Sinope (satèl·lit)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'objecte astronòmicSinope
Sinopé.jpg
Tipussatèl·lit de Júpiter Modifica el valor a Wikidata
Descobert perSeth Barnes Nicholson Modifica el valor a Wikidata
Data descobriment21 juliol 1914 Modifica el valor a Wikidata
EpònimSinope Modifica el valor a Wikidata
Cos pareJúpiter Modifica el valor a Wikidata
Dades orbitals
Semieix major a23.368.614 km Modifica el valor a Wikidata
Excentricitat e0,25[1] Modifica el valor a Wikidata
Període orbital P−777,29 d[2] Modifica el valor a Wikidata
Velocitat orbital mitjana2.252 km/s
Inclinació i158,6384 ° Modifica el valor a Wikidata
Característiques físiques i astromètriques
Radi19 km[2] Modifica el valor a Wikidata
Massa75 Eg[3] Modifica el valor a Wikidata
Velocitat d'escapament~0,023 km/s
Albedo0,04 Modifica el valor a Wikidata
Temperatura de superfície
mitjana
124 K Modifica el valor a Wikidata

Sinope, (en greg Σινώπη) és un satèl·lit natural irregular i retrògrad de Júpiter, descobert per Seth Barnes Nicholson a l'observatori Lick, el 21 de juliol de 1914.[4] El seu nom prové de la mitologia grega, en la qual, és la filla d'Asop.

Aquest satèl·lit no tenia el mateix nom que en el present abans de 1975;[5][6] Abans d'aquest any, era simplement conegut com a Júpiter IX, encara que de vegades era anomenat Hades, entre 1955 i 1975.[7]

Sinope va ser el satèl·lit natural de Júpiter més exterior, però amb el descobriment d'un altre satèl·lit l'any 2000, anomenat Megaclite. En l'actualitat, el satèl·lit més exterior de Júpiter rep el nom temporal de S/2003 J2.

Òrbita[modifica]

Grup de Pasífae. El diagrama il·lustra els paràmetres orbitals de Sinope i d'altres satèl·lits en el grup

Sinope orbita el planeta més gran del sistema solar en una òrbita retrògrada de gran excentricitat i inclinació. L'òrbita canvia contínuament degut a les pertorbacions solars i planetàries. Es creu que pertany al grup de Pasífae (un grup de satèl·lits que tenen característiques similars de Pasífae (satèl·lit)).[8] Tanmateix la seva inclinació mitjana i un color espectral diferent, fa que Sinope pugui haver sigut un objecte independent, capturat independentment dels altres satèl·lits del grup.[9]

També se sap que Sinope està en una ressonància secular [a] amb Júpiter, igual que Pasífae. Tanmateix, la ressonància d'aquest satèl·lit pot disminuir.[10]

Característiques físiques[modifica]

Sinope té un diàmetre estimat de 38 km (assumint una albedo de 0,04).[8] El seu espectre electromagnètic és similar als asteroides de tipus-D, també diferent de Pasífae.[11] Aquestes diferències dels paràmetres físics suggereixen un origen diferent dels membres del nucli del grup.

Notes[modifica]

^ Una ressonància secular és quan la fracció del període de precessió del cos d'orbitatge és racional.[12]

Referències[modifica]

  1. URL de la referència: http://www.iop.org/EJ/article/1538-3881/120/5/2679/200233.html.
  2. 2,0 2,1 «NASA FACTS» (en anglès). NASA.
  3. URL de la referència: https://ssd.jpl.nasa.gov/?sat_phys_par. Data de consulta: 5 setembre 2020.
  4. Nicholson, S. B. «Descobriment del novè satèl·lit de Júpiter». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 26, 1914, pàg. 197–198. DOI: 10.1086/122336.
  5. Nicholson, S. B. «Els satèl·lits de Júpiter». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 51, 300, abril 1939, pàg. 85–94. DOI: 10.1086/125010. (in which he declines to name the recently discovered satellites (pp. 93–94))
  6. IAUC 2846: Satèl·lits de Júpiter
  7. Payne-Gaposchkin, Cecilia; Katherine Haramundanis. Introducció a l'astronomia. Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall, 1970. ISBN 0-134-78107-4. 
  8. 8,0 8,1 Sheppard, S. S.; i Jewitt, D. C.; Una abundant població de satèl·lits petits i irregulars al voltant de Júpiter, Nature, Vol. 423 (May 2003), pp. 261-263
  9. Grav, T.; Holman, M. J.; Gladman, B. J.; and Aksnes, K.; Estudi fotomètric dels satèl·lits irregulars, Icarus, Vol. 166 (2003), pp. 33-45
  10. Nesvorný, D.; Beaugé, C.; and Dones, L. «Origen dels grups de satèl·lits irregulars». The Astronomical Journal, 127, 2004, pàg. 1768–1783. DOI: 10.1086/382099.
  11. Grav, T.; and Holman, M. J. «Fotometria pròxima a l'infraroig dels satèl·lits irregulars de Júpiter i Satur». The Astrophysical Journal, 605, 2004, pàg. L141–L144. DOI: 10.1086/420881.
  12. [enllaç sense format] http://www.astrosafor.net/Huygens/1997/4/TerminologiaAsteroides.htm