Simfonia núm. 95 (Haydn)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 95
Composició de Joseph Haydn
Forma: Simfonia
Tonalitat: Do menor
Composta: 1791
Publicada: 1791
Estrena: 23 de març de 1792, Londres
Durada: 23'

La Simfonia núm. 95 en do menor de Joseph Haydn es compon de quatre moviments:

  • Allegro moderato
  • Andante cantabile
  • Menuetto: Allegretto. Trío. Menuetto
  • Vivace assai

Un londinenc en particular degué de gaudir de la Simfonia núm. 95: el primer violoncel de l'orquestra. Hi ha un solo exquisit i líric que comencen en la primera variació del moviment lent, i tot el trio del tercer moviment és també un solo de violoncel. De fet la simfonia completa és un estudi d'orquestració de cordes. Els vents resten relegats a un paper molt més de rerefons que en moltes de les simfonies de Haydn, ja que la secció de cordes es tractada amb gran sensibilitat i imaginació. Això és especialment cert en el segon moviment, en el que cada variació sembla trobar una manera encara més bella d'emprar les cordes.

La simfonia, potser degut a la seva tonalitat menor, és una de les obres més serioses del compositor. Hi ha molt contrapunt erudit, que d'alguna manera recorda l'era barroca. Això ho escoltem principalment en el primer tema i llur posterior desenvolupament en el primer moviment i en les tendències a fuga dels passatges de desenvolupament final.

Malgrat tot, la seriositat de la simfonia no impedeix que hi hagi algunes guspires de l'enginy de Haydn. Com en moltes de les seves obres, hi ha un deliciós ús del silenci: no solament els silencis entre les frases sinó - i el que és més important malgrat les pauses inesperades que interrompen el flux de la música. És interessant considerar que aquests silencis es produeixen només quan la peça està en menor i en la seva expressió més seriosa i per tant són més dramàtics que humorístics. Quan la música es torna lírica i passa a major, és inevitablement continua. Diverses vegades escoltem petjades dramàtiques prop del principi del primer tema. En el segon moviment resten absents fins a la segona variació, l'única en menor. Hi ha dos silencis dramàtics durant el minuet en do menor del tercer moviment, però absolutament cap en el solo de violoncel que comprèn el trio de do major. Les pauses dramàtiques es minimitzen en el final.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música de Jonathen Kramer, pàg. 350. Editorial Vergara