Sintaxi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Portal

Portal: Lingüística

LINGÜÍSTICA
Lingüística teòrica
Fonètica
Fonologia
Lèxic
Morfologia
Sintaxi
Semàntica
Pragmàtica
Tipologia lingüística
Lingüística aplicada
Adquisició del llenguatge
Psicolingüística
Sociolingüística
Antropologia lingüística
Lingüística generativa
Lingüística cognitiva
Lingüística computacional
Lingüística descriptiva
Lingüística comparada
Etimologia
Estilística
Corpus lingüístic
Història de la lingüística

La sintaxi (del grec σύνταξις, σύν: "junts", τάξις: "ordre") és la part de la gramàtica que estudia els mecanismes de generació de frases. Aquesta matèria està tan interrelacionada amb la Morfologia que la Lingüística moderna considera que cal estudiar-les conjuntament en una única disciplina: la Morfosintaxi.

L'atenció de la sintaxi és la frase, tot i que últimament s'està ampliant en l'anomenada gramàtica del discurs. Analitza quina funció sintàctica fa cada element dintre de l'oració i determina quines combinacions de sintagmes són permeses per una llengua determinada, així com quins nexes s'utilitzen per estructurar i unir frases entre elles.

Escoles de sintaxi[modifica | modifica el codi]

Hi ha diverses escoles de sintaxi, les que més èxit han tingut són la que parteix de la gramàtica tradicional, l'estructuralista, la generativa i la funcionalista.

Sintaxi tradicional[modifica | modifica el codi]

No existeix una gramàtica tradicional que s'autoanomeni així, sinó que inclou tota la reflexió lingüística des de temps antics (en especial a Grècia) fins al positivisme del segle XIX. Aquest corrent de pensament atribuïa a la sintaxi un paper clau en la gramàtica, el més important era trobar la funció sintàctica que exercien determinats mots en una frase, per explicar quines oracions estaven ben formades i quines no, quin cas calia posar en les llengües amb declinacions i quin era el significat de determinades agrupacions. La necessitat de la sintaxi es justificava perquè en idiomes amb varietat d'ordre, el paper de cada paraula podia resultar ambigu i canviar el sentit d'un missatge segons la col·locació dels elements.

Sintaxi estructural[modifica | modifica el codi]

L'estructuralisme afirma que un grup de paraules amb una única funció és un sintagma i estudia com es relacionen entre si els sintagmes per formar una frase o bé com s'estructura internament el sintagma, donant així peu a les relacions sintagmàtiques i a les relacions paradigmàtiques, respectivament. Les paraules no s'afegeixen les unes a les altres linialment sense més, sinó que responen a una estructura o jerarquia oracional,[1] que indica quins llocs pot tenir una frase (en funció del verb que en sigui el nucli i els complements que admeti). L'anàlisi sintàctica pretén posar en evidència aquesta jerarquia. Cada sintagma s'organitza al voltant d'una paraula, que és el seu nucli i d'aquesta manera la sintaxi es relaciona amb la morfologia

Sintaxi generativa[modifica | modifica el codi]

La sintaxi generativa parteix del presupòsit que existeix un mòdul sintàctic a la ment que emmagatzema les regles de formació de les frases d'un idioma determinant. El parlant adquireix aquestes regles, que són recursives, i així només ha d'afegir el mòdul semàntic per generar frases vàlides. Com que el llenguatge natural permet variacions estilístiques que aparentment contradiuen aquestes regles d'acceptabilitat, la teoria generativa explica que existeix una estructura profunda de la frase (la natural o lligada al cervell) i una superficial, que és com es manifesta aquesta de manera efectiva i que és una transformació respecte la primera. La funció de la sintaxi, doncs, és esbrinar com actua l'estructura profunda en un idioma (i quines estructures són universals).

Sintaxi funcionalista[modifica | modifica el codi]

El funcionalisme lingüístic estudia com actua el llenguatge com a eina de comunicació, analitzant quines necessitats tenen els parlants per fer-se entendre i després mirant quines estructures lingüístiques ajuden en cada idioma a satisfer-les. Té un enfocament més descriptiu que prescriptiu[2] i s'ajuda de les aportacions de la pragmàtica, teoria del discurs i la lògica per a les seves anàlisis. Aquest corrent sintàctic va desenvolupar-se a partir dels anys 70 ajudat pel concepte de competència comunicativa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tusón, Jesús, Introducció a la lingüística, Columna, 1994
  2. Dryer, Matthew S. (2006). "Descriptive theories, explanatory theories, and basic linguistic theory". In Felix Ameka. Catching Language: Issues in Grammar Writing. Berlin: Mouton de Gruyter. pp. 207–234

Vegeu també[modifica | modifica el codi]