Sinarques

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaSinarques
Sinarcas
Escut de Sinarques
Sinarcas2015 03.JPG
Ajuntament

Localització
Localització de Sinarques respecte del País Valencià.png
39° 44′ 02″ N, 1° 13′ 54″ O / 39.733888888889°N,1.2316666666667°O / 39.733888888889; -1.2316666666667
AutonomiaPaís Valencià
Provínciaprovíncia de València
ComarcaPlana d'Utiel
Població
Total 1.147 (2017)
• Densitat 11,19 hab/km²
Gentilici Sinarquenc, sinarquenca
Predomini lingüístic castellà
Geografia
Superfície 102,5 km²
Altitud 899 m
Limita amb
Partit judicial Requena
Història
Festa major Darreries d'agost
Patró Sant Jaume i Santa Úrsula
Dia de mercat dimarts i divendres
Organització i govern
• Alcaldessa María José Clemente Ramírez (PSPV) (2015)
Indicatius
Codi postal 46320
Fus horari UTC+01:00
Codi INE 46232
Codi ARGOS 46232
Altres dades

Web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

Sinarques (en castellà i oficialment Sinarcas, "Senarcas" en xurro)[1][2][3] és un municipi valencià que es troba a la comarca de la Plana d'Utiel, cultural i històricament forma part dels Serrans.

Geografia[modifica]

Situat en els límits amb la província de Conca. El relleu està constituït per una àmplia plana que s'obre cap a la zona de Conca, entre la serra d'Utiel, el cim de Ranera i la vall del riu Túria. Aquesta plana, coberta per sediments terciaris, és drenada per diversos rierols de règim intermitent que donen origen a la rambla de la Torre, que corre cap al sud i penetra en terme d'Utiel fins a desembocar en el riu Magre. Tanmateix compta amb exemples d'estanys estacionals de gran valor botànic i faunístic, Los Lavajos, amb presència de diversos endemismes.[4] Un altre element de gran rellevància és el bosc de quercus pyrenaica o rebollo,situat al Picarcho, en el límit amb el municipi de Toixa. El poble es troba edificat sobre un tossalet que corona l'església parroquial. El clima és de tipus continental sec i les muntanyes estan cobertes per vegetació climàcica.

Limita amb Camporrobles i Utiel (a la mateixa comarca); amb Benaixeve i Toixa (a la comarca dels Serrans) i amb Talayuelas i Aliaguilla (a la província de Conca, Castella-la Manxa).

Història[modifica]

Castellans i aragonesos es disputaven aquestes conrades. Sembla que arran els tractats de Tudilén (27/01/1151) i Cazola (23/03/1179), més endavant, cap a l'any 1200 i regnant Pere II d'Aragó es van practicar alguns ajustos a la comarca, sota l'auspici del llegat del Papa Innocenci III. Pel primer d'aquests convenis, quedaven per Castella les terres frontereres de Conca i pel segon s'annexaven a la conquesta de València les compreses fins al riu Cabriol.[5] Per fer pràctic aquest repartiment, els aragonesos van intentar fer-ho de forma estable i efectiva, car des de les seues recents conquestes d'Ademús es van dirigir cap a ací apoderant-se de Sinarques i intentant inclús fer-se amb Utiel, sense aconseguir aquest últim municipi. Aquest fet es faria entre 1205 i 1208. Aquesta ocupació no va ser definitiva fins 1231.[6]

Eixos compromisos anteriors no van ser respectats pel rei de Castella Alfons VIII, invadint el 1211 o a principis del 1212 la comarca de la Plana d'Utiel, ocupant Utiel però no aconseguint Requena, d'igual manera de forma provisional, però que determinarà que posteriorment quede sota domini castellà, a diferència de Sinarques.[5]

