Simplicius Simplicissimus

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSimplicius Simplicissimus
Christian Jaramillo Vargas Arbol.jpg
L'arbre pot ésser com símbol de la vida, segons Hartmann, testimoni del viure i el morir, el feia servir com a decorat en Simplicius Simplicissimus
Títol original Simplicius Simplicissimus
Forma musical òpera
Compositor Karl Amadeus Hartmann
Llibretista Hermann Scherchen
Wolfgang Petzer
Karl Amadeus Hartmann
Llengua original Alemany
Font literària segons l'obra de Hans Jakob von Grimmelshausen
Composició 1935-1945, i nova versió el 1957
Gènere Paràbola social
Actes tres escenes
Personatges
  • Simplicius Simplicissimus (tenor)
  • Ermità (tenor)
  • Governador (tenor)
  • Lansquenete (baríton)
  • Dama (personatge de ballet)
  • Orador (soprano)
  • Camperols, cor i cor de recitadors
Estrena
Data (1ª) en concert, 2 d'abril de 1949
(2ª) en escena, 20 d'octubre de 1949
Nova versió:(3ª) 9 de juliol de 1957,
Escenari (1ª) Munic Bayerischer Rundfunk
(2ª) en escena Colònia, (Teatre Municipal Kammesrpiele
(3ª) nova versió,
Mannheim (Teatre Nacional)
Modifica dades a Wikidata

Simplicius Dimplicissiums és una òpera de Karl Amadeus Hartmann, obra que trenca amb molts dels esquemes compostos fins aleshores. Fou estrenada en tres etapes: en concert (Munic, 1948), en posada a escena (Colònia, 1949) i en una nova versió (Mannheim, 1957). Consta d'una introducció i tres escenes.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

En els seus Esborranys autobiogràfics Karl Amadeus Hartmann resalta el caràcter confessional del seu art, en especial de la seva òpera Simplicius Simplicissimus. L'any 1933 representa per l'autor el principi d'un desastre social a Alemanya, la victòria de la idea de l'imperi de la força. En aquest moment històric escull per a ell el deure de realitzar una declaració destinada a posar en solfa, que l'home, a pesar de tot, és lliure, que malgrat de tots els condicionaments externs i pressions és lliure d'elegir el camí que desitgi, per actuar mantenint la vida o destruint-la. El seu lema és «per la consciència no hi ha estat d'excepció».

Hartmann atorga a l'experiència de l'emigració interna un significat especial. L'ermità dóna l'exemple de com, a pesar de les contrarietats externes, l'home pot mantenir-se intacte moralment i fer el bé. La seva mort conforma el centre de l'obra, un somni pacífic al bell mig d'un infern de mort i destrucció. Les generacions posteriors de compositors hagueren de desplaçar-se a l'Índia i conèixer les religions asiàtiques per entendre-ho (com John Cage, Philip Glass, Steve Reich, Karlheinz Stockhausen). Simplicius és una espècie de Senyor Ningú. Com reflectides en un espill, les dues escenes exteriors es refereixen una a l'altra.

L'assassinat i l'homicidi sota mostres contràries, aquí com allà, la violència engendra violència. La trama s'assembla a l'adquisició de coneixements, tal com es pot veure en el somni de Simplicius vers l'arbre i en la seva interpretació. No es tracta, per tant, d'una òpera amb una trama en el sentit habitual. Si el realisme és una posició espiritual que no desitja mostrar el superficial, sinó les estructures d'una constel·lació històrica, Simplicius és realista, però no ho és si per realisme s'entenen un naturalisme efectista. Tampoc es tracta d'una peça històrica. La Guerra dels Trenta Anys no desembocà en la Guerra dels Camperols, que va ocórrer cent anys abans. Més bé, l'enfrontament entre els assassins professionals i els camperols que es defensen representa una constel·lació històrica que assoleix al segle XX.

Les tipificacions del gènere són sorprenents. Entre elles hi ha marxes, balls] i corals, les coples de cec (escena 3) i una referència a la música popular jueva (el solo de viola de l'obertura). També hi ha cites i al·lusions d'obres de Johann Sebastian Bach, Igor Stravinski i Serguei Prokófiev. Aquestes són, com la música jueva, un signe sonor de solidaritat del compositor amb la música perseguida pels nazis. La cita de la famosa Cançó de Florian-Geyer marca la vinculació musical entre la sort de Simplicius i la de molts altres mortals.

Argument[modifica | modifica el codi]

Introducció[modifica | modifica el codi]

Un orador recapitula la xifra de víctimes de la Guerra dels Trenta Anys

Escena I[modifica | modifica el codi]

Un jove camperol que està cuidant les ovelles s'adorm sota d'un arbre i somnia que aquest pateix sota el pes de les persones que estan assentades en les seves branques. Un lansquenet el desperta. El llogaret és destruït i els habitants, incloent els pares del pastor, són assassinats.

Escena II[modifica | modifica el codi]

L'orfe troba en el bosc un ermità el qual, degut a la seva innocència, se l'anomena <<Simplicium Simplicissimus>>. L'ermità ensenya al jove a viure amb alegria i respecte a la naturalesa. Quan l'ancià sent que la seva mort s'acosta, cava una tomba i mor en pau. Simplicius torna a trobar-se sol.

Escena III[modifica | modifica el codi]

En el palau del governador, els assassins es diverteixen mentre celebren un banquet, i reben en Simplicius com a una espècie de bufó de la cort. Simplicius llavors se'n recorda del somni i ara, que s'ha tornat més intel·ligent, sap interpretar-lo: en les branques s'assenta la gent rica i els generals, més avall els comerciants i els soldats, mentre els camperols han de treballar les arrels. En aquest precís moment un exèrcit de camperols ataca el palau i acaben per passar a tothom pel ganivet. Això no obstant, Simplicius assoleix escapar amb vida. Se sent com l'orador torna a contar el nombre de víctimes.

Referències[modifica | modifica el codi]