primera contenia 365 fàrmacs, però moltes versions actuals en donen un nombre diferent. Les compilacions actuals proposen quatre o més classes:[n 4] arbres, plantes, animals, minerals, que al seu torn se subdivideixen en categories superiors, intermèdies i inferiors. En acabant, l'abast de les classes pot variar d'una recopilació a una altra. Així, els minerals tòxics com el realgar (xionghuang, 雄黄, sulfur d'arsènic) es poden trobar en la classe superior (recopilació de Cao Yuanyu)[5] o en la intermèdia (recopilació de Gu Guanguang).[7]
Enciclopèdia de materials mèdics composta per entrades concises
[modifica]L'obra es presenta com una enciclopèdia de substàncies medicinals, en una llista no ordenada d'entrades. La dificultat inherent i mai no resolta d'ordenar llistes de noms en escriptura xinesa (per evitar haver de llegir tota la llista per trobar una entrada específica) dugué els editors contemporanis del Shennong Bencao Jing a dividir els medicaments en moltes classes naturals (minerals, arbres, etc.), que requerien menys temps de consulta. Aquest mètode sembla remuntar-se al farmacòleg Tao Hongjing i s'aplicà a tota la matèria mèdica posterior (bencao), incloses les compilacions del Shennong Bencao Jing.
A diferència de les farmacopees grecollatines de l'Antiguitat, no s'hi dona cap descripció de les plantes.[n 5]
Cada full informatiu adopta un format estàndard molt concís. El fàrmac es caracteritza primer pel sabor (wei味), després per la influència termogènica[n 6] (txi气) i l'eficàcia medicinal (youdu 有毒, tòxic, wudu无毒, no tòxic). Se'n distingeixen cinc sabors: àcid (suan 酸), salat (xian 鹹/咸), dolç (gan甘), amarg (ku苦), picant (xin 辛), així com quatre qi (influències termogèniques): fred (han 寒), calent (re 热), càlid (wen 温), fresc (liang 凉), seguit d'una llista d'indicacions, altres noms i el medi. Vegem, per exemple, el ginseng, renshen 人参:[3]
- Sabor: suau, [termoinfluència] lleugerament fred.
Controla l'ompliment dels cinc òrgans zang (els dipòsits), calma l'esperit shen (esperit essencial), estabilitza les ànimes hun i po, controla les palpitacions de la por, elimina el qi patogen (xieqi), aclareix la vista, obri el cor i agusa la ment. L'ús perllongat alleugereix el cos i allarga la vida. Altres noms: renxian, guigai. Creix a les muntanyes i valls.
Paper de la termoinfluència
[modifica]La naturalesa calenta o freda del fàrmac s'utilitza per a guiar-ne l'ús terapèutic d'acord amb aquest principi:[n 7]
- Tractem les condicions de "fred" amb drogues de naturalesa ardent, els afectes de "calent" amb drogues de naturalesa freda.
Es diu que una droga és de naturalesa calenta (o freda) segons la sensació de calor (o fredor) causada per la seua absorció; aquesta característica natural intrínseca es marca per la seua termoinfluència: calenta, re热 (o freda, han 寒).
Una afecció "freda" és causada per la influència del fred al cos. El fred és un dels Sis Excessos (liuyin六淫), que són el vent, el fred, la calor, la humitat, la sequedat i el foc, que penetren al cos des de l'exterior i li causen malalties. Aquests són factors patogènics externs.[8]
Aquestes nocions són empíriques, tot i que no pas completament, perquè mai no s'indica un mètode d'observació objectiu, reproduïble per a tot el món. Són indicacions qualitatives molt rudimentàries, basades en observacions sensorials, que permeten determinar la termoinfluència del fàrmac o del factor patogen extern, però que no donen pas cap mitjà per validar empíricament una afirmació particular si alguns observadors hi han fet observacions diferents. La medicina i la farmacèutica xineses es basen en un enfocament naturalista, segons el qual tot el que existeix —objectes i fets— es pot explicar per causes o principis naturals, excloent-hi qualsevol manera de transcendència. Aquest és un principi fort, però molt insuficient.
