Sumer

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Sumèria)
Salta a: navegació, cerca
Bau, deessa sumèria.

Sumer (ki-en-gi[1] en sumeri, šumer en accadi) fou una regió al sud de l'antiga Mesopotàmia, entre la desembocadura dels rius Eufrates i Tigris. Els sumeris són considerats com la primera i més antiga civilització amb escriptura del món. La seva procedència és incerta i n'existeixen nombroses hipòtesis, encara que les teories més serioses proposen un origen autòcton amb influències externes, possiblement procedents l'Iran o de l'oest de l'Índia de la cultura que va fundar la ciutat de Mohenjo-Daro.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Antiga Mesopotàmia

La història de Sumer es divideix en diversos períodes successius:

La història política és especialment ben coneguda des de 2400 aC., perquè la documentació és molt limitada per als períodes anteriors. Tanmateix, és impossible respondre a moltes preguntes sobre la cadena d'esdeveniments observats i la seva datació, que continua sent molt aproximada.

Protohistòria: Període d'Uruk[modifica | modifica el codi]

Article principal: Període d'Uruk

No van ser els primers pobladors de la zona, perquè en el neolític hi ha, al nord de Mesopotàmia, les cultures de Jarmo (6700 - 6500 aC), Hassuna (5800 - 5500 aC) i Samarra (5600 - 5000 aC) i al sud, l'Obeid (5000 - 3750 aC), Uruk (3750 - 3150 aC) i Jemdet Nasr (3150 - 2900 aC).

Es creu que Uruk va ser el començament de la civilització sumèria. Uruk, la bíblica Erek i actualment Warka, és l'escenari de descobriments fonamentals per a la història de la humanitat: apareix la roda cap al 3500 aC i l'escriptura el 3300 aC, que és la datació més antiga de taules d'argila amb escriptura cuneïforme trobades fins ara.

Són aquests registres escrits els que confirmen que els sumeris no eren d'origen indoeuropeu ni semita. Així ho demostra la seva llengua aglutinant, amb semblances sintàctiques i lèxiques amb el basc i el georgià.

Període dinàstic arcaic[modifica | modifica el codi]

Situació de les principals ciutats sumèries i abast d'aquesta cultura durant el període dinàstic arcaic.
Article principal: Període dinàstic arcaic

Aquestes tècniques van permetre la proliferació de les ciutats per nous territoris. Aquestes ciutats aviat es van caracteritzar per l'aparició de muralles, el que sembla indicar que les guerres entre elles van ser freqüents. També destaca l'expansió de l'escriptura que va saltar des del seu paper administratiu i tècnic fins les primeres inscripcions dedicatòries en les estàtues consagrades dels temples.[3]

Malgrat l'existència de les llistes reials sumèries la història d'aquest període és relativament desconeguda, ja que gran part dels regnats exposats en elles tenen dates impossibles. De fet, aquestes llistes es van confeccionar a partir del segle XVII aC., i la seva creació es va deure probablement amb el desig dels monarques de remuntar el seu llinatge fins temps èpics. Alguns dels reis són probablement reals però de molts altres no hi ha constància històrica, i d'altres dels que se sap la seva existència no figuren en elles.[3]

El domini accadi[modifica | modifica el codi]

Escultura del patesi Gudea de Lagaix.
Article principal: Imperi accadi

Cap a 2350 aC., Sargon, un usurpador d'origen accadi, va prendre el poder a la ciutat de Kix. Va fundar una nova capital, Accad i va conquerir la resta de ciutats sumèries, vencent Lugal-Zage-Si, el rei d'Umma fins aleshores dominant. Aquest va ser el primer gran Imperi de la història i seria continuat pels successors de Sargon, que s'haurien d'enfrontar a constants revoltes. Entre ells va destacar el nét del conqueridor, Naram-Sin. Aquesta etapa va marcar l'inici de la decadència de la cultura i la llengua sumeri a favor dels accadis.

L'imperi es va desfer cap al 2220 aC., a causa de les constants revoltes i les invasions dels nòmades amorreus i, principalment, gutis. Després de la seva caiguda, tota la regió va caure sota el domini d'aquestes tribus, els qui es van imposar sobre les ciutats-estat de la regió, especialment a l'entorn de la destruïda Accad. Les cròniques sumèries els descriuen constantment de forma negativa, com «horda de bàrbars» o «dracs de muntanya», però és possible que la realitat no fos tan negativa; en alguns centres es va produir un veritable floriment de les arts. És el cas de la ciutat de Lagaix, especialment durant el govern del patesi Gudea. A més a més de la qualitat artística, en les obres de Lagaix es van utilitzar materials provinents de regions llunyanes: fusta de cedre del Líban o diorita, or i cornalina de la vall de l'Indus; el que sembla indicar que el comerç no es va haver de veure especialment llastat. Les ciutats meridionals, més allunyades del centre de poder guti, compraven la seva llibertat a canvi d'importants tributs; Uruk i Ur van prosperar durant les seves IV i II dinasties.[4][3]

Renaixement sumeri[modifica | modifica el codi]

Extensió de l'imperi de la Tercera dinastía d'Ur.
Article principal: Tercera dinastia d'Ur

Segons una tauleta commemorativa Utukhengal, fou rei d'Uruk, qui al voltant de 2100 aC. va derrotar i va expulsar els governants gutis de les terres sumèries. El seu èxit no li seria de molt de profit ja que poc després el rei d'Ur, Urnammu, va aconseguir l'hegemonia en tota la regió amb l'anomenada III dinastia d'Ur o renaixement sumeri. L'imperi sorgit a propòsit d'aquesta hegemonia seria tan extens o més que el de Sargon d'Accad, del que prendria la idea d'imperi unificador. Aquesta influència s'aprecia també en la denominació dels monarques, que a imitació dels accadis es van fer nomenar «reis de Sumer i Accad».[5]

A Urnammu li succeirà el seu fill, Xulgi, qui va combatre contra Elam i les tribus nòmades de les montanyes Zagros. A aquest li va succeir el seu fill Amar-Sin i a aquest primer un germà seu, Xu-Sin i després un altre Ibbi-Sin. Al regnat d'aquest últim els atacs dels amorreus, provinents d'Aràbia, es van fer especialment forts i al 2003 aC. cauria l'últim imperi predominantment sumeri. En endavant serà la cultura accàdia la que predomini i, posteriorment, Babilònia heretarà el paper dels grans imperis sumeris.[5]

Periode d'Ur III[modifica | modifica el codi]

La desaparició de l'Imperi accadi va permetre el renaixement de Sumer i el retorn al règim de les ciutats estat. Tenen gran rellevància les reformes de Gudea de la dinastia de Lagaix en aquesta època neosumèria (2175 aC.). Posteriorment en la III Dinastia d'Ur, Urnammu porta a terme un codi ben estructurat amb nombrosos canvis. En aquesta època es comencen a nomenar com Reis de Sumer i Akkad (2111 aC.). Xulgi el 2093 aC. impulsarà una evolució amb referència als pesos i mesures existents, alhora que reforçarà les fronteres per l'acorralament dels semites-amoritas.

Malgrat això, finalment va sucumbir als atacs dels amoritas (amorreus) els quals portaven tropes auxiliars elamites-semites, procedents de l'altiplà de l'Iran, que van prevaldre i van saquejar Ur (2003 aC.). Es torna a un estat de fragmentació política i proliferen dinasties locals. Rimsin crearà un petit imperi el 1792 aC. a on s'introduirà la propietat privada, donant-se una societat precapitalista. Tanmateix, a Babilònia s'entronitzarà una dinastia amorita (1792 aC.).

La societat sumèria[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sumeris

Respecte de l'organització social, la societat sumèria era jeràrquica i estratificada, a l'igual que les de totes les civilitzacions. El màxim poder polític de Sumer era el rei (lugal en sumeri, literalment home gran). El rei era poder legislatiu, executiu, judicial i un déu. Els funcionaris se suïcidaven quan ell moria, però aquesta pràctica s'acabà abandonant. Seguien en la piràmide social al rei en importància, una elit de sacerdots, caps militars i funcionaris d'alt nivell. A continuació se situaban els comerciants, funcionaris menors, artesans especialitzats i, després, els pagesos i artesans en general. El nivell més baix de la societat corresponia als esclaus.

Títols polítics sumeris[modifica | modifica el codi]

  • Lugal, principal i més alt títol que portaren els dirigents de les ciutats-estat. És una paraula composta de "lu" (home) i "gal" (gran, extraordinari). Equival a l'accadi Xarrum (rei).
  • En, "senyor", fou el títol que portaren inicialment els sacerdots amb funcions religioses i polítiques. A poc a poc, les funcions polítiques van anar passant als reis (lugal) en algunes ciutats i als prínceps (ensi) en d'altres. Només a Uruk va passar a l'inrevés, i el d'Uruk va assumir les funcions d'un lugal o d'un ensi sense perdre'n les seves.
  • Ensi, dirigents de la majoria de les ciutats de Sumer. És equivalent a príncep, que regia un estat però amb menys poder que un rei (lugal).

Categories socials a Sumer[modifica | modifica el codi]

  • Eren, conjunt de persones que es dedicaven al treball públic o a funcions militars. Així doncs, més que una classe social, eren una casta d'estatus generalment baix, amb certs privilegis que comportava la seva feina.
  • Guruix, suposadament, els adults caps de família amb alguna possessió.
  • Xub-lugala, treballadors que depenien del rei. No hi ha evidències que fossin esclaus o homes lliures. L'esclavitud era freqüent en l'època, bé sigui perquè una persona esdevenia esclava en no poder fer front als deutes, bé sigui perquè era presonera de guerra. Però, segons els documents, és més probable que els xub-lugala fossin servents personals del monarca, ocupats de les seves necessitats o de les dels seus familiars.

La monarquia[modifica | modifica el codi]

Detall de l'Estendard d'Ur: el rei sobre un tron en un banquet.

