Simfonia núm. 3 (Bruckner)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgSimfonia núm. 3
Silhoet Anton Bruckner by Wagner Boehler.jpg
Silueta d'Anton Bruckner i Richard Wagner (Otto Boehler)
Forma musical Simfonia
Tonalitat Re m
Compositor Anton Bruckner
Època composició 1873-1877
Catalogació WAB 103
Durada 72'
Dedicatòria Richard Wagner
Estrena absoluta
Data estrena 16 de desembre de 1877 a Viena
Director Anton Bruckner
Versions posteriors
  • 1876-1877
  • 1888-1889
Moviments
  1. Mehr langsam, Misterioso
  2. Adagio, bewegt, quasi Andante
  3. Scherzo : Ziemlicht schnell
  4. Final : Allegro
Instrumentació
2 flautes
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
4 trompes
3 trompetes
3 trombons
timbal i corda
Modifica dades a Wikidata

La Simfonia núm. 3 en re menor (WAB 103), dita Simfonia de Wagner, d'Anton Bruckner, és una simfonia composta a partir del 23 de febrer de 1873 i dedicada al mestre Richard Wagner «amb el major respecte». La va revisar dues vegades: el 1876-1877 i el 1888-1889.

Es caracteritza per una abundància de trets intrèpids; l'orquestració ha progressat respecte a la de la Segona Simfonia. La influència wagneriana és reconeguda per diversos detalls tècnics i, igualment, per la forma del Final on es barregen els elements dramàtics. Per a molts musicòlegs, és la primera gran simfonia de Bruckner en què el compositor mostra la seva enorme capacitat de construcció orquestral.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

El compositor austríac Anton Bruckner va ser al llarg de la seva vida un modest home del camp. Provenia d'una família de mestres rurals, amants de la música. Va destacar des de nen com a organista i cantor. La música aviat es va convertir en el seu mitjà de vida i quan va poder es va iniciar en la composició, cosa que li va proporcionar la felicitat, però també fou la font de disgustos i amargues decepcions. La gairebé primitiva ingenuïtat, la timidesa i absència de picardia amb la qual es va moure tota la vida, la seva excloent fe catòlica i un cert misticisme, li feien ignorar quant de mundà i extravagant es movia en el món artístic. Aquesta marginació, més exagerada en els últims anys que va passar a Viena, va provocar fins i tot burles en aquella societat altament desenvolupada en nombrosos aspectes de l'art i de la ciència. Per la seva inseguretat, era capaç de refer tota una simfonia després d'una mala crítica.[2]

Abans de compondre la simfonia núm. 3, Bruckner ja havia escrit quatre simfonies. La primera, en fa menor, durant la seva etapa estudiantil a Sankt Florian, on es va especialitzar en música coral, piano, orgue i teoria. A més va compondre una Simfonia en re menor, que s'anomenarà més tard núm. 0, on ja s'endevina el seu estil, tan dens com contrastat i personal. Va ser important per a ell, l'assistència a les classes de l'escola parroquial de Sankt Florian, especialment les del cèlebre organista benedictí Anton Kattinger, qui el va exercitar en les fugues de Bach i altres peces per a piano que practicava sobre un Bösendorfer d'un amic del seu pare. Van ser també importants les classes de Bogner, amb la família del qual va fer amistat i les de Leopold Edler von Zenneti. Aquest impartia classes d'orgue, piano i composició i serà qui l'introdueixi en l'obra simfònica coral de Mozart i dels germans Haydn. En aquesta època no perd ocasió d'acudir a la veïna ciutat de Linz, on en el Musikverein va escoltar el Paulus de Mendelssohn, un oratori que l'influirà en aquell moment sobre les seves peces religioses corals. En aquells dies s'enamora de dues noies, la filla de Bogner, Aloysia, i una altra jove Antonie Werner. Les dues rebutgen la proposició de contreure matrimoni amb ell. Serà una constant en la seva vida. Encara en la seva vellesa continuava enamorant de dones de quinze, setze i disset anys rebent una vegada i una altra la negativa a casar-se amb ell.[2]

Van ser molt importants per al Bruckner simfònic els estudis amb Simon Sechter, l'il·lustre teòric vienès amb el qual Schubert estava a punt d'estudiar poc abans de la seva prematura mort. Bruckner ho va fer, presentant la seva Missa solemnis. Sechter no va dubtar a recomanar-li d'allunyar-se dels estrets límits de Sankt Florian. Bruckner es va ficar de ple en el Tractat d'harmonia de Sechter i es va llançar a composicions de gran envergadura. La Simfonia núm. 1 en do menor data dels anys 1865 i 1866, encara que com gairebé totes, va ser revisada entre 1890 i 1891. Només les números 5, 6, 7 i 9 es van salvar de la revisió. La núm. 6 es va donar a conèixer sense el primer i últim moviments.[2]

Després de passar per Londres, al seu retorn a Viena, Bruckner va tenir diversos disgustos. El més gran, la suspensió com a professor a l'Escola de Santa Anna per haver dit "«el meu tresor»", a una de les alumnes. La pèrdua dels emoluments en aquesta escola li suposa una situació econòmica compromesa. Creu que tothom està contra ell, se sent perseguit per determinats cercles del Conservatori. El professor d'acústica nega que Bruckner sigui organista i afegeix que hauria de «llençar les seves simfonies a una paperera» i procurar-se diners fent reduccions per a piano. Bruckner es queixa: «la manera en què sóc tractat al Conservatori provoca la indignació dels alumnes». El motiu d'aquesta actitud entre el professorat es deu a la seva amistat, cada vegada més gran, amb Richard Wagner. Quan aquest arriba a Viena el 1872, Bruckner va a saludar-lo i Wagner, tot un geni gairebé totalment realitzat, li diu: «Veniu aquí, el vostre lloc està al meu costat». La Missa núm. 3 de Bruckner, executada el 27 de juny 4 a l'església imperial de Sant Agustí, va ser elogiada pel crític més dur amb ell, Eduard Hanslick, que va reconèixer el seu «magistral contrapuntisme». I no obstant això, Hanslick va acusar Bruckner, a propòsit de la Tercera simfonia, d'un autèntic desafiament a l'enteniment, d'una absència total de qualsevol significat poètic, d'una cruel falta de claredat en el discurs, la qual cosa la fa difícilment comprensible.[2]