Els termes anatòmics són els de la medicina tradicional xinesa, el nucli conceptual de la qual[9] s'estava establint en el temps de la primera compilació del benjing.
L'arrel de ginseng s'hi classifica com un medicament d'alta qualitat i és entre els productes relacionats amb la recerca de la immortalitat. L'"alleugeriment del cos" era un objectiu per a arribar a l'estat eteri dels immortals capaços de volar i cavalcar pels núvols.
Tres classes de remeis, que van des de la recerca de la immortalitat fins a l'atenció terapèutica rutinària
[modifica]D'acord amb el prefaci del Bencao jing, els medicaments es classifiquen en tres categories (o graus):[10]
1. Hi ha 120 remeis en la categoria superior. Són els remeis sobirans (jun君); serveixen sobretot per a la força vital (yang ming养命). Són en harmonia amb el Cel, no són pas tòxics (wudu无毒); es poden consumir en grans quantitats i durant llargs períodes sense perill. Si una persona vol tenir un cos lleuger i augmentar l'energia vital, no envellir, i allargar la seua vida.[n 8]
2. Hi ha 120 remeis en la categoria intermèdia. Aquests són els "ministres" (chen臣) i serveixen sobretot per a nodrir la naturalesa innata (yang xing养性). Corresponen a l'element humà. Alguns són tòxics, altres no (wudu youdu无毒有毒), per la qual cosa cal veure'n l'ús adequat.
3. Hi ha 125 remeis de categoria inferior. Aquests són els "ajudants" (zuoshi佐使). S'empren sobretot per a tractar malalties. Corresponen a l'element terra, són molt tòxics (duodu多毒) i no s'han d'ingerir durant períodes prolongats. S'usen per a eliminar el fred i la calor (morbiditat), el qi negatiu, trencar acumulacions i guarir malalties.
La correspondència entre les drogues, l'administració i el cosmos es pot resumir així:
- droga superior → sobirana → cel,
- fàrmac intermedi → ministre → humà,
- droga inferior → emissari → terra.
Així, una recepta mèdica es concep com la unió d'una força governamental capaç de restaurar l'ordre somàtic.
Categoria superior
[modifica]En la categoria superior, trobem arrels, ginseng,[n 9] regalèssia dels Urals[n 10] o dolçamara,[n 11] (apiàcies), goji[n 12] (solanàcies), fongs ganoderm,[n 13] escorça de canyella,[n 14] ossos de drac longgu (fòssils de mamífers), greix d'ós[n 15] i minerals com el cinabri (sulfur de mercuri), la fluorita,[n 16] el mercuri[n 17] o el quars.
Els fàrmacs d'aquesta categoria no estaven destinats pas a curar una malaltia diagnosticada, sinó a mantenir un cos sa. Alguns corresponen força bé, com va assenyalar Georges Métailié,[11] al concepte modern d'aliment funcional. Cal, però, tenir en compte que, des de la perspectiva de la toxicologia moderna, alguns d'aquests fàrmacs són molt tòxics. El concepte de wudu无毒, 'no tòxic', per tant, s'hauria d'entendre més aviat com "sense eficàcia terapèutica significativa". Com es pot veure en totes les descripcions de minerals d'aquesta classe (jade, cinabri, mercuri... 17 minerals en total), que inclouen una indicació del tipus 不老bulao, 'prevé l'envelliment', 神仙不死shenxian busi 'permet que algú esdevinga immortal', 延年yannian 'allarga la vida', 轻身qingshen 'alleugereix el cos' (com el d'un immortal), l'objectiu era sobretot el de les pràctiques alquímiques, que cercaven perllongar la vida, o fins i tot arribar a la immortalitat.
