Simfonia núm. 1 (Xostakóvitx)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 1
Forma musical simfonia
Tonalitat fa menor
Compositor Dmitri Xostakóvitx
Composició 1924-1925
Catalogació op. 10
Durada 32'
Estrena
Data 12 de maig de 1926
Escenari Aula Bolxoi, Leningrad
Director Nikolai Malko
Moviments
  • Allegretto — Allegro non troppo
  • Allegro
  • Lento
  • Allegro molto — Lento — Allegro molto
Més informació
Allmusic mc0002366635
Modifica dades a Wikidata

La Simfonia núm. 1 en fa menor (op. 10) de Dmitri Xostakóvitx fou composta entre 1924 i 1925, i estrenada a Leningrad[1] per la Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Nikolai Malko el 12 de maig de 1926.[2] Xostakóvitx va escriure aquesta obra com la seva peça de graduació al Conservatori de Petrograd,[1] i la va completar a l'edat de 19 anys.

Origen i context[modifica]

Xostakóvitx va néixer a Sant Petersburg (Rússia) el 1906 en una família de cert nivell intel·lectual, va començar a rebre lliçons de piano de la seva mare, revelant-se molt aviat com un nen prodigi, tant com a pianista com a compositor. Als 13 anys va ingressar al Conservatori de la seva ciutat natal, en aquell temps dirigit per Aleksandr Glazunov, que va avalar la carrera acadèmica del jove músic. Va tenir com a professors, entre d'altres, a: Leonid Nikolàiev (piano), Nikolai Sokolov (contrapunt i fuga) i Maximilian Steinberg (composició). Bon estudiant, només va suspendre l'assignatura de Metodologia marxista.

La Cigala i la Formiga, il·lustrat per Milo Winter el 1919 per la faula d'Isop

Per la graduació, amb només 19 anys, el seu exercici fou una simfonia: la seva primera simfonia en fa menor. Tot i que Xostakóvitx va escriure aquesta peça per a la seva cerimònia de graduació de la classe de composició de Maximilian Steinberg, alguns dels materials poden haver sigut d'una data molt anterior. Quan la tieta del compositor, Nadezhda Galli-Shohat, va escoltar per primera vegada l'obra en la seva estrena americana de Leopold Stokowski i l'Orquestra de Filadèlfia, hi va reconèixer molts fragments que Dmitri com a nen. Alguns d'aquests fragments es van associar amb la narració de la faula d'Isop de La Cigala i la Formiga de Jean de La Fontaine i de La Sireneta de Hans Christian Andersen.[3]

S'han fet paral·lelismes amb l'edat del compositor en la presentació de la seva primera simfonia i la que tenia el seu mestre Glazunov, que també fou un nen prodigi i que va estrenar la seva primera simfonia encara més jove, als setze anys. Glazunov va poder haver reconegut en Xostakóvitx un ressò de si mateix. Com a director del Conservatori de Petrograd, Glazunov havia seguit el progrés de Xostakóvitx des de la seva entrada a l'edat de 13 anys.[4] Ell també va organitzar l'estrena de la simfonia de Xostakóvitx,[5] que va tenir lloc 44 anys després de la de Glazunov i presentada en el mateixa sala.[6] En un altre cas de semblança amb la vida primerenca de Glazunov, la simfonia va causar gairebé tanta sensació com l'aparició de la jove Xostakóvitx a l'escenari fent anar maldestrament la seva batuta.[5]

Representacions[modifica]

En l'estrena, la primera simfonia va constituir un gran èxit, amb els mitjans culturals oficials de la república, exultants, creien haver trobat al primer gran autor musical de la nova Rússia soviètica.

Anàlisi musical[modifica]

Manejant amb vivesa extraordinària tant el drama i la tragèdia, com la més fina sàtira, l'obra es presenta en quatre moviments, executant-se els dos últims sense interrupció. En el primer (Allegretto - Allegro non troppo) es desenvolupa des de l'Allegretto partint del diàleg entre fagots i trompetes fins a desembocar en una jovial marxa, entrant d'aquesta manera en el segon tema a destacar: un vals amb motius que es podran sentir en posteriors composicions.

El segon moviment (Allegro) comença amb un frenètic scherzo que dóna pas al piano que executa ràpides escales abans d'arribar a melodies una mica més ombrívoles; el fagot ens torna al motiu (allegro) inicial mentre el piano i els violins inicien els acords finals envoltats pel fons del vent de fusta, cordes i triangle.

Amb un sol d'oboè, lúgubre, comença el tercer moviment (Lento) que amb el suport continu de les cordes en pianissimo, desemboca en un redoblament de tambor que ens introdueix a l'últim moviment de la simfonia (Allegro molto - Lento - Allegro molto). Després d'un fosc passatge de les cordes s'entra en una melodia molt ràpida del clarinet i la corda que va in crescendo fins a arribar a un furiós clímax, descendint després a una calma interrompuda per un fortíssim solo de timbal que ens encamina cap a la coda final, en la que la secció de metalls compon fanfàrries sobre els creixents i virtuosos motius de les cordes.

La Primera Simfonia mostra la influència de Petruixka de Stravinski, de la Simfonia clàssica de Prokófiev i del teatre rus de l'època, així com la de Txaikovski, sobretot en la segona meitat de la simfonia. Elements de Petruixka són evidents en l'obertura, amb el seu solo de fagot, que porta a un tema de marxa pel clarinet, seguit d'un vals introduït per la flauta.[7]

A causa de la mentalitat tradicionalista del Conservatori, Xostakóvitx no va descobrir la música d'Ígor Stravinski fins a la seva adolescència. L'efecte d'escoltar aquesta música va ser instantània i radical,[8] i les composicions de Stravinski van seguir mantenint una influència considerable sobre Xostakóvitx.[9] La influencia de Petruixka es nota sobretot en la prominència de la part de piano a la seva orquestració, però també pel to general de la sàtira en la primera meitat de la simfonia.[8]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 The New Grove Dictionary of Music and Musicians
  2. live-en.shostakovich.ru: Life and creative work :: Chronicle ::1926. Versió d'archive.
  3. Steinberg, 539.
  4. MacDonald, 22.
  5. 5,0 5,1 MacDonald, 28.
  6. Volkov, Saint Petersburg, 355.
  7. «Ressenya del disc». Naxos.
  8. 8,0 8,1 MacDonald, 29.
  9. Volkov, St. Petersburg, 428.

Bibliografia[modifica]