Simfonia núm. 6 (Sibelius)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióSimfonia núm. 6
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatre menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorJean Sibelius Modifica el valor a Wikidata
Durada28 minuts Modifica el valor a Wikidata
Opus104 Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena19 febrer 1923 Modifica el valor a Wikidata
Director musicalJean Sibelius Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretOrquestra Filharmònica de Hèlsinki Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 1746cc77-92fc-4ce7-a37d-77bd21e5c7cb IMSLP: Symphony_No.6,_Op.104_(Sibelius,_Jean) Allmusic: mc0002366876 Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 6 en re menor, op. 104, va ser una obra de llarga gestació començada per Jean Sibelius el 1918 i completada el 1923. Va ser estrenada per l'⁣Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, dirigida pel compositor, el 19 de febrer de 1923 i va tenir altres actuacions sota la seva direcció els mesos següents. Té una durada d'uns 28 minuts.[1]

Encara que la partitura no conté una atribució de la clau, la simfonia se sol descriure com en re menor; bona part és de fet en el mode dòric.[2] Una actuació típica dura uns 25 minuts. El compositor va anomenar l'obra "aigua de font freda" en oposició a molts "còctels" contemporanis, una referència als gestos modernistes de la música de postguerra.[3]

Origen i context[modifica]

Les tres últimes simfonies de Sibelius abandonen el desenvolupament tradicional i són més una qüestió d'impulsos emocionals estructurats; en paraules d'una entrada del diari de 1912, "Tinc la intenció de deixar que els pensaments musicals i el seu desenvolupament determinen la seva pròpia forma a la meva ànima".[4] En una entrevista a l'Svenska Dagbladet després d'una interpretació de la Sisena a Estocolm el març de 1923 va dir: "No penso en una simfonia només com a música en aquest o aquell nombre de compassos, sinó com una expressió d'un credo espiritual, una fase de la vida interior".[5] Tot i que la simfonia no es va acabar fins a l'any 1923, les idees musicals que s'hi incorporen es van anar desenvolupant en els seus quaderns a partir de 1914, alhora que també treballava en la seva Cinquena Simfonia; el 1918 prengué una forma més definida, quan també estava treballant en la Setena.[6] El gener de 1923 el seu diari apunta la finalització definitiva dels tres primers moviments del Sisè. Va dirigir l'estrena el 19 de febrer d'aquell any.

La simfonia estava dedicada al seu defensor musical suec, el compositor i director d'orquestra Wilhelm Stenhammar.

Instrumentació[modifica]

L'obra està escrita per a 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, clarinet baix, 2 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, arpa, timbals i cordes.

Estructura[modifica]

Àudios externs
Interpretada per la Filharmònica de Berlín dirigida per Herbert von Karajan
I. Allegro molto moderato
II. Allegretto moderato
III. Poco vivace
IV. Allegro molto

La simfonia té quatre moviments :

  1. Allegro molto moderato (en mode dòric en re)
  2. Allegretto moderato (en mode dòric en sol)
  3. Poco vivace (en mode dòric en re)
  4. Allegro molto (en mode dòric en re — acaba en mode eòlic en re)

Recepció[modifica]

Després de l'estrena, la simfonia va ser descrita a la premsa com "un poema en el marc d'una simfonia".[7] El mateix Sibelius va comentar una vegada que "sempre em recorda l'olor de la primera neu".[8] Pel que fa al misticisme natural present a les obres del període final de Sibelius, un comentarista descobreix que el final suggereix "una mena d'arquetip elemental: un cicle natural que s'eleva a un cim... després declina cap a l'extinció, de la manera, potser, d'un dia, d'una estació, d'un any o de la vida d'una persona".[9]

Per les seves qualitats tranquil·les i la incertesa de l'atribució d'una clau, la Sisena ha estat descrita com "la Ventafocs de les set simfonies".[10] Però com la germana pobra, les seves qualitats modestes creixen en l'oient. Com ho van fer, per exemple, per Benjamin Britten, convertint-lo d'una fixació pels compositors d'avantguarda que el van influir quan era més jove.[11] També s'ha afirmat que una de les influències en la simfonia va ser Giovanni Pierluigi da Palestrina, la música del qual el jove Sibelius havia estudiat.[12]

El primer enregistrament comercial de la Sisena Simfonia va ser realitzat per Georg Schnéevoigt amb l'Orquestra Nacional de Finlàndia el 8 de juny de 1934 per a la Societat Sibelius de HMV.[13]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Sibelius: Symphony No. 6». San Francisco Symphony. [Consulta: 1r novembre 2023].
  2. ↑ (Pike 1974, 318–19)
  3. ↑ Barnett 2007, pp.299–303
  4. ↑ Hepokoski 2001, p.322
  5. ↑ Barnett 2007, pp.301–302
  6. ↑ Hepokoski 2001
  7. ↑ Barnett 2007, p.299
  8. ↑ "Sixth symphony op. 104 (1923)", official Sibelius website
  9. ↑ Hepokoski 2001, p.251
  10. ↑ By the musicologist Gerald Abraham, quoted on the official Sibelius website
  11. ↑ Benjamin Britten, On Music, Oxford University 2003, p.277
  12. ↑ Tomi Mäkelä, Jean Sibelius, The Boydell Press, 2011, p.4
  13. ↑ Available on You Tube

Bibliografia[modifica]

  • Abraham, Gerald. 1947. "The Symphonies". In The Music of Sibelius, edited by Gerald Abraham. New York: W. W. Norton. British edition, as Sibelius: A Symposium. London: L. Drummond, 1948.
  • Barnett, Andrew, Sibelius, Yale University 2007, pp.299–303
  • Hepokoski, James, “Rotations, sketches and the Sixth Symphony”, Sibelius Studies, Cambridge University 2001, pp.322–51
  • Pike, Lionel. 1974. "Sibelius's Debt to Renaissance Polyphony". Music & Letters 55, no. 3 (July): 317–26.
  • Pike, Lionel. 2001. "Tonality and Modality in Sibelius's Sixth Symphony". Tempo new series, no. 216 (April): 6–16.
  • "Sixth symphony op. 104 (1923)", Article at official Sibelius website
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Simfonia_núm._6_(Sibelius)&oldid=33186789»