Simfonia núm. 8 (Bruckner)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióSimfonia núm. 8
Anton Bruckner (Kaulbach).jpg
Anton Bruckner en els temps que va compondre la Simfonia núm. 8
Sobrenom Apocalíptica
Forma musical simfonia
Tonalitat Do menor
Compositor Anton Bruckner
Composició 1884-1886
Durada 80'
Dedicatòria Francesc Josep I d'Àustria
Part de Symphonies by Anton Bruckner Tradueix
Estrena
Data 18 desembre 1892
Escenari Viena, Àustria
Director Hans Richter
Moviments
  1. Allegro moderato
  2. Scherzo. Allegro moderato – Trio. Langsam
  3. Adagio. Feierlich langsam, doch nicht schleppend
  4. Finale. Feierlich, nicht schnell
Més informació
Allmusic mc0002369359
IMSLP No.8 in C minor, WAB 108 (Bruckner, Anton) Fitxa
Modifica dades a Wikidata

La Vuitena Simfonia d'Anton Bruckner fou iniciada el juliol de 1884 i acabada per primera vegada el 10 d'agost de 1887. Bruckner revisà l'obra entre el 4 de març de 1889 i el 10 de març de 1890. Hans Richter dirigí l'estrena a Viena el 18 de desembre de 1892.

Vida exterior[modifica]

La vida exterior de Bruckner fou tan senzilla i mancada d'esdeveniments com complexa i turbulenta fou la seva vida interior. No tingué aventures, ni vida amorosa. Foren molt pocs els viatges que va fer. Era un home camperol i simple, fora de lloc durant els seus últims anys en la sofisticada metròpolis de Viena. Tenia pocs amics i era molt religiós (se'n deia d'ell que només tenia dos llibres, la Bíblia i una biografia de Napoleó, i que llegia ambdós una vegada i una altra), però vivia a part de la docència, per a la composició. Internament, visqué una passió obstinada i devastadora per una única cosa: les seves simfonies.

Treballà intensament en cadascuna d'aquestes obres monumentals i, quan l'acabava, passava el següent. El seu orgull era ferotge, com es pot veure en la seva curosa anotació de les dades exactes en què acabava cada moviment. Treballava per a les seves simfonies, inclús d'haver-les acabat, tractant d'assolir que fossin executades i revisant-les indefinidament.

L'orgull que sentia per la seva música estava en contradicció amb les seves grans inseguretats. Cada vegada que una de les simfonies era rebuda malament o un director es negava a executar-ne alguna, Bruckner queia en una depressió. Estava obsessionat amb el fet d'aconseguir reconeixement. De manera que era massa susceptible als suggeriments benintencionats però sense fonament d'amics que volien fer les simfonies més acceptables, escurçant-les i revisant-les. La seva inseguretat s'enfrontava al seu orgull quan feia aquestes revisions o les supervisava. En l'interes per aconseguir que les seves obres fossin interpretades, s'avenia ràpidament al fet que els seus amics les tallessin i, per tant, les mutilessin, esperant sempre que les seves pròpies concepcions es veiessin afavorides per la posteritat.

Turbulència interior[modifica]

Com a conseqüència d'aquest conflicte entre la calma exterior de Bruckner i la seva turbulenta interior, entre el seu orgull i la seva inseguretat, ens trobem amb què els majors drames de la seva vida se centren al voltant de les escenes sempre repetides de les revisions compulsives. Res en l'existència exterior rutinària del compositor podia rivalitzar amb les emocions que li despertava la història de cadascuna de les simfonies a mesura que es desenvolupava, des de la primera fins a l'última vegada en què era acabada. La biografia de Bruckner és una història de compondre, revisar, cercar que es produïssin execucions, revisar novament, l'exaltació o depressió respecte de les respostes dels crítics i del públic i de tornar a revisar novament. No ha de sorprendre, per tant, que les notes dels programes referents a les simfonies de Bruckner que sovint tracten la història de les revisions, un tòpic què, respecte de la majoria dels compositors, implica una dada banal de caràcter musicològic, d'escàs interès pels oients.

