Spitsbergen

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta de l'illa de Spitsbergen. Pel que fa a l'arxipèlag sencer, vegeu Svalbard
Spitsbergen
Mapa de situació de Spitsbergen dins les illes Svalbard
Situació de Spitsbergen dins les illes Svalbard
Isla de Spitsbergen
Capital Longyearbyen
Oceà oceà Àrtic
Arxipèlag Svalbard
Superfície 37.673 km²
Llargada màxima 280 km
Amplada màxima 225 km
Altitud màxima 1.713 m (Newtontoppen)
Perímetre 3.919 km
Coordenades 78° 45′ N, 16° 00′ E / 78.750°N,16.000°E / 78.750; 16.000Coord.: 78° 45′ N, 16° 00′ E / 78.750°N,16.000°E / 78.750; 16.000
Població 2,642 hab. (2012)

La Spitsbergen (anteriorment coneguda com a Spitsbergen Oriental; en noruec: Vest Spitsbergen o Vestspitsbergen) és l'illa més gran de l'arxipèlag noruec de Svalbard, a l'oceà Àrtic. L'illa constitueix la part occidental de l'arxipèlag, que limita amb l'oceà Àrtic, el mar de Noruega i el mar de Groenlàndia. Spitsbergen té una superfície de 39.044 km², i és, per tant, l'illa més gran de Noruega i la 36a més gran al món. El centre administratiu és Longyearbyen. Els altres assentaments, a més dels llocs d'avançada d'investigació, són la comunitat russa minera de Barentsburg, la comunitat d'investigació de Ny-Ålesund, i l'assentament miner de Sveagruva.

L'illa va ser utilitzada per primera vegada com a base de caça de balenes als segles XVII i XVIII, i quan aquesta es va acabar l'illa va ser abandonada. La mineria del carbó es va iniciar a finals del segle XIX i es van establir diverses comunitats permanents. El Tractat de Svalbard del 1920 va reconèixer la sobirania de Noruega sobre l'illa i Svalbard es va establir com a zona franca i zona desmilitaritzada.

La noruega Store Norske i la russa Arktikugol continuen sent les úniques companyies mineres a l'illa. Actualment la investigació i el turisme s'han convertit en importants indústries complementàries, que inclouen entre d'altres el Centre Universitari de Svalbard i la Volta Global de Llavors de Svalbard. No hi ha carreteres que connectin els assentaments; són les motos de neu, els avions i els vaixells els que serveixen com a transport local. L'aeroport de Svalbard-Longyear ofereix el principal punt d'entrada i sortida a l'illa.

La Spitsbergen té un clima àrtic, encara que amb temperatures significativament més altes que altres llocs de la mateixa latitud. La flora es beneficia d'un llarg període de sol de mitjanit, que compensa la nit polar. Svalbard és un bon lloc per trobar-hi menjar per a moltes aus marines, i també és compatible amb els óssos polars, rens i mamífers marins. Sis parcs nacionals protegeixen el medi ambient en gran part intacte, però fràgil. L'illa té moltes glaceres, muntanyes i fiords.

Història[modifica | modifica el codi]

Baleners neerlandesos prop de Spitsbergen, per Abraham Storck, (1690).

El nom de Spitsbergen significa "muntanyes punxegudes" i li fou donat originàriament per l'explorador neerlandès Willem Barentsz, que va descobrir l'illa en la seva recerca del Pas del Nord-est cap a la Xina el 1596. L'arxipèlag sembla que ja el coneixien els caçadors russos pomors des dels segles XIV o XV, per bé que no se'n té cap prova sòlida anterior al segle XVII. Es pensaven que allò que havien descobert era part de Groenlàndia i ho van anomenar "Grumant" (Грумант). També pot ser que descobrissin l'arxipèlag víkings procedents de Noruega el 1194. El nom de Svalbard s'esmenta per primer cop a les sagues islandeses dels segles X i XI, encara que possiblement es refereixin a l'illa de Jan Mayen, o fins i tot a Groenlàndia.

Spitsbergen és una de les tres illes habitades de l'arxipèlag, i d'acord amb el Tractat de Svalbard, els ciutadans de qualsevol dels països firmants podien instal·lar-se a l'arxipèlag. Actualment sols Noruega i Rússia exerceixen aquest dret. L'assentament més gran de l'illa és la ciutat de Longyearbyen, mentre el segon és la mina de carbó de Barentsburg.

