Simfonia núm. 2 (Xostakóvitx)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióSimfonia núm. 2
Forma musical simfonia
Tonalitat si major
Compositor Dmitri Xostakóvitx
Composició 1924-1925
Catalogació op. 14
Durada 17'
Estrena
Data 5 de novembre de 1927
Escenari Leningrad,
Director Nikolai Malko
Moviments
  • Largo - Allegro molto
Modifica les dades a Wikidata

La Simfonia núm. 2 en si major, Op. 14, subtitulada A l'Octubre, fou composta per Dmitri Xostakóvitx per al 10è aniversari de la Revolució d'Octubre. Va ser estrenada per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad i el cor de l'Acadèmia sota la direcció de Nikolai Malko, el 5 de novembre de 1927 a Leningrad. Després de l'estrena, Xostakóvitx va fer algunes revisions a la partitura, i aquesta versió final es va interpretar per primera vegada més tard a Moscou el mateix any sota la batuta de Konstantín Saràdjev. També va ser la primera vegada que qualsevol versió de l'obra havia estat tocada a Moscou.[1]

Origen i context[modifica]

Els dos anys entre la primera i segona simfonia, Xostakóvitx va entrar en la fase més obertament modernista de la seva carrera, evident en les Dues peces per a octet de cordes, amb el seu Preludi, intensament emocional, escrit just abans de la primera simfonia i el seu fresc i astringent Scherzo, escrit poc després. Amb la Primera sonata per a piano, va produir una combativa peça d'un moviment decididament en el llinatge dels compositors soviètics futuristes, mentre que les deu peces per a piano que comprèn Aforismes, adopta un enfocament més estilitzat però no menys inequívoc per formar part de l'expressió totalment típica de Leningrad en el seu apogeu experimental.[2]

La segona simfonia fou encarregada per Lev Shuglin, director de propaganda de l'Oficina Estatal de Música (Muzsektor), per a la celebració del 10è aniversari de la Revolució d'Octubre. L'obra hauria de contenir una part coral amb un poema d'Aleksandr Bezimenski titulat Dedicat a l'Octubre. L'encàrrec va resultar molt dificultós per al compositor, ja que, contra l'expectativa general, Xostakóvitx volia abandonar l'estil de la primera simfonia per endinsar-se en nous camins creatius; la qual cosa quedava travada pels condicionants de l'encàrrec. En una carta, anterior a l'estrena, l'autor defineix el text a musicar com a «abominable» i es queixa de les condicions que li restringeixen la inspiració.

Es tracta d'una obra escrita en una època revolucionària en tots els camps de la cultura. En la música la tonalitat havia perdut el seu valor de principi universal que havia de seguir, com una reacció contra el Romanticisme, amb la seva recerca d'intenses expressions. La primitiva ideologia marxista s'adaptava a aquests canvis estètics, que assenyalaven una renovació, un esperit de lluita contra els ideals de la burgesia. La música havia de sentir com a pròpies les qüestions socials transformant-se en un element propagandístic.

Anàlisi musical[modifica]

L'obra es presenta com un treball experimental en un únic moviment, però s'hi diferencien clarament dues parts. La primera part (Largo - Allegro molto) és instrumental i consta de quatre seccions contrastades[2] on el compositor intenta crear una peça de «música abstracta», mancada d'estructura emocional, per tal d'aconseguir un discurs d'estil neo-realista. Així, partint del caos primordial deriva cap a una polifonia agrupada d'instruments que van sorgint del buit, en una successió d'efectes sonors que oblida la melodia i la claredat del contrapunt.

La primera part, Largo, comença sòbriament una polifonia de lliure desenvolupament, començant pels contrabaixos, seguits pels violoncels en sordina, les violes i els violins, cada secció amb ritme diferent i acompanyats per cops sords del bombo. Una trompeta amb sordina emergeix d'aquest confús mar de sons i entona el que és l'única línia melòdica sostinguda al llarg de tota l'obra, per després desaparèixer en un baix rumor. Una secció més viva apareix a continuació que ens porta a un passatge per a violí, clarinet i fagot al qual s'afegeixen progressivament altres instruments. Un passatge polifònic realitzat d'una manera poc harmònic, la qual cosa provoca tensió a causa de les seves contínues dissonàncies. Finalment després d'arribar al seu clímax, la tensió es relaxa i un solo de violí ens condueix cap a la part coral.[2]

La segona part és la coral («My Shili, my prosili raboty i khleba»), posant música al poema de quatre versos de Bezimenski, un cant de lloança a Lenin i a la seva revolució. Xostakóvitx va aconseguir una peça agitprop (contracció d'«agitació» i «propaganda», gènere molt de moda a la Unió Soviètica dels anys 1920) molt d'acord amb la sol·licitud que li havien fet les autoritats culturals. No obstant això, musicalment és d'un estil anodí i desganat que culmina en una apoteosi típica; en paraules de Volkov (biògraf de Xostakóvitx) aquesta part mou a ser eliminada completament d'una tisorada.

Els cors són introduïts pels baixos que canten les primeres estrofes en forma modal, com un himne lent. Després les sopranos apareixen formant polifonia, en una forma gairebé folklòrica russa. Aquesta secció culmina amb la frase Oh Lenin. Un interludi simfònic amb predomini del metall segueix a la paraula bor'ba, lluita. Després comença un cant triomfal lloant la lluita per la llibertat, arribant al seu cim en pronunciar la paraula Oktyabr, octubre. La part final és un cant al significat revolucionari d'octubre. Cops de la percussió ens porten a unes frases recitades pel cor. Una breu coda orquestral de manera triomfal acaba la simfonia.[2]

Referències[modifica]

  1. Laurel E Fay, Shostakovich: A Life
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Whitehouse, Richard. «Ressenya del disc». Naxos.