Simfonia núm. 3 (Xostakóvitx)
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Tonalitat | mi bemoll major |
| Compositor | Dmitri Xostakóvitx |
| Creació | abril 1929 ↔ octubre 1929 |
| Parts | 4 moviments |
| Opus | 20 |
| Durada | 28 minuts |
| Part de | Llista de composicions de Dmitri Xostakóvitx |
| Estrena | |
| Estrena | 21 gener 1930 |
| Escenari | Sant Petersburg, Rússia |
| Director musical | Aleksandr Gauk |
| Intèrpret | Orquestra Filharmònica de Sant Petersburg |
 | |
La Simfonia núm. 3 en mi bemoll major, El Primer de Maig, op. 20, és una simfonia composta per Dmitri Xostakóvitx entre l'estiu i l'octubre de 1929 a Leningrad. Escrita per a orquestra i amb cor mixt sobre un text de Semion Kirsanov. Es va estrenar el 21 de gener de 1930 al Palau de Cultura de Leningrad interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad i el Cor acadèmic de la Capella sota la direcció d'Aleksandr Gauk.[1]
Moviments
[modifica]Dura aproximadament 28 minuts, i consta d'un únic moviment:
- Allegretto – Allegro – Più mosso – Meno mosso – Allegro – Andante – Allegro – Poco meno mosso – Largo – Allegro molto – Meno mosso – Andante – Largo – Moderato – Più mosso
Origen i context
[modifica]Xostakóvitx va compondre la Tercera Simfonia a l'estiu de 1929, en bona part durant un creuer de sis setmanes per la costa de la Mar Negra, mentre encara cursava estudis de postgrau al Conservatori de Leningrad. Igual que la seva predecessora, és una obra d'un sol moviment culminada amb un «final» coral, en aquest cas sobre un text de Semion Kirsanov. Les dues simfonies estaven concebudes dins un projecte més ampli: un cicle dedicat a commemorar les efemèrides del calendari revolucionari. Tanmateix, a començaments dels anys trenta les grans utopies universals van perdre vigència i el pla va quedar estroncat. El 1936, amb la monumental Quarta Simfonia, el compositor donaria veu a l'angoixa i el temor d'aquells anys, anticipant les hecatombes del «Gran Terror».[2]
La Segona i Tercera Simfonia reflecteixen amb força el clima del seu temps, un període marcat per l'esperança malgrat les convulsions històriques prèvies. Xostakóvitx havia estat testimoni de la devastació de la Primera Guerra Mundial, que va costar la vida a milions de russos, de la revolució que va trastocar l'ordre social i de la llarga i cruenta guerra civil. Cap al 1927, però, semblava que començava a obrir-se pas un horitzó optimista. Si la seva simfonia anterior havia estat concebuda com una obra de «lluita», aquesta es vinculava, en paraules del mateix compositor, a «l'esperit festiu de la construcció pacífica». Això es traduïa en un llenguatge menys dens, encara que no menys exigent en el terreny tècnic. Borís Assàfiev va remarcar que la música naixia de l'entusiasme revolucionari que impregnava l'època.[3] De fet, fou ell qui definí la Tercera Simfonia com «gairebé l'únic intent de destil·lar una simfonia a partir de l'oratori de la revolució, de l'ambient i les entonacions dels oradors», la qual cosa suggereix que la idea inicial podria haver sorgit del mateix Assàfiev.[4]
La Tercera Simfonia presenta un contrast notable amb la Segona, malgrat que només les separen dos anys en el temps.[5] Allà on la Segona es mou en un terreny al·legòric, abstracte i amb un llenguatge auster i rígid, la Tercera es mostra més directa i transparent. Les modulacions hi apareixen amb una lògica més natural, i el discurs resulta menys abrupte i menys enrevessat. La diferència més evident és el seu to decidit i afirmatiu: la música de la Tercera respira una energia més convincent, amb passatges amplis que recorren a gèneres vinculats a la celebració col·lectiva, com marxes de caràcter triomfal i cançons populars de masses que aporten un fort component festiu.[6]
Xostakóvitx va concebre El Primer de Maig per iniciativa pròpia, sense que hi hagués darrere cap encàrrec oficial ni una interpretació prevista. La jornada de l'1 de maig tenia un fort significat simbòlic a la Unió Soviètica, no pas perquè commemorés un fet concret, sinó perquè des del 1889 la Segona Internacional Socialista l'havia establerta com a festa del treball. En el seu informe de postgrau al Conservatori de Leningrad (1929), el compositor explicava: «Mentre que a la Segona Simfonia el contingut principal és la lluita, el Primer de Maig expressa l'esperit festiu de la construcció pacífica, si em permet dir-ho així. Per fer més clara la idea als oients, vaig introduir un cor amb paraules del poeta Kirsanov al final».
