Si muero antes de despertar
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Carlos Hugo Christensen  |
| Protagonistes | |
| Dissenyador de producció | Gori Muñoz |
| Guió | Alejandro Casona |
| Música | Julián Bautista |
| Fotografia | Alejandro Tabernero |
| Muntatge | José Gallego |
| Productora | Estudios San Miguel |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Argentina |
| Estrena | 1952 |
| Durada | 73 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | thriller |
     | |
Si muero antes de despertar és una pel·lícula argentina de suspens en blanc i negre dirigida per Carlos Hugo Christensen amb la participació, entre altres, dels actors Néstor Zavarce, Blanca del Prado, Floren Delbene i Homero Cárpena. La pel·lícula va ser estrenada el 29 d'abril de 1952 i el guió pertany a Alejandro Casona basat en un conte de Cornell Woolrich (William Irish).
En una enquesta de les 100 millors pel·lícules del cinema argentí duta a terme pel Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken l'any 2000, la pel·lícula va aconseguir el lloc 40.[1] En una nova versió de l'enquesta organitzada en 2022 per les revistes especialitzades La vida útil, Taipei i La tierra quema, presentada al Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, la pel·lícula va aconseguir el lloc 31.[2]
Sinopsi[modifica]
En el curs d'una entremaliadura un nen d'uns 11 anys obté una dada sobre la identitat d'un segrestador de nenes que actua en el veïnatge però no vol revelar-li-ho al seu pare, un policia, per a no confessar la seva pròpia falta i això posa en risc la seva vida.
Repartiment[modifica]
- Néstor Zavarce... Lucio Santana
- Blanca del Prado
- Floren Delbene
- Homero Cárpena
- Enrique de Pedro
- Virginia Romay
- Marisa Núñez
- Maria A. Troncoso... Juana
- Marta Quintela... Alicia
Génesis de la pel·lícula[modifica]
Christensen va portar uns relats de William Irish als Estudios San Miguel i allí van acceptar filmar-los amb la condició que el propi realitzador s'ocupés de tramitar els drets, per la qual cosa va volar a Nova York i els va aconseguir per pocs diners. L'adaptació es va encarregar a Alejandro Casona, un dramaturg espanyol exiliat a Buenos Aires des de la fi de la Guerra Civil, amb la intenció de filmar un llargmetratge en tres episodis, però després es va veure que un d'ells va quedar massa llarg, per la qual cosa es va rodar una pel·lícula separada titulada Si muero antes de despertar que es va estrenar una mica abans, en tant els altres dos integrarien No abras nunca esa puerta.
Crítiques[modifica]
En la seva crònica el cronista King va escriure: "reeixit suspens … hi ha en el film una excel·lent realització (recolzada per la qualitat de la fotografia) un reeixit clima d'expectació i ansietat."[3] en tant per a Manrupe i Portela el film és "de les millors obres de suspens en la història del cinema argentí, malgrat un protagonista fora del tipus i edat, l'atmosfera ombrívola del relat sembla donar via lliure a Christensen per a mostrar el seu catàleg de negritudes. Les escenes de violència amb els nois són de vigor i ferocitat inigualats. Els moments familiars, sincers en la seva neciesa. La fotografia de Pablo Tabernero, excel·lent. També pot veure's com un estudi sobre les pors de la infantesa incloent una seqüència onírica.[3]
En el seu estudi sobre el director, Carlos A. García va escriure:
| « | "En la primera part de la pel·lícula se'ns mostra el món quotidià del noi. Es percep la intenció de descriure aquest món com un petit paradís, però al mateix temps es destaca l'aspecte sinistre (en tots els sentits del terme) d'aquest. En primer lloc, l'àmbit de l'escola: els nois són contínuament enquadrats a través de barrots o portes reixades, en composicions que legítimament poden ser qualificades d'expressionistes. L'oració al pissarró, que els nois han de copiar en els seus quaderns; les mestres i mestres irreprotxables; el jurament infantil que compromet a l'heroi per la resta dels seus dies; les rondes; els guardapols