Streptococcus pneumoniae
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Malaltia | infecció pneumocòccica |
| Tinció de Gram | Grampositiu |
| Taxonomia | |
| Regne | Bacillati |
| Fílum | Bacillota |
| Classe | Bacilli |
| Ordre | Lactobacillales |
| Família | Streptococcaceae |
| Gènere | Streptococcus |
| Espècie | Streptococcus pneumoniae * (Klein 1884)
|
.svg){kind=icon}
El pneumococ[1] (Streptococcus pneumoniae) és un eubacteri diplococ grampositiu i alfa-hemolític del gènere dels estreptococs.[2] Mesura 1,2–1,8 µm de longitud, és immòbil i no forma endòspores. L'experiment de Griffith va demostrar el procés de transformació bacteriana utilitzant dues soques diferents d'aquest microorganisme.
És un patogen humà que pot causar diverses infeccions i processos invasius greus. Fou el causant més gran de pneumònia a la darreria final del segle xix. És un patogen que pràcticament només afecta l'espècie humana, i és el responsable d'un gran nombre d'infeccions com ara pneumònia, sinusitis, peritonitis, otitis mitjana, meningitis, osteomielitis, endocarditis o pericarditis. Sobretot afecta gent gran, la mainada i persones immunodeprimides. Streptococcus pneumoniae és el bacteri responsable de la majoria de meningitis en adults i la mainada, mentre que la pneumònia causada pel pneumococ és més comú en infants i gent gran. El pneumococ viu a la nasofaringe humana i la colonització es pot produir durant els primers dies de vida.
Morfologia i estructura
[modifica]Streptococcus pneumoniae és un bacteri grampositiu amb forma de coccus disposat generalment en parelles (diplococ) o en cadenes curtes. Mesura aproximadament d'1 a 2 µm de diàmetre. No forma endòspores i és immòbil. La seua paret cel·lular conté una gruixuda capa de peptidoglicà i àcids teicoics. Al seu voltant presenta una **càpsula de polisacàrids** que constitueix el principal **factor de virulència**, ja que li permet evitar la fagocitosi per part del sistema immunitari.[3][2]
Reproducció i creixement
[modifica]Es reprodueix per fissió binària, com la resta d'eubacteris. Requereix medis nutritius enriquits, com l'agar sang, on mostra una hemòlisi alfa parcial (coloració verdosa al voltant de les colònies). Necessita atmosferes amb un lleuger increment de diòxid de carboni (CO₂) per a un creixement òptim, ja que és un anaerobi facultatiu o microaeròfil.[4]
Nutrició i metabolisme
[modifica]S. pneumoniae és un bacteri heteròtrof que obté energia a partir de la fermentació de la glucosa i altres hidrats de carboni, produint principalment àcid làctic. No produeix catalasa, cosa que el diferencia d'altres cocs grampositius com els Staphylococcus. El seu metabolisme fermentatiu s'adapta bé a ambients amb poc oxigen, com la nasofaringe.[5]
Cicle vital i colonització
[modifica]El cicle vital de Streptococcus pneumoniae s'inicia amb la colonització de la mucosa nasofaríngia. Normalment actua comensal sense causar malaltia, però si es redueixen les defenses de l'hoste pot penetrar en teixits estèrils (pulmons, oïda mitjana, meninges, sang) i causar infecció. Durant la divisió cel·lular, produeix autolisines que faciliten la lisi i l'alliberament d'ADN, cosa que contribueix a la transformació bacteriana i a l'intercanvi genètic entre soques.[6][3]
Relació amb l'ésser humà
[modifica]Forma part de la microbiota de la nasofaringe humana, especialment en infants, i pot transmetre’s per gotes respiratòries. La colonització pot ser transitòria o persistent. La seua relació amb l'hoste és, per tant, comensal o patògena segons el context. La vacuna antipneumocòccica protegeix contra les soques encapsulades més freqüents.[3]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]
- ↑ «Streptococcus pneumoniae». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 Ryan KJ; Ray CG (editors). Sherris Medical Microbiology. 4th ed.. McGraw Hill, 2004. ISBN 0-8385-8529-9.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «About Pneumococcal Disease». Centers for Disease Control and Prevention (CDC), 2023.
- ↑ Murray, Patrick R. Medical Microbiology. 9a edició. Elsevier, 2020, p. 270–272.
- ↑ Yesilkaya, H. «The pneumococcal fermentative metabolism and its interfaces with virulence». Nature Reviews Microbiology, 18, 2020, pàg. 839–854. DOI: 10.1038/s41579-020-0410-8.
- ↑ Johnston, C. «Bacterial transformation: Distribution, shared mechanisms and divergent control». Nature Reviews Microbiology, 12, 2014, pàg. 181–196. DOI: 10.1038/nrmicro3199.