Sis concerts per a violí, op. 12 (Vivaldi)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSis concerts
Forma musical concert per a solista
Compositor Antonio Vivaldi
Composició 1729
Catalogació Op. 12
Moviments
  1. «Sol menor, RV 317»
  2. «Re menor, RV 244»
  3. «Re major, RV 124»
  4. «Do major, RV 173»
  5. «Si♭ major, RV 379»
  6. «Si♭ major, RV 361»
Modifica les dades a Wikidata

Els Sis concerts per a violí, corda i continu, op. 12, compostos per Antonio Vivaldi, foren publicats el 1729 per Le Cène. Aquests sis concerts op. 12, juntament els de l'op. 11, són els darrers concerts de Vivaldi publicats en vida. Ambdues col·leccions, són concerts per a violí, amb oboè opcional, i es troben entre les menys conegudes, potser perquè la majoria no tenen sobrenoms.[1]

Context compositiu[modifica]

L'any 1729 està situada en la meitat d'un període d'11 anys en els que Vivaldi sembla estar molt fora de Venècia. Des de 1724 els arxius de l'Ospedale della Pietà deixen d'anotar el seu nom en els registres anuals. Aquesta poca activitat veneciana coincideix amb el punt més elevat de l'evolució artística del compositor. No es té massa informació d'on va estar, però se sap segur que el 1729 va viatjar a Alemanya perquè el seu pare, Giovanni Battista, va demanar un permís a la Capella Ducal per acompanyar al seu fill en una gira per Alemanya. És molt probable que la gira passés per Amsterdam on Vivaldi entregaria a Le Céne tres col·leccions de manuscrits per a ser publicats: els Sis concerts per a flauta, op. 10, els Sis concerts op. 11 i els Sis concerts op. 12.[2]

Tant en els concerts op. 11 com en els op. 12, Vivaldi va tornar a la pràctica de publicar sis obres a la vegada. Les seves anteriors publicacions de 12 obres solien presentar-se en dos volums de sis peces. Probablement, en la decisió, hi hauria algun tipus de motivació pràctica per els opus en dos conjunts de sis. Ambdós conjunts de concerts semblen estar compostes d'una manera similar i poden haver-se concebut com una única publicació. Van aparèixer amb números impresos consecutius (números 545, 546) en la impremta de Michel-Charles Le Cène a Amsterdam, el 1729. En comparació amb totes les músiques de Vivaldi impreses a partir de 1711, aquestes darreres foren mal distribuïdes.[3]

Els "Sis concerts"[modifica]

Aquí es presenten els sis concerts, numerats i amb la tonalitat corresponent. S'afegeix la durada aproximada amb dues xifres de referència: la primera, de la versió de l'Academy of Ancient Music dirigida per Christopher Hogwood,[4] i la segona amb I Solisti Italiani.[5]

  • «Concert núm. 1 en sol menor, RV 317»
La durada aproximada és de 10'09 – 12'30
  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro
  • «Concert núm. 2 en re menor, RV 244»
La durada aproximada és de 8'20 – 9'41
  1. Allegro
  2. Larghetto
  3. Allegro
  • «Concert núm. 3 en re major, RV 124»
La durada aproximada és de 5'55 – 6'05
  1. Allegro
  2. Grave
  3. Allegro
  • «Concert núm. 4 en do major, RV 173»
La durada aproximada és de 8'30 – 9'13
  1. Largo spiccato – Allegro
  2. Largo
  3. Allegro
  • «Concert núm. 5 en si bemoll major, RV 379»
La durada aproximada és de 9'26 – 10'07
  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro
  • «Concert núm. 6 en si bemoll major, RV 361»
La durada aproximada és de 10'13 – 10'42
  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro

Anàlisi musical del «Concert op. 12 núm. 1 en sol menor, RV 317»[modifica]

Aquest concert en sol menor, el primer d'aquest últim grup consta, com els altres, de tres moviments curts, amb dos Allegros acolorits que emmarquen un preciós Largo central. El concert comença amb un animat ritornello orquestral, després del qual el solista presenta el material d'obertura en una forma una mica variada. A partir d'aquí, l'orquestra i el solista s'alternen, encara que quan aquesta assumeix el lideratge, el violí oferix un modest acompanyament. La música es lluminosa i plena, i l'escriptura instrumental ofereix uns bons reptes tècnics al solista. El segon moviment s'obre amb una preciosa introducció per part de l'orquestra de corda, i el sentit de la solemnitat i la malenconia s'apoderen immediatament de l'oient. Posteriorment, el solista entra amb el tema principal, una música melòdica i trist, que es torna una mica més dolça en el segon tema, tot i que l'estat d'ànim resultant segueix sent fosc i inquietant. En el moviment final, la música torna al món més brillant del primer moviment, però amb un caràcter més alegre i festiu.[6]

Referències[modifica]

  1. «Antonio Vivaldi (1678-1741) L’Arte dell’Arco (Brillant Classics 95048)». Brillant Classics. [Consulta: 5 setembre 2108].
  2. Pérez de Arteaga, José Luís. «Capítol 8. La música vivaldiana». A: Enciclopedia Salvat de Los Grandes Compositors. Salvat, 1981. ISBN 8471374587.  p. 109
  3. Esfield. «MuseData# Antonio Vivaldi». Wiki of the Center for Computer Assisted Research in the Humanities at Stanford University. CCARH Wiki. [Consulta: 4 setembre 2018].
  4. Enregistrament, el novembre de 1993 amb Pavlo Beznosiuk i l'Academy of Ancient Music dirigida per Christopher Hogwood. Editat per L'Oiseau-Lyre 443556.
  5. Enregistrament, el juliol de 1994 amb I Solisti Italiani; els solistes són Federico Guglielmo, Antonio De Secondi, Carlo Lazari, Gigino Maestri. Editat per Denon Records 78974.
  6. Cummings, Robert. «Antonio Vivaldi. Violin Concerto, for violin, strings & continuo in G minor, Op. 12/1, RV 317». allmusic.com. AllMusic. [Consulta: 7 setembre 2018].

Enllaços externs[modifica]