blancs; les pesades columnes i els massissos arbres -que semblen estendre els seus braços protectors- són decididament opressius. Per fora de les reixes que delimita l'escola, espera la bèstia. A la casa, poblat d'ombres, l'embafadora dolçor de la mare i la severitat tova i ridícula del pare. I la barranca, les entrecreuades senderes de la qual recorren habitualment els personatges. Més enllà –sempre vista entre els barrots que marquen els límits del lloc- la zona baixa, desconeguda, d'on sorgeix la bèstia. Mai he vist al cinema argentí una cosa tan aclaparadora i repressiva com aquest simulacre de paradís infantil vist en veritat amb una presó o un infern.[4] | » |
Per la seva part el crític de La Nación destaca que "sobresurten les actuacions del nen Néstor Zavarce, Floren Delbene, Homer Cárpena, i els exteriors rodats en el barri de San Isidro, pel director de fotografia Pablo Tabernero."[5]
Fernando Martín Peña va escriure:
| « | «La infància traumatitzada és un tema recurrent en l'obra
del director…però mai va aconseguir el grau de violència que desplega en aquest film, dominat per la presència d'un assassí de nenes. Encarnación del “bufó” en la seva versió més sinistra, el llunàtic que interpreta aquí Homer Cárpena no sols té un aspecte aterridor sinó que a més nega a Déu i manca dels trets humans que posseïen altres col·legues seus, com Peter Lorre en M, de Fritz Lang, o Nathán Pinzón a El vampiro negro de Viñoly Barreto. Una diferència essencial…és que Christensen no va voler fer exactament un policial sinó més aviat un equivalent contemporani dels contes infantils clàssics, que en les seves versions originals estaven plens d'elements terrorífics o almenys truculents. La decisió de mantenir la perspectiva infantil per a gairebé tot el relat permet a Christensen situar-se en la difícil frontera entre el quotidià i el sorprenent, evocant un to de fantasia a través dels recursos formals però sense que per això l'amenaça que plana sobre els protagonistes perdi el seu pes real.»[6] |
» |
PPèrdua i recuperació de la còpia[modifica]
El negatiu original d'aquest film, en avançat estat de descomposició, estava en la col·lecció Turner, donada al INCAA en 2012, per la qual cosa la major part del que manca del negatiu va ser completada per l'especialista Marina Coen partint d'una còpia positiva incompleta en tant un fragment del so e va recuperar d'una còpia en 16mm. conservada per la Filmoteca Buenos Aires. La Film Noir Foundation va finançar el tiraje d'un nou màster de preservació per a salvaguardar el film en el seu format original.[6]
Referències[modifica]
- Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos (1930-1995). Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2001, p. 535-536. ISBN 950-05-0896-6.
- García, Carlos O. Carlos H. Christensen. Revelación del melodrama. (en castellà). 1*. Buenos Aires: Ediciones Letra Buena S.A., 1992. en Cine argentino. La otra historia. (Sergio Wolff compilador). ISBN 950-777-048-8.
- Minghetti, Claudio D. «Comenzará hoy un ciclo de cine policial argentino». diario La Nación. [Consulta: 7 gener 2009].
Notes[modifica]
- ↑ «Las 100 mejores del periodo 1933-1999 del Cine Argentino». La mirada cautiva. Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken [Buenos Aires], 3, 2000, pàg. 6–14. Arxivat de l'original el 21 de novembre de 2022 [Consulta: 21 novembre 2022].
- ↑ «Top 100». Encuesta de cine argentino, 11-11-2022. [Consulta: 13 novembre 2022].
- ↑ 3,0 3,1 Manrupe, Raúl y Portela, María Alejandra: Un diccionario de films argentinos (1930-1995) pág. 536 Buenos Aires 2001 Editorial Corregidor ISBN 950-05-0896-6
- ↑ García, Carlos O.: Carlos H. Christensen. Revelación del melodrama, 1* edición pág. 60 Buenos Aires 1992 Ediciones Letra Buena S.A. en Cine argentino. La otra historia. (Sergio Wolf compilador) isbn=950-777-048-8
- ↑ Claudio D. Minghetti Comenzará hoy un ciclo de cine policial argentino. Acceso 7-1-2009
- ↑ 6,0 6,1 «Cine argentino siempre II». [Consulta: 29 febrer 2016].
