Vés al contingut

Supèrbia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Representació de la supèrbia a la catedral de Chartres
La supèrbia, en un gravat de Jacob Matham.
Supèrbia, és una de les seccions de la Taula dels pecats capitals de Hieronymus Bosch. S'hi representa una dona en un interior amb objectes d'ús quotidià. Es mira en un mirall que hi ha en un armari, sostingut per un dimoni. A un costat, es veu una altra estança amb figures.

La supèrbia (del llatí superbia)[1] és un sentiment de superioritat d'un mateix per sobre dels altres.[2] La persona superba es creu millor que els altres, menysprea els que l'envolten.[3][4] A diferència de l'orgull, que té connotacions positives o negatives, la supèrbia és sempre una falta, i fins i tot un pecat en termes religiosos.[5] Pel catolicisme és un dels set pecats capitals, juntament amb la luxúria, la gola, l'avarícia, la peresa, l'ira i l'enveja.[4]

Entre els grecs hi havia un tipus especial de supèrbia, la hibris blasfema, que intentava igualar els humans als déus. Dante el considerava el pitjor pecat de tots, ja que és el que va portar Llucifer a intentar igualar-se a Déu i per això va caure a l'infern. A més, la supèrbia porta l'ésser humà a no tenir caritat ni amor al proïsme, el manament més important del cristianisme.[6][7][8]

Filosofia grega antiga

[modifica]

Aristòtil considerava l'orgull (megalopsuchia, terme grec traduït de diverses maneres com «orgull legítim», «grandesa d'ànima», «elevació d'esperit» i «magnanimitat»)[9] com la corona de les virtuts, i el distingia de la vanitat, la temprança i la humilitat, tot afirmant:

«Sembla que entenem per home magnànim aquell que aspira a molt i mereix molt; perquè qui aspira a molt sense merèixer-ho és un insensat, però qui posseeix una virtut mai no és insensat ni neci. L'home que hem descrit, doncs, és magnànim. Qui mereix poc i aspira a poc és temperat [o modest], però no magnànim: perquè la magnanimitat [o grandesa d'ànima] implica grandesa, de la mateixa manera que la bellesa implica una bona estatura; els homes de baixa estatura poden ser elegants i ben proporcionats, però no se'ls pot anomenar bells.»[10]

Tot seguit, conclou:

«La magnanimitat, doncs, sembla ser, per dir-ho així, el coronament de les virtuts; les fa més grans i no pot existir sense elles. Per això és difícil ser veritablement magnànim, perquè és impossible sense la unió de totes les virtuts.»[10]

En canvi, Aristòtil definia el vici de la hibris de la manera següent:[11]

«... causar vergonya a la víctima, no perquè et pugui passar res, ni perquè t'hagi passat res, sinó simplement per obtenir una satisfacció personal. La hibris no és la retribució de greuges passats; això és venjança. Pel que fa al plaer que proporciona la hibris, la seva causa és aquesta: els homes ingenus pensen que, maltractant els altres, fan més gran la seva pròpia superioritat.»[12]

Tot i que en els contextos moderns sovint es considera que l'orgull i la hibris són el mateix, per a Aristòtil i molts altres filòsofs de la Grècia antiga la hibris era un orgull més extrem i excessiu que conduïa a la ruïna, i constituïa una cosa completament diferent de l'orgull.[13]

«Així és, doncs, l'home orgullós; qui queda per sota seu és excessivament humil, i qui el supera és vanitós.»[14]

Psicologia

[modifica]

Emoció

[modifica]

En termes psicològics, l'orgull positiu és una «emoció agradable, de vegades exultant, que resulta d'una autoavaluació positiva».[15] Es va incorporar al «conjunt d'expressions emocionals» de la Universitat de Califòrnia a Davis com una de les tres emocions «autoconscients» de les quals es coneixen expressions recognoscibles, juntament amb l'avergonyiment i la vergonya.[16]

