Simfonia núm. 4 (Beethoven)

Simfonia núm. 4

Títol original	4. Sinfonie in B-Dur (de)
Forma musical	Simfonia
Tonalitat	Si bemoll major
Compositor	Ludwig van Beethoven
Llengua	sense contingut lingüístic
Creació	1806
Publicació	1808
Catalogació	Op. 60
Opus	60
Durada	33'
Dedicat a	comte F. von Oppersdorff
Instrumentació	1 flauta 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 2 trompes 2 trompetes timbal i corda Adagio – Allegro vivace Adagio Allegro – vivace Allegro ma non troppo
Cronologia
Simfonies de Beethoven ← Simfonia núm. 3 (1806) Simfonia núm. 5 → (1809) list of compositions by Ludwig van Beethoven by opus number (en)
Estrena
Estrena	març de 1807 a Viena

La Simfonia núm. 4 en si bemoll major, op. 60, fou composta per Ludwig van Beethoven el 1806, en una etapa tranquil·la de la seva vida. Va ser dedicada al comte Franz von Oppersdorff.

Alguns diuen que les simfonies de nombre senar de Beethoven són majestuoses, mentre que les parelles són tranquil·les. Aquest és el cas especial de la Simfonia núm. 4, que contrasta amb la immensitat de la Tercera i la tràgica Cinquena. Robert Schumann va dir que aquesta obra era «una esvelta donzella grega entre dues deesses del nord».

El comte Franz von Oppersdorff era parent del patró de Beethoven, el príncep Lichnowsky. Quan la cort va viatjar a la Casa d'Estiu de Lichnowsky, el comte va concertar una trobada per conèixer Beethoven, que també havia pres unes vacances amb el seu amic. Von Oppersdorff va escoltar la Segona Simfonia i li va agradar tant que li va oferir una bona quantitat de diners perquè li compongués una nova simfonia per a ell. Beethoven va començar a treballar, usant la manera alegre de la seva Segona Simfonia. La dedicatòria va ser feta al «noble silesià comte Franz von Oppersdorf».

Tot i que compositors posteriors com Berlioz, Mendelssohn i Schumann van admirar profundament aquesta obra, no ha assolit entre el públic melòman una difusió comparable a la de l’Heroica, la Cinquena i altres simfonies de Beethoven.

Origen i context

Beethoven va passar l’estiu de 1806 a la finca rural del seu mecenes, el príncep Lichnowsky, a Silèsia. Al setembre, Beethoven i el príncep van visitar la casa d’un amic d’aquest darrer, el comte Franz von Oppersdorff, a la propera localitat d’Oberglogau. El comte mantenia una orquestra privada, i el compositor va ser honorat amb una interpretació de la seva Segona Simfonia, escrita quatre anys abans. Després d’això, Oppersdorff va oferir al compositor una suma considerable perquè li escrivís una nova simfonia.

Beethoven ja treballava en el que més endavant esdevindria la seva Cinquena Simfonia, i és possible que la seva primera intenció fos completar-la per satisfer l’encàrrec del comte. Hi ha diverses teories sobre per què, si era així, no ho va fer. Segons George Grove, la necessitat econòmica va obligar Beethoven a oferir la Cinquena (juntament amb la Pastoral) conjuntament al príncep Lobkowitz i al comte Razumovsky. Altres comentaristes suggereixen que la Quarta ja estava essencialment acabada abans de l’encàrrec d’Oppersdorff, o bé que el compositor encara no se sentia preparat per avançar en «la radical i emocionalment exigent Cinquena», o que la clara predilecció del comte pel món més haydnià de la Segona Simfonia va propiciar una nova obra en una línia semblant.

L’obra està dedicada al «noble silesià comte Franz von Oppersdorff». Tot i que Oppersdorff havia pagat els drets exclusius de l’obra durant els seus primers sis mesos, la seva orquestra no en va oferir l’estrena.

La simfonia es va estrenar el març de 1807 en un concert privat a Viena, a l’hotel particular del príncep Lobkowitz, un altre dels mecenes de Beethoven. La primera audició pública va tenir lloc al Burgtheater de Viena l’abril de 1808. Les parts orquestrals es van publicar el març de 1809, però la partitura completa no es va imprimir fins al 1821.

El manuscrit, que durant un temps va pertànyer a Felix Mendelssohn, es conserva actualment a la Biblioteca Estatal de Berlín i es pot consultar en línia.