Problema Bruckner[modifica]

El problema Bruckner perdurà més de mig segle després de la mort del compositor, ja que els directors i estudiosos cercaven i discutien respecte de quina versió de cada simfonia era la més apropiada. El debat sobre si les revisions eren obra de Bruckner o estaven aprovades per ell, més l'argument en el sentit de quina és la partitura que reflecteix les últimes intencions de Bruckner, a vegades portà a renyits desacords. I ensems, aquests desacords produïren com a conseqüència que existien, de cada simfonia, diverses versions molt diferents i igualment autèntiques. Cap simfonia té una història més problemàtica que la de la Vuitena de Bruckner.

El seu anterior treball, la Setena, li havia dut l'esperat reconeixement. Les seves moltes interpretacions ben rebudes estimularen al compositor, que començà la Vuitena amb els millors dels ànims. Seguien arribant informes de noves interpretacions de la Setena i d'altres simfonies i Bruckner per a fi sabé que havia aconseguit un ampli reconeixement. Fou condecorat per l'emperador i així mateix rebé una sèrie de subvencions.

Tres anys i mig[modifica]

Després de tres anys i mig de treball acabà la Vuitena, per l'agost de 1887, i esperava amb ànsia aconseguir nous èxits, quan fos interpretada. Envià la partitura a Hermann Levi, que feia uns dos anys havia dirigit amb èxit una presentació de la Setena a Munic. La carta que Bruckner envià junt amb la partitura era optimista: Simplement no puc descriure els meus sentiments de joia davant la perspectiva que sigui interpretada sota la seva magistral direcció. Mentre esperava la resposta de Levi començà l'esborrany de la Novena Simfonia.

Levi creia en Bruckner, però no podia mostrar entusiasme per la nova obra, que era totalment diferent de la popular Setena. Levia li demanà al seu amic comú, Joseph Schalk, que fos portador gentilment la notícia a l'ancià compositor en el sentit que la Vuitena no sria executada. Després Schalk l'informà del succeït:

« No és sorprenent que el professor Bruckner s'hagi pres malament el seu veredicte. Encara se sent molt infeliç amb ell i es nega a escoltar cap paraula de consol...Només esper que es calmi aviat i segueixi el seu consell d'intentar una revisió que, a propòsit, ja havia començat respecte del primer moviment. Pel moment, per suposat, seria millor que deixes de treballar en ella, perquè està en crisi i ha perdut tota comfianá en si mateix. »

Negativa de Levi[modifica]

A causa de la negativa de Levi d'incloure la Vuitena en el seu programa. Bruckner caigué en una depressió que li impedí seguir treballant en la Novena durant els tres anys següents (com a conseqüència, deixà aquesta simfonia sense acabar en el moment del seu decés). En canvi, s'embarcà en una sèrie de revisions desastroses i, en general, innecessàries de les simfonies anteriors. Passà tot l'any revisant la Vuitena, amb l'ajuda ocasional de Schalk. Si Bruckner tractava de fer el treball acceptable per a Levi, probablement treballava en va. El director havia trobat problemàtica la concepció de l'obra en la seva totalitat, no tan sols en alguns passatges. Tanmateix, Bruckner feu amples revisions, que incloïen: (1) una orquestra ampliada, amb instruments de vent de fusta triples en lloc de dobles, més arpes; (2) un nou final del primer moviment, suau en lloc de fort; (3) un trio completament nou per l'scherzo; (4) el clímax del moviment lent està remolejat en una altra tonalitat; (5) canvis ampliats de l'orquestració; i (6) al voltant de 150 compassos suprimits.

Acaba les revisions[modifica]

Quan Bruckner acabà aquestes revisions, Levi ja no dirigia a Munic. Llavors el compositor abordà en Fèlix Weingartner, que era director a Mannheim. Weingartner. malgrat que no era afecte a la música de Bruckner, estigué d'acord a provar la simfonia. El compositor va escriure una carta que revela la seva patètica inseguretat:

« "Com va la Vuitena? Hi ha hagut algun assaig? Com sona? Li recomano que escurci severament el final de la forma indicada. Seria massa llarga, i és vàlid només per l'esdevenidor i per un cercle d'amics i entesos." »

La presentació a Mannheim mai es portà a terme. Weingartner fou nomenat director de la Filharmònica de Berlín i marxà de Mannheim ràpidament. Li assegurà a Bruckner, de forma vàcua i buida, que interpretaria alguna de les seves obres a Berlín "tan aviat com fos possible."

