Simfonia núm. 2 (Xostakóvitx)
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Tonalitat | si major |
| Compositor | Dmitri Xostakóvitx |
| Creació | 1924-1925 |
| Parts | 4 moviments |
| Catalogació | op. 14 |
| Durada | 17 minuts |
| Part de | list of compositions by Dmitri Shostakovich (en)  |
| Moviments / Acte | |
| |
| Estrena | |
| Estrena | 5 novembre 1927 |
| Escenari | Sant Petersburg, Rússia |
| Director musical | Nikolai Malko |
 | |
La Simfonia núm. 2 en si major, op. 14, subtitulada A l'Octubre, per a orquestra i cor mixt, fou composta per Dmitri Xostakóvitx per al 10è aniversari de la Revolució d'Octubre. Va ser estrenada per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad i el cor de l'Acadèmia sota la direcció de Nikolai Malkó, el 5 de novembre de 1927 a Leningrad. El text és d'Aleksandr Bezimenski i fou una Comissió Estatal per a les celebracions del desè aniversari de la Revolució d'Octubre - subtitulada Proletaris del món, uniu-vos!. Jörg Morgener. Va ser guardonada amb un accèssit a la millor composició per a les celebracions d'aquest desè aniversari (el premi va quedar desert).[1]
L'obra va ser molt aplaudida i el compositor va ser cridat quatre vegades a l'escenari. Però l'èxit es va apagar ràpidament i Xostakóvitx va rebutjar aquesta simfonia primerenca, no és clar si per motius musicals o polítics. Aviat va caure en l'oblit, per culpa del cada vegad més conservador Estat soviètic, fins que va ressorgir als anys 60 després de la mort de Stalin.[2]
Després de l'estrena, Xostakóvitx va fer algunes revisions a la partitura, i aquesta versió final es va interpretar per primera vegada més tard a Moscou el mateix any sota la batuta de Konstantín Saràdjev.[3]
Xostakóvitx va tornar a tractar més tard els esdeveniments de la Revolució d'Octubre en la seva Dotzena Simfonia, subtitulada L'any 1917.
Estructura
[modifica]La Segona Simfonia de Xostakóvitx és una obra experimental d'uns 20 minuts en un sol moviment, amb quatre seccions, l'última de les quals inclou un cor. Destaca per un estil gestual i geomètric, possiblement influenciat per la biomecànica de Meierhold. La seva textura sonora prima sobre el material temàtic, amb una escriptura propera a l'expressionisme abstracte. El final coral posa música a un text d'Aleksandr Bezimenski en exaltació de Lenin i la Revolució d'Octubre.[4][5]
Visió general
[modifica]La Segona i Tercera Simfonia de Xostakóvitx han estat sovint criticades per incongruències en les seves seccions orquestrals experimentals i, més convencionalment, pels finals corals agitprop. A la Unió Soviètica es consideraven experiments, i des dels temps de Stalin el terme "experiment" no es considerava positiu.[6] Molt més tard, Xostakóvitx va admetre que de les seves 15 simfonies, "dues, suposo, són completament insatisfactòries, això és la Segona i la Tercera".[7] També va rebutjar la seva primera escriptura experimental en general com a "esforç erroni per l'originalitat" [el cicle de piano Aforismes] i "malalties dels infants" [la Segona i la Tercera Simfonia].[8]
La Segona Simfonia va rebre l'encàrrec d'incloure un poema d'Alexander Bezymensky, que glorificava el paper de Lenin en la lluita del proletariat amb un estil rimbombant.[9] El culte a Lenin, imposat des dels nivells més alts del Partit, va créixer a proporcions gegantines en els anys immediatament posteriors a la seva mort.[10] L'obra es va titular inicialment "A l'octubre". Es va referir com un poema simfònic i una dedicatòria simfònica a l'Octubre. Es va convertir en A l'Octubre, una dedicatòria simfònica quan l'obra es va publicar el 1927. Només va ser coneguda com a "simfonia" molt més tard.[11]
A la Rússia dels anys 1920, "Octubre" simbolitzava l'ideari revolucionari, associat a la llibertat i a la doctrina trotskista de la "revolució permanent".[12]
Dmitri Xostakóvitx va rebre l'encàrrec de Dedicació a l'Octubre per al desè aniversari de la Revolució. Per evitar repetir l'estil de la seva Primera Simfonia, va optar per una obra breu d'agitació política, ajustada als criteris institucionals. La secció coral li va suposar dificultats.[13][14][15][16][17]
A Occident, es va valorar la part orquestral, però no la coral. A la Unió Soviètica, l’obra va ser ben rebuda inicialment, però sense èxit durador.[18]
Instrumentació
[modifica]- Piccolo
- Flautes 1 i 2
- Oboès 1 i 2
- Corn anglès
- Clarinets 1 i 2 en Si bemoll
- Clarinet baix
- Fagots 1 i 2
Altres
[modifica]- Violins primers
- Violins segons
- Violes
- Violoncels
- Contrabaixos[19]
Enregistraments notables
[modifica]Els enregistraments notables d'aquesta simfonia inclouen:
| Cor | Orquestra | Director | Companyia discogràfica | Any de gravació | Format | Font |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Cantors ambrosians | Reial Filharmònica | John McCarthy / Morton Gould | 1969 | Vinil | Nominada al Grammy [20] | |
| Cor de la RSFSR | Orquestra Filharmònica de Moscou | Kiríl·l Kondraixin | Melodia | 1972 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Filharmònic de Londres | Orquestra Filharmònica de Londres | Bernard Haitink | Decca Records | 1981 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Acadèmic Republicà | Orquestra Simfònica del Ministeri de Cultura de l'URSS | Guennadi Rojdéstvenski | Melodia | 1984 | CD | arkivmusic.com |
| Cor del Festival de Brighton | Reial Orquestra Filharmònica | Vladímir Aixkenazi | Decca Records | 1992 | CD | arkivmusic.com |
| London Voices | Orquestra Simfònica de Londres | Mstislav Rostropóvitx | Teldec | 1993 | CD | arkivmusic.com |
| Cor de la ràdio bavaresa | Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera | Mariss Jansons | Clàssics EMI | 1994 | CD | arkivmusic.com |
| Cor WDR | Orquestra Simfònica WDR Colònia | Rudolf Barxai | Clàssics brillants | 1995 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Filharmònica de Praga | Orquestra Simfònica de Praga | Maksim Xostakóvitx | Suprafon | 2006 | CD | arkivmusic.com |
| Cor Mariinsky | Orquestra del Teatre Mariinsky | Valeri Guérguiev | Mariinski | 2010 | SACD | arkivmusic.com |
Referències
[modifica]- ↑ «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. [Consulta: 21 juny 2023].
