Soldat ras

Soldat ras britànic a l'operació Tempesta del desert de la Guerra del Golf de 1991 a l'Iraq. Va ser un conflicte bèl·lic entre Iraq i una coalició de forces de 34 estats sota un mandat de les Nacions Unides i liderades per l'exèrcit dels Estats Units. Va acabar el 28 de febrer de 1991 amb la rendició de l'Iraq.

Un soldat ras, en una il·lustració de finals de la dècada del 1720.

El soldat ras és un membre de les forces armades que ja ha ingressat i és efectiu, però ocupa l'escalafó més baix després del recluta en la cadena de comandament.

Un soldat ras no té ningú al seu comandament i es diferencia d'un guerrer o d'un milicià per la submissió a una disciplina més jerarquitzada, una reglamentació estricta i l'ús d'uniforme i símbols obligatoris.

La figura del soldat existeix des de la revolució neolítica, perquè aquesta possibilità la creació d'estructures polítiques ciutadanes i estatals, amb prou capacitat econòmica per mantenir professionals de la guerra que tenien per missió defensar les seves estructures polítiques.

A l’exèrcit espanyol, el terme oficial per referir-se al personal militar de menor rang és simplement soldat. No obstant això, per al públic general o per a persones no familiaritzades amb la terminologia militar, sovint s’utilitza l’expressió soldat ras per a descriure aquesta categoria. En qualsevol cas, és l'element bàsic i de la seva preparació depèn, en gran part, l'eficàcia de les forces armades.

A l'Armada, excepte en el cos d'Infanteria de Marina, en lloc de soldats hi ha mariners. El seu cap més immediat és el caporal. Tots dos, caporal i soldat, formen part de la tropa.

En els països que formen part de l'OTAN al grau de soldat ras li correspon el codi OR-1 segons la norma STANAG 2116 que estandarditza els graus del personal militar.

Definicions en diccionaris i similars

• 450-420 aC. Heròdot parla dels soldats mercenaris de Cària.
• 1611. Sebastián de Covarrubias.

«

SOLDADO, el gentilhombre que sirue en la milicia,con la pica, arcabuz, o otra arma , al qual por otro nombre llaman Infante; pelea ordinariamente a pie, su exercicio se dize soldadesca trae su origen de sueldo, que vale estipedio.

»

• 1613. Novel·les exemplars de Miguel de Cervantes.

«	...llámase comunmente Miguel de Cervantes Saavedra : fué soldado muchos años , y cinco y medio cautivo, donde aprendió á tener paciencia en las adversidades : perdió en la batalla navalde Lepanto la mano izquierda de un arcabuzazo, herida que aunque parece fea, él la tiene por hermosa por haberla cobrado en la más memorable y alta ocasion que vieron los pasados siglos , ni esperan ver los venideros , militando debajo de las vencedoras banderas del hijo del rayo de la guerra, Cárlos V. de felice memoria;	»
—

• 1640. Domingo de Moradell va parla de les obligacions i les qualitats dels soldats.

«	Cap.XIII. De les obligacions dels soldats i les qualitats que han de tenir.	»
— Preludis militars en los quals se tracta lo que han de saber y obseruar los oficials majors y menors de guerra y los soldats de la insigne ciutat de Barcelona.

• Diccionari català-valencià-balear.

Aspecte i uniforme

Militars eslovens desfilant en uniforme de gala

Article principal: Uniforme militar

Al llarg dels temps els soldats en l’exercici de les seves funcions han acostumat a presentar un aspecte prou diferent de les persones civils.

L'uniforme militar és el tipus específic d'uniforme que vesteixen els membres de les forces armades en acte de servei. Els uniformes militars han evolucionat molt al llarg dels segles, d'acord amb les necessitats de cada moment i en connexió dialèctica amb els canvis de la indumentària civil. Així, han passat del màxim d'aparatositat multicolor que els caracteritzava històricament al màxim de funcionalitat i senzillesa que hi preval avui dia.

Els uniformes militars pròpiament dits, distintius, estandarditzats i confeccionats en sèrie, són signe característic de les forces armades sostingudes per una autoritat central.

L'uniforme militar, emperò, no és exclusiu de les forces armades oficials d'Estat: també es considera uniforme militar la indumentària dels exèrcits insurgents, de les guerrilles, etc., mentre aquesta indumentària sigui clarament discernible de la civil i respongui a una certa estandardització; tant més quan aquestes formacions armades també són sostingudes per una autoritat central, és a dir, quan entren de ple en la definició.

Uniformes notables

Perses Immortals, detall del fris dels arquers al palau de Darios a Susa. Maons vidrats de silici, c. 510 abans de Crist.

Algunes formacions militars, de guardia o equivalents, que han gaudit d'una certa notabilitat, han compartit la fama amb la dels seus uniformes. Vegeu, a continuació, una petita mostra seleccionada aleatòriament.

Immortals perses

«

LXI. Los pueblos que militaban eran los siguientes: Venian los Persas propios llevando en sus cabezas unas tiaras, como se llaman, hechas de lana no condensada á manera de fieltro; traian apegadas al cuerpo unas túnicas con mangas de varios colores, las que formaban un coselete con unas escamas de hierro parecidas á las de los pescados ; cubrian sus piernas con largas bragas; en vez de escudos usaban de gerras; traian astas cortas, arcos grandes, saetas de caña y colgadas sus aljabas, y de la correa ó cíngulo les pendian unos puñales hácia el muslo derecho.