Estrena a Viena[modifica]

Així que li tocà a la ciutat de Viena l'estrena de la Vuitena. Bruckner sempre havia temut que la seva música s'executés en la ciutat on vivia, perquè els crítics musicals locals, liderats pel poderós i venjatiu Eduard Hanslick, invariablement condemnava la seva obra, sense importar-los les reaccions del públic.Com que els crítics exercien considerable influència sobre el que s'executava, Bruckner quasi havia abandonat la idea que es realitzessin execucions a Viena. Malgrat tot, el compositor decidí arriscar-se i va permetre que Hans Richter dirigís la Vuitena, el desembre de 1892. Hanslick obrà com era d'esperar, encara que féu esment de "les aclamacions tumultuoses del públic, que agitava els seus mocadors, les innumerables crides a l'escenari, les corones de llorers, etc.Sens dubte, per a Bruckner el concert fou un triomf". Però la seva pròpia avaluació parlava de "tristesa insondable", "la dissort de gats amb somnis pertorbats", "l'horrible longitud" i "la música inacabable, desorganitzada i violenta"; la crítica concloïa: "no és impossible que el futur pertanyi a aquest pesadet...estil, un futur que, per tant, no envegem".

Hanslick confongué en Bruckner unes poques setmanes més tard, enviant-li una targeta d'Any Nou signada: "al meu sincer amic". Malgrat tot, dues setmanes després d'això, el crític publicà un altre article condemnant la música de Bruckner.

Les revisions[modifica]

Les revisions de la Vuitena Simfonia mereixen especial consideració. En la majoria de les altres simfonies de Bruckner, s'ha de donar preferència a la versió original del compositor per sobre de les revisions fetes per ell i/o d'altres, anys després d'acabades. Però en el cas de la Vuitena, les revisions foren realitzades mentre l'obra estava encara fresca en la ment del compositor i abans que aparegués qualsevol canvi important del seu estil.

El problema respecte de quina versió de la Vuitena devia executar-se no sembla ésser gaire complicat. Existeixen dues opcions: la partitura original o la revisada. A més, com que la versió original es publicà per primera vegada el 1972, es podria suposar que només fa trenta anys i escaig que existeix aquesta opció. No és així. Hi ha una altra versió, publicada el 1939, en la qual l'editor Robert Haas intentà combinar les dues versions de Bruckner.

Haas considerava que algunes de les revisions de Bruckner constituïen clares millores, perquè alguns dels talls havien estat fets en un intent de fer la simfonia més agradable als directors. Haas restaurà 48 dels 150 compassos que Bruckner i Schalk havien eliminat i recuperà part de l'orquestració original. El successor de Haas com a editor de l'edició completa de la Societat Internacional Bruckner, Leopold Nowak, refusà l'obra del seu antecessor sobre la base de què una versió autèntica no podia constar, lògicament, de materials extrets de dues fonts diferents. l'edició de Haas, segons Nowak, no pot dir-se que representi fidelment les mateixes directrius de Bruckner. Nowak imprimí dues partitures separades (el 1955 i 1972, respectivament), cadascuna corresponent a una de les versions de Bruckner i aconsellà que no s'utilitzés la partitura d'en Haas en absolut. Encara que la revisió del compositor havia sigut interpretada amb freqüència, res no va impedir que els directors també recordessin l'esperança de Bruckner perquè finalment la versió original trobés el favor del públic.

Si Bruckner hagués fet les revisions pel seu conte, es podria recolzar la posició de Nowak en el sentit que només s'han d'executar les versions autèntiques. Però la majoria de les vegades, Bruckner estava influït en contra del seu millor judici. Algunes de les modificacions suggerides per Schalk (o vertaderament fetes per ell) són qüestionables des del punt de vista musical, com per exemple el cas de truncar un passatge de la recapitulació final però no el lloc analògic de l'exposició.

El debat continua avui[modifica]

El debat respecte de quina de les tres versions s'ha d'executar, continua avui. Com a curiositat, es podria elegir la versió original (publicada per Nowak el 1972); per exactitud històrica es podria preferir la versió final de Bruckner-Schalk (publicada per Nowak el 1955); basats en criteris musicals (però insostenibles històricament) es podria elegir la versió mixta (publicada per Haas el 1939). O molt bé es podria fer una altra versió, combinant aspectes de les possibilitats publicades. Encara que la sonoritat orquestral de les tres versions és similar, les diferències estructurals són considerables.

Bibliografia[modifica]