Diversos estudiosos han suggerit que tant la Segona com la Tercera Simfonia poden contenir un rerefons d'ironia i sarcasme. Aquesta interpretació es basa en l'ús de passatges grotescos i humorístics que, tanmateix, formaven part de manera natural del llenguatge musical de Xostakóvitx. El seu professor de composició al Conservatori li retreia: «Què és aquest entusiasme pel grotesc?... Segurament hi haurà algun crític a Leningrad que dirà que és brillant, meravellós, i això serà la vostra ruïna!». Amb el pas del temps, la figura de Xostakóvitx ha estat llegida tant com la d'un fidel servidor del règim soviètic com la d'un dissident ocult que feia de cada obra un crit encobert contra l'Estat. És cert que en algunes partitures hi amagava missatges personals —com a la Cinquena Simfonia, on cita una cançó seva inèdita a tall de resposta als atacs oficials—, però és arriscat projectar aquesta actitud sobre el Xostakóvitx dels anys vint, en un moment encara marcat per l'entusiasme i la confiança en la Revolució. Fins i tot Mstislav Rostropóvitx, que sempre va veure en la seva música una denúncia contra el sistema, admetia que el jove compositor havia estat «seduït» per les promeses de la Revolució Russa.[3]
Quan Xostakóvitx va començar a treballar en la seva Tercera Simfonia tenia només vint-i-un anys i ja havia estat aclamat com un prodigi després de l'èxit de la Primera Simfonia. L'ambient artístic soviètic del 1927 era encara plural i experimental: tot i que Stalin consolidava gradualment el seu poder i s'imposava la col·lectivització, el debat sobre quina mena d'art havia de representar el socialisme seguia obert, i els creadors exploraven lliurement diverses tendències modernistes. Xostakóvitx, malgrat que de tant en tant era acusat de decadent o massa burgès, era percebut com un patrimoni nacional: el primer geni musical sorgit de la Revolució. No és estrany, per tant, que quan el 1936 el règim va decidir sotmetre completament les arts, el primer senyal inequívoc fos un atac directe contra ell, recordant que fins i tot el fill predilecte de la música soviètica havia de sotmetre’s a la doctrina oficial.[3]
La gènesi de la Tercera respon també a l'impuls d'innovar. Poc abans, Xostakóvitx havia escrit la música per a la pel·lícula Nova Babilònia, op. 18, sobre la Comuna de París de 1871, dirigida per Grigori Kózintsev i Leonid Trauberg, i després la música incidental per a La xinxa, op. 19, de Vladímir Maiakovski. En aquestes obres, el caràcter fragmentari de les escenes feia impossible reutilitzar temes. Aquella experiència va inspirar-lo a considerar una simfonia on cap tema es repetís, idea que ell mateix va comentar al seu amic Vissarion Xebalín: «Seria temptador escriure una simfonia en què no es repeteixi cap tema». Això és justament el que va fer a la Tercera Simfonia, concebuda com una desfilada sonora en què les seccions avancen i es dissolen sense el desenvolupament habitual de la forma clàssica. El text de Semion Kirsanov reforça aquesta concepció: l'1 de Maig hi apareix com una marxa simbòlica del socialisme i la justícia.[3] La influència del cinema i del teatre és clara: la música té un fort poder d'evocació visual i progressa com si fos un seguit d'imatges canviants d'un noticiari.[5]
Representacions