Durant la Segona Guerra Mundial l'illa va ser ocupada per les tropes aliades el 1941 per prevenir la seva ocupació per part de l'Alemanya nazi. Noruega havia caigut sota el control nazi el 1940. La majoria dels habitants de l'illa eren russos, i la Unió Soviètica tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya que va estar vigent fins al 22 de juny de 1941. El Regne Unit i el Canadà van enviar força militars a l'illa per destruir instal·lacions, mines de carbó, principalment soviètiques, i evitar que els alemanys les ocupessin.[1]

Natura[modifica | modifica el codi]

Un ós polar saltant entre les pannes de l'illa.

A més dels éssers humans, tres espècies de mamífers terrestres habiten a l'illa: la guineu àrtica, el ren de Svalbard, i l'accidentalment introduït talpó de camp, que només es troba a Grúmant. Els intents d'introduir la llebre polar i el bou mesquer han estat fallits. Hi ha de quinze a vint tipus de mamífers marins, entre els quals hi ha les balenes, els dofins, les foques, les morses i els óssos polars.

Els óssos polars són el símbol icònic de Spitsbergen i de l'arxipèlag sencer, i una de les principals atraccions turístiques. Tanmateix, és obligatori que tothom dugui un rifle sempre que se surt d'un assentament, per abatre, com a últim recurs, óssos polars que vulguin atacar per evitar morts després que un escolar britànic morís atacat per un ós polar el 2011. Svalbard i la terra de Francesc Josep comparteixen una població comuna de 3.000 óssos polars, amb la població més important a l'Illa de Kong Karls Land.

El ren de Svalbard (R. tarandus platyrhynchus) és una subespècie autòctona de l'arxipèlag. Tot i que anteriorment era gairebé extinta, actualment es pot caçar legalment (igual que la guineu àrtica). Hi ha un nombre limitat d'animals domesticats als establiments russos.

Una trentena d'espècies d'aus es troben a Spitsbergen, la majoria de les quals són migratòries. El mar de Barents es troba entre les zones del món on hi ha més aus marines, amb prop de 20 milions d'animals a finals d'estiu. Els més comuns són el gavotí, el fulmar, el somorgollaire de Brünnich i la gavineta. Setze espècies d'aus presents a Spitsbergen són a la Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN. Particularment a l'Illa de l'Ós, a l'Storfjorden, Nordvest-Spitsbergen i Hopen és on aquestes espècies troben aliment. El xatrac àrtic fa una llunyana migració; des de Svalbard fins a l'Antàrtida (uns 38.000 km). Només dos ocells cantaires migren a Spitsbergen per reproduir-se: el sit blanc i el còlit. La perdiu blanca és l'única au que passa l'hivern a l'arxipèlag. També s'han trobat restes de Pliosaurus del Juràssic a Svalbard.; és el rèptil marí més gran de l'era dels dinosaures que s'ha trobat amb gairebé 15 m de llarg.

Hi ha sis parcs nacionals a Spitsbergen: Indre Wijdefjorden, Nordenskiöld Land, Nordre Isfjorden Land, Nordvest-Spitsbergen, Sassen-Bünsow Land i Sør-Spitsbergen. L'illa també compta amb l'Àrea Protegida de Festningen Geotope; i part de la costa nord-est és part de la Reserva natural del nord-est de Svalbard. Svalbard és a la llista temptativa de Noruega per la nominació com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

La vegetació de Spitsbergen està caracteritzada pel permagel i la tundra, amb espècies pròpies d'una vegetació àrtica. A l'illa s'hi han detectat fins a 165 espècies de plantes. Només aquelles àrees que es descongelen a l'estiu tenen vegetació, i aquesta és més abundant a Nordenskiöld Land, al voltant d'Isfjorden i on és efectuada pel guano. Si bé a l'illa hi cau poca precipitació, les plantes encara tenen un bon accés a l'aigua a causa que el clima fred redueix l'evaporació. La temporada de creixement és molt curta, i pot durar només unes poques setmanes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Spitsbergen Operation", Lone Sentry website

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Spitsbergen Modifica l'enllaç a Wikidata