So cinematogràfic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Dins de la realització audiovisual, el so és un camp creatiu que des de l'aparició del cinema sonor va de la mà amb la imatge. Comprèn tots els elements que no siguin estrictament música composta en un film.

Història del so en el cinema[modifica | modifica el codi]

Des dels inicis del cinema s’ha intentat enregistrar el so i la imatge. Edison va intentar-ho i, fins i tot, va arribar a fer alguna presentació pública cap al 1913. Léon Gaumont i James Williamson també van intentar-ho però no van ensortir-se'n. El problema principal era l’amplificació del so i la sincronització entre imatge i so.

La primera resposta a aquest problema va venir de la mà de Lee De Forest amb l’Audion, una vàlvula triode que va servir per desenvolupar amplificadors. A l’hora, General Electric estava treballant en un sistema fotogràfic que serviria per posar so juntament amb imatges.

En un primer moment les productores no va estar d’acord amb el fet de fer cinema sonor. La Warner Brothers, després d’unir-se amb la Western Electric, va introduir un sistema de cinema sonor: Vitaphone. La primera pel·lícula que es va rodar en aquest format i, per tant, el primer film sonor va ser El cantor de jazz.

El Vitaphone va ser el que es va utilitzar en el cinema fins al 1930 quan va aparèixer el Movitone de Theodore Case i E.I. Sopnable. Aquest nou sistema permetia enregistrar el so en una banda al costat de la pel·lícula. [1]

L'equip de so[modifica | modifica el codi]

Una persona que realitza l'art del disseny de so és denominada dissenyador de so. El responsable de la presa de sons en el rodatge és el sonidista, que treballa amb un o diversos microfonistes a càrrec seu. En la postproducció s'hi sumaran l'editor de so, el compositor de la música i els artistes d'efectes sonors (Foley) i de doblatge per tal de generar la banda sonora original.

Sistemes de so cinematogràfic[modifica | modifica el codi]

Actualment existeixen diferents sistemes de so cinematogràfic: el de pista òptica (utilitzat en els formats estàndards), el de pista magnètica (utilitzat en alguns formats especials) i els sistemes en creixement que sincronitzen la imatge i el so de manera independent. [2]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]