La psicòloga italiana Isabella Poggi va encunyar el terme italià fiero per descriure l'orgull que s'experimenta i s'expressa en els moments posteriors a un triomf personal sobre l'adversitat.[17] Les expressions facials i els gestos que manifesten orgull poden incloure aixecar el mentó, somriure o posar les mans als malucs per indicar una victòria o un assoliment. Les persones poden atribuir implícitament estatus als altres basant-se únicament en les seves expressions d'orgull, fins i tot quan volen evitar-ho. De fet, alguns estudis indiquen que l'expressió no verbal de l'orgull transmet un missatge sobre l'elevat estatus social d'una persona dins d'un grup que els altres perceben automàticament.[18]

Pel que fa al comportament, l'orgull també es pot expressar adoptant una postura expansiva, amb el cap inclinat enrere i els braços estesos cap enfora, separats del cos. Aquesta manifestació postural és innata, ja que també s'observa en persones amb ceguesa congènita, que no han tingut l'oportunitat de veure-la en altres persones.[19]

Orgull autèntic i orgull hibrístic

[modifica]

La recerca psicològica contemporània distingeix dues facetes de l'orgull: l'orgull autèntic i l'orgull hibrístic. L'orgull autèntic s'associa amb sentiments d'assoliment, confiança i esforç productiu, i presenta una correlació positiva amb l'autoestima i el comportament prosocial. En canvi, l'orgull hibrístic s'associa amb l'arrogància i una visió exageradament favorable d'un mateix, i s'ha relacionat amb el narcisisme i les dificultats interpersonals.[20]

Les recerques posteriors han examinat les funcions evolutives i socials de l'orgull i suggereixen que pot actuar com una emoció que regula l'estatus i indica competència i valor social dins dels grups.[21]

Efectes positius

[modifica]

L'orgull sorgeix de la satisfacció amb un mateix per haver assolit objectius personals; per exemple, els bons resultats d'una actuació susciten orgull quan la persona considera que l'esdeveniment ha estat causat exclusivament per ella.[22]

L'orgull funciona com una manifestació d'un jo fort que afavoreix els sentiments de semblança amb altres persones fortes, així com la diferenciació respecte de les persones febles. Des d'aquesta perspectiva, l'orgull es pot concebre com una emoció que reforça les jerarquies, ja que experimentar-lo i expressar-lo ajuda a eliminar els conflictes de les negociacions.[23]

L'orgull comporta un plaer exultant i una sensació d'assoliment. Es relaciona amb «comportaments i resultats més positius en l'àmbit del qual la persona se sent orgullosa».[24] L'orgull s'associa amb comportaments socials positius, com ara ajudar els altres i expressar públicament els assoliments. Juntament amb l'esperança, és una emoció que facilita l'assoliment d'objectius, ja que pot contribuir a iniciar i mantenir esforços orientats a una finalitat i ajudar les persones a preparar-se per a futures situacions d'avaluació. També pot contribuir a millorar la qualitat i la flexibilitat de l'esforç esmerçat.[25] L'orgull pot potenciar la creativitat, la productivitat i l'altruisme.[26]

Un estudi de la Universitat de Michigan va trobar que, entre els joves afroamericans, l'orgull s'associa amb una nota mitjana acadèmica més alta als barris menys afavorits socioeconòmicament, mentre que als barris més afavorits s'associa amb una nota mitjana més baixa.[27]

Economia

[modifica]

En l'àmbit de la psicologia econòmica, l'orgull es concep com un espectre que va de l'«orgull legítim», associat amb assoliments reals, a l'«orgull fals», que pot ser desadaptatiu o fins i tot patològic. S. E. G. Lea i P. Webley, autors de l'article «Pride in economic psychology», van examinar el paper de l'orgull en diverses situacions econòmiques. Van afirmar que l'orgull intervé en totes les decisions econòmiques perquè aquestes estan vinculades al jo de la persona que les pren.[28] Entès d'aquesta manera, l'orgull és un estat emocional que contribueix a garantir que les persones prenguin decisions financeres que afavoreixin els seus interessos a llarg termini, fins i tot quan a curt termini semblin irracionals.

Pecat i autoacceptació

[modifica]
L'orgull, de la sèrie dels set pecats capitals, de Jacob Matham, cap al 1592.

