Simfonia núm. 96 (Haydn)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 96
Composició de Joseph Haydn
Sobrenom: Miracle
Forma: Simfonia
Tonalitat: Re M
Composta: 1791
Publicada: 1792
Catalogació: Hob. I/96
Estrena: març de 1791, Londres
Durada: 20'06'

La Simfonia núm. 96 fou la primera de les noves simfonies de Joseph Haydn que s'estrenà a Londres. Marcà un favorable començament de la seva nova carrera a Anglaterra. El subtítol de la simfonia, Miracle, està mal aplicat. Hi hagué en efecte un miracle, però va estar relacionat amb la presentació d'un altra simfonia, la número 102. En acabar aquesta obra, el públic entusiasmat avançà en onades a l'escenari. El soroll dels aplaudiments fou tan gran que produïa la caiguda d'una aranya de llums. Com que tot el món s'havia mogut endavant, ningú resultà ferit.Tampoc sembla que ningú sàpiga com aquest fet acabà associat amb la simfonia equivocada.

Miracle, com la majoria de les Simfonies de Londres de Haydn, comença amb una introducció lenta, que s'inicia amb una vigorosa unisonància d'una tríada tònica descendent. Quan aquest gest es repeteix en el setè compàs, s'afegeix una tercera nota per a convertir a la tríada en menor -un bon toc dramàtic-. La introducció acaba amb una delicada cadència de l'oboè. Comença l’allegro amb tres corxeres inaccentuades que es repeteixen. Aquest motiu adquireix cada vegada més importància al llarg del moviment. s'escolta en totes les seccions. Vers el final de la secció de desenvolupament, escoltem un exemple deliciós del famós enginy de Haydn. La música es para dramàticament durant un llarg interval, de fet molt llarg. Espere'm que segueixi la recapitulació i el que en realitat escoltem a continuació és el tema principal, però en la tonalitat errònia. Aquesta falsa recapitulació condueix al retorn apropiat uns pocs compassos després. Vers el final, la música es submergeix de manera dramàtica en re menor (recordant la moguda similar de la introducció) abans de tancar triomfalment en re major.

El moviment lent comença amb un tema de cordes amb molts silencis. Quan es repeteix, les figures dels vents completen els intervals. Després d'una idea oposada, la primera secció és arrodonida per una tornada al tema original, amb els silencis completats de forma diferent. Després ve una secció mitjana inesperadament dramàtica, molt contrapuntística, més aviat llarga i en modo menor. Després de la tornada al modo major per una recapitulació de la secció d'apertura, ens trobem en quelcom totalment inesperat. L'orquestra manté un acord de 6/4, que suggereix un moviment de concert amb la cadència pròpia del principi. ¡I això és exactament el que succeeix! Haydn fa un solo agrupant la flauta, dos oboès, dos fagots i dos violins, als que acompanya amb la resta de l'orquestra. La cadència del grup acaba, com és correcte en un concert, amb refilats.

El minuet és un típic moviment de dansa austríaca. El solo de l'oboè en la secció de trio recorda l'eminència d'aquest instrument en la introducció del primer moviment.

L'arremolinat final comença assossegadament i, excepte per unes poques interjeccions dramàtiques, es manté suau durant un cert temps. Malgrat ser un rondó, hi ha de veritat un sol tema. resta executat en menor en la segona secció, recordant així les parts en modo menor de llurs primers dos moviments. La secció mitjana consta d'un desenvolupament de contrapunt del tema. Cap al final hi ha una pausa dramàtica, després de la qual els vents comencen l'impuls final vers una conclusió exuberant.

Moviments[modifica | modifica el codi]

  • Adagio. Allegro
  • Andante
  • Menuetto: Allegretto, Trio, Menuetto
  • Vivace assai

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música de Jonathan Kramer, pags, 350-351. Editorial Vergara