Com explica Frédéric Obringer,[10] "tot i que els autors d'aquesta primera matèria mèdica són desconeguts, amb seguretat pertanyien a aquell entorn d'alquimistes i posseïdors de receptes i mètodes més o menys màgics, curanderos que associem amb pràctiques i representacions taoistes".
Les idees taoistes dels autors es poden resseguir en la jerarquia de classes que hi proposen. Si la categoria superior es descriu com a sobirana jun, la mitjana com a ministerial chen i la inferior com a assistent zuoshi, és clar que els objectius dels autors valoren més els que cerquen la immortalitat que els mèdics i sanadors.
Categoria intermèdia
[modifica]La categoria intermèdia de fàrmacs inclou molts minerals tòxics com el cihuang d'orpiment (trisulfur d'arsènic), el shidan de calcita (sulfat de coure hidratat) i plantes com el ganjiang de gingebre i el mahuang d'efedra xinesa. Aquesta classe intermèdia inclou tant fàrmacs tòxics amb eficàcia terapèutica com fàrmacs que perllonguen la vida. Segons Paul Unschuld,[3] el 13% rep un dels qualificadors que caracteritzen una prolongació de la vida, mentre que aquests qualificadors es van aplicar al 83% de drogues de la categoria superior. I com assenyala aquest autor, aquesta classe és supèrflua des del punt de vista de la sistemàtica mèdica perquè conté fàrmacs que podrien haver estat classificats en la categoria superior i altres que, per l'eficàcia [terapèutica], podrien pertànyer a la classe inferior. La introducció d'aquesta classe es pot entendre com a derivada del desig d'establir un ampli sistema de correspondència entre l'univers i la humanitat. Per a reflectir l'ordre còsmic, els medicaments superiors, intermedis i inferiors es classifiquen com a pertanyents al Cel, la Humanitat i la Terra, així com el nombre de medicaments (365) correspon al nombre de dies de l'any.
Categoria inferior
[modifica]La categoria més baixa constava de 125 entrades, corresponents a substàncies que tenen un efecte violent sobre les funcions fisiològiques i que solen ser verinoses. El ruibarbre, alguns acònits i pinyols de préssec en són algunes. Són verins que sols s'han d'usar en dosis molt petites i controlades.
Es creia que els fàrmacs més tòxics eren capaços d'atacar trastorns arrelats profundament al cos, allà on els tractaments superficials com l'acupuntura o la moxa no podien pas penetrar. El pròleg de l'obra diu que:
- Tractem... possessions demoníaques i intoxicacions amb drogues tòxiques.
Les malalties susceptibles de ser "atacades" per drogues tòxiques tenien un perfil etiològic particular: eren les afliccions causades per una influència maligna xie邪,[n 18] acumulacions i altres bloqueigs i nusos, vinculats a situacions inextricables en què tot està entrellaçat i res no circula.[10]
Creences terapèutiques associades amb la creença en dimonis
[modifica]Tradicionalment, els xinesos creien que la vida humana depenia de dues ànimes: l'hun (魂), que portava la dimensió espiritual, i el po (魄), que en duia la física. En el moment de la mort, la unió de l'hun i el po es dissol; l'hun torna al cel i el po a la terra. L'hun es converteix en un esperit, una deïtat (shen, 神), mentre que el po, havent baixat a la terra, es converteix en un gui (鬼), un dimoni. Es creu que deixa d'existir, com el cos humà. Els gui que vaguen pel món són odiats i temuts com fantasmes.
La creença en els dimonis està molt arrelada en la cultura xinesa. En època preimperial, els dimonis es consideraven responsables de les malalties. Tot i que quan s'escrigué el Shennong Bencao Jing havia començat a sorgir un sistema naturalista que interpretava les malalties, basat en els conceptes del Yin i el Yang i el Wuxing (cinc processos), la creença en el poder patogen dels dimonis continuava sent forta. Segons Paul Unschuld, "En un 15% dels 357 fullets d'informació sobre medicaments de la versió reconstruïda per Mori Risshi, s'esmenta "matar" o "caçar" els dimonis o "eliminar la possessió demoníaca" com a indicació terapèutica".[3]
Banya de rinoceront
[modifica]
- "De gust amarg, fred. Sobretot tracta moltes toxines, el verí gu, els dimonis nefasts [xiegui, 邪鬼] i l'obstrucció del qi. Contraresta els efectes del gouwen, les plomes de l'ocell [llegendari] zhen i el verí de serp. Elimina els xie [influències malèvoles] i evita la confusió i els malsons. Pres durant molt de temps, alleugereix el cos. Viu en rius i valls."
