Simfonia núm. 7 (Mahler)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióSimfonia núm. 7, Cant de la Nit
Forma musicalSimfonia
TonalitatSi m, Mi m, Do M
CompositorGustav Mahler
Creació1905
Data de publicació1909 Modifica el valor a Wikidata
Durada80 minuts
Instrumentació(Mirar apartat corresponent)
  1. Langsam
  2. Nachtmusic (I), «Cant de la Nit»
  3. Scherzo
  4. Nachtmusik (II), «Cant de la Nit»
  5. Rondo-Finale
Estrena
Estrena1908, Praga
EscenariConcert Hall of the Prague Jubilee Exhibition of 1908 (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 9f866c9a-abeb-4547-a3b9-9710eaa4c58d IMSLP: Symphony_No.7_(Mahler,_Gustav) Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 7 de Gustav Mahler va ser composta durant els anys 1904 i 1905, tot i que posteriorment el compositor la va revisar i corregir. És també coneguda com a Cant de la nit (Lied der Nacht, en alemany), tot i que aquest sobrenom va ser afegit posteriorment sense l'aprovació de Mahler. Tot i que sovint és analitzada de mi menor, el seu anàlisi tonal és més complicat. El primer moviment de la simfonia comença en si menor (introducció) i acaba en mi menor, i la simfonia finalitza amb un rondó en do major.[1] Per tant, com Dika Newlin va dir, «en aquesta simfonia, Mahler torna a l'ideal de tonalitat progressiva que havia abandonat en la Sisena Simfonia».[2] Graham George analitzà aquesta complexitat i considerà que hi ha «estructures entrellaçades».[3]

Història[modifica]

La casa que feia servir Mahler per compondre

Contextualització[modifica]

L'any 1904, Mahler tenia un gran èxit internacional com a director d'orquestra. També estava assolint un reconeixement internacional com a compositor. La seva segona filla va néixer el mes de juny d'aquest any. A l'estiu, mentre feia el seu habitual descans a Viena, en el seu petit refugi al costat del llac a les muntanyes de Caríntia, va acabar la Sisena i va començar el segon i quart moviment (els dos Nachtmusik) de la Setena.

Composició[modifica]

Es va dedicar intensament a Setena l'estiu següent, i en un temps de quatre setmanes va poder acabar el primer, tercer i cinquè moviment. Tal com ho va explicar ell mateix, «aquesta simfonia va néixer de la inspiració de les aigües tranquil·les del llac Wörthersee, al sud d'Àustria»[4]

Gustav Mahler l'any 1909

La partitura va ser finalitzada el 15 d'agost del 1905, i completà l'orquestració l'any 1906. Durant unes setmanes, la va deixar apartada per fer petites modificacions a la Sisena.

Estrena i rebuda[modifica]

La Setena es va estrenar el 19 de setembre del 1908 a Praga, amb l'Orquestra Filharmònica Txeca dirigida pel mateix compositor, amb motiu de les noces de diamant de l'emperador Franz Joseph I d'Àustria.[5] Unes setmanes més tard es va interpretar a Múnic i als Països Baixos. Tant els espectadors com els músics, en l'estrena estaven confosos, i no va ser ben rebuda pels oients.[6] Durant un temps va ser considerada una de les pitjors obres de Mahler, i sovint es deia que era incoherent.[7]

Context de l'estrena[modifica]

Durant els tres anys que van succeir la finalització de la partitura, abans de l'estrena, hi va haver una sèrie de forts canvis en la vida i carrera de Mahler. El març del 1907 va decidir deixar la direcció musical de l'Òpera Estatal de Viena, perquè els músics de Viena es van revoltar en contra d'ell; la raó principal és que va triar Praga en comptes de Viena per a l'estrena. El 12 de juliol d'aquest any la seva filla gran va morir d'escarlatina.[8] Els musicòlegs suposen que és per això que l'optimisme i l'alegria de la simfonia va ser posteriorment atenuat per les petites però significatives modificacions que Mahler va fer en els anys posteriors a la seva estrena.

