Simfonia fantàstica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia fantàstica
Compositor: Hector Berlioz
Forma musical: Simfonia
Any: 1830
Estrena: 5 de desembre de 1830, a París
Instrumentació: 2 flautes (segona doblada a flautí), 2 oboès (2on doblat a Corn anglès), 2 clarinets (1er doblat a clarinet baix), 4 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 2 cornetes, 3 trombons, 2 figles (originalment un figle i un serpentó), 2 parells de timbales, caixa, plats, bombo, campanes en Do i Sol, 2 arpes, i corda.
Moviments:
  1. Rêveries - Passions (Somnis i passions): Largo, do menor - Allegro agitato e appassionato assai, do major
  2. Un bal (Un ball): Allegro non troppo, la major
  3. Scène aux champs (Escena camperola): Adagio, sol menor
  4. Marche au supplice (Marxa al suplici): Allegretto non troppo, sol menor
  5. Songe d'une nuit de sabbat (Somni d'una nit de Sàbat): Larghetto, do menor - Allegro, Mi bemoll Major; do major

Episodi de la vida d'un artista, simfonia fantàstica en cinc parts (títol original en francès: Épisode de la vie d’un artiste, symphonie fantastique en cinq parties), opus 14, habitualment coneguda com la Simfonia fantàstica és una simfonia composta pel compositor francès Hector Berlioz l'any 1830.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'actriu irlandesa Harriet Smithson

Tenia 27 anys quan el gran músic francès donà per acabada aquesta simfonia, que per si sola l'hagués fet famós. Les amargors i fracassos l'havien portat als límits de la bogeria. Hom el rebutjava repetidament als concursos per al Premi de Roma; incomprès pel públic, arrossegant una trista vida, turmentat per una sensibilitat extremada que el portà a desvariar quan sentia un drama shakespearià o una poesia de lord Byron, aquells anys foren per a Berlioz de gran turment.

La passió violenta que acompanyà el seu amor envers l'actriu irlandesa Harriet Smithson, els dubtes la gelosia, serveixen de motiu per la Simfonia fantàstica que ve a ser com una pàgina autobiogràfica que reflectia aquell moment. Pren com a base una melodia composta per ell deu anys abans, per a l'ària de Florian en la cantata Estelle et Némorin, composta en honor d'Estelle Dubouf. Ambiciosament, Berlioz es proposà crear una immensa composició instrumental, subjecta a programa, amb la qual aspirava a enlluernar les audiències.

Per la primavera de 1830 va concloure la simfonia, i s'estrenà el 5 de desembre. Berlioz és considerat, des de llavors, com el "pare de la música programàtica", gènere que desenvolupà Franz Liszt, el seu decidit defensor i company. Com moltes altres obres, el mateix Berlioz creà també la part literària que serveix de fons.

Moviments[modifica | modifica el codi]

Primer moviment[modifica | modifica el codi]

Somnis i passions: aquest passatge, escrit en la forma sonata clàssica, ens situa en mig de les inquietuds personals de l'artista, agitat per ànsies i esperances, angunies i alegries, fracassos i triomfs. Creua el seu camí la imatge d'una dona i en la seva ment febrosa bullen així mateix sensacions contraposades: amor profund, gelosia, dolcesa i amargor. Tot aquest moviment és de grandiosa sonoritat, assolida amb una orquestra en la que enfront a un gran conjunt de corda resten reduïts els instruments de vent a dos clarinets i altres tants fagots, oboès, flautes, cornetins, trompetes i quatre trompes més dos timbales.

Segon moviment[modifica | modifica el codi]

Un ball: l'artista troba a la seva estimada brillant entre les magnificències d'una festa galant. Suaus frases d'amor es deixen sentir entre els sons del ball. Encara es redueix més la participació dels instruments de vent en aquesta part, restant suprimides les trompetes i fagots, entre tant Berlioz introdueix dues arpes que aporten especial color oposant-se a l'orquestra en un feliç joc instrumental.

Tercer moviment[modifica | modifica el codi]

Escena camperola: És el capvespre en ple estiu. Als oïts de l'artista arriben les dolces notes de dos flabiols camperols. La pau que regna en el camp i el senzill cantar d'aquells instruments retornen a l'inquiet esperit l'assossec i l'esperança perduda. En belles frases descriptives l'orquestra ens pinta la posta de sol i els últims raigs que acoloren els arbres, bressolats per la brisa. No tarden a renéixer els foscos pensament i el fantasma de la gelosia entela el record de la dona estimada. El duet camperol del corn anglès i l'oboè se subratlla amb tremolós de corda: després, la cançó del corn es fa dolorosa i la impressió depriment s'accentua amb el so de les timbales. En la llunyania s'escolta el tro, però és la tempesta que s'allunya perquè la quietud del moment no sigui molestada. El sol acaba d'amagar-se i la naturalesa dorm envoltada en ombres.

Quart moviment[modifica | modifica el codi]

Marxa al suplici: En un arrebolada produïda per la desesperació, el jove artista decideix enverinar-se amb opi i cau sumit en un somni profund. Creu viure hores d'amargor quan la gelosia l'impulsa a matar a la seva estimada. Condemnat a morir al patíbul, camina vers el suplici acompanyat pel so de les timbales, que com a martelleig misteriós es combina meravellosament amb els pizzicati dels contrabaixos i els velats sons de les trompetes amb sordina. Aquesta trista marxa assoleix en alguns moments gran intensitat. Finalment, creuarà per la seva ment un últim pensament d'amor, que la mort segarà inflexible.

Cinquè moviment[modifica | modifica el codi]

Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Fragment del cinquè moviment
Arranjament per òrgan de Josh Perschbacher

Problemes per escoltar l'arxiu? Vegeu l'ajuda

Somni d'una nit de Sàbat: Mort l'artista es veu assaltat per una legió de fantasmes, bruixes i monstres què en la nit del dissabte vénen a rodejar el seu cadàver entre crits i macabres rialles. Aquesta escena goyesca es desenvolupa in crescendo fins que el tema de l'amor s'obre pas entre el guirigall i desfigurat serveix de motiu per a una dansa grotesca. La dona idolatrada participa en el Sàbat ballant al redós de l'artista ajagut. Desfigurat, se sent el Dies irae. El Sàbat assoleix el seu punt màxim i acaba barrejant el cant fúnebre amb la dansa desenfrenada.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Las Mejores Simfonias, Editorial Daimon. pag, 1-32