Situació lingüística a Bèlgica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Situació lingüística a Bèlgica. Al nord,en verd, el flamenc (neerlandès) i la zona bilingüe de Brussel·les, al sud el való (francès) i a l'est l'alemany
Zones lingüístiques i dialectes parlats al Benelux

La situació lingüística a Bèlgica consta de tres zones amb idiomes oficials reconeguts, el neerlandès, el francès i l'alemany.

A Bèlgica, on els problemes d'idioma són crucials en la tensió de la 'Comunitat', les zones idiomàtiques estan definides legalment des de 1962.

L'article 4 de la constitució belga estableix que hi ha quatre zones idiomàtiques: la neerlandesa, la francesa, la zona bilingüe de Brussel·les i l'alemanya.

Llengües regionals endògenes de Bèlgica: resumidament, el flamenc és un dialecte neerlandès, el való és un dialecte francès i a la zona dels comtats de l'est de Bèlgica també es parla un dialecte alemany. Tanmateix les llengües oficials són els estàndards neerlandès, francès i alemany.

Amb la independència de Bèlgica de 1830 el francès era l'únic idioma que estava reconegut amb el pas del temps paulatinament es va anar consolidant la situació lingúística plurilingüe actual.

Idiomes oficials[modifica]

Neerlandès[modifica]

Al voltant d'un 60% de la població de Bèlgica parla neerlandès com a idioma principal. El flamenc, també conegut com flamenc-neerlandès, és molt proper al neerlandès que es parla als Països Baixos. Els seus principals dialectes són:Brabants, Flamenc occidental, Flamenc oriental i Limburgs. El dialecte brabant està molt influït pel francès.

Francès[modifica]

El parla al voltant d'un 40% de la població de Bèlgica és el dominant a Valònia i a Brussel·les (85-90%). Molts flamencs tenen el francès com a segona llengua.

Alemany[modifica]

El parla un 1% de la població de Bèlgica, unes 74.000 persones. La seva zona va passar a Bèlgica el 1919 com a compensació per la Primera Guerra Mundial.