Simfonia núm. 2 (Xostakóvitx)
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Tonalitat | si major |
| Compositor | Dmitri Xostakóvitx |
| Creació | 30 desembre 1925 ↔ agost 1927 |
| Parts | 4 |
| Opus | 14 |
| Durada | 17 minuts |
| Part de | Llista de composicions de Dmitri Xostakóvitx |
| Estrena | |
| Estrena | 5 novembre 1927 |
| Escenari | Sant Petersburg (Rússia) |
| Director musical | Nikolai Malko |
  | |
La Simfonia núm. 2 en si major, op. 14, subtitulada A l'Octubre, per a orquestra i cor mixt, fou composta per Dmitri Xostakóvitx per al 10è aniversari de la Revolució d'Octubre. Va ser estrenada per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad i el cor de l'Acadèmia sota la direcció de Nikolai Malkó, el 5 de novembre de 1927 a Leningrad. El text és d'Aleksandr Bezimenski i fou una Comissió Estatal per a les celebracions del desè aniversari de la Revolució d'Octubre - subtitulada Proletaris del món, uniu-vos!. Jörg Morgener. Va ser guardonada amb un accèssit a la millor composició per a les celebracions d'aquest desè aniversari (el premi va quedar desert).[1]
L'obra va ser molt aplaudida i el compositor va ser cridat quatre vegades a l'escenari. Però l'èxit es va apagar ràpidament i Xostakóvitx va rebutjar aquesta simfonia primerenca, no és clar si per motius musicals o polítics. Aviat va caure en l'oblit, per culpa del cada vegad més conservador Estat soviètic, fins que va ressorgir als anys 60 després de la mort de Stalin.[2]
Després de l'estrena, Xostakóvitx va fer algunes revisions a la partitura, i aquesta versió final es va interpretar per primera vegada més tard a Moscou el mateix any sota la batuta de Konstantín Saràdjev.[3]
Xostakóvitx va tornar a tractar més tard els esdeveniments de la Revolució d'Octubre en la seva Dotzena Simfonia, subtitulada L'any 1917.
Estructura
[modifica]La Segona Simfonia és una obra experimental i concisa —uns vint minuts de durada— construïda en un únic moviment, dins del qual es distingeixen quatre seccions, l'última amb intervenció coral. A diferència de la Primera Simfonia, Xostakóvitx adopta aquí un llenguatge gestual i gairebé geomètric, una mena de “música sense estructura emocional”, amb la voluntat de reproduir patrons de la parla i moviments corporals en clau neorealista. Aquesta orientació pot haver estat suggerida, en part, per la teoria de la biomecànica de Vsévolod Meierhold.[4]
- Largo
- Obre l'obra amb una polifonia de tretze línies independents que evoquen el caos original d'on emergeix l'ordre. Les veus instrumentals es despleguen com impulsos sorgits del buit, en una escriptura que anticipa el concepte de Klangflächenmusik (música de masses sonores), encara no definit aleshores.[5]
- Poco meno mosso. Allegro molto
- Cor: "A l’Octubre"
- El passatge final incorpora un cor que canta un text d'Aleksandr Bezimenski en exaltació de Lenin i de la Revolució d'Octubre.
En aquesta simfonia, Xostakóvitx posa l'accent sobretot en la textura i en l'acumulació de capes sonores més que en el desenvolupament temàtic. L'efecte és proper a l'Expressionisme abstracte, amb blocs i sonoritats que se superposen ràpidament en lloc d'una construcció contrapuntística nítida. Tot i que gran part de la partitura es pot entendre com a “efectes sonors” més que no pas com a temes tradicionals, l'obra manté una energia innegable i anticipa els trets essencials del llenguatge musical que Xostakóvitx cultivaria en la resta de la seva trajectòria.[6]
Visió general
[modifica]La Segona i Tercera Simfonia de Xostakóvitx han estat sovint criticades per incongruències en les seves seccions orquestrals experimentals i, més convencionalment, pels finals corals agitprop. A la Unió Soviètica es consideraven experiments, i des dels temps de Stalin el terme "experiment" no es considerava positiu.[5] Molt més tard, Xostakóvitx va admetre que de les seves 15 simfonies, "dues, suposo, són completament insatisfactòries, això és la Segona i la Tercera".[7] També va rebutjar la seva primera escriptura experimental en general com a "esforç erroni per l'originalitat" [el cicle de piano Aforismes] i "malalties dels infants" [la Segona i la Tercera Simfonia].[8]
La Segona Simfonia va rebre l'encàrrec d'incloure un poema d'Alexander Bezymensky, que glorificava el paper de Lenin en la lluita del proletariat amb un estil altisonant.[9] El culte a Lenin, imposat des dels nivells més alts del Partit, va créixer a proporcions gegantines en els anys immediatament posteriors a la seva mort.[10] L'obra es va titular inicialment "A l'octubre". Es va referir com un poema simfònic i una dedicatòria simfònica a l'Octubre. Es va convertir en A l'Octubre, una dedicatòria simfònica quan l'obra es va publicar el 1927. Només va ser coneguda com a "simfonia" molt més tard.[11]
