Simfonia núm. 4 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSimfonia núm. 4
Forma musical Simfonia
Tonalitat Si bemoll major
Compositor Ludwig van Beethoven
Creació 1806
Data de publicació 1808
Catalogació Op. 60
Durada 33'
Dedicat a comte F. von Oppersdorff
Instrumentació

1 flauta
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
2 trompes
2 trompetes
timbal i corda

  1. Adagio – Allegro vivace
  2. Adagio
  3. Allegro – vivace
  4. Allegro ma non troppo
Estrena
Estrena març de 1807 a Viena
Altres dades
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

La Simfonia núm. 4 en si bemoll major opus 60 fou composta per Ludwig van Beethoven el 1806, en una etapa tranquil·la de la seva vida. Va ser dedicada al comte Franz von Oppersdorff.

Alguns diuen que les simfonies de nombre senar de Beethoven són majestuoses, mentre que les parelles són tranquil·les. Aquest és el cas especial de la Simfonia núm. 4, que contrasta amb la immensitat de la Tercera i la tràgica Cinquena. Robert Schumann va dir que aquesta obra era «una esvelta donzella grega entre dues deesses del nord».[1]

El comte Franz von Oppersdorff era parent del patró de Beethoven, el príncep Lichnowsky. Quan la cort va viatjar a la Casa d'Estiu de Lichnowsky, el comte va concertar una trobada per conèixer Beethoven, que també havia pres unes vacances amb el seu amic. Von Oppersdorff va escoltar la Segona Simfonia i li va agradar tant que li va oferir una bona quantitat de diners perquè li compongués una nova simfonia per a ell. Beethoven va començar a treballar, usant la manera alegre de la seva Segona Simfonia. La dedicatòria va ser feta al «noble silesià comte Franz von Oppersdorf».

Origen i context[modifica]

Beethoven va passar la tardor de 1806 a l'Alta Silèsia, com a convidat d'un dels seus patrons més generosos, el príncep Karl Lichnowsky, i va ser allà on va dur a terme la major part de la simfonia núm. 4. La simfonia estava dedicada a l'amic de Lichnowsky, el comte Franz von Oppersdorff, que era prou ric per a mantenir una orquestra privada, i això pot explicar no només les proporcions clàssiques de la nova simfonia, sinó també la seva partitura relativament modesta. L’orquestra que necessita, amb només una flauta entre els instruments de vent de fusta, és la més petita de totes les nou simfonies.[2]

Estructura[modifica]

Té quatre moviments:

  1. Adagio - Allegro vivace. El primer moviment té la forma sonata. La part de l'adagio, que serveix com a introducció, crea una atmosfera misteriosa i reservada. Tanmateix, una vegada que comença l'allegro vivace, tot es transforma ràpidament en vivor i alegria. El moviment és molt rítmic, i en la recapitulació abreujada el moviment acaba amb una florida coda.
  2. Adagio. El segon moviment té també la forma sonata. La melodia tranquil·la i bonica dóna una atmosfera lírica a tot el moviment, en un clima elegant i sublim. La melodia apareix a la secció dels violins primers, mentre que el segon tema apareix en els clarinets.
  3. Allegro molto e vivace - Trio. Un poco meno allegro. És un scherzo. El moviment és divertit, lliure i enèrgic.
  4. Allegro ma non troppo. Té la forma sonata. Amb un tempo ràpid, aquest moviment porta la celebració i l'atmosfera alegre a un nivell elevat. La vivor i la felicitat extrema continua fins a la coda final.

Referències[modifica]

  1. Evidon, Richard. Ludwig van Beethoven (en anglès). Deutsche Grammophon, 1997. 
  2. Donat, Misha. «Ressenya del disc». Hyperion. [Consulta: 29 juliol 2019].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 4 Modifica l'enllaç a Wikidata