- ↑ Spratte, Ulrich Ressenya del disc amb Ladislav Slovák dirigint la Czecho-Slovak Radio Symphony Orchestra. Naxos, 1992.
- ↑ Laurel E Fay, Shostakovich: A Life[Enllaç no actiu]
- ↑ MacDonald, 1990, p. 49.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 50.
- ↑ Feuchtner 1994, p. 8.
- ↑ Shostakovich-Glikman 1993, p. 278.
- ↑ Schwarz 1980, p. 266.
- ↑ Maes, 2002, p. 261.
- ↑ Volkov, 2004, p. 64.
- ↑ Fay, 2000, p. 40.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 46.
- ↑ Volkov, 2004, p. 60.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 48.
- ↑ MacDonald, 1990, p. 48–49.
- ↑ Shostakovich-Bobykina 2000, p. 115.
- ↑ Volkov, 2004, p. 70.
- ↑ Schwarz 1980, p. 264.
- ↑ «APPENDIX A THE INSTRUMENTATION OF SHOSTAKOVICH'S FIFTEEN SYMPHONIES». [Consulta: 11 abril 2019].
- ↑ «Grammy Awards 1969». Awards and Shows. [Consulta: 6 desembre 2022].
Fonts
[modifica]- Llibres
- Fay, Laurel E. Shostakovich: A Life. New York: Oxford University Press, 2000. ISBN 0-19-513438-9.
- Grove, Sir George. «Dmitri Shostakovich». A: Stanley Sadie. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. XVII: Schütz-Spinto. London, United Kingdom: Macmillan Publishers, 1980, p. 264, 266. ISBN 0-333-23111-2. OCLC 5676891.
- MacDonald, Ian. The New Shostakovich. Boston: Northeastern University Press, 1990, p. 46, 48–50. ISBN 1-55553-089-3. OCLC 22856574.
- Maes, Francis. A History of Russian Music: From Kamarinskaya to Babi Yar. Berkeley, California: University of California Press, 2002, p. 261. ISBN 0-520-21815-9. OCLC 46678246. «Originally published as Geschiedenis van de Russiche muziek: Van Kamarinskaja tot Babi Jar, Uitgeverij SUN, Nijmegen, 1996»
- Shostakovich, Dmitri Dmitriyevich; Glikman, Isaak Davidovitch. Pisʹma k drugu (en rus). Moscow, Russia: DSCH, 1993, p. 278. ISBN 5-85285-231-7. OCLC 490559096.
- Shostakovich, Dmitri Dmitriyevich; Glikman, Isaak Davidovitch. Story of a Friendship: The Letters of Dmitry Shostakovich to Isaak Glikman, 1941–1975. London, United Kingdom: Faber and Faber, 2001. ISBN 0-571-20982-3. OCLC 231905283.
- Shostakovich, Dmitri Dmitriyevich; Bobykina, I. Pisʹma k drugu (en rus). Moscow, Russia: DSCH, 1993, p. 115. ISBN 5-85285-231-7. OCLC 490559096.[Cal aclariment]
- Volkov, Solomon. Shostakovich and Stalin: The Extraordinary Relationship Between the Great Composer and the Brutal Dictator. New York: Knopf, 2004, p. 60, 62, 64, 70. ISBN 0-520-21815-9. OCLC 54768325.
- Volkov, Solomon. Шостакович и Сталин : художник и царь (Shostakovich i Stalin : khudozhnik i t︠s︡arʹ) (en rus). Moscow, Russia: ЭКСМО, 2004 (Dialogi o kulʹture). ISBN 5-699-06614-4. OCLC 56899020.
- Enregistraments
- Feuchtner, Bernd (1994). Album notes for Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 3. Hamburg, Alemanya: Teldec.
- Dmitri Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 3 – Mstislav Rostropovich a Allmusic. Consulta el 16 setembre 2011.
- Gakkel, Leonid (2010). Album notes for Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 11. Saint Petersburg, Russia: Mariinsky.
- Shostakovich: Symphonies Nos. 2 & 11 – Valery Gergiev a Allmusic. Consulta el 16 setembre 2011.
