Vés al contingut

Simfonia núm. 9 (Mahler)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula obra musicalSimfonia núm. 9

Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatre major Modifica el valor a Wikidata
CompositorGustav Mahler Modifica el valor a Wikidata
Creació1908 (<1909)
Publicació1913 (W) Modifica el valor a Wikidata
Durada80 minuts Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena26 juny 1912 Modifica el valor a Wikidata
EscenariViena (Àustria)
Musicbrainz (obra): 0d459ba8-74cd-4f1c-82b6-4566a5e0778c IMSLP: Symphony_No.9_(Mahler,_Gustav) Allmusic (composició): mc0002366900 Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 9 de Gustav Mahler, l'última que va completar el compositor, va ser escrita entre els anys 1908 i 1909. La primera interpretació va tenir lloc després de la mort de Mahler, el 26 de juny de 1912, sota la direcció de Bruno Walter durant el primer festival de música a Viena. Encara que sovint es creu que està en la tonalitat de re major, l'esquema tonal de la simfonia en el seu conjunt és progressiu. Mentre que el moviment d'obertura és en re major, el final és en re bemoll major.[1] La durada mitjana és d'uns 75-90 minuts.

Origen i context

[modifica]

L'estiu de 1908, Gustav Mahler es retirà a la muntanya per començar la composició de la seva Simfonia núm. 9. Es trobava esgotat, amb la salut fràgil per una malaltia incurable, marcat per la pèrdua del seu fill, i apropant-se al final del seu camí.[2] Tot i que ja havia deixat una empremta notable com a compositor, el seu prestigi més gran continuava sent com a director d'orquestra —Rakhmàninov, de fet, el veia com l'únic que podia fer ombra al llegendari Arthur Nikisch. Aquell mateix any havia debutat com a director al Metropolitan Opera de Nova York, després d'abandonar la Hofoper de Viena l'any anterior, empès per l'ambient hostil i l'antisemitisme creixent en els cercles culturals vienesos.[3]

Després d'acabar la seva segona temporada a l'Òpera Metropolitana durant l'hivern, Mahler va travessar l'Atlàntic al mes d'abril, passant per París i posteriorment arribant a Viena. A l'estiu de 1909, va establir-se a Alt-Schluderbach, un petit poble enmig de les muntanyes del Tirol austríac, on ja havia compost Das Lied von der Erde l'any anterior. Va ser en aquest entorn on la major part de l'obra es va compondre, i que va completar a la tardor del mateix any. Quan va morir el 18 de maig de 1911, va deixar la seva Desena Simfonia inacabada.[4]

En el moment de concloure la composició d'aquesta simfonia, Mahler ja havia sofert les tres tragèdies que marcarien els seus últims anys: la mort de la seva filla gran, la seva dimissió de l'Òpera de Viena i el diagnòstic d'una lesió valvular cardíaca que posaria fi a la seva vida el 1911 en complicar-se amb endocarditis infecciosa. Això s'agrega al fet d'haver-se assabentat de la relació que la seva dona Alma mantenia amb l'arquitecte Walter Gropius. És un fet que la mort va perseguir Mahler al llarg de tota la seva vida (nou dels seus catorze germans van morir durant la infància, el seu germà Otto es va suïcidar sent ja adult, la mort de la seva filla i la de la seva sogra, que va caure víctima d'un fulminant atac de cor durant el funeral de la petita Maria). D'aquesta manera, la novena simfonia sembla estar coberta per la mort. Té la mateixa estructura i el mateix to de comiat que la Patètica de Txaikovski, mort tot just una setmana després de l'estrena de la referida obra.[5]

Gustav Mahler i Alma Mahler el 1909 caminant a prop de Toblach

Recepció

[modifica]

Va tenir un gran impacte en la nova generació de compositors. Alban Berg la va elogiar com «la cosa més gloriosa que Mahler ha escrit», mentre que Arnold Schönberg va percebre'n la qualitat mística quan va afirmar: «L'autor gairebé ja no parla com a subjecte. És com si aquesta obra tingués un altre autor ocult, que simplement ha utilitzat Mahler com a portaveu».[6]

Estructura

[modifica]

L'obra consta de quatre moviments:[7]

  1. Andante comodo
  2. Im tempo Eines gemächlichen Ländlers. Etwas täppisch und sehr derb
  3. Rondo - Burleske: Allegro assai. Sehr Trotzig
  4. Adagio: Sehr langsam und noch zurückhaltend

Anàlisi musical

[modifica]

I. Andante comodo

[modifica]

El primer moviment adopta una forma sonata força lliure. Les àrees tonals continuen el contrast de tonalitats que ja apareixia en obres anteriors, especialment a les simfonies núm. 6 i núm. 7.

