Simfonia núm. 1 (Weinberg)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 1
Forma musicalsimfonia modifica
Tonalitatsol menor modifica
CompositorMieczysław Weinberg modifica
Creació1942 modifica
Data de publicació1942 modifica
Gèneresimfonia modifica
Catalogacióop. 10 modifica
Instrumentacióorquestra simfònica modifica
Estrena
Estrena11 febrer 1967 modifica
Director musicalKiril Kondraixin modifica
IntèrpretOrquestra Filharmònica de Moscou modifica

La Simfonia núm. 1 en sol menor, op. 10, fou acabada per Mieczysław Weinberg el 1942 i la va dedicar a l'Exèrcit Roig com a agraïment a la seva salvació. La simfonia no va ser interpretada fins a l'11 de febrer de 1967, vint anys després de la seva composició. La va estrenar l'Orquestra Filharmònica de Moscou dirigida per Kiril Kondraixin.[1]

S'estructura en els següents moviments:

  • I. Allegro moderato – Doppio più lento – Larghetto – Doppio movimento (Tempo I) – Larghetto – Tempo I
  • II. Lento
  • III. Vivace – Allegretto grazioso – Tempo I
  • IV. Allegro con fuoco

Origen i context[modifica]

Weinberg va escapar de Varsòvia a peu per culpa de la invasió nazi (els seus pares i la seva germana no van ser tan afortunats; van morir al camp de concentració de Trawniki)[2] i es va establir inicialment a Minsk on va estudiar composició a la classe de Vassili Zolotariov del 1939 al 1941. Quan els nazis van envair la Unió Soviètica, a primera hora del matí del 22 de juny de 1941, va haver de fugir de nou, aquesta vegada amb tren, via Moscou cap a Taixkent, a l'Uzbekistan, on gran quantitat de la intel·ligència artística russa se li va unir pel mateix motiu.

Entre els que hi va conèixer Weinberg hi havia la dona que es convertiria en la seva primera esposa, Nataliya Vovsi-Mikhoels, filla d’un dels actors i directors jueus russos més famosos, Solomon Mikhoels. Al llarg de la seva vida, Weinberg va considerar comprensiblement a la Unió Soviètica com la seva salvació, i no ha de sorprendre que la seva Primera Simfonia estigués dedicada a l'Exèrcit Roig,[3] que havia facilitat la seva escapada de Polònia i en el moment de la seva composició embrancat en un combat mortal amb els agressors que assolaven tant la seva pàtria com el seu país adoptiu.[2]

Allà va treballar al teatre d'òpera local.[4] Bé per mediació de Finkelstein, antic assistent de Xostakóvitx en les seves classes de composició, o bé gràcies a Iuri Levitin, llavors alumne de Xostakóvitx, o bé gràcies a Solomon Mikhoels, director artístic del Teatre d'Òpera i Ballet Uzbek i futur sogre de Weinberg,[5] la partitura de l'obra de Weinberg arriba a les mans del compositor rus que, per les seves qualitats, facilita l'obtenció del visat que permetrà el trasllat a Moscou de Weinberg i de la seva esposa.[6]

Anàlisi musical[modifica]

El primer moviment, Allegro moderato, escrit en forma sonata, ens presenta un primer tema mitjançant la corda principalment, de caràcter simple però que va evolucionant i tornant-se més enèrgic. La música es frena donant pas al segon tema mitjançant la fusta, un tema una mica més melòdic. La secció de desenvolupament ens ofereix una confrontació dels temes, que es deformen fins a aparèixer irreconeixibles. La recapitulació és breu, combinada amb la coda. La música s'ha tranquil·litzat com després d'una batalla. En aquest primer moviment, Weinberg té prou confiança per a juxtaposar un moderat Allegro moderato xostakovitxià amb un convolut segon tema Larghetto que té l'aparença de la fuga per la fusta del segon moviment de la Simfonia dels salms de Stravinski. Com a estudiant, Weinberg havia demostrat un impuls per al contrapunt energètic i això en llargues demostracions a la secció de desenvolupament, les maniobres de les quals recorden les Primeres Simfonies de Xostakóvitx i de Serguei Tanéiev, el màxim exponent de l’enginy contrapuntal a la Rússia prerevolucionària.[2]

El segon moviment, Lento, semblant a la serenata té una superfície relativament simple. Per contra, l'scherzo és àgil i ràpid, més aviat a la manera del segon moviment de la sisena simfonia de Xostakóvitx (1939), i el seu progrés és cada cop més trastocat per divertits jocs mètrics. EN el tercer moviment, l’Allegretto grazioso arriba de forma sorprenent i, al seu retorn, l'scherzo a penes té temps per recuperar la seva posició abans que s’acabi el moviment. El final es llança un Allegro con fuoco en uníson audaç, com una versió més endurida del primer moviment. Té problemes per apartar-se de la clau tònica, però, una vegada que aconsegueix fer-ho, és impressionant sobre la manera com el seu ímpetu no s'amaga mai, fins a la conclusió trista i en una mesura de cinc temps.[2]

Referències[modifica]

  1. Serracanta i Giravent, Francesc. «Informació» (en castellà). [Consulta: 15 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Fanning, David. «Ressenya del disc» (en anglès). Chandos. [Consulta: 26 febrer 2020].
  3. Woolf, Jonathan. «Ressenya del disc» (en anglès). RCD. [Consulta: 15 gener 2020].
  4. Iwanicka-Nijakowska, Anna. «Mieczysław Weinberg. Symphonies no 1 & 7» (en anglès). Cultute.pl. [Consulta: 15 gener 2020].
  5. Elphick, Daniel. «The String Quartets of Mieczysław Weinberg: A Critical Study» (en anglès). University of Manchester. [Consulta: 23 febrer 2020].
  6. Viana, Juan Manuel. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March, Novembre 2012. [Consulta: 15 gener 2020]. «Els textos continguts en aquest programa es poden reproduir lliurement citant la procedència»