»

«	LXXXIII. Estos eran los generalísimos de todo el ejército de tierra, exceptuados empero los diez mil Persas escogidos á quienes mandaba Hidarnes, hijo de Hidarnes. Llamábanse estos Persas los Inmortales, porque si faltaba alguno de dicho cuerpo por muerte ó por enfermedad, otro hombre entraba luégo á suplir el lugar vacante, de suerte que nunca eran ni más ni ménos de diez mil Persas. Su uniforme era de todos el más vistoso, y ellos los mejores y más valientes. Su armadura era la que dejo ántes descrita, y á más de ella se distinguian por la gran cantidad de oro de que iban adornados...	»
— Los nueve libros de la historia de Heródoto de Halicarnaso.

Companys d’Alexandre el Gran

Article principal: Companys d'Alexandre el Gran

Batalla d'Issos representada en un mosaic

Els Companys (en grec antic ἑταῖροι, étairoi) constituïen la cavalleria d'elit de l'exèrcit d'Alexandre el Gran. A més d'arma ofensiva, feien de guàrdia personal del Regne de Macedònia. Utilitzada en conjunt amb la falange macedònia, aquesta «fixava» l'enemic en un lloc, mantenint-se en formació defensiva, i la cavalleria de companys carregava contra el flanc o per darrere. La cavalleria rebia per aquest motiu el nom de «martell» en les estratègies, perquè aixafava literalment a les unitats enemigues retingudes per l'«enclusa" (la falange). Normalment, Alexandre liderava la càrrega, formant els seus genets en falca.

Els Companys estaven organitzats en esquadrons de 200 a 300 soldats. A la campanya de Pèrsia hi havia vuit esquadrons, comandats per Filotes, sent un l'esquadró real (format pels amics íntims d'Alexandre, fills de nobles macedonis).

Companyies d'almogàvers

Tropes molt similars als almogàvers durant la conquesta de Mallorca

Aquesta és la famosa descripció que dels almogàvers va fer l'oficial de la Cancelleria Reial Bernat Desclot en la seva crònica anomenada Libre del rey en Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats:

«	Aquestes gents qui han nom Almugavers son gents que no viven sino de fet de armes, ne no stan en viles ne en ciutats, sino en muntanyes e en boschs; e guerreien tots jorns ab Serrayns, e entren dins la terra dels Serrayns huna jornada o dues lladrunyant e prenent dels Serrayns molts, e de llur haver; e de aço viven; e sofferen moltes malenances que als altres homens no porien sostenir; que be passaran a vegades dos jorns sens menjar, si mester los es; e menjaran de les erbes dels camps, que sol no s'en prehen res. E los Adelits quels guien, saben les terres els camins. E no aporten mes de huna gonella o huna camisa, sia stiu o ivern; e en les cames porten hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro. E porten bon coltell e bona correja, e hun foguer a la cinta. E porta cascu huna llança e dos darts, e hun cerró de cuyro en què aporten llur vianda. E son molt forts e molt laugers per fugir e per encalsar. E son Catalans e Aragonesos e Serrayns.	»
— Bernat Desclot, Crònica, capítol LXXIX

"Beefeaters"

• 
• 

Genísser

Soldà Murad i alguns geníssers, al setge de Viena.

Article principal: Genísser

Els geníssers eren ensinistrats sota una disciplina estricta amb durs entrenaments físics, ensenyaments en el maneig d'armes de l'època i tàctiques militars, així com una impecable educació (aprenien diversos idiomes, literatura, comptabilitat, etc.) i en condicions pràcticament monàstiques en les escoles Acemi Oğlanı. En aquestes escoles d'instrucció s'esperava que romanguessin cèlibes i anaven almenys encoratjats a convertir-se a l'islam, el que la majoria així va fer. En la pràctica, els geníssers pertanyien al sultà. A diferència dels musulmans lliures, tenien expressament prohibit deixar-se créixer la barba, i només se'ls permetia dur un bigoti. Se'ls inculcava des d'un primer moment que consideressin al Cos de Geníssers com la seva casa i família i al sultà com el seu pare real. Només aquells que demostraven ser prou forts durant el període d'instrucció arribaven el rang d'un genísser veritable, normalment a l'edat de vint-i-quatre a vint-i-cinc anys. El regiment heretava les propietats dels geníssers morts.

Miquelets

El cos era àmpliament reconegut com a descendent dels Almogàvers, sense que tinguin cap relació directa amb els guerrers medievals homònims de la Corona d'Aragó a l'Edat Mitjana, a banda del mateix nom. La seva indumentària era una casaca vermella, calça blanca i espardenyes . Duien barret amb ploma llarga i un gran nombre d'armes de foc de pany català o pany de miquelet.

Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya

«	L'uniforme d'aquest cos era: una jaqueta o casaca i pantalons fins els genolls de llana de color blau, el coll de la casaca, l'armilla i les bocamanigues grogues, botons platejats, camisa blanca i corbata negra, barret o tricorni negre amb un ribet groc i un llaç petit vermell, les sabates negres i les mitges blanques. El vestit era per tot aquest cos militar igual, però amb petites variacions pels Oficials i la tropa. La primera companyia portava armilla vermella i la segona groga.	»
— La companyia de voluntaris de Catalunya, Casal Català Vancouver.

Batalla de Little Bighorn (1876) /Batalla d'Isandhlwana (1879)

Des del punt de vista dels soldats rasos i dels seus uniformes, la comparació d’aquestes dues batalles permet considerar alguns aspectes. Ambdues batalles enfrontaren soldats de cultura «occidental», amb disciplina i armament superiors, contra forces de guerrers indígenes suposadament inferiors.

• 
  Imatge de la batalla de Little Bighorn. Exposició Beyond Hollywood al Museu Valencià d'Etnologia
• 
  The battle of Isandlwana. Oli de Charles Edwin Fripp.

Vegeu també

• Private Snafu
• Servei militar
• Soldat