Les espècies de rinoceront que existien a l'antiga Xina havien desaparegut ja durant el període dels Regnes Combatents (453-221 abans de la nostra era). I com tot el que és rar és preciós, quan s'escrigué el Benjing, la banya de rinoceront ja havia adquirit la fama de poder allunyar els dimonis. A aquesta aura màgica s'hi afegia la reputació com a remei refrescant, eficaç contra les malalties calentes (antipirètic) i contra els verins (antídot).
Flor de bresquiller
[modifica]
Un altre exemple, la flor del bresquiller, táohuā (桃花), de categoria inferior, per a la qual el Benjing indica 桃花︰殺注惡鬼，令人好顏色
- "Mata els dimonis malèvols que ens posseeixen. Et dona un cutis preciós."
Aquest detall aparentment sorprenent és menys cert si tenim en compte que els arcs per a disparar fletxes es feien de fusta de bresquiller a l'antiga Xina. Es pot suposar que allò que externament permetia matar un enemic també s'havia d'aconseguir mitjançant la droga de la seua flor, que devia ser capaç de matar un dimoni dins del cos. És aquesta mena d'explicació dels efectes d'una substància medicinal allò que Paul Unschuld anomena farmacologia demonològica.[3]
Controvèrsies al voltant de l'ús d'aquestes tradicions
[modifica]Mentre que l'evolució del coneixement científic a Europa es produí en oposició a la física d'Aristòtil per la física moderna, o a la teoria dels humors de Galé per la medicina, la Xina no trencà amb els sistemes conceptuals antics i precientífics. Els esforços del règim comunista per dur la Xina a la modernitat es feren conservant la medicina tradicional xinesa i la vella base cultural antiga. Aquest conservadorisme, però, dificulta les reformes metodològiques necessàries per a separar el gra de la palla. Els historiadors de la ciència poden parlar dels clàssics de la matèria mèdica sense que els farmacòlegs es comprometen a fer el mateix. A més a més, aquest fet cultural és l'arrel de l'amenaça d'extinció que ara plana sobre algunes espècies animals[n 19] incloses en la farmacopea tradicional xinesa.
Apotecaris i metges
[modifica]
Durant els pocs segles anteriors a la nostra era es formaren els dos cossos doctrinals diferents d'apotecaris i metges, codificats respectivament al Clàssic de matèria mèdica (Shennong bencao jing) i al Clàssic interior de l'emperador Groc (Huangdi Nei Jing).
Durant el primer mil·lenni, però, el coneixement de l'activitat dels fàrmacs naturals fou independent de la representació naturalista de les funcions del cos desenvolupada per la medicina. Tot i l'intent de Zhang Zhongjing de reduir la bretxa (c. 200 abans de la nostra era), aquests dos sistemes discursius foren autònoms fins a la Dinastia Song (segles xii i xiii), en què, per primera vegada, la matèria mèdica s'integra amb èxit en l'art del tractament mèdic.[12][1] Tradicionalment, els pacients anaven directament a l'apotecari sense haver vist un metge. O bé, la farmàcia contractava un metge que dispensava receptes a l'instant.