[modifica]La Tercera Simfonia va veure la llum en un context carregat de simbolisme: l'estrena, a càrrec de la Filharmònica de Leningrad —la formació més prestigiosa del país—, va tenir lloc el 21 de gener de 1930, coincidint amb el sisè aniversari de la mort de Lenin.[3] Poc després l'obra va travessar l'Atlàntic: Leopold Stokowski en va dirigir la primera interpretació americana a Filadèlfia el 30 de desembre de 1932, en una versió sense el cor final, probablement substituït per un arranjament purament instrumental. Tot i aquestes primeres passes, la simfonia no va arrelar en el repertori i va caure en l'oblit durant dècades. No va ser fins als anys seixanta, en ple procés de redescoberta de les primeres partitures de Xostakóvitx —com també la Quarta—, que la Tercera va tornar a sonar. L'oportunitat va arribar el 1964, quan la Filharmònica de Leningrad, sota la direcció d'Igor Blajkov, en va oferir una interpretació que, a més, quedaria immortalitzada en el primer enregistrament conegut de l'obra.[7]
Anàlisi musical
[modifica]La Segona i Tercera Simfonies de Xostakóvitx han rebut sovint crítiques per la manera en què les seccions orquestrals i corals coexisteixen com a contrastos aparentment no resolts. A l’URSS es van considerar obres experimentals, i en l'època de Stalin aquest qualificatiu no tenia connotacions positives. La fi dels anys vint va ser un període d'intensa experimentació artística, on pintors, escultors, fotògrafs, cineastes i escriptors buscaven reflectir els canvis socials i la caiguda del tsarisme; Xostakóvitx s'hi va sumar amb proves dins del seu llenguatge musical.[8]
La seva experiència com a compositor cinematogràfic, on la música acompanya escenes amb gran subtilesa i precisió, explica per què l'aparent contradicció entre l'orquestra i el cor de la Tercera Simfonia no és una debilitat sinó una eina expressiva. Al final del desenvolupament simfònic, l'orquestra evoca gràficament la repressió d'una manifestació de l'1 de Maig en temps tsaristes, i aquest salt cap a l'acció resulta comprensible per als oients familiaritzats amb l'ambient de les celebracions revolucionàries al carrer.[8]
Després d'una obertura que sembla lleugera, la música transita per episodis que xocaven aparentment entre ells, a vegades frenètics, a vegades buits o desconcertants. Aquesta dispersió reflecteix la brutalitat i la confusió ideològica de l'època. Els primers vint minuts són fragmentaris i episodis semblen sovint improvisats; els compassos finals de l'orquestra poden fer l'efecte de ser redundants, com també s'ha comentat de la Segona Simfonia. La naturalesa pública i festiva de les simfonies feia que Xostakóvitx sentís la necessitat de finals brillants i en to major, tot i que la coherència amb el llenguatge previ de l'obra fos difícil. El cor final, amb les paraules de Kirsanov sobre l'inexorable progrés cap al futur, és directe, contundent i declamat, creant un escenari potent i simbòlic. Tot i això, l'audició no ha de ser interpretada com un triomf o una alegria incondicional, sinó com una declaració dramàtica de força i determinació.[3]
Referències
[modifica]- ↑ «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. [Consulta: 24 octubre 2025].
- ↑ Whitehouse, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 29 desembre 2021].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Posner, Howard. «Programa de mà» (en castellà). La Phil. [Consulta: 26 gener 2021].
- ↑ Ottaway, Hugh. Shostakovich Symphonies (en polonès). British Broadcasting Corporation, 1978, p. 16. ISBN 978-0-563-12772-7.
- ↑ 5,0 5,1 Lukʹi͡anova, Natalii͡a Valerʹevna. Shostakovich (en eslovac). Paganiniana Publications, 1984, p. 67. ISBN 978-0-86622-019-4.
- ↑ Martynov, I. Shostakovich: The Man and His Work. Philosophical Library/Open Road, 2019, p. 29. ISBN 978-1-5040-6024-0.
- ↑ Hulme, Derek C. Dmitri Shostakovich Catalogue: The First Hundred Years and Beyond. Scarecrow Press, 2010, p. 48. ISBN 978-0-8108-7265-3.
- ↑ 8,0 8,1 Feuchtner, Bernd. Ressenya del disc (en anglès). Interpretat per l'Orquestra Simfònica de Londres dirigida per Mstislav Rostropóvitx. TELDEC (4509-90853-2), 1994.