L'esperit d'Octubre
[modifica]A la Rússia dels anys vint, el terme “Octubre” evocava l'ànim i les expectatives sorgides arran de la Revolució: un ideal d'alliberament i de fraternitat que es projectava políticament des de posicions centrals cap a l'esquerra. La formulació ideològica que més s'apropava a aquest concepte era la doctrina trotskista de la “revolució permanent”.[12]
Composició
[modifica]Xostakóvitx va rebre l'encàrrec de Lev Shuglin, un bolxevic i responsable del Departament de Propaganda de l'Editorial Estatal de Música (Muzsektor), d'escriure una obra orquestral de grans dimensions amb un final coral titulada Dedicació a l’Octubre, destinada a commemorar el desè aniversari de la Revolució d'Octubre.[13]
El compositor es trobava en una situació complexa: el públic i la crítica esperaven una continuació de la seva exitosa Primera Simfonia, però ell ja no volia escriure en aquell llenguatge estilístic. A més, tenia altres projectes al cap i volia reprendre’ls tan aviat com fos possible, després que la seva primera simfonia li hagués pres gairebé un any de feina.
Cal tenir present que el departament de propaganda del Comissariat per a la Il·lustració, l'Agitotdel, solia encarregar peces d'un sol moviment sobre temes polítics del moment. Aquestes composicions acostumaven a incloure melodies revolucionàries i, gairebé sempre, textos cantats que n’explicitaven el missatge. Atès que estaven pensades per a un públic amb poca formació musical, la seva durada rarament superava els 15 o 20 minuts.[14]
Tot i que Muzsektor —i no l'Agitotdel— havia encarregat l'obra, i que, per tant, s'esperava una composició més aviat de música abstracta que no pas de caràcter propagandístic, Xostakóvitx va veure avantatges a escriure una simfonia breu d'aire agitprop. L'ocasió ho justificava, Muzsektor difícilment podia refusar-la i, a més, li assegurava una recepció favorable en la premsa. Això li permetia defugir l'obligació d'escriure una “segona Primera Simfonia” i, alhora, experimentar amb noves textures i efectes orquestrals. El més rellevant per al jove compositor era que aquesta via li facilitava acabar l'obra ràpidament i dedicar-se de nou als altres projectes que el motivaven.[15]
La part coral, però, va resultar especialment problemàtica. En una carta confidencial a Iavorski, Xostakóvitx confessava: «Estic component el cor amb molta dificultat. Les paraules!!!!»[16]. Solomon Volkov, en comentar-ho, escrivia que «un estaria temptat de tallar-lo senzillament amb unes tisores».[17]
Recepció
[modifica]A Occident, els oients van apreciar la secció orquestral però no l'emotivitat coral que va seguir.[5] Si bé alguns crítics soviètics la van aclamar en el moment de l'estrena, la Segona Simfonia no va aconseguir un èxit durador.[18]
Instrumentació
[modifica]- Piccolo
- Flautes 1 i 2
- Oboès 1 i 2
- Corn anglès
- Clarinets 1 i 2 en si bemoll
- Clarinet baix
- Fagots 1 i 2
Altres
[modifica]- Violins primers
- Violins segons
- Violes
- Violoncels
- Contrabaixos[19]
Enregistraments notables
[modifica]Els enregistraments notables d'aquesta simfonia inclouen:
| Cor | Orquestra | Director | Companyia discogràfica | Any de gravació | Format | Font |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Cantors ambrosians | Reial Filharmònica | John McCarthy / Morton Gould | 1969 | Vinil | Nominada al Grammy[20] | |
| Cor de la RSFSR | Orquestra Filharmònica de Moscou | Kiríl·l Kondraixin | Melodia | 1972 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Filharmònic de Londres | Orquestra Filharmònica de Londres | Bernard Haitink | Decca Records | 1981 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Acadèmic Republicà | Orquestra Simfònica del Ministeri de Cultura de l'URSS | Guennadi Rojdéstvenski | Melodia | 1984 | CD | arkivmusic.com |
| Cor del Festival de Brighton | Reial Orquestra Filharmònica | Vladímir Aixkenazi | Decca Records | 1992 | CD | arkivmusic.com |
| London Voices | Orquestra Simfònica de Londres | Mstislav Rostropóvitx | Teldec | 1993 | CD | arkivmusic.com |
| Cor de la ràdio bavaresa | Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera | Mariss Jansons | Clàssics EMI | 1994 | CD | arkivmusic.com |
| Cor WDR | Orquestra Simfònica WDR Colònia | Rudolf Barxai | Clàssics brillants | 1995 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Filharmònica de Praga | Orquestra Simfònica de Praga | Maksim Xostakóvitx | Suprafon | 2006 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Mariinsky | Orquestra del Teatre Mariinsky | Valeri Guérguiev | Mariinski | 2010 | SACD | arkivmusic.com |
Referències
[modifica]- ↑ «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. [Consulta: 24 octubre 2025].