Bruckner va començar a escriure la tercera simfonia quan tenia 49 anys, en plena maduresa creativa. Com la major part de les seves simfonies, la tercera mostra l'ambició del compositor de crear una obra de gran profunditat i recerca emocional i, com gairebé tots els seus treballs, va viure sotmesa a múltiples versions i revisions. Es diu que Bruckner va dedicar tota la seva obra a Déu i/o a Wagner, però en el cas de la tercera simfonia aquesta dedicatòria és explícita, ja que el mateix Bruckner va demanar a Wagner quina de les dues simfonies (la segona o la tercera) preferia, i aquest es va decantar per l'última. Per això l'obra duu el sobrenom de Simfonia Wagner.[1]

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena el 1877 per la Filharmònica de Viena, dirigida pel mateix Bruckner, va ser un fracàs absolut. Aquest desastre, juntament amb el caràcter insegur del compositor, va fer que Bruckner en fes fins a cinc revisions diferents (1873, 1874, 1876, 1877, 1888-1889) i que la partitura original del 1873 no es publiqués fins al 1977.[1]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

L'acostament de Bruckner a Wagner i més tard l'interès d'aquest per la simfonia que el mestre d'Ansfelden li havia dedicat, va suscitar una enveja transmutada en malvolença cap a la seva persona i el que és pitjor, cap a la seva obra. En el seu origen la Tercera simfonia presentava alguns temes del seu dedicatari, al qual Bruckner tractava d'apropar-se tant harmònica com tímbricament. Quan Wagner examina l'obra a Bayreuth tot just finalitzada, li interessa el tema inicial del Massig Bewegt (Mogut amb moderació) i decideix acceptar no només que li dediqui, sinó també que rebi el seu nom. Però a Wagner no li van agradar les cites recognoscibles de les seves obres i Bruckner les va suprimir, si bé en la primera versió només quedava clar el tema de la son de Brünnhilde. Es podia escoltar abans de la reexposició al «moderadament animat» inicial i al final de l'Adagio. Però en les següents revisions de la simfonia, totes les cites de 1873 van desaparèixer. A partir de 1876 va continuar revisant, encara que seguia sent excessivament llarga. El primer moviment resultava inacabable en aquella època, tal quantitat de temes o grups temàtics que generen noves idees, qualificat per Bruckner de «Misteriós». En tenir aquests crescendos monumentals, els dolços motius conductors proporcionen un apaivagador contrast a l'oient. Tampoc es subjecta Bruckner als cànons de la simfonia beethoveniana i el següent moviment, Adagio, encara que mogut i gairebé andante, presenta tres temes en tres seccions, el tercer repetit al centre. Va ser, com tota la simfonia, reduït en l'última revisió.[2]

L'Scherzo, «bastant ràpid», és imaginatiu i ballable; l'inicia una espècie d'imparable i esbojarrat vals que ens envolta. Segueix un delicat passatge que ofereix la melodia d'un alegre ländler abans de tornar a la impulsiva i marejadora arrencada del moviment. L'Allegro final dóna començament amb un captivador crescendo, després del qual s'escolta una sorollosa fanfàrria. Després se'ns ofereix una delicada i molt vienesa polca difícil d'oblidar. Tot és bellesa, fins que un coral, entonat per la trompa, ens porta a l'altra cara de l'existència humana, la de la seva caducitat, causa de profundes penes als qui romanen un temps encara, en aquest món. El compositor va abreujar també aquest moviment en la seva última revisió, eliminant 66 compassos, i tornant a instrumentar bona part del desenvolupament.[2]

Tot i que aquesta simfonia no és tan llarga com la Vuitena, constitueix una de les grans maratons instrumentals de la tradició germànica. Amb algunes referències a la Novena de Beethoven, com la tonalitat en re menor i el suggeridor inici en creixent de la partitura, la Tercera de Bruckner, tot i que encara no presenta la cèl·lula base que hi va haver en obres posteriors del músic, comença amb un tema entonat per la trompeta que esdevé el fil conductor de tota la simfonia. L'obra ens presenta un ambient de misteri i lirisme al mateix temps que passatges d'una gran força i esplendor al llarg dels quatre moviments.[1]

A més de per Wagner, Bruckner va sentir una clara admiració per Liszt i per Berlioz, és a dir, l'avantguarda de la música del segle XIX al costat de Wagner. I això estranya, donat el seu amor a les tradicions més conservadores d'Àustria. El seu misticisme religiós, coincident amb el del Liszt final, no va ser obstacle per a realitzar una obra visionària que, a partir d'aquesta simfonia, la més apreciada avui pel públic al costat de la Romàntica, va marcar l'apogeu de l'art musical a la fi del seu segle, és a dir, al postromanticisme.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Porter, Marta. «Programa de mà concert dia 12 i 13 de gener del 2013». L'Auditori. [Consulta: 19 novembre 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Ruiz Tarazona, Andrés. «Anàlisi de l'òbra» (en castellà). Orquestra Simfònica de Madrid.