L'autoestima desmesurada s'anomena «orgull».[29] La teologia cristiana clàssica considerava que l'orgull era una conseqüència d'una autoestima elevada i, per tant, que aquesta mateixa autoestima elevada era l'arrel del principal problema humà. Tanmateix, a partir del segle XX, la psicologia humanista va identificar el principal problema humà amb una autoestima baixa, derivada de la manca de confiança en la «veritable vàlua» d'un mateix. Carl Rogers va observar que la majoria de les persones «es consideren mancades de valor i indignes de ser estimades». Per tant, els manca autoestima.[30]:40, 87, 95

A la Bíblia del rei Jaume, les persones que mostren un orgull excessiu són qualificades amb el terme anglès haughty («altives»).

L'orgull precedeix la destrucció, i l'esperit altiu precedeix la caiguda.

— Bíblia del rei Jaume (1611), Proverbis, 16:18.

Al seu llibre Mere Christianity, C. S. Lewis anomena l'orgull «el gran pecat» i sosté que «l'orgull ha estat la causa principal de la misèria en totes les nacions i totes les famílies des del començament del món».[31]

Terry Cooper descriu l'orgull excessiu, juntament amb l'autoestima baixa, com un marc important per descriure la condició humana. Examina i compara la convicció d'Agustí d'Hipona i Reinhold Niebuhr que l'orgull és el problema principal; la concepció feminista segons la qual l'orgull és absent de l'experiència de les dones; la posició de la psicologia humanista segons la qual l'orgull no explica adequadament l'experiència de ningú; i la idea de la psicologia humanista que, si l'orgull apareix, sempre és una façana falsa destinada a protegir un jo infravalorat.[30]

Cooper considera el treball d'alguns psicoanalistes neofreudians, concretament de Karen Horney, i hi troba una via prometedora per abordar allò que descriu com un «atzucac entre el jo sobrevalorat i el jo infravalorat».[30]:112–113

Cooper recorre al treball d'aquests psicoanalistes per descriure la connexió entre l'orgull religiós i el psicològic, així com el pecat, i explicar com un sistema d'orgull neuròtic és subjacent a una aparença d'automenyspreu i autoestima baixa:

El «jo idealitzat», la «tirania dels hauria de», el «sistema d'orgull» i la naturalesa de l'odi a un mateix apunten a la relació entrellaçada entre l'orgull neuròtic i l'automenyspreu. Aquest marc ajuda a entendre com un sistema d'orgull neuròtic és subjacent a una aparença d'automenyspreu i autoestima baixa.[30]:112–113

Així, l'hibris, que és una forma exagerada d'autoestima, de vegades és en realitat una mentida utilitzada per ocultar la manca d'autoestima que la persona hibrística sent en el fons.

Hibris i narcisisme col·lectiu

[modifica]

L'hibris s'associa amb més conseqüències negatives per a la mateixa persona i sovint amb manifestacions d'agressivitat i hostilitat.[32] L'hibris no s'associa necessàriament amb una autoestima elevada, sinó amb una autoestima molt fluctuant o variable. L'hibris excessiva tendeix a generar conflictes i, de vegades, a posar fi a relacions íntimes, fet que ha portat a considerar-la una de les poques emocions sense funcions positives o adaptatives clares.[33]

Un grup que es vanta, es complau en la seva superioritat o denigra els altres tendeix a esdevenir un grup amb un estatus social baix o vulnerable a les amenaces d'altres grups.[34] Cynthia Pickett, professora associada de psicologia de la Universitat de Califòrnia a Davis, que ha investigat l'orgull col·lectiu, ha afirmat que «les manifestacions hibrístiques i pomposes d'orgull de grup podrien ser, de fet, un senyal d'inseguretat del grup més que no pas un senyal de fortalesa». Pickett va trobar que les persones que expressen orgull amb humilitat, tot centrant-se en els esforços i el treball intens dels membres del grup, tendeixen a assolir un estatus social elevat.[35] L'orgull hibrístic apareix quan experimentem orgull sense que hi hagi un esdeveniment que el susciti, o fins i tot davant d'esdeveniments que el susciten[36] però que no hem aconseguit nosaltres.