El rei sumeri va ser vist com el representant a la terra dels déus, en primer lloc el rei dels déus Enlil, però també la deïtat tutelar del seu regne, com Ningirsu a Lagaix i d'altres divinitats amb atributs reials com Ixtar. D'acord amb les concepcions sumèries, en temps antediluvians, la reialesa havia descendit del cel, és a dir, del món diví, i de llavors ençà s'havia transmès a les persones més meritòries segons la voluntat dels déus. La reialesa sumèria tenia un caràcter sagrat, estant el sobirà el que havia de dirigir ell pròpiament les cerimònies religioses, encara que sembla que mai n'hi ha hagut un «rei sacerdot», una figura teocràtica postulada per uns certs erudits per als períodes més antics. Situat en la confluència del món diví amb el món humà, el rei va ser el primer proveïdor del culte diví, i va emprendre les obres de construcció o de restauració dels grans santuaris. Quan la figura reial es va fer amb l'aurèola de la glòria de la dominació universal, estenent-se a les «quatre vores de la terra», és a dir, a tot el món conegut, sota els imperis d'Accad i d'Ur III, el sobirà es va convertir en una figura divina, davant el nom de la qual el determinant de divinitat va ser inclòs en les inscripcions oficials, i va rebre culte. A més a més va ser presentat com una figura notable, savi i poderós i les seves lloançes van ser cantades himnes.[6]

Com a cap d'un regne que va ser concebut com a propi patrimoni, el rei va governar tot el que concerneix a aquest. En primer lloc l'administració del territori, ja fossin províncies o les diverses grans hisendes, segons els temples i palaus als quals va designar els administradors. Va impartir la justícia als afers més importants, doncs era el garant d'equitat en el seu camp, tal com ho proclamaven els textos de les «reformes» de l'ensi Urukagina i el Codi d'Ur-Nammu. També era un senyor de la guerra, encara que no tots els governants havien anat amb les seves tropes a les batalles.[6] [7]

Elits socials[modifica | modifica el codi]

Fragment de les Instruccions de Xuruppak Datat circa 2600-2500 aC.

El sobirà, ocupava la més elevada posició en la societat, concentrant al voltant seu el poder i la riquesa. La seva família es va beneficiar d'això, ja que les reines i els prínceps i princeses tenien importants dominis i posicions privilegiades en la jerarquia administrativa i religiosa; era comú que els fills i filles del rei es convertissin en summes sacerdots dels principals santuaris del país sumeri. La família reial constituïa així el cim del món de les elits sumèries. Després van venir els que ocupaven posicions privilegiades en l'administració de regnes i temples, com els oficis de ministres i administradors del temple. Això els va donar l'accés a les riqueses dels principals dominis institucionals, en primer lloc per les seves terres que sovint se'ls concedien com a remuneració per la seva funció oficial, però també per la distribució de diversos béns. Aquest grup d'elits depenia dels caps de les famílies més riques, que dirigien els assumptes del seu grup i transmetien els seus càrrecs de manera hereditària. Així, les «dinasties» se succeïen al cap de les funcions administratives o religioses, com la família Ur-Meme, a Nippur a l'època d'Ur III, dividida en dues branques els seus membres eren respectivament cap del temple d'Inanna i del govern de la provincia. Els més privilegiats podien contreure enllaços matrimonials amb la família reial o, si no n'hi ha, amb els d'altres grans dignataris. Les Instruccions de Xuruppak, és un text de saviesa, que conté consells per a un fill d'una bona família, prescrit per tenir cura de la càrrega de la casa, respectar l'autoritat dels pares mentre cuida tota la família. Els notables sumeris eren igualment actius en els assumptes religiosos, reproduint en la seva escala les accions dels sobirans, i no solament quan ells pròpiament tenien càrrecs clericals; existeixen nombroses escultures que els representaven en posicions d'oració que van ser ofertes als déus amb l'esperança d'atreure les seves benediccions. També formava part d'aquest grup, els sacerdots alfabetitzats, als quals es deu els principals assoliments intel·lectuals sumeris.[8]

Classes populars i mitjanes[modifica | modifica el codi]

Les classes populars del país sumeri, supervisades pels representants de les classes baixes de les elits —capatassos, caps d'equips d'arada, etc., una espècie de «classe mitjana»—, eren en la seva majoria emprats per les institucions. Per aquest servei, van rebre terres per conrear de les que podien retenir part de la collita, o racions de subsistència. Entre aquesta classe es pot distingir diverses situacions. Un primer grup estava en una dependència econòmica que sembla total, ja que va treballar permanentment per a les institucions i només va rebre racions. Un altre grup sembla només haver estat parcialment dependent de grans organitzacions, per la qual cosa va treballar només uns mesos durant l'any, havent de disposar dels seus propis recursos. Altres treballs realitzats en nom dels estaments «públics» semblen que van ser una tasca pesada —neteja del canal, edificis públics, etc—. De la seva vida quotidiana, les fonts disponibles acostumen a referir-se només a aspectes relacionats amb el treball, i solament a aquells empleats per les institucions, mentre que d'altres estan completament fora de la documentació. Els aspectes religiosos de les seves vides, o també la seva possible participació en la vida política de la seva comunitat, només poden ser objecte d'inferències o suposicions.[9]

Esclavitud[modifica | modifica el codi]

Tauleta de Shuruppak datada circa 2600 aC., sobre la qual està inscrit un contrat de venta d'esclau.

´

L'esclavitud va estar present a Sumer, encara que no va afectar un gran nombre de persones. Els propietaris dels esclaus podien ésser individus o institucions. Podien vendre els seus esclaus, oferir-los, contractar-los, prometre'ls o transmetre'ls als seus successors com a herència. Diversos contractes per a la venda d'esclaus són coneguts i sovint documenten la seva «creació», que en general semblav a ser el resultat dels deutes d'un cap de família. Aquest últim era obligat a vendre a un membre de la seva família: el seu fill, la seva filla, la seva esposa, la seva germana. Els esclaus de les institucions també podien ser presoners de guerra. El grup servil tenia la possibilitat de casar-se, també amb gent lliure, i tenir la seva pròpia propietat i terra, que, tanmateix, va romandre en darrer terme propietat de l'amo. Un esclau va tenir l'oportunitat de redimir la seva llibertat, però va haver de romandre al servei del seu antic amo com a prepagament.[10][11]

Llista de ciutats estat sumèries[modifica | modifica el codi]

Les ciutats eren, igual que en l'antiga Grècia, ciutats estat.Cap a finals del 4t mil·lenni aC. Sumer es va dividir en una dotzena de ciutats estat independents, els límits de les quals van ser definits pel mig de canals i mollons. Aquestes ciutats eren grans centres mercantils. Cadascuna estava centrada en un temple dedicat al déu patró particular de la ciutat i governat per un patesi, o en ocasions per un rei (lugal). Els patesi eren sacerdots suprems i caps militars absoluts, auxiliats per una aristocràcia constituïda per buròcrates i sacerdots. El patesi controlava la construcció de dics, canals de reg, temples i sitges, imposant i administrant els tributs als quals tota la població estava subjecta. Les ciutats estat sumèries tradicionalment eren ciutats-temples, ja que els sumeris consideraven que els déus fundaven les ciutats perquè fossin centres de culte. Els temples, entre els quals es destacaven els piramidals ziggurats, estaven lligats al poder estatal, i les seves riqueses eren usufructuades pels sobirans, considerats intermediaris entre els déus i els homes.[12]

Van ser administrades dintre d'un estret marc geogràfic assegurant la proximitat entre el govern central i local, amb un sistema econòmic i social que va romandre viu al llarg de la història sumèria. La constitució d'un marc polític més ampli en els dos "imperis" d'Accad i Ur, transformant les ciutats-estats en províncies, no els va impedir mantenir les seves pròpies tradicions i administració, que van intentar algunes vegades imposar una organització a la seva escala, en particular amb el sistema de redistribució de recursos entre les províncies sota Ur III.[13]

Situació de les ciutats estat sumèries.

Vida familiar[modifica | modifica el codi]

Fragment d'un baix relleu en pedra dedicat a la deessa Ninsun mare de Gilgamesh, c. 2200-2000 aC., museu del Louvre.

Matrimoni[modifica | modifica el codi]

El nucli familiar i monògam va ser la unitat bàsica de la societat sumèria —diversos textos mencionen la presència de grups més grans, clans im-ru-a o im-ri-a, dels quals es coneix molt poc—[14] que va prendre forma amb el matrimoni. Aquest era negociat anticipadament entre els pares dels futurs cònjuges i l'acord formalitzat en el moment del compromís es realitzava amb un jurament. La família del promès oferia regals a la núvia, sens dubte per servir com a garantia en el cas que el nuvi no complís la seva promesa; en aquesta etapa l'acord encara podia ser cancel·lat, però això implicava compensacions. El matrimoni tenia lloc en una cerimònia, el desenvolupament de la qual és desconeguda, durant la qual els nuvis aparentment rebien regals dels presents, almenys en els temps més antics. En tot cas la seva consumació devia ésser definitiva.[15][16] La promesa aportava un dot que el seu marit podia disposar, encara que no està gaire clar documentalment, també sembla que el marit oferia un regal a la núvia en el moment de la cerimònia del matrimoni.[17]

El matrimoni podia ser anul·lat per iniciativa del marit, contra una compensació econòmica a la seva esposa si aquesta demanda fos considerada infundada pel tribunal que l'havia jutjada. Els motius coneguts per al divorci eren l'adulteri i la no consumació del matrimoni.[18] Les famílies eren en la seva majoria monògames, però era possible que el marit prengués una concubina i, més rarament, una esposa secundària, amb l'aprovació de la primera dona.

Lloc de les dones[modifica | modifica el codi]

Dona asseguda sostenint un gerro. Girsu, c.2350-2000 aC. Museu del Louvre.

