Simfonia núm. 8 (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 8
Beethoven a sa casa (1811?)
Beethoven a sa casa (1811?)
Compositor: Ludwig van Beethoven
Tonalitat: Fa M
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 93
Any: 1811-1812
Estrena: 27 de febrer de 1814 (Viena)
Durada: ~23'
Instrumentació: 2 flautes
2 oboès
2 clarinets en Si bemoll
2 fagots
2 trompes en Fa i Si bemoll (baix)
2 trompetes en Fa
timbales
instruments de corda
Moviments:
  1. Allegro vivace e con brio
  2. Allegretto scherzando
  3. Tempo di menuetto
  4. Allegro vivace

La Simfonia núm. 8 en fa major, op. 93, de Ludwig van Beethoven fou començada vers el final de 1811 i acabada a l'octubre de 1812. La seva estrena es realitzà sota la direcció del compositor el 27 de febrer de 1814, a Viena.

Context biogràfic[modifica | modifica el codi]

Company i inventor d'aparells[modifica | modifica el codi]

Johann Nepomuk Mälzel era inventor d'aparells musicals. El 1812 perfeccionà el seu panarmonicó, una combinació mecànica dels instruments d'una banda militar, i el seu cronòmetre, antecedent del metrònom. Beethoven visitava amb freqüència el taller de Mälzel i la seva amistat es va veure enfortida quan l'inventor fabricà una petita trompeta per a l'oïda del compositor, ja parcialment sord.

Mälzel es reuní amb altres amics de Beethoven en un sopar de comiat per al compositor, el qual estava a punt de sortir de viatge a les acaballes de la primavera de 1812. Beethoven es trobava en un dels estats d'ànim divertits, que ell mateix descrivia com a “descordat”. Durant la festa, Mälzel descriví el seu cronòmetre, amb el qual esperava proporcionar als compositors una forma d'indicar el [tempo] amb exactitud i proporcionar als executants una ajuda per a una execució regular. Beethoven aplaudí la idea alegrement i immediatament es llençà a una cançó aparentment espontània basada en el “ta ta ta” de l'instrument de Mälzel. Els altres assistents s'uniren per convertir la cançó en un rondó. Aquesta tonada intranscendent passà a formar part del segon moviment de la Vuitena Simfonia, en què Beethoven estava treballant en aquest moment. La melodia explica l'acompanyament compassat i suggeridor del cronòmetre.

Tema metronòmic[modifica | modifica el codi]

La inclusió d'aquest tema metronòmic no és l'únic exemple d'humor en la simfonia. L'obra abunda en pauses inesperades, notes sorprenents i gests no preparats. Els sobtats esclats en compàs de 2/4 dintre del primer moviment en ¾ són un exemple del ben intencionat humor de la simfonia. També és enginyosa la forma en la que finalitza el primer moviment, amb el tall sobtat del que sembla ser una nova expressió del tema principal.

Les repetides incessants notes que impregnen el segon moviment, inclòs fins al seu compàs final, constitueixen un altre exemple de l'humor de la simfonia. Qualsevol peça que manqui d'un moviment lent, però per contra tingui un scherzo i un minuet, necessàriament demostrarà bon humor. És així que l'enginy es continua en el minuet, que comença amb una deliciosa ambigüitat cercant quin temps és realment el primer de cada compàs.

El final comença amb una ambigüitat similar i amb un tema intencionadament intranscendent. Contínuament ens sorprenem pel desenvolupament sofisticat que creix a partir d’un començament tan poc prometedor. La falsa recapitulació haydnesca, pràcticament en quan comença la secció del desenvolupament, és un non sequitur deliciós. El tancament excessivament grandiós constitueix una última humorada.

La música i l'emoció[modifica | modifica el codi]

Aquesta història de la Vuitena Simfonia és una lliçó per a qualsevol que cregui que una peça musical necessàriament és una expressió directa de les emocions profundes del compositor. Aquesta alegre simfonia, “descordada”, absolutament deliciosa, fou escrita duran un dels períodes més torturats de la vida de Beethoven. Fou composta en l'època en què Beethoven estava involucrat en l'única relació amorosa vertaderament apassionada de la seva vida, una relació que estava destinada pràcticament a destruir tot menys el seu esperit.

Misteriosament es coneix a la dona com «l'Estimada immortal», segons una carta d'amor semi irracional, torturada, que li va escriure Beethoven. La carta no està datada i el compositor aparentment mai l'envià. La data i la identitat de l'estimada romangueren desconegudes per a generacions de musicòlegs i biògrafs, fins a finals del segle XX. L'any 1977, lestudiós de Beethoven, Maynard Solomon donà proves concloents de que l'estimada era Antonie Brentano i que Beethoven estava enamorat d'ella sense esperances en l'època en que estava treballant en la Vuitena Simfonia.