L’obra s’obre amb un motiu rítmic vacil·lant i sincopat (que Leonard Bernstein va suggerir que podria representar el batec irregular del cor de Mahler[8]), el qual es fa sentir al llarg de tot el moviment.

\relative c { \clef bass \key d \major \numericTimeSignature \time 4/4 \set Staff.midiInstrument = #"cello" a4.->\pp^"Cello" a8 r \set Staff.midiInstrument = #"french horn" a4.\p->^"Horn" } \midi{\tempo 4 = 88}

La breu introducció presenta també dues idees més: un motiu de quatre notes anunciat per l'arpa, que constitueix bona part del fonament musical de la resta del moviment,

\relative c { \clef bass \key d \major \numericTimeSignature \time 4/4 \set Staff.midiInstrument = #"orchestral harp" fis,4-> a-> r b-> | a-> } \midi{\tempo 4 = 88}

i una fanfara de trompa amb sordina, que reapareix més endavant.

\relative c'' { \clef treble \key d \minor \numericTimeSignature \time 4/4 \set Staff.midiInstrument = #"french horn" << { c4. b8-> bes2->~ | bes4~ \times 2/3 { bes8 a gis } bes8[ r16 a] gis4~ | gis8 } \\ { <g d>1~\sf | <g d>8 r \times 2/3 { d8 cis c } \times 2/3 { d cis c } <f d>4~ | <f d>8 } >> } \midi{\tempo 4 = 88}

En el desenvolupament, el motiu reapareix a les trompes i als clarinets en la seva forma original, amb una tercera que descendeix cap a una cinquena. En el punt culminant de la secció de desenvolupament, els trombons i la tuba proclamen el motiu rítmic del batec, indicat a la partitura amb l’expressió Mit höchster Gewalt (amb la màxima força).

Això condueix a una solemne marxa fúnebre, marcada Wie ein Kondukt (com una processó fúnebre), sobre un timbal en ostinato basat en el motiu de quatre notes de l’arpa. En aquest moment s’escolten, per primera i única vegada a la simfonia, campanes greus, que acompanyen el timbal en el motiu de quatre notes.

En aquest moviment també hi ha al·lusions a altres obres, com ara referències a la Sonata per a piano núm. 26 de Beethoven[9] i al vals Freuet Euch des Lebens (Gaudeix de la vida) de Johann Strauss II, aquesta darrera identificada per primera vegada per Philip Barford l’any 1971.[10]

Cap al final del moviment apareix un exemple remarcable de la polifonia lineal de Mahler, en què el flautí, la flauta, l’oboè i el violí sol imiten cants d’ocells. Alban Berg va afirmar que aquest passatge era una “visió del més enllà”.[11]

El compositor Alban Berg va afirmar que aquesta secció era una «visió del més enllà».[11] La impressió que li va causar sentir aquest moviment la va descriure en una carta a la seva dona el 1912: «El primer moviment és el més gran que va compondre Mahler. És l'expressió d'un enorme amor per aquesta terra, el desig de viure-hi pacíficament i gaudir de la natura fins a les seves cotes més profundes -abans que arribi la mort. Perquè la mort és inevitable. Tot aquest moviment està dominat pel pressentiment de la mort, que es fa conèixer una vegada i una altra en el curs del moviment. És la culminació de tot el que hi ha a la terra i als somnis, amb erupcions cada vegada més intenses que segueixen els passatges més suaus i, per descomptat, aquesta intensitat és més forta en l'horrible moment en què la mort esdevé una certesa, on, enmig del més profund, la majoria anhelant vida punyent, la mort es fa conèixer 'amb la violència més gran'. Enfront d'això, no hi ha resistència».[12]

II. Im Tempo eines gemächlichen Ländlers. Etwas täppisch und sehr derb

[modifica]

El segon moviment és una successió de danses i s’obre amb un ländler rústic, que progressivament es va deformant fins al punt que gairebé deixa de semblar una dansa.

