Storia della bruttezza

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreStoria della bruttezza
Quentin Massys - Ill-Matched Lovers, c. 1520-25.jpg
Tipus obra escrita
Fitxa tècnica
Autor Umberto Eco
Llengua italià
Publicació Itàlia, 2007
Detalls de l'obra
Gènere assaig
Modifica les dades a Wikidata

Storia della bruttezza és un assaig d'Umberto Eco[1] on passa revista al concepte de lletjor i constitueix la continuació d'una de les seves obres més cèlebres d'estètica, la Història de la bellesa. La versió original italiana fou publicada en 2007 per l'editorial Bompiani i traduïda a diversos idiomes. Igual que l'obra sobre la bellesa, aquest assaig combina exemples literaris i il·lustracions de la història de l'art de diverses èpoques per apropar el concepte sobre què significa que quelcom sigui lleig.

Estructura[modifica]

Umberto Eco comença la introducció intentant definir la idea de lletjor, per comprovar que és un concepte polisèmic i que s'associa amb expressions emocionals de rebuig o fàstic que dificulten una aproximació racional. El primer capítol s'apropa a la concepció grega de la bellesa, per mirar de destriar per oposició allò que és lleig i que s'associa amb manca d'harmonia. Es distingeix també entre lletjor física i una moral, lligada al caràcter, a la maldat, una connotació que s'estendrà durant segles. El cristianisme negarà en certa manera l'existència de la lletjor, atès que tot l'univers és obra divina i Déu no pot crear quelcom lleig si és un ser perfecte. Només el pecat i el patiment són lletjos perquè s'allunyen dels preceptes de la fe. Per això tot allò monstruós o desagradable es lliga a l'infern, la mort i el dimoni i l'art exagera els trets horrorosos d'aquesta esfera per infondre por al creient i allunyar-lo de la temptació.

Un segon bloc del llibre s'inicia al capítol V, amb l'associació entre lleig i obscenitat, un vincle que mourà al riure en l'espectador i no sols a l'horror. Per tant serà lleig allò ridícul, sigui de tipus humà (els inadaptats al medi) o sobre temàtiques poc apropiades (com el sexe o les funcions fisiològiques). L'humor assenyala, doncs, la mesura estètica, com es veu en les descripcions costumistes o en l'art de la caricatura. Les dones i els enemics són blanc fàcil de les bromes sobre la lletjor.

Al romanticisme s'exalta allò tradicionalment considerat lleig, com una reacció contra l'ordre burgès i el gust neoclàssic. Els personatges marginals i diferents ja no són monstres sinó genis incompresos o éssers únics, i per tant valuosos enfront de la uniformitat mediocre. L'apropament a la bogeria, als paisatges i passions sense mesura i a les criatures deformes viuen una reivindicació durant el segle XIX, on també triomfa la literatura gòtica. El trencament total, però, es donarà amb les avantguardes.

A l'edat contemporània apareixen noves categories estètiques afegides a la dicotomia tradicional entre lleig- bell, com ara allò kitsch i camp, que obren la porta a una recuperació d'obres apartades pel cànon i es lliguen a la cultura popular. El llibre acaba amb un repàs sobre la polisèmia actual d'allò lleig, que depèn força de la comunitat que ho jutja, en consonància amb el relativisme postmodern.

Referències[modifica]

  1. Eco, Umberto. Historia de la fealdad. Lumen. ISBN 9788426416346 [Consulta: 21 febrer 2016].