Instrumentació[modifica]

Igual que en altres de les seves simfonies (en particular la Cinquena i la Sisena), l'interès de Mahler en instruments no convencionals en l'orquestra es mostra clarament en la Setena, amb l'ús de trompa tenor, esquellots, mandolina i guitarra. La simfonia està escrita per a la següent orquestra:[9]

Estructura[modifica]

Otto Klemperer

L'obra consta de cinc moviments:[9]

La durada de la simfonia és de 80 minuts aproximadament. Tot i així, hi ha un enregistrament molt llarg d'Otto Klemperer, que és de 100 minuts de durada, també un altre d'Hermann Scherchen amb l'Orquestra Simfònica de Toronto, (68 minuts de durada).[9]

Anàlisi[modifica]

La simfonia té una aparent desconcordança entre els diferents moviments. El motiu d'això és que els dos Nachtmusik van ser escrits anteriorment a la resta de moviments.[7] El 1904 li van donar l'encàrrec d'acabar la Sisena Simfonia. No obstant, la inspiració va trigar a venir, i per això va iniciar els Nachtmusik.[7]

Langsam (Adagio) - Allegro[modifica]

El primer moviment té forma sonata. La introducció lenta crea un clima misteriós, gràcies als seus acords i el seu ritme.[7] El solo del Tenorhorn (baríton en si bemoll) augmenta aquest disturbi. Després de la lentitud de la primera part segueix una segona part allegro , un autèntic paisatge sonor nocturn on els modes menor i major lluiten entre si. Les llacunes de calma inestables no fan que reforçar la impressió de malaltia. La monumental coda s'acaba amb la victòria in extremis del major (com el 1r moviment de la Sisena simfonia).[10]

Nachtmusik I[modifica]

El segon moviment és la primera Nachtmusik. És difícil de considerar aquest moviment com una música nocturna a causa de la presència del caràcter militar.[11] Mahler ha afirmat haver compost aquest moviment després d'haver entrevist una patrulla evolucionant en un "clar-obscur fantàstic".[6]

Scherzo[modifica]

El tercer moviment, com el primer, és un Scherzo L'atmosfera fantasmagòrica (schattenhaft) s'aconseguit des del començament gràcies a un desplaçament de l'accentuació dels ritmes.[12] Mentre que les timbales juguen sobre el tercer temps (dèbil), els contrabaixos juguen suaus sobre el primer temps (fort). Aquest moviment és sinistre i produeix una atmosfera malèfica.[7]

Nachtmusik II[modifica]

El quart moviment és la segona Nachtmusik. Està caracteritzada per la forta presència de l'arpa, de la guitarra i també de la mandolina.[7] Això li crea al moviment un ambient estrany i innocent.[7] Aquest moviment va impressionar molt Arnold Schönberg que mostra clarament aquesta influència en la seva Sérénade opus 24.

Rondo - Finale[modifica]

El cinquè i últim moviment és el Rondo-Finale. És segurament el moviment menys popular dels moviments de les simfonies de Mahler perquè és completament delirant, boig, estrany i imperceptible; desconcertant pel públic. És, no obstant això, un moviment rellevant però que escapa a tota regla, tota versemblança. És sens dubte el més irònic, el més cínic.[7]

Enregistraments[modifica]

Referències[modifica]

  1. Michell, 1980, p. 264.
  2. Newlin, Dika, 1947, p. 186.
  3. George, Graham, 1970, p. 27.
  4. Borotau, Marçal «Suplement de discos: Simfonia núm. 7 de Mahler». Sonograma magazine, 29-04-2012 [Consulta: 13 febrer 2014].
  5. Floros, 1985, p. 134.
  6. 6,0 6,1 Mahler Simfonia núm. 7 a Andante.com Arxivat 2006-06-18 a Wayback Machine.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 «gustavmahler.net» (en francès). [Consulta: 10 febrer 2014].
  8. García, 2008, p. 64.
  9. 9,0 9,1 9,2 «Gustav Mahler Symphony No. 7» (en anglès). Universal Edition. [Consulta: 17 desembre 2013].
  10. «Còpia arxivada» (en anglès). Chicago Symphony orchestra, pàg. 7. Arxivat de l'original el 5 d’octubre 2012 [Consulta: 17 desembre 2013].
  11. Henri Louis de la Grange. Symphonie núm. 7 (en francès) [Consulta: 15 desembre 2011]. 
  12. Pérez de Arteaga, José L. Mahler. Barcelona: Editorial Salvat, 1987, p. 148. ISBN 9788477744436. 

Bibliografia[modifica]