En el context de la família, el pare era el titular màxim de l'autoritat. Això no va impedir que una dona casada conclogués contractes, sola o en associació amb el seu marit. Les dones podien demandar, testificar davant d'un tribunal i disposar dels seus propis béns.[19][20] Les vídues es convertien en els caps de família, sempre que els seus fills fossin menors d'edat; però llevat que la dona pertanyés a una família rica amb propietats i per tant tingués independència econòmica, aquestes dones es trobaven en una posició vulnerable i havien d'estar sota el control d'una institució per rebre el suport suficient. No totes les dones eren casades o vídues: les prostitutes eren una categoria separada, també sembla que hi havia d'altres dones que eren independents d'una llar i per tant van haver de tenir cura de si mateixes. En qualsevol cas, les dones sumèries no van limitar-se a l'esfera domèstica, encara que això fos una part important de les seves activitats, ja que era comú trobar-les treballant fora d'un àmbit privat, especialment en tallers de les institucions.[21]

Sovint es creu que la situació femenina en la societat sumèria va ser més envejable que la de les seves descendents en períodes posteriors de la història de Mesopotàmia, que haurien patit un deteriorament de la seva condició des del començament del II mil·lenni aC., encara que aquesta hipòtesi està lluny d'ésser unànime. En qualsevol cas, està clar que en tots els períodes de la història de Mesopotàmia les dones han tingut un lloc secundari amb relació als homes.[22]

Infància[modifica | modifica el codi]

Els fills del matrimoni estaven associats a les diverses activitats de la família i tots tenien dret a una part del patrimoni familiar. Quan el pare moria, els seus fills compartien les seves possessions, amb una porció privilegiada per al més gran. Que en principi, va assumir la professió del seu pare i la seva posició en la jerarquia institucional, independentment de l'activitat en qüestió administrativa, religiosa o laboral. Els altres nois també adoptaven la professió del seu pare, ja que en general havien estat entrenats per ell per exercir-la. Per tant, l'herència era sovint més àmplia que una simple qüestió de patrimoni, doncs implicava la perpetuació de les activitats, l'estatus i les relacions de la família. D'altra banda, les nenes havien rebut normalment la seva part durant el seu matrimoni amb el dot, però en absència de fills barons, podien ser designades hereves pel seu pare. Si el matrimoni no tenia descendents, eren el germà del marit el que podia prendre la seva herència, o també parents més llunyans.[23][24] N'hi havia també l'opció de recórrer a l'adopció per disposar d'un hereu.[25] La importància del part també es veu en l'existència de diversos rituals per protegir les dones en el part i les nombroses complicacions que podien posar en perill les seves vides i les dels no nascuts o acabats de néixer.[26]

Economia[modifica | modifica el codi]

L'economia sumèria es basava en l'agricultura, ja que la terra era molt fèrtil i disposaven d'instruments agrícoles bastant efectius. Els artesans treballaven l'or i la ceràmica. Els instruments eren de canya, d'os o de pedra, tot i que també hi feien servir el coure i el bronze. El comerç també era important, principalment fent caravanes de carros. Encunyaven la mina, moneda pròpia que es fraccionava en 60 sicles, segurament d'ús més comú.

Agricultura[modifica | modifica el codi]

L'agricultura sumèria depenia molt del reg, efectuant-se a través de l'ús de canals, estanys, dics i dipòsits d'aigua. Les freqüents i violentes inundacions del Tigris, i en menor mesura, de l'Eufrates, feien que els canals necessitessin de reparació freqüent i de la contínua extracció del llim, i el reemplaçament continu dels marcadors d'inspecció i fites. El govern ordenava a determinats ciutadans la tasca de treballar en els canals, encara que els rics podien excloure's d'aquesta feina. Per tant, l'enginy i el treball implacable dels agricultors va permetre a aquest país convertir-se en un dels graners de l'antic Orient Mitjà. Des del el mil·lenni VI, les comunitats camperoles van desenvolupar un sistema de reg que progressivament es va ramificar per cobrir una àrea extensa, aprofitant l'avantatge proporcionat pel relleu extremament pla del delta mesopotàmic, on no hi havia obstacle natural per a l'extensió dels canals de reg.[27] En regular el nivell d'aigua derivada dels cursos naturals per adaptar-lo a les necessitats dels conreus i en desenvolupar tècniques per limitar la salinització dels sòls (lixiviació dels camps), va ser possible obtenir rendiments molt alts de cereals, probablement al voltant de 10/1 de mitjana, o 20/1 o més en el millor dels casos, i constant, ja que no estaven subjectes als capritxos de la precipitació.[28]

La pesadesa del manteniment d'aquest sistema, que va mobilitzar nombrosos recursos en homes, animals i equips, explica per què les àrees institucionals es van desenvolupar tant en aquest moment en els països sumeris per coordinar les comunitats locals.[29]D'altra banda, el reg no ha de ser considerat com una causa del desenvolupament dels estats hidràulics despòtics (segons les proposicions de Karl A. Wittfogel),[30] perquè aquest sistema s'havia desenvolupat abans que les estructures de tipus estatal i mai no va funcionar centralitzat prop del poder reial encara que aquest participés realment en el seu manteniment.[31]

El conreu de cereals va ser el dominant, amb una predilecció per l'ordi per la seva adaptació a les terres pobres i clima àrid, estant el blat secundari perquè era més exigent.[32] Els camps també podien ser dedicats al conreu de lli, sèsam, o de diverses lleguminoses i cucurbitàcies o arbres fruiters —magraners, figueres o pomers—. Els pagesos sumeris van plantar palmeres de dàtils en moltes parcel·les perquè produïen alts rendiments i podien utilitzar la seva ombra beneficiosa per conrear una varietat de verdures i fruites als seus peus.[33] La dieta bàsica estava constituïda de productes derivats de cereals —varietats de pa i cervesa— junt amb fruites i verdures.[34]

Ramaderia i els seus productes[modifica | modifica el codi]

Servents conduint bestiar i cabres —probablement destinats a sacrificis—, detall de l'estendard d'Ur.

La cria dominant va ser la de l'ovella, que podia pasturar en camps de guaret o àrees d'estepa durant les estacions més caloroses. La seva llana va ser una de les bases de l'economia meridional del país. Les cabres van subministrar llet, així com bestiar boví. Aquests últims van ser utilitzats sobretot per la seva força de treball, i mobilitzats per al treball dels camps i la tracció dels carros. El ruc era l'animal de càrrega principal. La carn de bestiar estava destinada sobretot a les elits i als déus.[35] La caça i la pesca van ser complements valuosos per diversificar els aliments i nutrir els diferents estrats de la societat.[36][37] En particular, es van criar en les nombroses àrees pantanoses del sud de Mesopotàmia, on també es van collir canyes útils per produir un gran nombre d'objectes i construccions.[38] La dieta dels sumeris podia ser complementada per peix i productes lactis, i en més petita mesura per la carn que probablement era poc consumida per la majoria de la població.[34]

Artesania[modifica | modifica el codi]

Amb el desenvolupament de les societats urbanes i estatals de Sumur, l'artesania s'havia tornat més complexa i diversificada. Com a resultat d'una major demanda i l'aparició de nous materials per treballar, els artesans es van anar especialitzant en diversos camps. Juntament amb artesanies nacionals que continuaven sent importants i que es produïen en grans quantitats —gràcies, en particular, per l'establiment d'una forma de normalització en uns certs sectors—; i que era també més exigent en termes de qualitat, es va estimular aquest desenvolupament. És aquest sector artesanal, el que es troba millor documentat tant per texts com pels objectes exhumats en excavacions arqueològiques.[39]

Principals activitats artesanals[modifica | modifica el codi]

Ceràmica del període d'Uruk: bols bisellats a ma ( esquerra ) junt am peces fetes amb el torn ( dreta). Pergamonmuseum.

L'art de la ceràmica va ser àmpliament practicat en els països sumeris, ja sigui en un ambient domèstic o en tallers institucionals. El desenvolupament del torn de terrissaire durant els períodes d'Obeid i Uruk permet l'establiment d'una producció més ràpida, més diversa i encara més àmplia, que els gerros artesanals, que van continuar sent oferts durant un cert període, com s'evidencia pels bols o cassoletes bisellades característiques del final del mil·lenni IV aC. Una vegada formada, la ceràmica es van assecar i es podien recobrir-se amb una capa d'engalba o amb decoracions de diverses maneres —pintura, incisió, pastillatge...— abans de la seva cocció a l'aire lliure o en un forn. Els terrissaires van fer moltes peces comunament utilitzades en diferents entorns socials: pots d'emmagatzematge, gerres, tasses, bols. També van fer eines corrents para el camp com les falçs d'argila, difoses durant els períodes arcaics, i petites estàtues de terracota.[40][41][42]

A la construcció s'usava argila i canya abans que qualsevol altre material. Els maons emmotllats van aparèixer al final del període protohistòric. El període d'Uruk i el protodinàstic es van desenvolupar formes estandarditzades de maons: maons quadrats, el gran maó rectangular i maons «placonvexos» amb cares convexes disposades en forma d'espina de peix. Sota la tercera dinastia d'Ur, les mides dels maons estaven estandarditzades per facilitar la producció en massa i cobrir les necessitats dels edificis monumentals. Els constructors en general s'acontentaven en assecar aquests maons al sol abans d'usar-los per pujar les parets. Però de vegades els enfornaven en un forn per fer-los més resistents i per usar-los en el revestiment del terra o per a l'exterior de grans construccions com els ziggurats de la tercera dinastia d'Ur.[43] La ceràmica cuita també es va utilitzar per a les instal·lacions hidràuliques (canonades, estanys artificials). La pedra, menys disponible a Sumer, va ser menys utilitzada, llevat de la pedra calcària extreta a la vora d'Uruk que es troba en els edificis d'aquesta ciutat que data del IV mil·lenni aC. Les canyes van ser utilitzades per a la construcció de cabanes, però també per reforçar els edificis de maons d'argila mitjançant encadenaments, cordes, estores, etc. La fusta era menys utilitzada perquè les espècies locals eren poc útils per a la construcció.[44]

Petita tauleta de l'època tercera d'Ur amb la inscripció de la recepció de vestits de llana de qualitat ordinària, Girsu al museu de Belles Arts de Lió.