- ↑ Spratte, Ulrich Ressenya del disc amb Ladislav Slovák dirigint la Czecho-Slovak Radio Symphony Orchestra. Naxos, 1992.
- ↑ Laurel E Fay, Shostakovich: A Life[Enllaç no actiu]
- ↑ MacDonald, 1990, p. 49.
- 1 2 3 Feuchtner 1994, p. 8.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 50.
- ↑ Shostakovich-Glikman 1993, p. 278.
- ↑ Schwarz 1980, p. 266.
- ↑ Maes, 2002, p. 261.
- ↑ Volkov, 2004, p. 64.
- ↑ Fay, 2000, p. 40.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 46.
- ↑ Volkov, 2004, p. 60.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 48.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 48–49.
- ↑ Shostakovich-Bobykina 2000, p. 115.
- ↑ Volkov, 2004, p. 70.
- ↑ Schwarz 1980, p. 264.
- ↑ «APPENDIX A THE INSTRUMENTATION OF SHOSTAKOVICH'S FIFTEEN SYMPHONIES». [Consulta: 11 abril 2019].
- ↑ «Grammy Awards 1969». Awards and Shows. [Consulta: 6 desembre 2022].
Fonts
[modifica]- Llibres
- Fay, Laurel E. Shostakovich: A Life. New York: Oxford University Press, 2000. ISBN 0-19-513438-9.
- Grove, Sir George. «Dmitri Shostakovich». A: Stanley Sadie. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. XVII: Schütz-Spinto. London, United Kingdom: Macmillan Publishers, 1980, p. 264, 266. ISBN 0-333-23111-2. OCLC 5676891.
- MacDonald, Ian. The New Shostakovich. Boston: Northeastern University Press, 1990, p. 46, 48–50. ISBN 1-55553-089-3. OCLC 22856574.
- Maes, Francis. A History of Russian Music: From Kamarinskaya to Babi Yar. Berkeley, California: University of California Press, 2002, p. 261. ISBN 0-520-21815-9. OCLC 46678246. «Originally published as Geschiedenis van de Russiche muziek: Van Kamarinskaja tot Babi Jar, Uitgeverij SUN, Nijmegen, 1996»
- Shostakovich, Dmitri Dmitriyevich; Glikman, Isaak Davidovitch. Pisʹma k drugu (en rus). Moscow, Russia: DSCH, 1993, p. 278. ISBN 5-85285-231-7. OCLC 490559096.
- Shostakovich, Dmitri Dmitriyevich; Glikman, Isaak Davidovitch. Story of a Friendship: The Letters of Dmitry Shostakovich to Isaak Glikman, 1941–1975. London, United Kingdom: Faber and Faber, 2001. ISBN 0-571-20982-3. OCLC 231905283.
- Shostakovich, Dmitri Dmitriyevich; Bobykina, I. Pisʹma k drugu (en rus). Moscow, Russia: DSCH, 1993, p. 115. ISBN 5-85285-231-7. OCLC 490559096.
- Volkov, Solomon. Shostakovich and Stalin: The Extraordinary Relationship Between the Great Composer and the Brutal Dictator. New York: Knopf, 2004, p. 60, 62, 64, 70. ISBN 0-520-21815-9. OCLC 54768325.
- Volkov, Solomon. Шостакович и Сталин : художник и царь (Shostakovich i Stalin : khudozhnik i t︠s︡arʹ) (en rus). Moscow, Russia: ЭКСМО, 2004 (Dialogi o kulʹture). ISBN 5-699-06614-4. OCLC 56899020.
- Enregistraments
- Feuchtner, Bernd (1994). Album notes for Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 3. Hamburg, Alemanya: Teldec.
- Dmitri Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 3 – Mstislav Rostropovich a Allmusic. Consulta el 16 setembre 2011.
- Gakkel, Leonid (2010). Album notes for Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 11. Saint Petersburg, Russia: Mariinsky.
- Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 11 – Valery Gergiev a Allmusic. Consulta el 16 setembre 2011.
