Simfonia núm. 8 (Dvořák)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 8
La primera pàgina de la partitura manuscrita per Dvořák
La primera pàgina de la partitura manuscrita per Dvořák
Compositor: Antonín Dvořák
Tonalitat: Sol major
Forma musical: Simfonia
Catalogació: Op. 88
Any: 1889
Estrena: Praga el 2 de febrer de 1890
Durada: 45'
Instrumentació: 2 flautes
2 oboès
2 clarinets
2 fagots
4 trompes
2 trompetes
3 trombons
tuba
percussió i corda
Moviments:
  1. Allegro con brio
  2. Adagio
  3. Allegretto grazioso
  4. Allegro ma non troppo

La simfonia núm. 8 en sol major, op. 88, va ser composta per Antonín Dvořák entre el 26 d'agost de 1889 i el 8 de novembre del mateix any a Vysoké (Bohèmia) i es va estrenar sota la direcció del compositor a Praga el 2 de febrer de 1890.[1]

L'obra reflecteix no només l'humor més feliç de Dvořák, sinó també una continuació del compromís amb el nacionalisme txec de la seva música. Com que va ser composta a casa d'estiu a Vysoké, lluny de les pressions professionals de la vida urbana i possiblement perquè el compositor es proposava invocar la música folklòrica, la simfonia va ser composta sense esforç.

Sentia que la seva ment desbordava d'idees musicals: "Si només pogués escriure immediatament! Però allà he d'anar lentament... Les melodies simplement brollen de mi." Com que la música fluïa fàcilment, el compositor va poder iniciar la simfonia tot just una setmana després d'acabar la seva obra anterior, un Quartet de Piano. Només el va portar dotze dies compondre el primer moviment, una altra setmana el segon, quatre dies el tercer i sis dies el final. L'orquestració va ser acabada sis setmanes més tard.

Dos mesos després d'acabar l'obra, el compositor la va presentar a l'Acadèmia de Bohèmia per Estímul de l'Art i la Literatura, de la qual recentment havia estat designat membre. També va presentar la simfonia com el seu "exercici" quan, el 1891, va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Cambridge. L'obra es va interpretar a la cerimònia de presentació juntament amb el seu Stabat Mater.

Estructura[modifica | modifica el codi]

  1. Allegro con brio
  2. Adagio
  3. Allegretto grazioso
  4. Allegro ma non troppo

La Vuitena Simfonia, malgrat la seva senzillesa aparent, presenta noves maneres d'afrontar la forma simfònica. El primer moviment comença amb un tema que és una barreja d'introducció i exposició. Com a introducció, condueix a la simfonia movent-se cap a la tonalitat principal. Però a diferència d'una introducció, està executada en el mateix temps ràpid que la resta del moviment. El que resulta ser el tema principal se sent una mica després: una tonada de simplicitat folklòrica, interpretada per la flauta. El segon tema, caracteritzat per l'ascens amb salt d'octava en els vents, utilitza un artifici típic de la música folklòrica txeca: repeteix el seu compàs d'obertura dues vegades abans de seguir endavant.

El segon moviment també té una estructura inusual. Comença amb un tema en part solemne i en part punyent que al principi sembla voletejar entre mi bemoll major i do menor. El que sembla ser un tema oposat arriba en do major: amb un acompanyament d'escales de violí, la flauta i l'oboè toquen una melodia exquisidament pacífica. Aquesta tonada sembla ser massa tranquil per presentar el conflicte tradicional amb el tema principal. I així ho és, ja que la música mai més torna en mi bemoll major o do menor. En retrospectiva, comprenem que l'obertura, tal com sembla la del primer moviment, és tant una introducció com una exposició. El caràcter confiat de la melodia en do major impregna la música. És aquest segon tema, no el primer, el que torna després de la secció de desenvolupament. Fins i tot quan el tema de l'obertura finalment torna, ho fa en tonalitat del segon tema.

El tercer moviment està estructurat de forma tradicional. Consta d'un vals d'inequívoc caràcter folklòric txec, amb una secció mitjana que és també de tipus folklòric. Al començament d'aquest trio, la flauta i l'oboè executen una tonada bella amb un acompanyament deliciós de cordes i timbals. Aquesta melodia està presa de la seva òpera Els amants obstinats. Després que el vals torna, la secció mitjana es transforma en una dansa ràpida per acabar el moviment. En la seva simplicitat, aquest moviment recorda les danses eslaves del compositor.

El final és un conjunt de variacions. Després d'una fanfàrria de trompetes, sentim el tema principal en els violoncels. Aquesta melodia comença, igual que el tema de la flauta en el primer moviment, amb una tríada tònica ascendent. El compositor va tenir dificultats per a construir aquesta melodia. En realitat va escriure deu versions diferents d'ella. És fascinant comparar per veure com emergeix, pas a pas, en la seva forma final. Les variacions es van allunyant progressivament del tema inicial, passant a través d'una variació deliciosa en flauta i una secció en do menor, abans que la fanfàrria de trompetes assenyali el retorn al tema en la seva aparença original.

Referències[modifica | modifica el codi]