Beethoven i l'amor[modifica | modifica el codi]

Beethoven havia estat enamorat moltes vegades, però cap de les seves relacions havia assolit res definitiu. El compositor fou refusat repetides vegades per les dones que escollia, ja sigui perquè no estaven interessades en ell o perquè estaven compromeses amb altres homes. Amb tanta freqüència el compositor havia escollit dones inaccessibles o no interessades que el biògraf Solomon creu que ho feia per raons psicològiques molt profundes. Conscientment, Beethoven pensava que volia una relació sexual normal i una vida familiar corrent, però en realitat era incapaç de mantenir una o altra. D'aquesta manera, una vegada i una altra elegia dones a les que podia culpar pels seus defectes propis. Però llavors conegué a Antoine i tot canvià.

Antonie Brentano era una dona feliçment casada, mare de quatre fills. Es mudà amb llur família a Viena la tardor de 1809. Beethoven conegué la família i travà amistat amb ambdós esposos. Franz Brentano volia tornar a viure a Frankfurt, però Antoine estimava Viena i desitjava quedar-se. A mesura que Franz es posava insistent, Antoine es desesperava. Acudí a Beethoven a la recerca de suport i gradualment la seva amistat es convertí en amor. Ell li dedicà algunes peces. Per la primavera de 1812 sostenien una vertadera relació.

Després del sopar de comiat de amb Mälzel, Beethoven partí rumb a Praga, on s'uní amb Antoine. Ella li confessà obertament el seu amor i li oferí abandonar a la seva família per viure amb ell. Ella i Franz anaven a passar el mes de juliol a les termes de Karlsbad, Beethoven va escriure la famosa carta a l'estimada immortal. En ella li pregava a Antoine que no destrossés la seva família però que seguís estimant-lo. Fou a Karlsbad, on tractà de recomençar les relacions amistoses normals amb Antoine i el seu espòs. Ella s'adonà de què Beethoven mai assumiria un compromís amb ella. Vers al novembre, quan ja estava acabada la Vuitena Simfonia, els Brentano s'havien mudat de Viena. Beethoven se sentí confós per l'esdeveniment i mai no tornà a involucrar-se més que casualment amb una dona.

El que commogué Beethoven fou l'altruisme i el caràcter absolut de l'amor d'Antonie. Ella no tenia reserves i estava disposada a arriscar la censura de la societat per estar amb ell. La carta a la seva estimada reflecteix el seu fort conflicte intern. Se sentia ferit entre el desig d'una vida compartida amb Antoine i la forta tendència dels seus costums. Beethoven era un solitari que sempre havia cregut que volia muller i família. Ara, enfrontat a la possibilitat real, distava molt d'estar segur. Beethoven s'havia permès enamorar-se, perquè subconscientment havia pensat que Antoine era “segura”: tenia un matrimoni feliç i era mare. Mentre estaven junts a Praga, tanmateix, descobrí que ella estava disposada a arribar a qualsevol extrem per tal d'estar amb ell. La seva reacció fou penosament ambivalent i el seu dolor era major degut a la seva amistat amb el marit d'Antoine. Com que allà no hi havia res del refús al que Beethoven estava acostumat, no tingué més remei que enfrontar-se a la realitat. La relació destruí qualsevol il·lusió que pogués restar-li sobre la seva capacitat per a portar una vida normal amb una dona. Deixà de pensar en si mateix com en un home real i ací és on es troba la seva tragèdia més profunda. Al trobar un amor desinteressat es va veure obligat a reconèixer que era incapaç de correspondre-li.

Amb bon criteri, refusa a l'amor[modifica | modifica el codi]

Després de refusar l'Antonie, mentre ella es preparava per a partir, romangué lluny de Viena durant la tardor. Beethoven es dirigí a Linz a visitar el seu germà petit, Nikolaus Johann, i a acabar la Vuitena Simfonia. Nikolaus tenia una relació descarada amb la seva majordoma, Thérèse Obermayer. Beethoven intentà desbaratar la relació. El motiu subjacent sembla haver estat: perquè permetre que el seu germà tingués una dona, si ell mateix no podia?. La relació entre Nikolaus i Thérèse venia des de feia temps, però només ara Beethoven, dolgut pels fets de la seva pròpia vida, es dedicà a fer quelcom al respecte. Portà l'afer davant el bisbe i la policia de Linz i fins i tot arribà a les mans amb Nikolaus. Però els actes de Beethoven tingueren l'efecte contrari a la seva intenció: Nikolaus es casà amb Thérèse. El compositor mai perdonà al seu germà i seguí odiant la seva nova cunyada per la resta de la seva vida. La incident fou tant pertorbador per a Beethoven que la seva salut se'n veié perjudicada.

I és així que, en una època de la seva vida en què es va veure obligat a enfrontar-se a veritats molt penoses sobre si mateix, quan va haver de renunciar a l'únic amor profund que havia conegut, quan sofrí un allunyament del seu germà, quan contemplava la possibilitat (tot i que no ho intentà mai) del suïcidi, quan va compondre la seva simfonia més alegre, més enginyosa, més despreocupada, una obra totalment desproveïda de les emocions fosques de la seva vida. La relació entre un artista i la seva obra és complexa, com sempre hauria de recordar-nos-ho la història de la Vuitena Simfonia.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 8 (Beethoven)
  • Invitación a la Música pags. 138 a 141, de Jonathann Kramer. Editorial Vergara.