Streltsí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Execució dels Streltsí després de la fallida rebel•lió de 1698, pintura de Vasili Súrikov

Els Streltsí (del rus Стрельцы; en singular Стрелец, Strelets) eren un antic cos militar rus, creat el 1550 durant el regnat d'Ivan IV el Terrible. Estaven armats amb arcabussos i completaven el seu armament amb destrals. Els Streltsí rebien terrenys com a pagament pels seus serveis.

Abans d'Ivan el Terrible, el voivoda o governador de cada ciutat reunia el contingent que la mateixa devia afrontar, reclutant-lo entre els petits burgesos, homes de totes professions i que no havien de romandre gaire temps en files. Constituïen un exèrcit absolutament heteròclit, ignorant de tot, de la disciplina i de les nocions més rudimentàries de l'art militar. Ivan el Terrible, decidit a donar una potencia militar a l'Imperi, decidí reorganitzar-lo sobre basses sòlides. Els distribuí per companyies de 500 homes, amb un capità (golovo o cap) cadascuna; al seu comandament i havia centurions, quinquagenaris i desenàries. Així mateix substituí l'armament, canviant l'arc pel fusell.

Una part dels Streltsí formaven la guàrdia personal del sobirà, i la resta servia en files per a tot el país. Amb ajuda d'aquests, Ivan el Terrible assolí coronar-se a Moscou, prenent el títol de Tsar (d'etimologia persa, que vol dir poder suprem), que encara no havia usat, amb títol específic de la seva dignitat, cap sobirà de Rússia. No tardaren en formar una host d'uns 50.000 homes, i foren l'instrument de les grans victòries militars d'Iván Vasilovich i dels seus successors. No obstant, després degeneraren; amb la relaxació de la disciplina perderen així mateix la seva vàlua com a soldats, i en el segle XVII eren, més que una defensa, un perill constant per l'Estat. Constituïen una casta hereditària, formant una massa compacta que habitava determinats barris de la ciutat, dedicant-se al mateix temps a d'altres ocupacions i negocis que no guardaven cap relació amb la milícia.

Entre ells hi havia homes de diner i influència; estaven organitzats més per la resistència a qui pogués restar atribucions, que per a la defensa i salvaguarda de la pàtria, i amb els seus caps i delegats es convertien en un temible poder que supeditava al dels mateixos tsars. Arribaren a tenir a les seves mans la sort del país, i per les seves discòrdies intestines eren constants instruments de revoltes. Cada dia més ensuperbits, a mesura que disminuïa l'autoritat dels sobirans, creixia la seva, i en temps del tsar Fedor Ivanovitx arribaren a fer-se intolerables (1676-1682).

Aquest últim any quan la princesa Sofia els va convèncer per donar suport al seu germà Ivan contra el seu germanastre Pere (el futur Pere el Gran), i amb l'excusa de què els seus superiors els hi endarrerien les soldades, es llençaren a la revolta, demanant el càstig d'aquells. El Govern transigí, abandonà covardament les seves atribucions en mans de la soldadesca, i aquesta abusà violentament, donant mort a molts dels seus caps i arrossegant-los pels carrers. Aquesta audàcia posà de manifest que l'única força per aixecar pretendents i derrocar sobirans estava a les seves mans, i quant personatges o partits tenien posats els ulls en alts càrrecs per a desposseir al seus ocupants, sol·licitaren la seva amistat. Precisament Rússia llavors estava travessant una època propícia per a despietats, ambiciosos i pretendents.

El tsar Aleix escollint esposa

El difunt emperador Aleix s’havia casat en primeres núpcies amb Maria Miloslàvskaia, i del matrimoni vivien els prínceps Fiódor (Teodor III), Ivan V, Sofia i cinc germanes més; en enviudar, va contraure noves núpcies amb Natàlia Naríxkina, i arribaren al món Pere i un altre filla i un altre fill. Els Miloslàvskaia, temen per la seva herència, ja que havia corregut la brama de què el tsar, gairebé moribund, havia llegat la corona al seu fill Pere, considerant a Ivan dèbil i malaltís, sense condicions per heretar-la, aconseguiren posar de la seva part als streltsí. Aquests decidiren donar un dels seus cops, i dos dies després de la mort de Fiódor, amb l'excusa de què els seus superiors tornaven maltractar-los i a demorar-los la paga, es revoltaren altra vegada, matant i saquejant, sense perdonar ni als mateixos membres de la família imperial. Per fi, amb més atribucions que mai i constituïts en verdaders amos de Rússia, posaren en el tron a Sofia en qualitat de regent, i es retiraren a l'expectativa.

Transcorreran set anys, fins que Pere, cansat d'aquella tutela, decidí trencar amb la seva germana i es rebel·là contra ella. Sofia es recolzà en els streltsí, però aquest es passaren en part a la guàrdia que donava suport al jove tsar, i després d'una acarnissada lluita, quedà la victòria per a Pere. Els streltsí restaren de moment apaivagats, però en les seves ànimes fermentava l'ànsia de la revenja, plens d'ira els que havien estat partidaris de Sofia, i protestant tots de la preferència que Pere concedia a tot l'estranger, en particular als soldats i caps d'aquesta condició, als quals el tsar, amb el seu afany de modernitzar-ho tot, concedia la preeminència sobre els seus soldats veterans. Dos dels seus caps intentaren assassinar-lo; Pere descobrí el complot, i castigà despietadament a còmplices i autors.

El tsar sortí llavors dels seus Estats per a estudiar a Occident les reformes que convenien als seus. Llavors els streltsí jutjaren favorable el moment d'apoderar-se de nou del poder i proclamar Sofia altra volta, que per ordre del seu germà restava reclosa en un convent. Es llençaren a la revolta, però es trobaren amb les hosts estrangeres que, comandades per Patrick Gordon i Chern, aconseguiren reduir-los amb certa facilitat. Pere, en assabentar-se'n, va córrer de nou a Moscou, i després de condemnar a mort a tots els caps de la revolta, decidí matar en massa als 10.000 streltsí que havien pres part en la revolta. N'executà més de 3.000, però els cadàvers ho ompliren tot, i impossibilitat de continuar matant, dispersà als streltsí que quedaven, entre els confins més llunyans de l'Imperi. El cos d'aquells restà virtualment dissolt. No obstant els que restaven a Astrakan tornaren a revoltar-se el 1705.La rebel·lió fou sufocada amb relativa facilitat, i els càstigs foren tan exemplars com els anteriors. A conseqüència d'aquesta sublevació, fins i tot el nom de streltsí fou abolit i proscrit.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Streltsí Modifica l'enllaç a Wikidata