L'artesania tèxtil s'havia desenvolupat durant la protohistòria amb el treball del lli, que va ser finalment suplantat per la llana d'ovelles i cabres durant el període d'Uruk. Els textos de l'època de la tercera dinastia d'Ur, particularment sobre el teixit de la llana, diferenciaven diferents categories de llana segons la seva qualitat.[45][46] Els tallers de teixits de les principals ciutats sumèries, fermament supervisats por les institucions, empraven aleshores a milers de teixidors.[47] La producció de teles de llana era crucial per a l'economia, ja que constituïen part de les racions distribuïdes als treballadors i agents de l'estat, i va ser probablement la producció sumèria més exportada a regions veïnes. En absència de peces supervivents, l'aparença dels productes tèxtils només pot ser endevinada per l'art o els textos. Per regla general eren peces úniques, que podien ser decorades amb serrells com les que s'observen en estàtues de Gudea o amb volants i metxes, com les peces de roba habituals en les representacions dels déus. El tint no s'atesta abans del començament del II mil·lenni aC., indicant que les peces de roba anteriors havien de ser acolorides solament amb pintura.[48][49]


La metal·lúrgia estava molt desenvolupada en el país Sumer, encara que no s'extreia metall en aquesta regió i per tant s'havia d'importar. Això va portat als metal·lúrgics a desenvolupar tècniques de metall més econòmiques, i també explica per què els textos mostren que les eines metàl·liques usades eren sistemàticament reciclades. El treball del coure va ser el més comú durant el període sumeri, utilitzat principalment per fer eines que van ser utilitzades cada vegada més en lloc de les tradicionals, fetes amb argila o fusta. Els fonedors van aprendre ràpidament a desenvolupar aliatges per potenciar la resistència d'aquest metall o facilitar el seu treball, en particular un aliatge binari de coure-arsènic, després de bronze (coure-estany) està documentat en el país Sumer en la primera meitat del III mil·lenni aC. La tècnica de martellejat en fred dels fulls de metall sembla haver estat la més comuna, amb decoracions fetes en relleu o gravat.

Reconstrucció dels ornaments de la dama Pu-abi trobats a la seva tomba à Ur. British Museum. Vas d'Entemena dedicat per Entemena, rei de Lagaix, al déu Ningirsu.  Museu del Louvre.
Orfebreria destacada de lesTombes Reials d'Ur
Dreta:Reconstrucció dels ornaments de la dama Pu-abi
Esquerra:Vas d'Entemena dedicat per Entemena, al déu Ningirsu

L'emmotllatge va assolir un alt grau de sofisticació, amb l'ús de musclos, així com la pràctica de la tècnica de la cera perduda en el III mil·lenni aC. La plata i l'or es van treballar en objectes luxosos; els orfebres van fer les decoracions utilitzant les tècniques de filigrana i granulació.[50].[51]

La descoberta de les Tombes Reials d'Ur el 1927 va proporcionar una documentació important sobre aquesta artesania.224 Als enterraments d'Ur es van trobar plats d'or, coure i plata. Però el millor gerro de metall dels tallers sumeris que ens ha arribat als nostres dies prové de Girsu: aquest és el vas de plata dedicada pel rei Entemena de Lagaix al déu Ningirsu. Es forma en una làmina fina de plata sobre la que està gravada la inscripció dedicada del sobirà, així com una representació d'àguiles amb cap de lleó, el déu Anzu o Imdugud, tenint entre les seves urpes lleons i d'altres animals.[52]

Les joies i adorns procedeixen principalment de les tombes d'Ur. Una de les principals sepultures de la necròpoli, la del rei Meskalamdug, tenia un casc d'or finament gravat, una daga d'or també va ser descoberta en aquest conjunt de troballes. Els ornaments de la dama Pu-abi continua sent el conjunt més notable: collarets i penjolls composts de granadura d'or, lapislàtzuli, cornalina i àgata, agulles d'or i una diadema consistent en fulles i flors d'or.[53][54][55]

Comerç de bens[modifica | modifica el codi]

Modalitats[modifica | modifica el codi]

Les modalitats de la circulació de mercaderies durant el període de l'antiguitat van diferir fonamentalment de les civilitzacions modernes: els intercanvis comercials governats principalment per l'oferta i la demanda van ser limitats −encara que probablement no inexistents−, mentre que els intercanvis gestionats per les institucions van dominar àmpliament. Per tant, els intercanvis identificats en els arxius de Girsu durant el període arcaic van ser sobre tot el resultat de la lògica de la redistribució: les institucions van centralitzar la producció de les seves dependències per després restituir col·lectivament les racions —gra, llana, oli i de vegades segons les dates, cerveses i d'altres productes— que van servir com a remuneració; a nivell estatal, el govern central també podria treure de les produccions de les institucions i després redistribuir-les a altres en correspondència amb les seves necessitats. A més a més, part de la producció agrícola era consumida pels qui l'havien produïda (autoconsum), escapant així als circuits d'intercanvi. Finalment, a un nivell marginal, d'altres intercanvis eren de tipus recíproc, en particular els fets, segons la lògica del do present i la contraoferta.[56]

En aquest context, els «comerciants» sovint exercien el paper d'intermediaris responsables d'obtenir o vendre productes en nom de les institucions. Això no exclou l'existència de transaccions comercials privades, com ara préstecs. 130 Els intercanvis comercials van utilitzar una varietat d'instruments, que podrien utilitzar-se com a referència per al valor dels productes. Els més comuns van ser els grans d'ordi i sobretot la plata que gradualment prendria un lloc cada vegada més important. En tots dos casos, aquests estàndards van ser avaluats pel seu pes, gràcies a l'existència d'unitats de mesura oficials i formes estandarditzades. Els diners podia circular i ser emmagatzemats en forma d'anells de plata («har») de pesos precisos (múltiples del sicle), la funció del qual com a mitjà de pagament, tanmateix, no s'atesta amb certesa.[57][58][59][60]

Mitjans de transport[modifica | modifica el codi]

Han de ser esmentats els mitjans de transport utilitzats pels sumeris, ja que a aquest poble se l'atribueix comunament la invenció de la roda, encara que de fet els vehicles de rodes ja estan documentats en una era anterior a l'Europa Central i el Caucas. Només va ser al començament del III mil·lenni, que la roda va aparèixer a la Baixa Mesopotàmia, l'únic vehicle de tracció atestat anteriorment era una espècie de trineu. La seva introducció va facilitar el desenvolupament del transport terrestre, amb l'aparició del carro tirat pel bestiar o els rucs.[61] Aquest últim animal també va ser domesticat durant el període d'Uruk, obrint noves perspectives per al transport de mercaderies i convertint-se en l'animal privilegiat de l'antiga Mesopotàmia. Els vaixells, usats para els desplaçaments pel riu o el mar, van ser construïts de fusta o de canya. Alguns vaixells mercants van poder assolir una capacitat de 100 tones, encara que els vaixells més comuns probablement no superaven les 20 tones de càrrega.[62]

Religió[modifica | modifica el codi]

Els sumeris adoraven una multitud de deïtats, que va sorgir d'un grup de déus associats amb els aspectes més importants de la seva vida (les forces de la natura, les estrelles, el coneixement i les tècniques, etc.). Ells els consideren com els seus creadors, que presideixen sobre el seu destí, que els han confiat el món terrenal per obtenir recursos que mobilitzen per al seu culte en els temples. La importància personal del culte està en l'origen de molts textos que fan possible reconstituir la civilització de Sumer.

És relativament difícil distingir una religió pròpiament «sumèria», que fos diferent d'una religió «Mesopotàmia» que participen tant els sumeris com els semites amb qui van viure, des del començament del període històric i amb els que compartien creences i pràctiques religioses.[63] No hi ha consens entre els investigadors pel que fa a la natura i la posteritat d'aquesta religió. Dos dels principals especialistes, Samuel Noah Kramer i Thorkild Jacobsen, tenen en aquests temes diferents punts de vista: el primer opina que la religió dels períodes més primerencs de Mesopotàmia revelen els orígens de les creences occidentals posteriors, mentre que el segon ho veu com alguna cosa exòtica pertanyent a un món que ha esaparegut i és difícil de comprendre, desenvolupant una interpretació naturalista dels mites.[64]

Conceptes sobre el món i els déus[modifica | modifica el codi]

Tauleta incloent un mite sumeri sobre els orígens del món, museu del Louvre.Fragment de tauleta rectangular inscrita amb signes cuneïformes.