Una recerca de la Universitat de Sydney va trobar que l'orgull hibrístic es correlaciona amb l'arrogància i l'autoexaltació, i afavoreix els prejudicis i la discriminació. En canvi, l'orgull autèntic s'associa amb la confiança en un mateix i els assoliments, i afavoreix actituds més positives envers els grups externs i les persones estigmatitzades.[37]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Migne, Jacques-Paul. Patrologiae Cursus Completus: Series Latina: Sive, Bibliotheca Universalis, Integra, Uniformis, Commoda, Oeconomica, Omnium SS. Patrum, Doctorum Scriptorumque Ecclesiasticorum Qui Ab Aevo Apostolico Ad Usuque Innocentii III Tempora Floruerunt (en llatí). Excudebat Migne, 1842, p. 619.
  2. ↑ Esteller, Pedro Labernia y. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana. Espasa, 1888, p. 912.
  3. ↑ «SIGNIFICAT DE SUPÈRBIA (QUÈ ÉS, CONCEPTE I DEFINICIÓ) - EXPRESSIONS - 2021». [Consulta: 23 març 2021].[Enllaç no actiu]
  4. 1 2 «Significado de Pecados capitales» (en castellà). [Consulta: 24 març 2021].
  5. ↑ Garrigou-Lagrange, Réginald. Las tres edades de la vida interior I (en castellà). Palabra, 1975-09-01, p. 439. ISBN 978-84-8239-047-5.
  6. ↑ SHAPIRO, MARIANNE «Purgatorio XI». Lectura Dantis, 12, 1993, p. 158–168. ISSN: 0897-5280.
  7. ↑ Purgatory | Canto 11 | Summary and Analysis Course Hero. (anglès)
  8. ↑ «How Your Pride Looks to God | Purgatory IX-XI | Henry Center», 07-04-2016. [Consulta: 24 març 2021].
  9. ↑ Aristòtil. «IV.2–3». A: Nicomachean Ethics.
  10. 1 2 Aristòtil. «IV.3». A: Nicomachean Ethics.
  11. ↑ Aristòtil.
  12. ↑ Aristòtil. Rhetoric, p. 1378b.
  13. ↑ «Hubris Greek Mythology | Definition, Examples & Use». Study.com. [Consulta: 20 novembre 2024].
  14. ↑ Dr. Peter Sjostedt-Hughes. «Aristotle on Pride (Megalopsuchia)» (arxiu). [Consulta: 26 gener 2026].
  15. ↑ Lewis, M.; Takai-Kawakami, K.; Kawakami, K.; Sullivan, M. W. «Cultural differences in emotional responses to success and failure». International Journal of Behavioral Development, 34, 1, 2010, p. 53–61. DOI: 10.1177/0165025409348559. PMC: 2811375. PMID: 20161610.
  16. ↑ Tracy, J. L.; Robins, R. W.; Schriber, R. A. «Development of a FACS-verified set of basic and self-conscious emotion expressions». Emotion, 9, 4, 2009, p. 554–559. DOI: 10.1037/a0015766. PMID: 19653779.
  17. ↑ Lazzaro, Nicole. «Why We Play Games: Four Keys to More Emotion Without Story». XEODesign, 08-03-2004 (arxiu). [Consulta: 7 novembre 2022].
    Brown, Jack. «Sincerity Secret # 20: Fiero Feels Good». Body Language Success, 23-10-2010 (arxiu). [Consulta: 11 març 2012].
  18. ↑ Shariff, Azim F.; Tracy, Jessica L. «Knowing who's boss: Implicit perceptions of status from the nonverbal expression of pride». Emotion, 9, 5, 2009, p. 631–639. DOI: 10.1037/a0017089. PMID: 19803585.
  19. ↑ Tracy, Jessica L.; Matsumoto, David «The spontaneous expression of pride and shame: Evidence for biologically innate nonverbal displays». Proceedings of the National Academy of Sciences, 105, 33, 19-08-2008, p. 11655–11660. Bibcode: 2008PNAS..10511655T. DOI: 10.1073/pnas.0802686105. JSTOR: 25463738. PMC: 2575323. PMID: 18695237. Accés obert al DOI.
