Soldat de Crist

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els templers són un exemple paradigmàtic de Milites Christi.

Un soldat de Crist - en llatí Miles Christi (miles -militar, soldat - i Christi -de Crist-) o és una idea teològica que apareix al llarg de la història del cristianisme i que uneix, aparentment de forma contradictòria, el fet guerrer i el fet espiritual.

Una de les primeres referències a aquest concepte apareix al Nou Testament, en una epístola de Pau de Tars (concretament, en l'accepció singular del terme: Miles Christi).[1] Al s.VI, Sant Benet també utilitza termes militars en la seva Regla de vida monàstica.[2]

Fins a la fi de l'Imperi Romà, el concepte Milites Christi no representa més que una simple al·legoria religiosa, però amb el pas del temps, alguns soldats romans i també bàrbars assimilaran la fe cristiana, ajuntant així dos mons, el de Déu i el de la mílicia. A partir d'aquí, i sobretot ja en l'Edat Mitjana, amb l'auge de la cavalleria, es farà una lectura literal del terme Milites Christi. Els cavallers s'avesaran a jurar fidelitat al rei sobre la seva espasa i sobre la Bíblia i lluitaran i mataran en nom de Déu.[3] Sorgiran els ordes militars, que tindran un paper molt actiu en les croades, afavorint la consolidació de la religió cristiana.

Entre el s. XI i XIII, sorgeix una relació Església-cavalleria que no sempre serà fàcil. La combinació del furor guerrer es contradiu sovint amb els valors religiosos de bondat i pau, però aviat es trobaran formes d'equilibrar la situació. D'una banda, els eclesiàstics redactaran codis ètics per a dotar d'un mínim comportament moral al soldat en guerra (vegeu el Llibre de l'orde de cavalleria[4] de Llull, per exemple). D'altra banda, els cavallers lluitaran per la causa cristiana, ampliant així els cercles d'influència d'aquesta. A més, molts cops donaran penedits els seus guanys a l'Església, esperant així obtenir el perdó de Déu pels pecats comesos.

Sociològicament parlant, els Milites Christi formen part d'un dels pilars del model trinitari de la societat feudal:[5] oratores (qui resa, clergat), bellatores (qui combat, noblesa –aquí encabiríem els Soldats de Crist-) i laboratores (qui treballa, el poble).

Amb el naixement de la burgesia comercial i l'empoderament de les monarquies al s. XV, la noblesa cavalleresca entra en declivi. El concepte Milites Christi, doncs, quedarà relegat de nou a l'àmbit purament teòric.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jordi Cerdà (2011). "Qüestions preliminars". A: Diversos Autors (2011). Introducció a la literatura europea. Barcelona: UOC.
  • Conversa on-line amb el G. Gabriel Soler, monjo de l'Abadia de Montserrat