Les creences dels sumeris apareixen en diferents tipus de textos, per tant, cal reconstruir la superposició de les grans idees que eren l'origen del món, la naturalesa dels déus, la creació de l'home i la seva relació amb el món diví. Aquesta mitologia és segons les paraules de J. Bottéro l'«ideologia religiosa»,[65] per respondre a preguntes sobre els misteris del món dels habitants de l'antiga Mesopotàmia. No hi havia tradició mitològica unificada, sinó una varietat de tradicions amb històries més o menys similars.[66][67] Això sembla a causa del fet que hi ha diferents llocs de culte que han produït el seu propi corpus teològic originalment, encara que en el transcurs de la segona meitat del III mil·lenni aC., la tradició de Nippur es va convertir en la més important, amb l'ascens del déu Enlil al rang de rei dels déus.[68] Tot i que probablement reflecteixen un fons mitològic antic, els mites han estat redissenyats i reescrits en repetides ocasions depenent de la regió i l'hora, així com els problemes que van sorgir als seus editors, sota l'impacte dels canvis politiques.[69] La iconografia, especialment de segells cilíndrics, també sembla referir-se als mites, però sovint és difícil d'interpretar, ja que les superposicions amb els textos no són òbvies; això es deu al fet que gran part dels mites es van transmetre per via oral, deixant gran part de les creences sumèries envoltades de incertituds.[70]

Orígens del món i dels homes[modifica | modifica el codi]

Els diferents textos sobre els orígens del món, estudiats en particular per S. N. Kramer, presenten lògiques idèntiques. El món es va presentar als ulls dels sacerdots sumeris com constituït pel Cel (an) i la Terra (ki), originàriament units i després separats. La Terra, vista com una espècie de disc pla, descansava sobre l'abzu, l'abisme un domini d'aigües subterrànies dominat pel déu Enki. La part baixa del món va ser ocupada pel submón.[71][72]

En un moment donat, els déus van decidir crear l'ésser humà, tal com diu el mite Enki i Ninmah: es tractava d'alleugerir el treball de la categoria més baixa dels déus creant una categoria de servidors que es dedicaran íntegrament a ells.[73]

Els déus van formar uns homes amb argila en la què ells van donar vida. Transmetien als homes un cos de coneixements i tècniques per tal que poguessin exercir les seves obligacions religioses cap a ells, fixant el seu destí i van distinguir persones que eren elevades al rang de reis, encarregades de dirigir-les. El món estava organitzat de tal manera que el país de Sumer estava al centre d'ell, aprofitant les riqueses de les seves regions veïnes, tal com s'explica al mite Enki i l'ordre del món.

Els déus i la seva naturalesa[modifica | modifica el codi]

Impressió del període d'Accad que representa un grup de divinitats identificables per la seva tiara de banyes i els seus atributs: d'esquerra a dreta, Inanna alada, Xamaix surtint entre dues muntanyes, Enki amb l'au, la cabra i els corrents d'aigua, i el seu visir el déu amb dues cares Isimud.

Els déus eren vistos pels sumerios com a éssers abrumadores, dotats de carisma, esplendor, poder i saviesa que els situaven per sobre de totes les altres formes de vida. Van presidir els destins dels homes, de vegades per ser benevolents cap a ells, donant-los tot tipus de beneficis —coneixement, èxit, procreació, salut— o, per contra, castigar-los per la malaltia, la derrota o la mort en cas d'incompliment de les seves obligacions religioses. Tanmateix, els déus eren concebuts a la imatge dels homes, la iconografia que els representava antropomòrficament, amb certs atributs distintius com la tiara de banyes. Els mites van empènyer encara més la «humanitat» dels déus, descrivint-los com a éssers subjectes a diverses passions, com ara l'ira, enveja o engany.[74][75]

Individualment, cada déu tenia característiques que el diferenciaven dels altres, com en qualsevol sistema politeísta. Alguns van ser encarnacions d'elements naturals estrelles, rius, plantes, tempestes..., d'activitats humanes o produccions com l'agricultura, l'escriptura, la pesca, la fabricació de cervesa o maons. Molts d'ells tenien un aspecte local, vinculats a un lloc i un santuari específic; les ciutats de Sumer generalment tenien una deïtat tutelar, a la qual els seus habitants estaven particularment identificats. Aquest aspecte localista va ser a vegades empès molt lluny, un regne com el de Lagash amb un panteó organitzat de cara familiar, el gran déu local Ningirsu estava envoltat per la seva família que patrocinava diversos centres de culte —la seva esposa Bau, la seva germana Nanshe, els seus fills—.[76]

Principals déus dels sumeris[modifica | modifica el codi]

Els primers sumeris s'establiren al voltant de temples dedicats als déus principals: Anu, déu del firmament; Ea, deessa de les aigües; i Enlil, déu de l'atmosfera i la terra.

Adoració divina[modifica | modifica el codi]

El culte a les deïtats de la terra de Sumer és conegut per la documentació relativa al culte oficial: inscripcions reials, tauletes administratives sobre el lliurament d'ofrenes, diversos textos religiosos i les excavacions dels grans santuaris. La religió «popular» és més difícil d'aprehender perquè està molt mal documentada.

Sacrificis i ofrenes[modifica | modifica el codi]

Ofrena votiva en or, celebrant la construcció d'una plataforma pel déu Shara, placa gravada en signes cuneïforme. Museu del Louvre.

Les pràctiques de culte més comuns eren ofrenes a les deïtats. Es tractava de proporcionar tot el que es podia utilitzar per al seu manteniment diari: menjar sobretot —carn d'animals, cereals, cervesa, llet—, també mobles —trons, llits—, roba, ornaments, objectes sagrats —armes—, vehicles —carros i vaixells sagrats—.[77][78][79][80] A més de l'adoració ordinària, les festes religioses van tenir lloc a intervals regulars, segons els diferents calendaris litúrgics de les ciutats sumèries, durant les quals les ofrenes i celebracions eren suntuoses.[81] Moltes d'aquestes festes foren marcades per les peregrinacions que atreien els fidels i les processons durant les quals es presentavan vehicles sagrats amb estàtues de déus i deesses. El culte era generalment recolzat per institucions, principalment els mateixos temples, i supervisats per autoritats polítiques, reis i governadors. Tot això servia per complir el deure col·lectiu dels homes cap als seus creadors i mestres. Altres propostes, testimoniades per nombrosos objectes votius exhumats en els temples, tenien un propòsit més individual, destinats a atreure els bons propòsits dels déus als què es dedicava. La pietat personal també està testificada per les diverses pregàries adreçades als déus coneguts pels textos. Els membres de les elits eren els més actius en el culte, tal com indiquen les dedicacions de les ofertes votives, així com les redistribucions de les ofrenes realitzades després de la seva presentació als déus, dels quals eren els primers beneficiaris.

Els temples[modifica | modifica el codi]

Els sumeris van honrar als seus déus en els temples, els edificis considerats com les residències divines i, per tant, designats pel terme genèric «casa» (e) i no per un terme específic. El seu aspecte sagrat va ser indicat pels seus noms cerimonials: el gran temple d'Enlil a Nippur era la «casa de muntanya» (é-kur), la d'Inanna a Uruk, la "Casa del Cel" (é-anna) de Nanna a Ur la «Casa de la Gran Llum» (é-kiš-nu-gal). Les altres parts dels santuaris —capelles, portes, cuines, ziggurats—, també podien tindre un nom sagrat.[82][83] Els sobirans van fer d'ells un punt d'honor construint i mantenint aquests edificis, exaltant la seva magnificència a través d'himnes.

El ziggurat d'Ur: ruïnes després de la restauració any 2006.

Des del punt de vista arquitectònic, no existia un plànol típic del temple sumeri, el que feia difícil identificar-los en absència d'inscripcions o material religiós, —altars, objectes votius o per a ablucions—. En el seu plànol model van seguir els principis que presidien l'organització de les residències humanes: s'organitzaven al voltant d'un centre o pati obert a diverses sales, una o més cambres servien de cel·la com a lloc de culte principal, una espècie de cambra de la divinitat. Al culte «clàssic» mesopotàmic, la presència del déu en la seva residència es va materialitzar per una estàtua que representava el déu antropomòrficament; l'absència de menció explícita d'aquest objecte abans de la tercera dinastia d'Ur, ha portat la hipòtesi que no existia abans d'aquest període.[84] Entre els plànols trobats en diversos llocs, l'organització tripartida era comuna en els períodes protohistòrics, el temple està erigit en una o dues terrasses elevades («temble blanc» a Uruk, «temple pintat» a Tell Uqair). Un altre plànol igualment comú és el «temple ovalat» documentat per al període de les dinasties arcaiques Khafajah, Lagash i Obeid, en què el temple va ser protegit per un recinte ovoide i erigit sobre una plataforma. Els reis d'Ur III van tornar a dissenyar els principals llocs de culte de Sumer —Nippur, Eridu, Ur, Uruk—, marcats pel sorgiment del ziggurat, construcció a nivell amb un temple en la seva part superior, que evidentment segueix l'exemple dels temples de terrassa encara que sembla que la cel·la divina és una cosa que cal buscar a les cambres del recinte que les envolta, on també s'han identificat els espais de preparació d'aliments. Les necessitats del culte van requerir la presència de nombroses dependències utilitzades per allotjar el clergat, les activitats administratives, la preparació i l'emmagatzematge de les ofrenes, com ho demostra l'edifici que conté una cerveseria exhumada a Lagash.[85]

El clergat[modifica | modifica el codi]

Objete votiu de Dudu —representat a la part superior dreta—, pontífex del déu Ningirsu a Girsu cap 2450 aC. Museu del Louvre.

El personal de culte sumeri va ser molt jeràrquic i estructurat des del principi, ja que diferents categories de sacerdots s'esmenten en la llista d'oficis que daten del final del període Uruk, i en versions posteriors d'aquesta llista estan encara més detallats. Tanmateix, no és possible determinar amb precisió les respectives funcions dels sacerdots nomenats en aquests textos, sobretot perquè sembla que alguns grans santuaris tenien un clericat específic que no es va reflectir en cap altre lloc.[86] Els santuaris més importants estaven en general encapçalats per un summe sacerdot o una alta sacerdotessa, comunament d'un llinatge reial, com la princesa Enheduanna, filla de Sargon d'Accad, a Ur.[87]

Escritura cuneïforme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Escriptura cuneïforme
Tauleta de comptabilitat d'Uruk,(tercera dinastia d'Uruk c. 3200-3000 aC), amb signes pictogràfics i numèrics disposats en caixes, Museu Pergamon.[88]
Tauleta d'argila blanca, administrativa de la tercera dinastia d'Ur (v. 2050 aC.) amb signes cuneïformes dispotats en lineal.

