Simfonia núm. 92 (Haydn)

Simfonia núm. 92

Forma musical	simfonia
Tonalitat	sol major
Compositor	Joseph Haydn
Catalogació	Hob. I:92
Estrena
Estrena	11 març 1791
Escenari	Londres

La Simfonia núm. 92 en sol major, coneguda com Simfonia Oxford, Hob. I:92, va ser composta per Joseph Haydn entre 1788 i 1789, per encàrrec de Claude-François-Marie Rigoley, comte d’Ogny. Es va estrenar l'11 de març de 1791, a les Hanover Square Concert Rooms de Londres, dirigida pel mateix compositor des del teclat.

Origen i context

A la dècada de 1780 va sorgir a París una nova institució concertística, els Concerts de la Loge Olympique. Un dels seus principals promotors, el comte Claude-François-Marie Rigoley d’Ogny, va impulsar l’encàrrec a Joseph Haydn, tot i que la gestió artística va recaure en el violinista Joseph Bologne, Chevalier de Saint-Georges. L’entusiasme del comte d’Ogny per la seva música va fer que, un cop acabat aquell cicle, li encarregués tres noves simfonies (núm. 90–92). No obstant això, el context històric va truncar aquest interès: en plena agitació revolucionària, el comte va morir jove, probablement executat durant la Revolució Francesa.

Haydn reutilitzaria posteriorment aquestes obres per a altres encàrrecs, entre ells el del príncep Kraft Ernst d’Oettingen-Wallerstein, i és possible que la Simfonia núm. 92 s’estrenés a la seva cort el 1791, durant el viatge del compositor cap a Anglaterra. Aquell mateix any, la vida de Haydn havia canviat radicalment. Amb la mort del seu protector, el príncep Nikolaus Esterházy, i l’arribada del seu successor —poc interessat en la música—, l’orquestra de la cort va ser dissolta. Tot i conservar el títol oficial i una pensió, Haydn quedava, en la pràctica, alliberat de les seves obligacions. Per primera vegada en molts anys, era un músic independent.

Instal·lat a Viena, va rebre diverses propostes, però finalment va acceptar la invitació de l’empresari Johann Peter Salomon per viatjar a Anglaterra. Va arribar a Londres l’1 de gener de 1791, i el seu primer concert es va celebrar l’11 de març a les Hanover Square Rooms, davant un públic expectant. La Simfonia núm. 92 va ser acollida amb un entusiasme excepcional. El segon moviment va haver de repetir-se —un fet poc habitual—, i el públic fins i tot va reclamar una nova interpretació del tercer. El musicòleg Charles Burney va descriure l’experiència com un dels moments més intensos que havia viscut la música instrumental al país. Poc després, es va proposar concedir a Haydn un doctorat honorífic per la Universitat d'Oxford, distinció que la institució va atorgar amb entusiasme. Es tractava d’un reconeixement extraordinari, especialment si es té en compte que ni tan sols George Frideric Händel havia rebut un honor semblant.

La Universitat d’Oxford va organitzar, a inicis de juliol de 1791, uns dies festius amb diversos concerts i la cerimònia en què Joseph Haydn havia de ser honorat. El compositor tenia previst dirigir-hi una nova simfonia, però problemes logístics li van impedir preparar-la a temps. Com a solució improvisada, es va optar per una obra ja existent del seu repertori, mentre ell mateix participava a l’acte. Aquella substitució accidental és la que acabaria donant a la Simfonia núm. 92 el sobrenom amb què avui es coneix.

Anàlisi musical

Alguns estudiosos han vist en aquesta obra un punt d’inflexió dins la producció de Haydn. Més que continuar la línia de les simfonies compostes per a París, sembla anticipar el llenguatge més lliure i imaginatiu de les grans simfonies londinenques. Hi trobem una escriptura molt refinada, amb un ús inventiu del desenvolupament temàtic, una gran habilitat contrapuntística i un sentit de l’humor subtil que apareix constantment en petits detalls.

La simfonia s’obre amb una introducció lenta (Adagio) que parteix d’un ambient estable però que es va enfosquint progressivament amb harmonies més denses. Aquest procés crea una tensió que desemboca en el moviment principal (Allegro spiritoso), iniciat de manera inesperada fora de la tonalitat principal abans de resoldre-hi amb naturalitat. El tractament del material és molt flexible: en lloc de repetir-lo mecànicament, Haydn el transforma amb imaginació al llarg de la recapitulació. Les trompetes i les timbales, utilitzades amb mesura, aporten moments de gran lluminositat.

El moviment lent introdueix una altra sorpresa: aquests instruments, habitualment reservats per a passatges més brillants, apareixen també aquí. El contrast entre una secció central més dramàtica i els passatges tranquils que l’envolten crea una gran varietat expressiva. La conclusió és especialment delicada, amb ornamentacions lleugeres a la flauta i als violins.

Al Menuetto, Haydn juga amb les expectatives de l’oient. Tot i el seu caràcter aparentment sòlid, el trio introdueix un joc rítmic en què diferents grups instrumentals semblen desplaçar l’accent, creant una sensació de lleu desorientació molt característica del seu humor.

El Finale reprèn aquest esperit lúdic des del primer moment. Tot i que la tonalitat és clara, la melodia sembla desplaçar-se de manera inesperada, com si contingués petites “irregularitats” que, amb l’escolta, esdevenen part essencial del seu encant. Aquest tema, altament recognoscible, és sotmès a transformacions constants fins a una conclusió brillant.

Instrumentació

La simfonia està escrita per a flauta, dos oboès, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales i cordes.