Simfonia de cambra núm. 4 (Weinberg)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia de cambra núm. 4
Forma musicalsimfonia
CompositorMieczysław Weinberg
Creació1992
Modifica les dades a Wikidata

La Simfonia de cambra núm. 4, op. 153, fou composta per Mieczysław Weinberg a Moscou en molt poc espai de temps, entre el 30 d'abril i el 12 de maig de 1992. Composta per a orquestra de corda, clarinet i un triangle, està dedicada al compositor Borís Txaikovski i és l'última partitura completada pel compositor.[1]

Composta en un sol moviment la podem dividir en quatre parts que s'interpreten sense interrupció:

  • Lento
  • Aallegro molto, moderato
  • Adagio, meno mosso
  • Andantino, adagissimo

Origen i context[modifica]

És la penúltima obra escrita pel compositor, que deia que era com un resum de la seva vida. Per a l'època d'aquesta simfonia, quan li quedaven quatre anys de vida amb dolorosa malaltia, Weinberg havia sobreviscut no només a Stalin i la presó, a l'antisemitisme, al Desglaç de Khrusxov, a la mort dels seus grans amics, sobretot Xostakóvitx; també havia sobreviscut a la generació que va despuntar a l'últim quart del segle XX, la de Rodion Sxedrín, Alfred Schnittke, Gueorgui Kantxeli, Sofia Gubaidúlina.[2]

Weinberg componia, podria dir-se, per tandes de gèneres. Així, l'òpera la va abordar molt tard, a finals dels anys seixanta. I els últims anys de la seva vida van comptar amb molt poques obres pianístiques, quan el piano era el seu instrument, i el tocava a quatre mans amb Xostakóvitx en reduccions de simfonies, en assajos i fins i tot en enregistraments. Les quatre simfonies de cambra són obres tardanes (1986-1992). Són obres d'un compositor menyspreat, abandonat, que portava anys i anys menystingut per la Unió de compositors, pels col·legues i pel sistema; però no per això, deixa de compondre una obra després d'una altra.[2]

Anàlisi musical[modifica]

Aquesta obra en quatre moviments, intensa, ombrívola, de profund impacte emocional, recull alguns sons de la memòria vital de Weinberg -amors, pèrdues, plaers i amargors-, a través del cant del clarinet en melodies del folklore klezmer, però també un solo de violí i la lírica del violoncel solista al segon moviment. Una obra que transcendeix el concepte de simfonia de cambra.[1]

La primera part, Lento, comença amb una sèrie de motius corals abans de la intervenció del clarinet. La seva entrada segueix a una secció recitativa de caràcter solista. La repetició de la coral inicial tanca aquesta part. La segona part, Allegro molto, moderato, comença sense interrupció amb un tema vigorós i ràpid, constituint l'scherzo de l'obra. El moviment es calma amb la intervenció del clarinet, que comença un monòleg que és seguit primer pel violí i després pel violoncel, que acaba la secció d'una manera interrogativa. La tercera part, Adagio, meno mosso, comença amb un trist tema d'origen folklòric interpretat pel clarinet. Després continua la corda que va augmentant la seva expressivitat fins a arribar al seu clímax. Llavors reapareix el clarinet. Després d'una pausa, la corda realitza una recapitulació. El clarinet inicia la coda que acaba amb un trèmolo. L'última part, Andantino, adagissimo, s'inicia sense pausa amb un cop del triangle, la seva primera i gairebé última intervenció. El clarinet presenta un tema de caràcter folklòric en forma d'un llarg recitatiu. El tema es desenvolupa i després d'una cadenza del clarinet, la corda comença una tranquil·la secció, que ens porta cap a una transfigurada pau. El triangle afegeix una de les últimes notes.[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Encina Cortizo, María. «Notes del programa» (en castellà). Oviedo.es. [Consulta: 16 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 Martín Bermúdez, Santiago. «Programa de mà». Fundació March. [Consulta: 14 gener 2020].
  3. Serracanta i Giravent, Francesc. «Informació» (en castellà). [Consulta: 14 gener 2020].