Els escribes sumeris van utilitzar un sistema d'escriptura conegut com a cuneïforme perquè els seus signes estaven composts d'elements en forma cuny o d'ungles a causa de la incisió d'uns càlams de cap triangular bisellat sobre una tauleta d'argila. Es van necessitar alguns segles perquè prenguessin el seu aspecte cuneïforme, ja que es van fer inicialment per trets simples, tenint per tan un aspecte lineal.[89][90]

Es tracta d'un sistema d'escriptura composta, els signes poden tenir diverses funcions. Molts d'aquests signes tenen un valor logogràfic o ideogràfic, per tant, un significat es refereix directament a realitats materials i visibles —un home, un animal, una part d'un cos, una planta, una casa, una estrella— o a idees —la paraula, vida—. Altres signes, nomenats fonogrames, tenen una funció purament fonètica i signifiquen una síl·laba. Alguns signes tenen un valor numèric.[91][92]

Orígens de l'escriptura[modifica | modifica el codi]

Els orígens de l'escriptura cuneïforme han estat objecte de nombrosos estudis que no han aclarit tots els misteris que els envolten. Els textos més antics, trobats a Uruk i datats al voltant del 3300-3100 aC, són majoritàriament de caràcter administratiu, de signes numèrics i pictogrames associats, tot indicant així les coses que es van a comptar. La seva aparició generalment està relacionada amb la de l'estat i les seves institucions i la necessitat de crear eines de gestió cada vegada més elaborades per registrar esdeveniments durant un llarg període de temps.[93] El seu vincle amb eines comptables més antigues, fitxes aparentment dissenyades per simbolitzar els productes emmagatzemats o comercialitzats, no està clar, perquè els signes escrits no semblen derivar-se d'aquestes primeres formes de comptabilitat. Tampoc no està clar que els primers signes escrits foren tots de pictogrames o fins i tot logogrames o signes numèrics, ja que alguns indicis semblen indicar que un nombre limitat d'ells ja tenia un valor fonètic: sent llavors la presència a l'inici d'un sistema d'escriptura complet que s'utilitza per transcriure un llenguatge i no un simple llista de memòria.[94][95]

Una pregunta sobre els orígens de l'escriptura que no s'ha trobat una resposta consensuada és si van ser els sumeris, o persones de parla sumèria, els qui la van inventar. Atès que en general es considera que els primers textos no contenen signes fonètics, sinó solament signes logogràfics, i per tant és impossible determinar si es refereixen a un llenguatge específic. Els primers signes fonètics amb elements gramaticals apareixen a començaments del III mil·lenni aC. i es refereixen inequívocament als sumeris, per tant, es pot considerar que els parlants d'aquest llenguatge van ser els que van elaborar l'escriptura.[96][97] Donat el context ètnic i lingüístic del final del IV mil·lenni aC, queda la possibilitat que un altre poble desaparegut a començaments del mil·lenni anterior hagués desenvolupat o participat al procés de l'escriptura, també si aquesta hipòtesi va contra el fet que aquest sistema d'escriptura per alguns dels seus aspectes, com la distinció de paraules homofòniques i molts signes monosil·làbics, sembla resultar d'una voluntat de transcriure la llengua sumèria. Amb el desenvolupament dels signes fonètics, aquesta escriptura va ser capaç d'adaptar-se a altres llengües molt diferents dels sumeris: el accadi, l'elamita, l'eblaïta, i molts altres, que sempre van conservar logogrames sumeris al costat de paraules escrites en la llengua dels seus redactors.

Literatura sumeria[modifica | modifica el codi]

Els escribes sumeris en van redactar una de les més antigues literatures conegudes.[98][99] Els primers textos que van ser descrits com «literaris», segons criteris moderns, van aparèixer al voltant de 2600 aC., en les tauletes de Shuruppak i Abu Salabikh. L'escriptura d'aquestes obres es va continuar durant els següents períodes fins als primers segles del II mil·lenni aC. És a partir d'aquest període que pertanyen la majoria dels textos literaris en sumeri, els primers van ser descoberts entre els textos escolars de la «Colina de les tauletes» de Nippur i les residències dels sacerdots d'Ur. Els escribes sumeris havien anotat llistes d'obres, el que demostra que el corpus literari d'aquest període va ser molt major del que ha sobreviscut.[100]

Per tant, és impossible reconstruir una imatge completa de la literatura sumèria tal com va ser representada pels que la van crear. Els historiadors han hagut de reconstruir i traduir els textos descoberts, l'estat dels quals, sovint fragmentat, impedeix conèixer la totalitat d'unes certes obres; donar-los un títol, que no tenien en l'Antiguitat, normalment amb el seu íncipit i després tractar de classificar-los en gèneres, que en general es prenen dels textos bíblics —saviesa, lamentacions— o de la literatura de l'antiguitat clàssica —èpiques, mites, himnes—. Així, les parts principals de la civilització sumèria han estat redescobertes, il·luminant la ideologia política, les creences religioses o la moralitat.

Llistes lèxiques[modifica | modifica el codi]

El primer tipus de text no administratiu que es coneix és el de les llistes lèxiques, característiques del medi alfabetitzat de Mesopotàmia des dels seus inicis. Es tracta de llistes llargues que classifiquen signes i termes per tema, sovint utilitzats amb fins pedagògics: llistes de signes per aprendre a escriure cuneïforme, llistes temàtiques que contenen termes del mateix domini, per exemple una llista d'oficis o una altra agrupació dels objectes de la vida quotidiana, animals, plantes. Aquestes classificacions reflecteixen la manera en què els estudiosos sumeris van concebre el món i van tractar de posar en ordre per comprendre'l millor.[101]

Inscripcions reials[modifica | modifica el codi]

Fragment de la inscripció commemorativa de l'estela dels voltors, Girsu, museu del Louvre.

Les inscripcions commemoratives escrites per iniciativa de sobirans o membres de la cort i destinades sobretot a una audiència divina constitueixen un corpus molt important des del punt de vista quantitatiu. Sovint eren dedicacions senzilles inscrites en objectes petits, que comprenien simplement la identitat de l'autor —amb el seu ofici, sovint el nom d'un o dos avantpassats—, el déu invocat i l'acte realitzat i commemorat, — ofrenda, construcció del temple, victòria militar—. Amb el pas del temps, aquests textos es van allargar i es van tornar més detallats en el context de les accions commemorades. Principalment es refereixen a actes piadosos com a ofrenes, restauracions de temples que de vegades es presentaven molt de temps com en els dos cilindres de Gudea que detallaven com el déu Ningirsu va aparèixer en un somni a Gudea per ordenar-li que construís un gran temple, i després descriu la construcció del temple i les festes que acullen de les divinitats del regne en el santuari. Els actes militars també es van informar, per exemple, sobre el text de l'Estela dels voltors d'Eannatum I i el Con d'Entemena relatant els conflictes entre Lagaix i Umma. Més rarament, va ser el paper del rei com el garant de la justícia el que es va relatar: els textos de les «reformes» d'Urukagina en les que aquest rei deia restaurar la justícia social i l'ordre cercat pels déus en el seu regne i els dos «codis de lleis» sumeris, el Codi d'Ur-Nammu i el Codi de Lipit-Ishtar d'Isin, que de fet són textos per a la glòria del sobirà on es prenen decisions detallades: «les lleis». Aquests textos pretenien transmetre a la posteritat els èxits dels sobirans més poderosos, segons la ideologia política de l'època.[102]

Historiografia[modifica | modifica el codi]

Els escribes sumeris van desenvolupar textos de naturalesa historiogràfica que reflexionaven sobre fets passats y els tornaven a interpretar segons la seva visió de la història. Aquest és el cas de la Llista de reis sumeris, la primera versió de la qual data d'almenys del tercera dinastia d'Ur i la versió definitiva és la del periode d'Isin i Larsa, que presenta la història de la reialesa a Mesopotàmia des que va ser transmesa als homes pels déus, i que va passar successivament a diverses dinasties escollides pels déus que van exercir la reialesa fins que els favors divins van passar a un rival, per raons que no s'expliquen. Aquest text deixa de banda que durant una gran part de la seva història el país de Sumer s'havia dividit políticament i sortia a l'ombra de regnes importants com el de Lagaix. El pas del poder d'una dinastia a una altra ha estat objecte d'una major reflexió, que ha donat lloc a la redacció de textos més detallats. La Maledicció d'Accad explica la caiguda de l'Imperi accadi, i probablement dóna la versió oficial dels reis d'Ur III, en el moment en què s'han apoderat de la torxa de la reialesa i cerquen legitimar la seva posició: el rei Naram-Sin d'Accàdia havia perdut el favor del gran déu Enlil abans de la indignació per la destrucció del seu temple, el que hauria desencadenat sobre seu i el seu imperi la venjança divina a través dels gutis, poble bàrbar que saquejava aleshores Mesopotàmia. Aquesta mena d'explicació es va repetir per als successors dels reis d'Ur, inclosos els reis d'Isin, i poder explicar la seva caiguda, que s'esmenta en diversos textos nomenats Lamentacions, que parlen com els déus en el primer lloc Enlil havia deixat d'afavorir Ur i va deixar enemics estrangers per devastar les ciutats sumèries.[103]

Èpica[modifica | modifica el codi]

El text de l'exaltació de la sobirania es refereix als textos qualificats d'èpica pels estudiosos moderns, la primera ronda de reis semillegendaris d'Uruk, que probablement va ser escrita a partir de fonts anteriors durant el temps de la tercera dinastia d'Ur originaris d'Uruk, i presentats com a pertanyents al mateix llinatge que els antics reis gloriosos d'aquesta ciutat. El primer grup de textos (Enmerkar i el Senyor d'Aratta), es refereix a la rivalitat entre els reis d'Uruk Enmerkar i Lugalbanda i la ciutat d'Aratta, situada en algun lloc de les muntanyes iranianes, i contra el que sempre triomfen en virtut de la seva intel·ligència; una d'aquestes narracions dóna una versió sumèria de la invenció de l'escriptura. L'altre rei d'Uruk lloat per diversos textos èpics és Guilgameix. La tradició sobre seu és més complexa, perquè aquest personatge també és vist com un déu de l'inframón. Els textos relatius com a rei d'Uruk evoquen la seva rivalitat amb els reis de Kix o batalles èpiques en què venç al monstre Huwawa i el torus celest amb l'ajut del seu company Enkidu. Històries que més tard van ser preses pels escribes accadis per escriure l'Epopeia de Guilgameix.[104] [105]

Himnes i oracions[modifica | modifica el codi]

Article principal: Himnes reials sumeris
Tauleta d'un himne dedicat al rei Ur-Nammu, c. 2100 aC., museu del Louvre.

