Sonata per a violoncel i piano núm. 2 (Brahms)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSonata per a violoncel núm. 2
Johannes Brahms by Luckhardt c1885.png
Brahms cap el 1885 (foto de Luckhardt)
Forma musical Sonata
Tonalitat Fa major
Compositor J. Brahms
Creació 1886
Catalogació Op. 99
Dedicat a Robert Hausmann
Instrumentació piano i violoncel
Altres dades
Identificador AllMusic de composició mc0002369246
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

La Sonata per a violoncel i piano núm. 2 en fa major, Op. 99, fou composta per Johannes Brahms l'any 1886, més de vint anys després de completar la seva Sonata núm. 1 .[1] Fou publicada el 1887.[2] Va ser escrita i dedicada a Robert Hausmann, que la va interpretar en l'estrena; aquest gran violoncel·lista també havia interpretat força vegades la Sonata per a violoncel núm. 1, i l'any següent estrenaria el Doble concert en la menor amb el violinista Joseph Joachim.

Moviments[modifica]

Consta de quatre moviments:[2]

  1. Allegro vivace
  2. Adagio affettuoso en fa♯ major
  3. Allegro passionato en fa menor
  4. Allegro molto

El primer moviment, Allegro vivace, està en forma sonata; comença amb un tema fragmentat del violoncel sobre un tremolo de piano.[3]

En el segon moviment, Adagio affettuoso, la part del violoncel, inicialment, exposa el tema principal en pizzicato acompanyat d'acords per part del piano.[4] La secció central és en fa menor.[5]

El tercer moviment, Allegro passionato en fa menor, amb una secció del trio que és com una cançó, en fa major.

El quart moviment, Allegro molto és un rondó.

Anàlisi musical[modifica]

La sonata va rebre crítiques enfrontades. En particular, es va debatre l'escriptura melòdica, en excés fragmentària per l'acostumat en el Romanticisme. Aquesta crítica es comprèn des del començament de l'obra, quan el piano es presenta amb una sèrie de tremolos sobre els quals el violoncel es limita a enunciar petites intervencions que difícilment encaixen pel que habitualment s'entenia per melodia. El segon moviment, Adagio affettuoso, se situa a la infreqüent tonalitat de fa sostingut major i té una estructura tripartida, mentre que el tercer moviment, Allegro passionato, en l'esperit de la balada, està animat per un incessant impulsi rítmic. El clima lluminós de la peça es confirma en l'Allegro final, en forma de rondó, el tema principal es basa en la cançó popular Ich hab mich ergeben.[6]

Referències[modifica]

  1. «About - Johannes Brahms - Cello Sonata No.2 in F, Op.99». [Consulta: 26 febrer 2013].
  2. 2,0 2,1 IMSLP2 score.
  3. Woodstra, Chris; Brennan, Gerald; Schrott, Allen (2005). All music guide to classical music: the definitive guide to classical music a Google Books, page 191. Hal Leonard Corporation. ISBN 0-87930-865-6
  4. p. 13 de 32 a la primera partitura de IMSLP2 - primers dos compassos de l'Adagio affettuoso.
  5. All music guide; partitura IMSLP2.
  6. «Programa de mà» (en castellà). Fundación March. [Consulta: 15 novembre 2018].

Enllaços externs[modifica]