Estructura

Té quatre moviments:

1. Adagio - Allegro vivace. El primer moviment té la forma sonata. La part de l'adagio, que serveix com a introducció, crea una atmosfera misteriosa i reservada. Tanmateix, una vegada que comença l'allegro vivace, tot es transforma ràpidament en vivor i alegria. El moviment és molt rítmic, i en la recapitulació abreujada el moviment acaba amb una florida coda.
2. Adagio. El segon moviment té també la forma sonata. La melodia tranquil·la i bonica dona una atmosfera lírica a tot el moviment, en un clima elegant i sublim. La melodia apareix a la secció dels violins primers, mentre que el segon tema apareix en els clarinets.
3. Allegro molto e vivace - Trio. Un poco meno allegro. És un scherzo. El moviment és divertit, lliure i enèrgic.
4. Allegro ma non troppo. Té la forma sonata. Amb un tempo ràpid, aquest moviment porta la celebració i l'atmosfera alegre a un nivell elevat. La vivor i la felicitat extrema continua fins a la coda final.

Anàlisi musical

En conjunt, la simfonia té un caràcter lluminós i alegre, amb una instrumentació lleugera que a alguns oients recorda les simfonies de Joseph Haydn, amb qui Beethoven havia estudiat una dècada abans. En el seu comentari sobre l’obra, Grove assenyala que Haydn —que encara era viu quan la nova simfonia es va estrenar— potser l’hauria trobada massa vigorosa per al seu gust.

La Quarta Simfonia contrasta amb l’estil de la precedent Tercera Simfonia (Heroica) i sovint ha quedat eclipsada pel seu predecessor monumental i per la seva successora impetuosa, la Cinquena Simfonia.

I. Adagio – Allegro vivace

El primer moviment és en compàs de 2/2. Com passa amb la Primera, la Segona i la Setena, de les nou simfonies de Beethoven, la Quarta té una introducció lenta. Leonard Bernstein la va descriure com una «introducció misteriosa que planeja al voltant de les modalitats menors, avançant de puntetes amb un pes fràgil a través de tonalitats ambigües i no relacionades, i mostrant-se reticent a establir-se en el seu si{ bemoll major final». Comença en si bemoll menor amb un si bemoll greu, interpretat en pizzicato i pianissimo per les cordes, seguit d’un acord sostingut llargament pels vents, mentre les cordes es mouen lentament en mode menor.

La introducció tranquil·la té trenta-vuit compassos, i va seguida d’una repetició fortissimo de l’acord de fa, que condueix al primer tema de l’allegro vivace de la part principal del moviment, en forma sonata, descrit per Grove com «alegria en estat pur, i una alegria d’una originalitat extraordinària»:

El segon tema és, en paraules de Donald Tovey, «una conversa entre el fagot, l’oboè i la flauta». La secció de desenvolupament porta la tonalitat cap a la llunyana tonalitat de si major abans de tornar a la tònica, si bemoll, i la reexposició i la coda segueixen la forma clàssica convencional.

II. Adagio

El segon moviment, en compàs de 3/4 (mi bemoll major), és una forma sonata-rondó lenta. La figura rítmica del tema inicial es manté al llarg de tot el moviment. Tovey descriu el primer episodi (o segon tema) com «una melodia encara més subtil». El tema principal reapareix en una variació elaborada, seguida d’un episodi central i del retorn del tema principal variat, ara interpretat per la flauta. Una reexposició regular dona pas a una coda que fa una darrera al·lusió al tema principal, i les timbales tanquen el moviment amb l’última aparició del motiu rítmic amb què havia començat.

III. Scherzo–trio: Allegro vivace

El moviment, en compàs de 3/4 i en si bemoll major, apareix encapçalat com a Menuetto en la majoria de partitures impreses, tot i que no en el manuscrit original de Beethoven. Porta la indicació Allegro vivace i inicialment havia de ser allegro molto e vivace, però Beethoven va suprimir el molto a la partitura autògrafa. La indicació de metrònom és de blanca amb punt = 100, una velocitat tan viva que faria impossible un minuet tradicional. Haydn ja havia expressat el desig que «algú ens mostrés com fer un nou minuet», i en aquesta simfonia, com també a la Primera, Beethoven «abandona l’esperit del minuet dels seus predecessors, n’accelera el tempo, en trenca el motlle formal i antiquat i, a partir d’una simple melodia de dansa, crea un Scherzo» (Grove).

A la Quarta Simfonia (i més endavant, a la Setena), Beethoven s’allunya encara més de l’esquema tradicional minuet–trio–minuet repetint el trio després de la segona aparició de l’scherzo i recuperant després l’scherzo per tercera vegada. Aquesta darrera repetició és abreujada, i a la coda les dues trompes, segons Tovey, «s’enduen tot el moviment per davant».

IV. Allegro ma non troppo

L’últim moviment és en compàs de 2/4 i en si bemoll major. La indicació de tempo és Allegro ma non troppo; aquesta, com la del tercer moviment, és una modificació posterior de Beethoven: la indicació original a la partitura autògrafa era simplement allegro. El compositor hi va afegir (en guix vermell) ma non troppo, és a dir, «però no massa». El moviment té un caràcter juganer que el compositor descrivia com a aufgeknöpft (descordat).