Un tipus de text per a la glorificació de reis i déus és el d'«himnes», composicions de naturalesa poètica, sens dubte destinades a ser cantades amb un acompanyament musical. Els primers himnes coneguts no estan destinats als déus, sinó als seus temples la majestat dels quals s'honra. Els himnes divins són nombrosos i variats, exaltant l'esplendor dels grans déus i les seves qualitats. Els sobirans van ser també objecte d'aquestes celebracions, especialment quan van començar a cercar la divinitat: els reis d'Ur III van ser objecte de molts himnes cantant el seu carisma, la seva bellesa, els seus èxits; els destinats a Shu-Sin tenen la peculiaritat de tenir un to eròtic del matrimoni sagrat. El tipus d'oracions reials, que tracten de guanyar-se el favor dels déus per als reis, és similar a la dels himnes.[106][107] Alguns dels textosdels himnes i de lamentacions estan escrits en una variant específica del sumeri nomenada eme-sal espècie de «llenguatge refinat» que va aparèixer al començament del II mil·lenni i es va practicar fins al final del I mil·lenni, pel que és la forma de la literatura sumèria documentada més recent.[108]

Mites[modifica | modifica el codi]

Els textos de naturalesa mitològica se centren en els déus. El seu objectiu és explicar l'organització del món concebuda pels sacerdots sumeris. Estan dedicats als orígens del món i de l'home i a la seva ordenació, la transmissió de tècniques als homes per les divinitats. En primer lloc està el déu savi Enki. Alguns mostren les relacions entre els déus, com les històries dels amors tumultuosos de la deessa Inanna i el déu Dumuzi. Un altre text, relata la lluita del déu guerrer Ninurta contra el dimoni Asag.El famós mite del Diluvi universal, està documentat per primera vegada en una la narració en accadi Atrahasis, també és coneguda com a Uta-Napixtim pels babilonis o Ziusudra pels sumeris.[109]

Música[modifica | modifica el codi]

Músic sumeri tocant una lira decorada amb un cap de torus, detall de l'estendard d'Ur.

És difícil acostar-se als assoliments sumeris en els camps del cant i la música, encara que existeixen fonts que demostren, sens dubte, que els sumeris van atribuir importància a aquestes expressions artístiques. És comú trobar un cap dels músics (nar-gal) en les corts reials o també en les províncies durant la tercera dinastia d'Ur. A la iconografia, els músics acompanyen els banquets. Les cerimònies religioses i especialment rituals de sacrifici van involucrar diversos personatges com a cantants / músics (nar), gemegaires (gala), així com ballarins i acròbates, en actuacions per encantar als déus tant amb aspectes sonors com visuals. Els himnes, que coneixem a partir de textos de l'època, van haver de ser cantats, acompanyats de música i dansa. El mateix pot dir-se d'altres tipus de textos com les narratives mitològiques que nomenen «cants» (šir). Fora de l'elit i del clergat, les pràctiques de cant i de música estan molt menys documentades, però sens dubte van ser igualment importants; per exemple, es coneixen cançons infantils.[110]

La importància de la música per a les elits sumeries és particularment evident en un himne a la glòria de Shulgi, que glorifica el notable domini d'aquest art, al que aquest sobirà havia accedit. També és un catàleg instructiu sobre els tipus de cançons realitzades i els instruments utilitzats en aquest moment, tot i que és difícil saber amb precisió quins són tots els termes: diversos tipus d'arpes, lires, llaüts o clarinets.[111] Les tombes reials d'Ur (mitjan del III mil·lenni) proporcionen una dotzena d'instruments ricament decorats en mareperla, el lapislàtzuli i l'or. La iconografia dels segells i cilindres de la mateixa necròpolis completa la documentació. Els instruments de corda són els més ben documentats: arpes de forma triangular amb cordes fixament obliqües, i lires quadrangulars, que s'estenen entre les barres verticals superior i inferior; la base d'aquests instruments era una caixa de ressonància, decorada amb un cap de torus en les còpies dels enterraments d'Ur. Aquestes tombes també van lliurar dues flautes de plata, perforades amb diversos forats. La iconografia també representa els llaüts, així com diversos instruments de percussió (panderetes, timbals, tambors).[110]

Llegat[modifica | modifica el codi]

