Sonata per a piano núm. 3 (Beethoven)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSonata per a piano núm. 3
Finale Sonata n3 (Beethoven).png
Inici del "Finale" de la Sonata per a piano núm. 3
Forma musical Sonata
Tonalitat Do major
Compositor L. V. Beethoven
Composició 1795
Catalogació Op. 2, núm. 3
Durada 22'
Dedicatòria Franz Joseph Haydn
Instrumentació piano
Moviments
  • Allegro con brio
  • Adagio
  • Scherzo: Allegro
  • Allegro assai
Més informació
Allmusic mc0002402874
Modifica dades a Wikidata

La Sonata para piano núm. 3 en do major, op. 2, núm. 3 és la darrera de les tres Sonates op. 2 de Ludwig van Beethoven, compostes en la mateixa època, 1795.[1] En contraposició amb les altres dues sonates de l'opus 2 que tendeixen més cap a la música de cambra i el virtuosisme pianístic, la núm. 3 té una naturalesa més orquestral.

Beethoven va dedicar les tres Sonates op. 2 a Franz Joseph Haydn, amb qui va estudiar composició durant els seus dos primers anys a Viena. Hi ha una part de l'obra que és material prestat dels quartets per a piano de Beethoven, WoO 36, núm. 1 i 3, possiblement de 1785. Les sonates es va estrenar a la tardor de 1795 a la casa del príncep Carl Lichnowksy, amb Haydn present, i foren publicades el març de 1796 per Artaria a Viena.[2] Igual que la Sonata per a piano núm. 1, la núm. 3 es basa en el material de joventut i, com la núm. 2, conté algunes innovacions significatives.[1]

Les Sonates op. 2 estan concebudes d'una manera més àmplia, cada una amb quatre moviments en lloc de tres; és la creació d'un format com el d'una simfonia a través de l'addició d'un minuet o scherzo. Els segons moviments són lents i pesats, estil típic d'aquest període creatiu de Beethoven. Els scherzi apareixen com a tercers moviments en les sonates núm. 2 i 3, encara que no són més ràpids que els minuets anteriors de Haydn. No obstant això, ho són més que els seus precursors.[2]

Estructura[modifica]

Gnome-mime-audio-openclipart.svg
Primer moviment de la Sonata per a piano núm. 3

Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

La Sonata opus 2 núm. 3 consta de quatre moviments:

  • I. Allegro con brio
  • II. Adagio
  • III. Scherzo: Allegro
  • IV. Allegro assai

I. Allegro con brio[modifica]

Inici del 1r moviment de la sonata (edició anglesa de 1807-13)

El primer moviment, en do major, té la forma sonata i és el més llarg dels quatre moviments. El tema principal de l'exposició comença amb un trinat sobre la tercera do-mi que es repeteix tres vegades. Aquest primer motiu estarà sempre present, fins i tot en els altres tres moviments. Després d'aquest breu motiu ve una completa explosió que s'inicia en un subito fortissimo i acaba com comença, amb un abrupte final en fortissimo; aquests girs sobtats són típics de Beethoven. Es podria i, fins i tot pensar, que ell volia sorprendre al públic com ho feia Haydn en la Simfonia "La Sorpresa". El tema principal s'estén fins al compàs 26. Després de dues pauses (per a Beethoven els silencis són tan importants com les notes) s'inicia una frase en mode menor de 12 compassos, un tema expressiu i líric, que és al mateix temps el pont amb la següent secció. Aquí s'aconsegueixen uns nous efectes orquestrals. Les 16 notes següents són comparables amb un solo de piano sobre un tutti orquestral que correspondria als acords de la mà esquerra.

A continuació entra el segon tema en sol major, que porta al final de l'exposició i que conclou amb els motius ja coneguts i amb figures rítmiques en octaves. Al breu desenvolupament li segueix una aparent reexposició en re major, tonalitat que desapareixerà mitjançant una llarga modulació fins a arribar a la tònica, do major. Allà mateix comença la veritable recapitulació de la coda, que condueix al final. Està precedida per una cadència que porta a la tònica i, un altre cop, el final està marcat per les figures amb octaves.

II. Adagio[modifica]

Inici del "Adagio" (edició anglesa de 1807-13).

La tonalitat d'aquest adagio és mi major. A primera vista, aquest moviment no té cap relació amb el primer moviment ni amb la resta de la sonata. Després de la recapitulació, retorna el tema principal i conclou amb una coda de sis compassos tot finalitzant el moviment en pianissimo.

III. Scherzo: Allegro[modifica]

Inici del 3r moviment, Scherzo (edició anglesa de 1807-13)

El breu tercer moviment comença amb un tema mogut; el ritme i els fragments melòdics omplen el moviment amb molt de color i alegria. Hi ha una secció trio molt breu, més profund i enèrgic en la menor, que crea un contrast amb els seus arpegis rics i un ambient tempestuós.[1] Entre els compassos 33 i 39 sorgeix un conflicte modal; sembla que el to menor s'imposa, però en l'últim compàs es consolida el do major. Finalment, el moviment acaba amb la repetició del scherzo i la coda, que novament contrasta amb la resta del moviment.

IV. Allegro Assai[modifica]

Inici del "Finale" de la Sonata per a piano núm. 3 de Beethoven. Edició anglesa de 1807-13 de Monzani & Hill.

L'últim moviment està en forma sonata. És un rondo amb un tema brillant ascendent molt ràpid, i després descendeix amb un cert sentit de l'humor. Aquest patró domina el moviment fins i tot quan es produeixen transformacions temàtiques. Un segon tema, més somiador i líric, proporciona un contrast eficaç. Hi ha moltes transicions i passatges episòdics per tot, que configuren una àmplia gamma de colors, que aporten aquest estat d'ànim alegre. La sonata conclou amb una recapitulació i una llarga i brillant coda.[1]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sonata per a piano núm. 3 (Beethoven) Modifica l'enllaç a Wikidata