\relative c { \clef bass \key c \major \time 3/4 \set Staff.midiInstrument = #"french horn" \partial 4*1 c16-.\p d-. e-. f-. | g8-. r g-. r c,16-. d-. e-. f-. | g8-. r g-. r \clef treble \set Staff.midiInstrument = #"clarinet" <e'' c g> r | \grace { e16[( f]) } <e c g>4(\sf <d g, f>8) r <d g, f> r | \grace { d16([ e)] } <d g, f>4(\sf <c g e>8) r <c g e> r }

El moviment conté reminiscències del segon moviment de la Simfonia núm. 2 de Mahler, especialment en la transformació d’una dansa tradicional en una versió amarga i sarcàstica. Les seqüències harmòniques tradicionals (seqüència d'acords) es modifiquen fins a esdevenir gairebé irreconeixibles: el ländler inicial en do major, d’aire rústic però progressivament decadent, es converteix en un vals ferotge basat en l'escala de tons sencers, impregnat de cromatisme i de ritmes frenètics. Enmig d’aquestes danses sarcàstiques apareix un ländler més lent i serè que reintrodueix el motiu «sospirant» del primer moviment.

\relative c' { \clef treble \key f \major \time 3/4 \partial 4*1 \set Staff.midiInstrument = #"string ensemble 1" c8(-> a') \bar "||" <a c,>4->( <g bes,>2) | <a c,>4->( <g bes,>2) } \midi{\tempo 4 = 80}

El moviment es clou amb un gest entremaliat en pianissimo del flautí i del contrafagot.

En el segon moviment Mahler fa servir tres temes de danses alternats. El ländler, una dansa popular austríaca, un ball senzill amb un lent ritme i compàs ternari, que provoca una certa sensació humorística;[13] aquest primer ball s'alterna amb seccions de vals més ràpides i intenses (più moso, en mi major) que duren 15 minuts;[14][12] per acabar, un lent i amable ländler amb fosques referències a càrrec de la trompa (en fa major).[14]

Al final del moviment, Mahler va destacar el ländler amb solos per a les trompes, altres instruments de vent i les violes. Va culminar amb una interpretació del motiu del ländler a càrrec del flautista, acompanyat pels contrafagots, els violins i les violes tocant en pizzicato per ressaltar l'instrument solista.[12]

III. Rondo-Burleske: Allegro assai. Sehr trotzig

[modifica]

El tercer moviment, en forma de rondó, mostra la maduresa definitiva de l’escriptura contrapuntística de Mahler. S’obre amb un tema dissonant a la trompeta que és tractat en forma de doble fuga.

\relative c'' { \clef treble \time 2/2 \set Staff.midiInstrument = #"trumpet" \partial 4*1 b8\f cis | g2. } \midi{\tempo 4 = 150}

El motiu de cinc notes que introdueixen tot seguit les cordes a l’uníson recorda el segon moviment de la Simfonia núm. 5.

\relative c { \clef bass \time 2/2 \set Staff.midiInstrument = #"string ensemble 1" \partial 4*1 cis8\f dis | e dis cis4 } \midi{\tempo 4 = 150}

L’afegitó *Burleske* (una paròdia amb imitacions) al títol del moviment fa referència a la combinació de dissonància amb barroca contrapuntística. Tot i que el terme «burlesca» implica un caràcter humorístic, l’«humor» real del moviment és força limitat si es compara amb el seu conjunt de violència gairebé maníaca, ja que només hi apareixen dues breus seccions neoclàssiques que semblen més aviat un record llunyà que no pas un joc informal.

A la partitura autògrafa hi figura la dedicatòria «als meus germans a Apol·lo» ("meinen Brüdern in Apollo"). Apol·lo és el déu grec de la música, la llum i les arts. Per tant, amb aquesta expressió Mahler es refereix als seus col·legues compositors i músics, és a dir, als seus “germans” en l’art musical. Per tant, pot tenir tres lectures possibles: dedicatòria sincera als col·legues músics; comentari irònic cap als defensors de la tradició estricta; missatge personal en un moment en què Mahler se sentia aïllat dins el món musical. Segons el biògraf de Mahler Michael Kennedy,[12] el compositor va dedicar aquest moviment "als seus germans a Apol·lo", una referència sarcàstica cap als que el criticaven per la seva suposada incapacitat per escriure contrapunt, tot i que també una pista paròdica d'aquest moviment agressiu. La segona secció comença amb un fugato, amb un breu episodi amb instruments metàl·lics, anticipant la tercera secció, que gira cap a una meditació intensa i calmant al mig del moviment. Després es va estenent per presagiar l'afinitat amb el moviment final.[14]

El tercer moviment augmenta la tensió després del seu predecessor relativament relaxat i elegant, donant via lliure a la música d'una intensitat fulgurant i d'un virtuosisme contrapuntístic sorprenent.[14]

IV. Adagio. Sehr langsam und noch zurückhaltend

[modifica]

El moviment final, marcat zurückhaltend («molt lent i contingut»; literalment, «amb reserva»), s’obre només amb les cordes. Alguns comentaristes[15] han assenyalat la semblança del tema inicial, en particular, amb la melodia de l'himne «Eventide» (popularment coneguda com «Abide with Me»).