Rere la conquesta per Jaume I, aquest va entregar-la al seu fill Jaume de Xèrica el 1255, juntament amb altres municipis els quals es varen annexar a la Baronia de Xèrica,[7] bé per col·laborar igual que la resta de cavallers que van participar en la Conquesta o per compra per part de sa mare Teresa Gil de Vidaure, afegint a més per matrimoni amb Elfa Pérez de'Azagra, filla de Don Álvaro Pérez de Azagra, Senyor d'Albarrasí, les terres de Xelva.[8] El 23 de març del 1305 Jaume II de Xèrica[9] (fill de l'anterior, nascut el 1276, successor el 1285 i mort el 1321) i casà amb Beatriu de Llúria i Lància, filla de l'Almirall Roger de Llúria,[10] atorgà carta pobla a 70 famílies cristianes.[11] La seua esposa, a banda de la gran dot aportada en matrimoni, va heretar al morir el seu germà Alonso de Llúria (1355) un gran patrimoni.[8] En 1321, Jaume II de Xèrica, deixà en testament aquesta població a son fill Jaume III de Xèrica, qui va governar fins 1335. A partir de 1326 va entrar en disputes amb sa mare, la qual havia governat tots els seus dominis, justament per les viles de la Vall de Xelva (Xelva, Sinarques, Toixa, Benaixeve...), la qual volia mantindre en el seu poder. Finalment va haver de mediar el propi rei Alfons IV, qui d'infant havia estat gran amic de Jaume, per resoldre el conflicte. Va casar amb la Reina Maria d'Anjou, la qual era vídua del Rei Sanç de Mallorca. Al morir sense descendència Maria d'Anjou va marxar i el va succeir el seu germà Pere de Xèrica i de Llúria.[12]

El segon fill de Jaume II de Xèrica, Pere, es casà en 1331 amb Buenaventura d'Arborea, filla d'Hug d'Arborea. A la mort del Rei Alfons IV va protegir la seua vídua Elionor germana del rei Alfons XI de Castella. Es va vuere involucrat en el conflicte de la Guerra dels dos Peres, conflicte el qual va tindre en part com a escenari la Vall de Xelva i un cop fetes les paus amb el Rei Pere IV d'Aragó va marxar a Sardenya a calmar revoltes, contra el seu propi cunyat.[13]

En 1380 fou venuda a Raimon de Vilanova. En 1390 es crea el Vescomtat de Xelva, del qual Sinarques passa a formar part[14] fins 1597, quan Felip II va concedir el títol de comte de Sinarques al posseïdor del senyoriu, Jaume Ceferí Ladrón de Pallás Vilanova i Pons.[15] El 1510, Sinarques tenia només 38 cases, que augmentaren a 43 segons Jeroni Munyós (1565 - 1572) i a 76 l'any 1646. El 1652 es va resoldre el plet mantingut entre Sinarques i La Iessa (els Serrans) sobre els límits del terme amb la delimitació d'aquests. El Comtat de Sinarques quedà sense efecte l'any 1837, com a conseqüència de l'abolició dels senyorius a Espanya, encara que hi van persistir costums tardofeudals fins a 1865.[16]

El segle XVIII ens ofereix ja dades d'habitants: 489 en el Cens de Floridablanca (1786 - 1787). Cap a l'any 1842, el municipi comptava, segons Pascual Madoz, amb 119 cases, 171 veïns i 515 ànimes.[17] Per la seua banda, el primer cens demogràfic espanyol de la sèrie estadística (1857) hi consignà 852 habitants.

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica de Sinarques
1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2007 2016
1.380 1.332 1.300 1.253 1.270 1.245 1.206 1.238 1.213 1.201 1.148

Economia[modifica]

Els seus principals recursos econòmics són l'agricultura, ramaderia, fusta i productes ceràmics i per a la construcció. Predomina l'agricultura de secà encara que hi ha a més hectàrees d'horta (patates, blat de moro, farratges, cebes). La vinya és el principal cultiu i el seu producte és elaborat en un celler cooperatiu i exportat cap al nord de la península ibèrica i cap a països europeus a través del port de València. Segueixen a la vinya els cereals, el blat de moro i el gira-sol. El sector ramader, molt important, compta amb diverses granges avícoles i de porcs, a més de ruscs i caps llanars. La riquesa en fusta sol ser exportada pels serradors d'Utiel i Requena. És important la fabricació de teules, maons i altres materials per a la construcció.

Administració[modifica]

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Alcalde o alcaldessa Partit polític Data de possessió Observacions
1979 - 1983 Mario Pérez Cañigueral PSPV 19/04/1979 --
1983 - 1987 Andrés Pérez Hernández AP 28/05/1983 --
1987 - 1991 Fidel Clemente Mas PSPV 30/06/1987 --
1991 - 1995 Fidel Clemente Mas PSPV 15/06/1991 --
1995 - 1999 Fidel Clemente Mas PSPV 17/06/1995 --
1999 - 2003 Fidel Clemente Mas PSPV 03/07/1999 --
2003 - 2007 Fidel Clemente Mas PSPV 14/06/2003 --
2007 - 2011 Fidel Clemente Mas PSPV 16/06/2007 --
2011 - 2015 Fidel Clemente Mas PSPV 11/06/2011 --
Des de 2015 María José Clemente Ramírez PSPV 13/06/2015 --

Monuments[modifica]