Per explicar l'acció dels fàrmacs, el Bencao Jing no recorre a causes naturals que es puguen vincular a grans principis generals que governen intrínsecament la natura i l'organisme. En primer lloc, perquè alguns fàrmacs no es destinen a curar malalties, sinó que són receptes més o menys màgiques d'alquimistes taoistes que intenten allargar la vida. I en segon lloc, perquè altres fàrmacs amb fins terapèutics volen atacar els afectes causats per una influència maligna xie邪, dimonis o bloqueigs de qi. Segons Li Jianmin,[1] hi ha unes cinquanta substàncies mèdiques en el Bencao jing relacionades amb la percaça de dimonis.
A partir del període dels Regnes Combatents (480-221 abans de la nostra era), els filòsofs desenvoluparen els conceptes d'energia vital (txi), yin i yang, i els Cinc processos (wuxing). Els metges van adoptar aquests conceptes per construir un sistema racional de principis abstractes i correspondències sistemàtiques, que els permeteren elaborar explicacions naturalistes de l'origen de les malalties sense recórrer a forces sobrenaturals. Segons el Huangdi Nei Jing, el cos està travessat per una xarxa de canals (meridians) que distribueixen fluids vitals (txi i sang) a les parts de l'organisme. L'univers també és com el cos, impregnat de txi. El text explica correspondències entre el funcionament del cos i el de l'univers o estat. El que podríem entendre hui com a connexions amb valor simbòlic o metafòric indicava, per als antics xinesos, una identitat fonamental: l'estat es veia com un petit cosmos.[13] Els microcosmos polítics i somàtics ressonen en harmonia amb el macrocosmos, perquè tots estan animats per un txi universal.
El Nei Jing descriu malalties, cadascuna caracteritzada per un conjunt de símptomes observats. Aquests s'atribueixen a alteracions en el sistema de transport de txi del cos o a esgotaments (com l'anèmia) o excessos (zhang fu) dels òrgans i vísceres. Provenen de la incapacitat dels humans per adaptar el seu capteniment a l'entorn. El mètode per a protegir-se de les influències nocives es basa en la comprensió de les correspondències entre les estructures del cos i els fenòmens macroscòpics. La teoria dels Cinc processos estableix una xarxa de correspondències molt rica entre, per exemple, els elements (fusta, foc, terra, metall, aigua), els òrgans (fetge, cor, melsa, pulmons, renyons) i les influències externes nocives que poden penetrar en cada òrgan (vent, calor, menjar en excés, fred, humitat). La tècnica bàsica per a tractar els malalts consisteix a restaurar un flux equilibrat de txi al cos punxant-lo superficialment amb agulles en els punts adequats, influint així en el flux de txi. La teràpia dominant en el Nei Jing és l'acupuntura. El text esmenta molt poques substàncies medicinals. Durant un altre mil·lenni, l'art de curar amb plantes o medicaments minerals restà fora de l'abast de la medicina sistemàtica per correspondència.[14] Va ser només a partir dels segles XI-XII que la farmacologia s'integraria en aquesta medicina de correspondències sistemàtiques. I al segle XVI Li Shizhen utilitzarà en la seua farmacopea el Bencao gangmu, els principis bàsics del Huangdi Nei Jing per a explicar les propietats terapèutiques dels fàrmacs.
Notes i referències
[modifica]Notes
[modifica]- ↑ Vegeu també: Zhenglei bencao 《证类本草》, juan 1.
- ↑ Unschuld, Zhang ji 张机, Hua Tuo 华佗, Wupu 吴普 i Li Dangzhi 李当之 revisaren el Benjing o recolliren altres obres sobre drogues.
- ↑ Durant la dinastia dels Sui, pàg. 581-618.
- ↑ També n'hi ha 6 classes: jades i pedres, herbes, arbres, animals, fruites, llegums, i cereals.
- ↑ Al segle VI abans de la nostra era, Teofrast, després Dioscòrides i Plini el Vell, sempre donaven descripcions força detallades de les plantes, incloent-hi descripcions morfològiques, indicacions de similituds i diferències, detalls sobre els llocs de collita, noms regionals i propietats medicinals. El tractat sobre matèria mèdica escrit pel metge grec Dioscòrides, que continuà sent la principal obra de referència per a la farmacopea d'Europa i la regió mediterrània durant 1.500 anys, conté aproximadament 800 entrades sobre substàncies medicinals d'origen vegetal (tres quartes parts), animal i mineral.