La civilització de Sumer va veure sorgir una primera societat urbana, amb tipus monumentals i domèstics d'arquitectura que van servir de models. Entre les aportacions més rellevants dels sumeris es troben: el desenvolupament de l'escriptura i els seus usos, tant administratius com acadèmics, i el seu corol·lari al sistema educatiu; el sistema de numeració sexagesimal i les operacions bàsiques de l'aritmètica, l'establiment de sistemes polítics, subsegüentment assumits, amb el seu sistema de gestió, així com una organització jurídica i textos legislatius. Van desenvolupat tècniques que van permetre el desenvolupament de l'agricultura i l'artesania, especialment la ceràmica, la metal·lúrgia i el tèxtil. Aquest període va ser, per tant, fonamental en el desenvolupament de la civilització mesopotàmica, Babilònia i Assíria i les civilitzacions que els van succeir a l'Iraq i els d'altres regions que han rebut la seva influència.[112]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "ki=terra o país, en=senyor, gi=canya o canyissar", Mercedes Torrecilla, Investigación sobre la lengua y la escritura sumeria del período presargónico de Lagas, ISBN 84-8454-377-3
  2. ««Origen de la cultura sumeria»» (PDF). Historia Antigua Universal. [Consulta: 18 setembre 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 Margueron, Jean-Claude. «La época del Dinástico Arcaico». A: Los mesopotámicos. Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 84-376-1477-5. 
  4. Asimov, Isaac. «Los acadios - Los nómadas conquistadores». A: El Cercano Oriente (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 1986. ISBN 978-84-206-3745-7. 
  5. 5,0 5,1 Margueron, Jean-Claude. «El imperio de Agadé». A: El renacimiento sumerio de la III dinastía de Ur (en castellà). Fuenlabrada: Cátedra, 2002. ISBN 8437614775. 
  6. 6,0 6,1 Postgate, 1992, p. 260-274.
  7. Charvát, 2007, p. 251-255.
  8. Charvát, 2007, p. 255-257.
  9. Charvát, 2007, p. 257-259.
  10. Lafont; Westbrook, 2003, p. 198-200.
  11. Wilcke, 2003, p. 158-160.
  12. Crawford, 2004, p. 70-93.
  13. Lafont; Westbrook, 2003, p. 189 i 191-192.
  14. Postgate, 1992, p. 82-83.
  15. Wilcke, 2003, p. 160-162.
  16. Lafont; Westbrook, 2003, p. 200-203.
  17. Lafont; Westbrook, 2003, p. 208.
  18. Lafont; Westbrook, 2003, p. 204.
  19. Wilcke, 2003, p. 157.
  20. Lafont; Westbrook, 2003, p. 198.
  21. Lafont, B. «Women economic activities at home and outside home during the Ur III period» (en anglès). REFEMA, 16-04-2013. [Consulta: 26 setembre 2017].
  22. Van De Mieroop, M. Cuneiform Texts and the Writing of History (en anglès), 1999, p. 141-142 i pp. 153-158. 
  23. Wilcke, 2003, p. 163-165.
  24. Lafont; Westbrook, 2003, p. 206-209.
  25. Lafont; Westbrook, 2003, p. 204-205.
  26. Sumer, 1999-2002, p. col. 275-276.
  27. Postgate, 1992, p. 173-183.
  28. Huot, 1989, p. 92-98.
  29. Postgate, 1992, p. 188-190.
  30. K. A. Wittfogel, Le Despotisme oriental, Étude comparative du pouvoir total, Paris, 1964. Ce modèle fut particulièrement influent dans l'historiographie du Proche-Orient ancien, cf. (it) C. Zaccagnini, « Modo di produzione asiatico e Vicino Oriente antico. Appunti per una discussione », Dialoghi di archeologia, vol. 3/3,‎ 1981, pp. 3-65
  31. «Politiques et contrôle de l'eau dans le Moyen-Orient ancien». Annales, Histoire, Sciences Socialesnúm.57/3, 2002., qui dépassent le seul cadre sumérien.
  32. Postgate, 1992, p. 167-170.
  33. Postgate, 1992, p. 170-172.
  34. 34,0 34,1 Limet, H. «The Cuisine of Ancient Sumer ». A: The Biblical archaeologist 50/3 (en anglès), 1987, p. 132-147. 
  35. Postgate, 1992, p. 159-166.
  36. Joannès (dir.), 2001, p. 179-180.
  37. Joannès (dir.), 2001, p. 638-640.
  38. Joannès (dir.), 2001, p. 735-736.
  39. Postgate, 1992, p. 225-240.
  40. Joannès (dir.), 2001, p. 170-172.
  41. Joannès (dir.), 2001, p. 674-677.
  42. C. A. Petrie, «Ceramic Production », a D. T. Potts (dir.), A Companion to the Archaeology of the Ancient Near East, Malden et Oxford, 2012, pp. 284-286 i 289-293
  43. Joannès (dir.), 2001, p. 144-145.
  44. Joannès (dir.), 2001, p. 509-512.
  45. Joannès (dir.), 2001, p. 854-856.
  46. Joannès (dir.), 2001, p. 456-458.
  47. Briend, 1999-2002, p. 184-185 i 188-189.
  48. Joannès (dir.), 2001, p. 357-360.
  49. «Textiles». A: A Companion to the Archaeology of the Ancient Near East (en anglès), 2012, p. 336-346. 
  50. Joannès (dir.), 2001, p. 529-532.
  51. Briend, 1999-2002, p. 100-101.
  52. Benoit, 2003, p. 228-229.
  53. Huot, 2004, p. 131-132.
  54. Benoit, 2003, p. 72-73.
  55. Aruz (dir.), 2003, p. 93-132.
  56. Prentice, =R. The Exchange of Goods and Services in Pre-Sargonic Lagash (en anglès), 2010. 
  57. Postgate, 1992, p. 202-203.
  58. Joannès (dir.), 2001, p. 542.
  59. Joannès (dir.), 2001, p. 664.
  60. Glassner, J.-J. «Aux origines de la monnaie» (en francès). A. Testart [París], 2001, pàg. 61-71.
  61. Joannès (dir.), 2001, p. 905-906.
  62. Carter, R. A. (en anglès) A Companion to the Archaeology of the Ancient Near East [Malden i Oxford], 2012, pàg. 355-369.
  63. Hallo, W. W. «Sumerian Religion» (en anglès). Journal of the Institute of Archaeology of Tel Aviv University, 1993, pàg. 15–35.
  64. Black; Cunningham; Robson, 2004, p. lix.
  65. Bottéro, Jean; Kramer, Samuel Noah. Gallimard. Lorsque les Dieux faisaient l'Homme. Mythologie mésopotamienne, 1989, p. 81. ISBN 2-07-071382-2. 
  66. Van Dijk, J. «Le motif cosmique dans la pensée sumérienne» (en francès). Acta Orientalia, 28, 1964, pàg. 1-59.
  67. Hallo, W. W. «Enki and the Theology of Eridu» (en anglès). Journal of the American Oriental Society, 116, 1996, pàg. 231-234.
  68. Selz, G. «Enlil und Nippur nach präsargonischen Quellen» (en alemany). Nippur at the Centennial, Papers Read at the 35e Rencontre Assyriologique Internationale [Philadelphie], 1992, pàg. 189-225.
  69. Masetti-Rouault, =M. G.. «Du bon usage de la mythologie mésopotamienne». A: Et il y eut un esprit dans l'Homme, Jean Bottéro et la Mésopotamie (en francès), 2009, p. 19-29. 
  70. Black; Green, 1998, p. 14-15.
  71. Kramer, 1994, p. 102-111.
  72. Bottéro, 1998, p. 162-185.
  73. Bottéro, 1998, p. 198-208.
  74. Kramer, 1994, p. 101-132.
  75. Bottéro, 1998, p. 127-161.
  76. Joannès (dir.), 2001, p. 630-632.
  77. Bottéro, 1998, p. 249-261.
  78. Black; Green, 1998, p. 158-159.
  79. Joannès (dir.), 2001, p. 743-744.
  80. Joannès (dir.), 2001, p. 601-603.
  81. Cohen, M. E.. The Cultic Calendars of the Ancient Near East (en anglès). Bethesda, 1993, p. 23-236. 
  82. Bottéro, 1998, p. 230-239.
  83. George, A. R.. House most high: The Temples of Ancient Mesopotamia (en anglès). Winona Lake: Eisenbrauns.Collection Mesopotamian civilizations, 1993, p. 59-172. ISBN 0-931464-80-3. «dóna una llista dels noms cerimonials dels temples mesopotàmics i d'altres edificis sagrats.» 
  84. Hallo, W. «Texts, statues and the cult of the divine king» (en anglès). Supplements to Vetus Testamentum nº 40, 1988, pàg. 54–66.
  85. Margueron, J. «Sanctuaires sémitiques». A: Supplément au Dictionnaire de la Bible (en francès), 1991, p. fasc. 64 B-65, col. 1119-1172. 
  86. Sumer, 1999-2002, p. col. 335.
  87. Franke, Franke, S. Kings of Akkad: Sargon and Naram-Sin" en Sasson, Jack, M. "Civilizations of the Ancient Near East". Scribener, Nova York, 1995, p. 831
  88. «Tablette W 5233,a/VAT 15245» (en anglès). CDLI.
  89. Postgate, 1992, p. 62-64.
  90. Bottéro, 1997, p. 139-143.
  91. Walker, C. B. F.. «Le cunéiforme». A: L. Bonfante et al.. = Naissances des écritures : du cunéiforme à l'alphabet (en francès), 1994, p. 25-99. 
  92. Durand, J.-M.. «L'écriture cunéiforme». A: A.-M. Christin. Histoire de l'écriture : De l'idéogramme au multimédia (en francès), 2001, p. 21-32. 
  93. Englund, R. K.. «Texts from the late Uruk period». A: J. Bauer, R. K. Englund et M. Krebernik. Mesopotamien, Späturuk-Zeit und Frühdynastische Zeit (en anglès), 1998, p. 16-233. 
  94. Woods, C. «The Earliest Mésopotamien Writing». A: Visible Language: Inventions of Writing in the Ancient Middle East and Beyond (en anglès), 2010, p. 33-50. 
  95. Crawford (dir.), 2013, p. 290-297.
  96. Bottéro, 1997, p. 154-155.
  97. Glassner, J.-J.. Écrire à Sumer : L'invention du cunéiforme (en francès), 2000, p. 113-137.  i 279-293
  98. Michalowski, P. «Sumerian Literature: An Overview». A: J. M. Sasson. Civilizations of the Ancient Near East (en anglès), 1995, p. 2279-2291. 
  99. Rubio, G. «Sumerian Literature». A: C. S. Ehrlich. From an Antique Land: An Introduction to Ancient Near Eastern Literature (en anglès), 2009, p. 11-76. 
  100. Black; Cunningham; Robson, 2004, p. 301-304.
  101. Cavigneaux, A. «Lexicalische Listen». A: Reallexicon der Assyriologie 6 (en alemany), 1980-1983, p. 609-641. 
  102. Sumer, 1999-2002, p. col. 82-84.
  103. Sumer, 1999-2002, p. col. 239-248.
  104. Sumer, 1999-2002, p. col. 249-255.
  105. Black; Cunningham; Robson, 2004, p. 3-40.
  106. Sumer, 1999-2002, p. col. 255-262.
  107. Black; Cunningham; Robson, 2004, p. 245-274.
  108. Joannès (dir.), 2001, p. 281-282.
  109. Bottéro; Kramer, 1989, p. 564-575.
  110. 110,0 110,1 La musique au Proche-Orient ancien, Dossiers d'archéologie n° 310, febrer 2006, en particular les articles de D. Collon pp.6-14, D. Shehata pp.16-22 i D. Charpin pp.56-59
  111. «A praise poem of Shulgi (Shulgi B)» (en anglès). ETCSL. [Consulta: 26 setembre 2017].
  112. Sumer, 1999-2002, p. col. 338-339.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aruz (dir.), Joan. Art of the first cities. The Third millennium B.C. from the Mediterranean to the Indus (en anglès). New Haven i Londres: The Metropolitan Museum of New York i Yale University Press, 2003. ISBN 0-300-09883-9. 
  • Benoit, Agnès. RMN. Réunion des musées nationaux et du Grand Palais des Champs-Élysées. Art et archéologie. Les civilisations du Proche-Orient ancien (en francès), 2003. ISBN 2-7118-4443-9. 
  • Black, Jeremy; Cunningham, Graham; Robson, Eleanor. Literature of Ancient Sumer (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2004. ISBN 0-19-926311-6. 
  • Black, Jeremy; Green, Anthony. British Museum Press. Gods, Demons and Symbols of Ancient Mesopotamia (en anglès), 1998. ISBN 0-7141-1705-6. 
  • Bottéro, Jean. Mésopotamie,l'écriture, la raison et les dieux (en francès). París: Gallimard. Folio Histoire, 1997. ISBN 2-07-040308-4. 
  • Bottéro, Jean. La plus vieille religion en Mésopotamie (en francès). París: Gallimard. Folio Histoire, 1998. ISBN 2-07-032863-5. 
  • Huot, Jean-Louis. Les Sumériens : entre le Tigre et l'Euphrate, 1989. ISBN 2-903442-96-7. 
  • Huot. Une archéologie des ces peuples villageois aux cités-États( Xe-IIIe millénaire av. J.-C.), t. 1 (en francès). París: Errance, 2004. ISBN 2-87772-267-8. 
  • Joannès (dir.), Francis. Robert Laffont. Colle tion Bouquins. Dictionnaire de la civilisation mésopotamienne (en francès), 2001. ISBN 2-221-09207-4. 
  • Kramer, Samuel Noah. L'histoire commence à Sumer (en francès). París: Flammarion, 1994. ISBN 2-08-081298-X. 
  • Lafont, Bertrand; Westbrook, Raymond. «Neo-Sumerian Period (Ur III)». A: A History of Ancient Near Eastern Law (en anglès). 1. Brill, 2003. ISBN 90-04-10794-0. 
  • Briend, Jacques. «Sumer». A: Supplément au Dictionnaire de la Bible fasc. 72-73 (en francès). Letouzey & Ané col. 77-359, 1999-2002. ISBN 9782706302237. OCLC 495478666. 
  • Crawford, Harriet. Sumer and the Sumerians (en anglès). Cambridge: Cambridge University press, 2004. ISBN 0-521-82596-2. 
  • Charvát, Petr. «Social configurations in Early Dynastic Babylonia». A: The Babylonian World (en anglès). Londres / Nova York: Routledge, coll. The Routledge words. ISBN 978-0-415-49783-1. 
  • Postgate, John Nicholas. Early Mesopotamia. Society and Economy at the Dawn of History (en anglès). Londres / Nova York: Routledge, 1992. 
  • Wilcke, Claus. «Early Dynastic and Sargonic Periods». A: History of Ancient Near Eastern Law, vol. 1, (en anglès). Leyde: Brill, col. «Handbuch der Orientalistik», 2003. ISBN 90-04-10794-0.