So cinematogràfic

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Dins de la realització audiovisual, el so és un camp creatiu que des de l'aparició del cinema sonor va de la mà amb la imatge. Comprèn tots els elements que no siguin estrictament música composta en un film: diàlegs i efectes sonors. La creació d'una banda sonora té les mateixes possibilitats creatives que el muntatge. S'han de seleccionar sons amb una funció concreta per guiar la percepció de la imatge i l'acció, en el cas de no tenir encara feta aquesta banda sonora s'usa una altra ja existent per anar muntant la imatge, a això se l'anomena temp track.

Normalment es té la sensació de que els actors o objectes que apareixen en les pel·lícules produeixen el soroll adequat en el moment adequat, considerant el so com un simple acompanyament a les imatges. En canvi, la banda sonora d'una pel·lícula es construeix separada de la banda d'imatge i de manera independent. Part de la força de moltes escenes i seqüències s'aconsegueix gràcies a efectes de so que solen passar desapercebuts. El so és capaç de crear una manera diferent de percebre la imatge i pot condicionar la seva interpretació, per exemple, centrant l'atenció de l'espectador en un punt específic i guiant-ho a través de la imatge.

Història del so en el cinema[modifica]

Des dels inicis del cinema s’ha intentat enregistrar el so i la imatge. Un dels primers va ser Edison, el qual va intentar sincronitzar dos dels seus invents, el Kinetoscopi i el Fonògraf. Ho va aconseguir, i fins i tot va arribar a fer una presentació pública al 1913. Léon Gaumont al 1901a França i James Williamson també ho van intentar, però sense èxit. Les principals dificultats amb la qual es trobaven eren la impossibilitat d'amplificació del so i la sincronització entre aquest i la imatge ja aquesta època aquests dos aparells havien de ser projectats amb dos aparells diferents.

La primera resposta a aquest problema va arribar gràcies a Lee De Forest i la invenció de l'Audió , la primera vàlvula tríode. A partir d'ella, la companyia americana Western Electric  filial de AT&T que havia comprat la patent va començar a investigar sistemes de so en disc, i va poder així desenvolupar amplificadors.[1] Al seu torn, una altra empresa anomenada General Electricestava treballant en un sistema fotogràfic que permetia ajuntar so i imatges.

Al principi, l'acolliment del so per part de les grans productores cinematogràfiques no va ser bona. La primera a introduir aquest avanç va ser la Warner Brothers, que es va unir amb l'empresa Western Electric per començar a treballar amb un sistema de cinema sonor: el Vitaphone. La primera pel·lícula rodada en aquest format i, per tant, considerada la primera pel·lícula sonora va ser El cantor de jazz (1927).

Encara que la pel·lícula de El cantor de Jazz, és considerada la primera filmació sonora del cinema, una cinta trobada a la biblioteca del Congrés dels Estats Units demostra que la primera pel·lícula espanyola sonora la va protagonitzar Conchita Piquer quatre anys abans que Alan Crosland filmes El cantor de Jazz. Aquesta es una cinta d'onze minuts que va gravar Lee De Forest amb Cocha Piquer quan ella era una adolescent, en aquesta peça ella sortia cantant un cuplè andalús, una jota aragonesa i, fins i tot, un fado luso, aquest últim és una cançó típica a Portugal, que la cantant va cantar en portuguès, això també la converteix a la primera cinta sonora en portuguès.[2] Aquest film va ser exhibit al cinema Rivoli de Nova York al 1923. Aquesta cinta ja havia sigut mencionada a una biografia de l'artista que va protagonitzar Aquellos Ojos Verdes però datava la cinta al 1927 que va ser quan Lee De Forest va visitar Espanya amb la intenció de vendre el seu sistema de cinema sonor. Tot i això a la Internet Movie Database (IMDB) el copyright d'aquesta cinta era, efectivament, datat al 1923.[2]

El sistema Vitaphone es va seguir utilitzant ejnel cinema fins a l'any 1930, quan va aparèixer el Movietone, creat per Theodore Casi i I.I. Sopnable. Inspirat en el sistema Phonofilm de Lee De Forest, aquest sistema permetia enregistrar directament el so al costat de la imatge, en una sola pel·lícula.[3] El Movietone es va basar en el treball que havia fet al 1904 Eugène Lauguste, havia aconseguit codificar so en una emulsió fotogràfica[4].