- ↑ Terme de Paul Unschuld, A History of pharmaceutics, Un. of California press, 1986.
- ↑ Recordant el principi del metge grecoromà Galé, contraria contrariis curantor, un remei és eficaç en la mesura que contraresta l'humor responsable de la malaltia.
- ↑ 欲轻身益气，不老延年.
- ↑ Renshen 人参.
- ↑ Vegeu també: Zhenglei bencao 《证类本草》, juan 1.
- ↑ Unschuld, Zhang ji 张机, Hua Tuo 华佗, Wupu 吴普 i Li Dangzhi 李当之 revisaren el Benjing o recolliren altres obres sobre drogues.
- ↑ Durant la dinastia dels Sui, pàg. 581-618.
- ↑ Chizhi 赤芝.
- ↑ Mugui 牡桂, Cinnamomum cassia.
- ↑ També n'hi ha 6 classes: jades i pedres, herbes, arbres, animals, fruites, llegums, i cereals.
- ↑ Terme de Paul Unschuld, A History of pharmaceutics, Un. of California press, 1986.
- ↑ Vegeu també: Zhenglei bencao 《证类本草》, juan 1.
- ↑ Segons F. Obringer, la interpretació demonològica va evolucionar gradualment cap a una interpretació naturalista del vent, el fred, l'onada de calor, la humitat, la sequera i el foc.
- ↑ Vegeu: Zhenglei bencao 《证类本草》, juan 1.
Referències
[modifica]- 1 2 3 Joseph Needham. Science & civilisation in China Vol VI: 1. Cambridge University Press, 1986.
- ↑ Anya H. King. Scent from the Garden of Paradise Musk and the Medieval Islamic World. Brill, 2017, p. 442.
- 1 2 3 4 5 6 7 Paul U. Unschuld. Medicine in China, A History of Pharmaceutics (en anglés). University of California Press, 1986.
- ↑ Zhenguo Wang. History and development of traditional Chinese medicine (en anglés). Science Press, 1999.
- 1 2 Yang Shouzhong (trad.). The Divine Farmer's Materia Medica (en anglés). Blue Poppy Press, 1998.
- ↑ Catherine Despeux, Frédéric Obringer (sous la dir.). La maladie dans la Chine médiévale, la toux (en francés). l'Harmattan, 1997.
- ↑ 陶隐夕. 图解神农本草经. 山东美术出版社, 2008.
- ↑ Nigel Wiseman, Feng Ye. A practical dictionary of Chinese Medicine. Paradigm Publications, 2002, p. 946.
- ↑ Els cinc òrgans zang (臟) es refereixen al cor, la melsa, els pulmons, el fetge i els renyons. L'esperit Shen (神) resideix al cor i assegura la coherència de la personalitat. L'ànima Hun (魂) és l'ànima etèria que resideix al fetge i genera projectes. L'ànima Po (魄) és una ànima corpòria situada als pulmons i vinculada als instints de conservació.
- 1 2 3 Frédéric Obringer. L'aconit et l'orpiment (en francés). Librairie Arthème Fayard, 1997.
- ↑ dans Francis Hallé, Pierre Lieutaghi. Aux Origines des plantes (en francés). Librairie Arthème Fayard, 2008.
- ↑ Unschuld, Paul U. Medicine in China (en anglés). University of California Press, 2010-04-16, p. 464. ISBN 978-0-520-26613-1.
- ↑ Lloyd, Geoffrey. The Way and the Word: Science and Medicine in Early China and Greece (en anglés). Yale University Press, 2004-01-06. ISBN 0-300-10160-0.
- ↑ Unschuld, Paul U. Medicine in China (en anglès). University of California Press, 2010-04-16, p. 464. ISBN 978-0-520-26613-1.