\relative c' { \clef treble \numericTimeSignature \time 4/4 \key des \major \set Staff.midiInstrument = #"string ensemble 1" f\p f8. ees16 des4.( c8) | bes( ges') f ees des4( aes) } \midi{\tempo 8 = 66}

Però, sobretot, incorpora una citació directa de la secció central del Rondo-Burleske. Aquí, aquest material es transforma en una elegia. Després de diversos clímaxs apassionats, el moviment esdevé progressivament més fragmentat i la coda es tanca de manera silenciosa. A les pàgines finals, Mahler cita els primers violins del seu propi cicle Kindertotenlieder: «El dia és clar en aquelles altures llunyanes».[16]

\relative c''' { \clef treble \key des \major \numericTimeSignature \time 4/4 \set Staff.midiInstrument = #"string ensemble 1" ges\ppp( f c' bes) | aes2~ aes8( ges d ees) | bes'( aes e f) c'2~ | c4( bes f ges) | ees'1 } \midi{\tempo 8 = 80}

L’última nota està marcada ersterbend (morint-se, apagant-se). Les dues darreres pàgines duren aproximadament sis minuts, una extensió de temps sense precedents per a tan poques notes. Leonard Bernstein va especular, al final de la seva cinquena conferència del cicle The Unanswered Question, que tot el moviment profetitza simbòlicament tres tipus de mort: la mort imminent del mateix Mahler, la mort de la tonalitat i la mort de la cultura Faustiana en totes les arts.

El quart moviment sembla portar la redempció a l'ànima agonitzant del compositor. Reposat i ple de referències al descans i la vida eterna, es diu que és una mostra del dolor de Mahler per la mort de la seva filla. De fet, gairebé al final del moviment va incloure una part del lied oft Denk'ich, sie sind nur ausgegangen, dels seus Kindertotenlieder. A la partitura, Mahler va escriure la següent estrofa d'aquesta cançó: Als cims el dia és bonic, en una clara al·lusió a la seva tragèdia personal.[7]

Instrumentació

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Gustav Mahler». New Grove. Macmillan, 1980.
  2. ↑ Sčerbanič, Jaroslav. «Mahler: Symphony No. 9». Supraphon. [Consulta: 9 novembre 2024].
  3. ↑ Pettitt, Stephen. «Mahler: Symphony No.9; Wunderhorn-Lieder». Philips. [Consulta: 9 juny 2025].
  4. ↑ Johnson, Julian. «Mahler: Symphony No. 9». Deutsche Grammophon. [Consulta: 9 novembre 2024].
  5. ↑ Steinberg, Michael:The Symphony] A Listener's Guide. Oxford University Press, 1995, pp. 349-354.
  6. ↑ Talbot, Michael. «Mahler: Symphony No.9, Kindertotenlieder». Philips. [Consulta: 9 novembre 2024].
  7. 1 2 «Symphonie Nº9 en re majeur». gustavmahler.net. [Consulta: 20 febrer 2014].
  8. ↑ «[Program Notes- Mahler Symphony No.9 in D Major». Chicago Symphony Orchestra. Arxivat de l'original el 20 October 2016.
  9. ↑ Hefling, Stephen E., "The Ninth Symphony", a The Mahler Companion (eds. Donald Mitchell i Andrew Nicholson). Oxford University Press (ISBN 0-19-816376-2), p. 474 (1999).
  10. ↑ Barford, Philip, "Mahler Symphonies and Songs". BBC Music Guides, University of Washington Press (Seattle), pp. 55–56 (1971).
  11. 1 2 Floros, Constantin. Gustav Mahler and the symphony of the 19th century.. [United States]: Amadeus Press, 2003. ISBN 978-1-57467-265-7.
  12. 1 2 3 4 Mangum, John. «Sobre aquesta peça» (en anglès). La Phil. [Consulta: 24 gener 2021].
  13. ↑ Puertas, David. «Orquesta Sinfónica de Düsseldorf. Sinfonía núm. 9, en re mayor» (en castellà), 2019.[Enllaç no actiu]
  14. 1 2 3 4 Rose, Michael. «SINFONÍA Nº 9» (en castellà). [Consulta: 3 octubre 2021].
  15. ↑ Mitchell, Donald (2002) The Mahler Companion, Oxford University PressPlantilla:Full citation needed
  16. ↑ Tom Service «Symphony guide: Mahler's Ninth». The Guardian, 29-07-2014.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Simfonia_núm._9_(Mahler)&oldid=36968688»