Stefano Landi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaStefano Landi
Stefano Landi.jpg
Biografia
Naixement 26 febrer 1587
Roma
Mort 28 octubre 1639 (52 anys)
Roma
  Mestre de capella 

Activitat
Ocupació Compositor, professor, cantant i organista
Gènere artístic Òpera
Moviment Música barroca
Instrument Orgue

IMDB: nm3081001 Musicbrainz: 029288f1-cb96-44e5-b17b-058bbe0f590d
Modifica les dades a Wikidata

Stefano Landi (Roma, 1587-1639) fou un compositor italià.

El 1611 el seu nom figurava entre els cantants de l'oratori del Santíssim Crucifix. Va estudiar al Collegio Germanico i al Seminario Romano a Roma abans de ser mestre de capella a del bisbe de Pàdua, Mario Cornaro (1618). I un any més tard passà amb el mateix càrrec a l'església de la Madonna dei Monti a Roma on entrà al cor de la Ciutat del Vaticà on hi canta sobretot amb Gregorio Allegri. Treballà igualment a les corts dels Barberini i el 1620 restà al servei dels Borghese. El 1623 fou nomenat clergue honorífic de Sant Pere i del Vaticà i el 29 de novembre de 629 entrà com a contralt en la Cappella Giulia. Havia estat alumne de G. B. Nanino. Fou autor de Madrigali a 5 voci con basso per sonare (Venècia, 1619), Arie a una voce (Venècia 1620), Psalmi integri 4 vocibus (Roma, 1624), Il il libro d'arie musicali a una voce (Roma, 1627), Missa in benedictione nuptiarum a 6 voci (Roma, 1628), Il V libro d'arie di cantarsi a una voce con la Spinetta e con la lettere per la chitarra (Venècia, 1637), Il VI libro d'arie de cantarsi a una voce (Venècia, 1638), Il libro della Misse a cappella a 4 e 5 voci (Roma, 1639).

A més de composicions sacres i profanes en col·leccions de l'epoca, Stefano Landi uní el seu nom a dos treballs molt representatius, La morte d'Orfeo (1619) i Sant'Alessio (1632). Tres moments essencials de la seva biografia defineixen la personalitat artística de Stefano Landi: l'activitat com a mestre a Pàdua primer i al servei dels Borghese després, on precisà determinades eleccions instrumentals a Sant'Alessio; el plantejament de la seva La morte d'Orfeo (tragi-comèdia pastoral en 5 actes sobre llibret propi), primer melodrama profà representat a Roma davant la cort papal, dotat d'un peculiar gust aventurer i d'espectaculars interessos escènics; i finalment, l'experiència de contralt en la Capella Juliana.

Els intents de Landi per sobrepassar els models estètics de la <Camerata Fiorentina>, unint les influències venecianes amb la tradició polifònica romana, trobaren un relleu molt marcat en el Sant'Alessio, caracteritzat per una representativitat pre-barroca que situava en primer pla la funció fantasiosa dels mecanismes escenogràfics, sense descuidar la introducció de Simfonies en forma de cançó en l'apertura de cada acte i de conclusions corals d'estil madrigalista, amb el previ anunci estructural de l'aire de les estrofes i la confiança en una extensió vocal agosarada. A més la intervenció dels personatges, aptes per mesclar el còmic amb el tràgic, portà a la exasperació l'antítesi entre el realisme de la vida terrenal i l'idealisme de les aspiracions espirituals del protagonista, tot això en completa assonància amb certes característiques del llibret del cardenal G. Rospigliosi, que era el promotor, a Roma, del gènere còmic en les obres de D. Mazzocchi i de M. Marazzoli.

S'ha comprovat que al Sant'Alessio es presentà per primera vegada el 21 de febrer de 1632 en el Palau Barberini ai Giubonari i dos dies després es repetí en el Teatro Barberini en les Quattro Fontane. es realitzà una reposició, amb un nou pròleg i algunes revisions de l'autor; el 6 de febrer de 1634 també en el teatre Barberini, amb una capacitat de 3.000 llocs. Per a tal reposició s'imprimiren la partitura i el llibret amb un pròleg de Landi vers els criteris d'execució. Sant'Alessio s'ha col·locat en la perspectiva d'una nova concepció del melodrama, lluny dels resultats arqueològics dels Florentins. En donen fe la clara destinació escènica amb elements espectaculars que interrompen la monocromía del recitar cantant, anunciant prèviament la expressivitat de G. Carissimi; la creixent separació, segons l'exemple de F. Caccini, entre les estrofes de l'ària i el recitar cantant; i, finalment, la assimilació de la practica veneciana dels cors dividits, malgrat que la permanència d'una escriptura polifònic-madrigalista vincula Landi amb la més autèntica tradició romana de Palestrina i Nanino.

No fou gaire innovador en el camp harmònic, però si un eficaç enllaç entre les experiències estilístiques de Venècia i Roma. Landi també subratllà el seu modernisme en la tendència a fer més fluid el recitat amb el major ús de notes repetides i l'augment de la freqüència d'emprar la cadència, en el context d'esquemes més flexibles i formals.

Va compondre diversos llibres d'aires, salms, així com diverses òperes entre les quals la ja mencionada La morte d'Orfeo (1619)[1] i Il Sant'Alessio (1632).

Referències[modifica]

  1. Alier, Roger. ¿Qué es esto de la ópera?. Barcelona: Robinbook, 2004. ISBN 84-96222-24-1.