  • Església de Santiago Apòstol. Començà a construir-se l'any 1600 encara que hi ha constància de la realització de diverses obres que han modificat la seva concepció original, la de 1959, quan es va fer el retaule actual, que no guarda unes proporcions amb la resta de l'edifici, ni amb el seu estil artístic general. L'actuació més respectuosa s'ha realitzat recentment. La planta de l'església en la seva dimensió, doble de longitud que d'amplària, segueix les proporcions gòtiques. La nau està coberta amb una volta de creueria bifòlia, excepte en l'absis que els fa amb volta de creueria amb terceletes i lligams. En el centre de l'absis està esculpit l'escut nobiliari dels senyors de Sinarques que ha estat adoptat com oficial per l'Ajuntament. D'estil renaixentista trobem els arcs forners de mig punt i les pilastres d'ordre dòric les grans i toscà en les capelles. La porta més antiga és la qual dóna a la plaça Santa Úrsula.
  • Ermita de Sant Marc.
  • Ermita de Sant Roc.

Cultura[modifica]

  • Ecomuseu de l'Hàbitat Rural Tradicional. Situat en una casa del centre històric de Sinarques, que té tres altures i un corral on queden bé diferenciades cadascuna de les dependències de la casa:
    • En el segon pis la cambra, on es guardava el gra, s'assecaven els embotits i emmagatzemaven els productes de l'horta.
    • En el primer pis la llar, ocupa la part central de la casa on es cuinava i feia de menjador i distribuïdor de les altres dependències.
    • En l'entresòl el celler, on hi ha alguns tonells, garrafes, etc.

Festes i celebracions[modifica]

Referències[modifica]

  1. PALOMARES, ELISEO. SINARCAS (en castellà), 1981. 
  2. Diputació de València Cartografia Valenciana. Segles XVI-XIX, abril 1997, pàg. 137-211.
  3. «Lengua Churra» (en xurro (castellà de l'interior país valencià)). Toni Porta, Última data modificació maig 2017. [Consulta: Novembre 2017].
  4. «Acuerdo: Lavajos de Sinarcas, Lavajo de Abajo» (en castellà). Custodia del Territorio.
  5. 5,0 5,1 CREMADES MARTÍNEZ, Miguel. La Historia de Utiel en sus documentos (privilegios y confirmaciones). Volumen I (en castellà), 2006, p. 47. ISBN 84-934212-9-4. 
  6. PALOMARES, Eliseo. Sinarcas en el tiempo (en castellà). M. I. Ayuntamiento de Sinarcas. València: Talleres Gráficos Bernés, 1981, p. 38. ISBN 9788430047857. 
  7. Baronía de Jérica. [Consulta: 17/12/03]
  8. 8,0 8,1 Esquerro, Onofre. José Martínez Ortiz. Nobiliario Valenciano Vol II (en castellà). València: Editorial; Generalitat Valenciana, 2002, p. 68. ISBN 9788448228804. 
  9. «Geografía e Historia, Ayuntamiento de Sinarcas» (en castellà). [Consulta: 17 novembre 2018].
  10. ESQUERRO, Onofre. Nobiliario Valenciano Vol II (en castellà). José Martínez ortiz. València: Generalitat Valenciana, 2002, p. 68. ISBN 9788448228804. 
  11. Febrer Romaguera, Manuel Vicente. Dominio y explotación territorial en la Valencia foral (en castellà). Universitat de València, 2000, p. 105. ISBN 8437040485. 
  12. ESQUERRO, Onofre. Nobiliario Valenciano Vol II (en castellà). José Martínez Ortiz. València: Generalitat Valenciana, 2002, p. 68-69. ISBN 9788448228804. 
  13. ESQUERRO, Onofre. Nobiliario Valenciano Vol II (en castellà). José Martínez Ortiz. València: Generalitat Valenciana, 2002, p. 69-73. ISBN 9788448228804. 
  14. LÓPEZ RODRÍGUEZ, CARLOS. Nobleza y poder político en el Reino de Valencia (1416-1446) (en castellà). València: Universitat de València PUV, 2005, p. 71. ISBN 978-84-370-61634. 
  15. «Jaime Ceferino Ladrón de Pallás Vilanova y Pons, I Conde de Sinarcas» (en castellà). Geni.com.
  16. Palomares, Eliseo. Sinarcas (Geo-historia, folklore, lenguaje y toponimia), 1981. ISBN 84-300-4785-9. 
  17. Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia (1845) volum II, 1987, p. 151. ISBN 84-505-6172-8. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sinarques Modifica l'enllaç a Wikidata