  20. ↑ Tracy, Jessica L.; Robins, Richard W. «The psychological structure of pride: A tale of two facets». Journal of Personality and Social Psychology, 92, 3, 2007, p. 506–525. DOI: 10.1037/0022-3514.92.3.506.
  21. ↑ Tracy, Jessica L.; Shariff, Azin G. «Pride: A moral emotion?». Psychological Science, 18, 7, 2007, p. 671–678. DOI: 10.1111/j.1467-9280.2007.01959.x.
  22. ↑ Weiner et al.
  23. ↑ Oveis, C.; Horberg, E. J.; Keltner, D. «Compassion, pride, and social intuitions of self-other similarity». Journal of Personality and Social Psychology, 98, 4, 2010, p. 618–630. DOI: 10.1037/a0017628. PMID: 20307133.
  24. ↑ Weiner, Bernard. (1986). An Attributional Theory of Achievement Motivation and Emotion. Psychological Reports. 29. 676-681. 10.1007/978-1-4612-4948-1_6.
  25. ↑ Fredrickson, Barbara L «The Role of Positive Emotions in Positive Psychology: The Broaden-and-Build Theory of Positive Emotions» (PDF). American Psychologist, 56, 3, 3-2001, p. 218. Arxivat de l'original el 5 gener 2026 [Consulta: 20 gener 2026].
  26. ↑ Bagozzi, R. P.; Belschak, F.; Verbeke, W.; Gavino, J. C. «Salesperson self-regulation of pride: Effects on adaptability, effort, and citizenship behaviors between independent-based and interdependent-based cultures». Spanish Journal of Marketing - ESIC, 20, 1, 01-02-2016, p. 1–17. DOI: 10.1016/j.reimke.2016.01.002. ISSN: 2444-9695. Accés obert al DOI.
  27. ↑ Byrd, C. M.; Chavous, T. M. «Racial identity and academic achievement in the neighborhood context: a multilevel analysis». Journal of Youth and Adolescence, 38, 4, 2009, p. 544–559. S2CID: 45063561. DOI: 10.1007/s10964-008-9381-9. PMID: 19636727.
  28. ↑ Lea, S. E. G.; Webley, P. «Pride in economic psychology». Journal of Economic Psychology, 18, 2–3, 1996, p. 323–340. DOI: 10.1016/s0167-4870(97)00011-1.
  29. ↑ «pride». Oxford English Dictionary Online p. n.1. Oxford University Press. Arxivat de l'original el 7 setembre 2015. [Consulta: 19 març 2022]. «Una opinió elevada, especialment excessivament elevada, de la pròpia vàlua o importància, que dona lloc a un sentiment o una actitud de superioritat envers els altres; autoestima desmesurada.»
  30. 1 2 3 4 Cooper, Terry D. Sin, Pride & Self-Acceptance: The Problem of Identity in Theology & Psychology. Chicago, Illinois: InterVarsity Press, 2003.
  31. ↑ Lewis, C. S.. Mere Christianity. Nova York: Harper One, 2001. ISBN 978-0-06-135021-4.
  32. ↑ Tangney, 1999
  33. ↑ Rhodwalt, et al.
  34. ↑ Pickett, C. L., & Hess, Y. D. (2016). Social exclusion and the self. In Ostracism, exclusion, and rejection (pp. 123-139). Routledge.
  35. ↑ WebDev, I. E. T. «IN RESEARCH: Collective bragging can betray insecurity; Probing the rice genome» (en anglès). UC Davis, 31-10-2008. [Consulta: 19 febrer 2026].
  36. ↑ «eliciting» (en anglès). dictionary.cambridge.org, 21-01-2026 (arxiu). [Consulta: 26 gener 2026].
  37. ↑ Ashton-James, Claire «Pride and Prejudice: How Feelings About the Self Influence Judgments of Others» (en anglès). Personality and Social Psychology Bulletin, 38, 4, 2011, p. 466–76. DOI: 10.1177/0146167211429449. PMID: 22109249 [Consulta: 8 febrer 2021].

Vegeu també

[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Supèrbia&oldid=38952023»