Sinus Aestuum

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'accident geogràfic extraterrestreSinus Aestuum
Sinus-aestum-clem1.jpg
Dades generals
Tipus Sinus
Cos astronòmic Lluna
Dades geogràfiques
Coordenades 12° 11′ N, 6° 37′ O / 12.19°N,6.62°O / 12.19; -6.62
Diàmetre 316,5 km
Quadrangle LQ11
Localització
DeepPink pog.svg
Mapa topogràfic de la Lluna. Projecció equirectangular. Àrea representada: 90°N-90°S; 180°W-180°E.
Identificadors
Gazetteer of Planetary Nomenclature 5558
Modifica les dades a Wikidata

Sinus Aestuum és una badia lunar, més precisament, una formació basàltica d'estructura similar a una mare que es troba a l'àrea central de la cara visible de la Lluna. El seu nom significa en llatí «badia bullent». Va ser anomenada així per l'astrònom Giovanni Riccioli (1598-1671), denominació que va ser acceptada oficialment per la Unió Astronòmica Internacional en 1935.[1]

Característiques de la formació[modifica]

La superfície basàltica té una forma que s'aproxima a un cercle de 316.5 quilòmetres de diàmetre. El centre de Sinus Aestuum està en les coordenades selenogràfiques 12° Nord i 8° Oest. Cap al sud-oest continua en una depressió del terreny de forma arrodonida fins a l'equador lunar. Aquesta extensió basàltica, d'aspecte similar però una mica més gran, es considera també part integrant d'aquesta mateixa formació en algunes cartes lunars. L'enorme cràter Eratosthenes conforma el límit nord-oest del Sinus Aestuum, mentre que els Montes Apenninus marquen el seu límit pel nord. Cap a l'est es troben la Mare Vaporum i el Sinus Medii, i en el sud s'eleva la muntanya que envolta el Fra Mauro. A l'est hi ha un relleu onat que marca la transició cap la Mare Insularum. En la vora occidental (al costat de Eratosthenes) la lava va inundar l'antiga muralla del cràter Stadius transformant-ho en un palimpsest. Una mica més al sud, el sòl mostra una coloració notòriament més fosca. En els voltants del cràter Gambart hi ha un dom de lava. Molt prop d'allí es va produir l'impacte de la sonda lunar Surveyor 2 que en 1966 no va aconseguir allunar correctament i va resultar completament destruïda.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Antonín Rükl: Mond, Mars, Venus. Taschenatlas der erdnächsten Himmelskörper [Lluna, Mart, Venus. Atles dels cossos celestes més propers a la Terra]. Artaria-Verlag, Praga 1977, pàg.138-141

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sinus Aestuum Modifica l'enllaç a Wikidata
  • "Sinus Aestuum". Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology Research Program.
  • The-moon.wikispaces.com: Sinus Aestuum (en anglès)