Sonata per a violí núm. 5 (Beethoven)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Sonata per a violí núm. 5, op. 24, coneguda com a Sonata Primavera (Frühlingssonate) és una sonata en fa major de Ludwig van Beethoven, composta entre 1800 i 1801, i publicada el 1802. La sonata en fa major correspon a la primera etapa creadora de Beethoven. La compongué conjuntament amb la sonata anterior, la Sonata per a violí núm. 4, l'op. 23, en els anys 1800 a 1801, és a dir, quan l'artista contava 30 anys, aproximadament. Es donà la particularitat que inicialment figurava com a op. 23 núm. 2, però per problemes tècnics,[1] el 1803 fou editada per la Llibreria Imperial de Viena com a op. 24. Ambdues produccions foren dedicades al comte de Fries, a qui també va dedicar altres obres, com la Simfonia núm. 7.[2]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

De les deu sonates compostes per Beethoven per a piano i violí, només dues porten un sobrenom, a saber, aquesta en fa major, coneguda correntment amb el nom de Sonata a la primavera, i una altra en la major, novena de la sèrie, la qual és coneguda universalment per Sonata Kreutzer. Ambdues ocupen un lloc preferent en la producció de Beethoven per aquesta aliança instrumental i són les predilectes dels grans concertistes.

Tret característic d'aquesta producció, però, comú també a d'altres del mateix artista, com el Trio en re major i la Sonata op. 30 núm. 3, és la fluïdesa melòdica, d'una vitalitat insuperable. Hi havia un pla convencional que podia trencar-se difícilment, sinó es corria un gran risc, a ell es va atenir també Beethoven, més no sense deixar-hi la petjada d'un geni, subjecte a uns motlles tradicionals que hagués volgut depassar. Així imprimí en aquesta obra un segell, facilitat i frescor mantinguda a través dels seus quatre moviments. Més endavant vindran les produccions d'intens contingut i expressió profunda; aquest d'ara s'acontenta a difondre una alegria sana, a través d'una gran naturalitat i encant persuasiu. Aquí, un dels temes constitutiu del rondó final té certa analogia amb la cançó entonada per Vitellia en l'òpera La clemenza di Tito, de Mozart. Tant agradaven a Beethoven, per altra banda, alguns dels motius inserits en la Sonata Primavera, que els utilitzà gustosament en escriure el ballable de Prometeu, registrat com op. 43.

Les sonates op. 23-24[modifica | modifica el codi]

Beethoven volia que es publiqués la Sonata per a violí núm. 4 com una obra que servís de contrast amb la Sonata núm. 5, la Sonata Primavera i, de fet, les dues obres van aparèixer juntes com a op. 23 el 1801. L'any següent, en una nova edició, les parts de violí de les dues sonates van ser impreses per error en diferents formats i una de mida més gran que l'altra; per salvar l'edició i estalviar els costos d'un re-gravat, es van publicar les sonates amb números d'opus consecutius i la Sonata Primavera passà a ser l'op. 24.[1]

Si la Sonata Primavera és brillant i de vegades amb tocs d'humor, la núm. 4 en la menor és relativament ascètica. En els moviments externs, el piano sovint queda reduït a un complement i, en els tres moviments, tot i existir moments intensos, acaben en un final en pianissimo.[1]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

L'obra consta de 4 moviments. Va ser la primera obra en la que trenca amb el format de la sonata clàssica de tres moviments. Però representa, en part, una temptativa ja que el nou Scherzo dura poc més d'un minut de durada. Es pot dir que l'obra trenca amb la música del segle XVIII també en altres aspectes, com en el lirisme relaxat que impregna cada moviment.[3]

  1. Allegro
  2. Adagio molto espressivo
  3. Scherzo: Allegro molto
  4. Rondo: Allegro ma non troppo

Allegro[modifica | modifica el codi]

Franca alegria i satisfacció intima presideixen aquest temps inaugural on els motius juguen graciosament, com si volguessin evocar alegres i animades rialles infantils. El primer tema, graciós i suau és cantat pel primer violí amb la major senzillesa, mentre el piano l'acompanya de manera molt somera, diluint els acords i els arpegis de corxeres. Ofereix la particularitat de que els vuit compassos imposats per les normes didàctiques es dilaten fins al desè compàs. Aquest motiu es repeteix al punt amb una nova disposició instrumental, doncs ara és el piano qui canta la melodia graciosa i suau, variant-la lleugerament, mentre el violí porta l'acompanyament harmònic en anàloga forma arpegiada per a preparar el pas al to de la dominant. Té manifesta energia, la qual brusquedat contrasta amb el tranquil aire regnant, un passatge de transició a càrrec del piano i subratllat per suplicants dissenys del violí. Aviat dialoguen ambdós instruments en el segon tema, menys cantable de l'usual, però afirmatiu i resolt en la seva exposició. A partir d'aquí tot cobra nova vida, especialment en el període conclusiu de l'exposició, amb mogudes escales i també amb un moviment cromàtic i descendent en el baix. La part del desenvolupament recorre tonalitats variades i es mou dibuixant tresets. La reexposició a penes es diferència de la primera presentació.

Adagio molto expressivo[modifica | modifica el codi]

El violí canta el primer tema, ingenu i plàcid, mentre la mà esquerra del pianista ondula amb arpegis. Després es repeteix el mateix tema, acompanyant-lo el piano en doble octava. La presentació en mode menor enfosqueix la part central. Un curt passatge de caràcter recitatiu prepara la tornada del tema inicial, però reproduït amb sucoses ornamentacions. S'inicia la coda amb un episodi pres del compàs primer i el moviment s'esvaeix amb tremolosos dibuixos en notes de reduït valor.

Scherzo (Allegro molto)[modifica | modifica el codi]

Pàgina humorísticament cisellada, amb entretallats motius del piano en ritme nerviós, al que li'n contesta el violí burlescament, amb accentuacions aparentment esbojarrades. El trio és una escala ascendent que arranca del piano i creix sense parar.

Rondó (Allegro ma non troppo)[modifica | modifica el codi]

Té tanta inspiració i amplitud com l'Allegro inicial. Hi ha senzillesa en la línia melòdica del primer tema, una creixent animació en el col·loqui instrumental i unes sucoses variants en la repetició de temes diversos. El persistent ritme de tresillos augmenta la vivacitat d'aquest bell rondó.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Las Mejores Sonatas. Ediciones Daimon.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

http://traffic.libsyn.com/gardnermuseum/beethoven_o24.mp3 violí Corey Cerovsek, piano Paavali Jumppanen