Després d’uns 340 compassos d’allò que Grove descriu com un perpetuum mobile, Beethoven conclou la simfonia amb un recurs a l’estil haydnià: toca el tema principal a meitat de velocitat, interromput per pauses, abans d’una esplendor final en fortissimo.

Recepció

Com era habitual a aquesta etapa de la carrera del compositor, la simfonia va dividir les opinions entre els qui van assistir a les primeres interpretacions. El 1809 Carl Maria von Weber, que mai no havia estat admirador de Beethoven, va escriure:

Primer un moviment lent ple d’idees curtes, desconnectades i incoherents, al ritme de tres o quatre notes per quart d’hora; després un misteriós redoble de timbales i el pas de les violes, condimentat amb la quantitat adequada de pauses i ritardandos; i per acabar tot, un final furiós, en el qual l’únic requisit és que no hi hagi idees que l’oient pugui comprendre, però sí moltes transicions d’una tonalitat a una altra – cap a la nova nota immediatament! No importa modular! – sobretot, llençar les regles pel vent, ja que només destorben un geni.

Altres crítics van ser menys hostils, lloant la "riquesa d’idees, originalitat audaciosa i plenitud de poder" del compositor, tot considerant la Quarta i les obres estrenades amb ella "diamants en brut". El biògraf de Beethoven, Anton Schindler, va recordar més tard la Quarta com un gran èxit des del principi, encara que estudiosos posteriors han posat en dubte la seva fiabilitat.

Quan el seu contemporani més jove, Hector Berlioz, va escoltar la simfonia, va escriure que el moviment lent era obra de l'Arcàngel Miquel, i no pas d’un humà. No obstant això, quan Berlioz ja escrivia crítica musical, la Quarta ja s’interpretava menys sovint que altres simfonies de Beethoven. Es diu que Robert Schumann va anomenar la Quarta simfonia «una esvelta donzella grega entre dos gegants nòrdics», i va exercir una influència important en la seva Primera Simfonia. Mendelssohn estimava la Quarta i la va programar quan dirigia l'Orquestra Gewandhaus de Leipzig. Tot i això, l’entusiasme no va ser compartit pel gran públic musical. Ja el 1831, un crític britànic assenyalava que la Quarta era la «menys interpretada» de les sis primeres, tot i que, a parer seu, «no inferior a cap altra» El 1838, l’impresari francès Louis-Désiré Véron considerava la Quarta sublim i lamentava que a París no només fos oblidada, sinó també denigrada. El 1896, Grove comentava que l’obra havia "rebut poca atenció en algunes de les obres més destacades sobre Beethoven".

Bibliografia

• Anderson, Emily. The Letters of Beethoven. 3. London: Macmillan, 1985. ISBN 978-0-333-39833-3. 
• Ferraguto, Mark Christopher. Beethoven's Fourth Symphony: Reception, Aesthetics, Performance History. Ithaca: Cornell University, 2012. OCLC 826932734. 
• Ford, Gary. RED Classical Catalogue. London: Retail Entertainment Data Publishing and Gramophone, 2001. ISBN 978-1-900105-22-4. 
• Greenberg, Robert. The Symphonies of Beethoven. Part 2 of 4. Chantilly: Teaching Company, 2003. ISBN 978-1-56585-700-1. 
• Grove, George. Beethoven and His Nine Symphonies. Novello, 1903. OCLC 491303365. 
• Lockwood, Lewis. Beethoven's Symphonies: An Artistic Vision. New York: W. W. Norton, 2017. ISBN 978-0-393-35385-3. 
• March, Ivan. «Beethoven, Ludwig van – Symphony 4». A: The Penguin Guide to Recorded Classical Music. Londres: Penguin, 2008. ISBN 978-0-1410-3336-5. 
• Netl, Paul. Beethoven Handbook. New York: Frederick Ungar, 1976. 
• Noorduin, Marten A. Beethoven's Tempo Indications. Manchester: University of Manchester, 2016. OCLC 1064358078. 
• Steinberg, Michael. The Symphony: A Listener's Guide. Oxford: Oxford University Press, 1995. ISBN 978-0-19-506177-2. 
• Taruskin, Richard. Text and Act: Essays on Music and Performance. New York: Oxford University Press, 1995. ISBN 978-0-19-509458-9. 
• Thompson, Oscar. How to Understand Music. New York: Dial Press, 1935. OCLC 377014. 
• Tovey, Donald. Symphonies and Other Orchestral Works. Oxford i Nova York: Oxford University Press, 1990. ISBN 978-0-19-315147-5.