Característiques acústiques[modifica]

Qualitats del so:

• Nivell: l'amplada de les vibracions a través de l'aire produeix la sensació de major o menor nivell (volum). Al cinema es manipula constantment el nivell del so per donar major protagonisme a unes accions o personatges, per diferenciar les distàncies físiques i per a crear tensió i espantar l'espectador.

• Timbre: descriu la textura del so donant una qualitat tonal. Fonamentalment, es fan variacions tonals quant a la música i la banda sonora del film.

• To: fa referència a la freqüència de les vibracions. Juga un paper fonamental a l'hora de diferenciar objectes entre si per les seves característiques, música i diàlegs.

Nivell, timbre i to interactuen per definir la textura de so d'una pel·lícula i permeten diferenciar els sons de la mateixa. Així mateix, es pot diferenciar, per exemple, les veus dels diferents personatges.

Dimensions del so[modifica]

Pot diferenciar-se entre ritme, fidelitat, espai i temps. El so ocupa una durada determinada dins del film, es pot relacionar amb la font d'una manera més o menys fidel, transmet les qualitats de l'espai en el qual es desenvolupa l'acció i està relacionat amb els elements visuals del lloc que es mostra.

• Ritme: ha d'existir una concordança entre el ritme del muntatge, els moviments i accions en cadascuna de les imatges i el so, compaginant ritmes visuals i auditius. També es pot jugar amb el contrast del ritme entre la imatge i el so per crear efectes inesperats, utilitzant la veu en off, combinant diferents músiques per crear efectes misteriosos... El ritme al llarg d'una pel·lícula pot canviar constantment.

• Fidelitat: fa referència al grau en el qual el so és fidel a la imatge que es mostra en pantalla. Tal vegada el so que es percep no pertanyi realment a la font que estem visionant, però s'accepta com a versemblant per la seva credibilitat. Podem alterar aquesta fidelitat fonamentalment per crear efectes còmics.

• Espai: el so procedeix d'una determinada font, per tant, té una dimensió espacial. Si el so procedeix de la font que apareix en pantalla parlem d'un so diegètic. Si per contra procedeix d'una font totalment externa al que se'ns mostra, estarem parlant d'un so no diegètic.

• Temps: es pot representar el temps de diferents formes, ja que el temps de la banda sonora pot concordar o no amb la imatge. Parlem d'un so sincrònic quan aquest està sincronitzat amb la imatge i ho sentim alhora que apareix la font sonora que ho produeix. Per obtenir efectes mes imaginatius, es pot utilitzar un so asincrònic que no concordi amb la imatge.

L'equip de so[modifica]

Una persona que realitza l'art del disseny de so és denominada dissenyador de so. El responsable de la presa de sons en el rodatge és el sonidista, que treballa amb un o diversos microfonistes a càrrec seu. En la postproducció s'hi sumaran l'editor de so, el compositor de la música i els artistes d'efectes sonors (Foley) i de doblatge per tal de generar la banda sonora original.

Sistemes de so cinematogràfic[modifica]

Actualment existeixen diferents sistemes de so cinematogràfic:

  1. El sistema utilitzat en formats estàndards funciona a partir d'una pista òptica que és llegida per un projector que mitjançant una cèl·lula fotoelèctrica transforma la llum que emet i que passa a través de la pista, en energia elèctrica. Creant així un senyal que es descodifica i es porta al sistema d'altaveus, on torna a sentir-se com a so. Per tant, traduir el so òpticament és un exemple de codificació analògica.[5]
  2. El sistema de so magnètic (utilitzat en alguns formats especials) parteix d'un altre tipus de pista, com la dels magnetòfons. El fotograma consta d'una o més tires magnètiques fixades en un costat de la pel·lícula. Aquest so, a diferència de l'òptic, està enregistrat amb temps de retard (varia segons el format) respecte a la imatge.
  3. Hi ha sistemes que sincronitzen la imatge i el so de manera independent[6], és a dir, el so el trobem en una pista diferent de la de la imatge; anomenats a doble banda. Aquests s'utilitzen bàsicament en formats de visionat espectacular com l'IMAX.

Bibliografia[modifica]


Referències[modifica]

  1. «Western Electric History» (en anglès).
  2. 2,0 2,1 «Concha Piquer "inventó" el cine sonoro en 1923» (en castellà).
  3. «So en el cinema» (en català).
  4. «Eugène Augustin Lauste» (en anglès).
  5. «Tecnologia de l'Audiovisual» (en català). [Consulta: 16 novembre 2017].
  6. «So en el cinema».