Superhome

De Viquipèdia

El superhome o sobrehumà (en alemany: der Übermensch) és una noció polisèmica sobretot present en literatura i en filosofia, que representa de manera general la idea de superioritat que un tipus d'home (idealitzat) hauria adquirit vers la resta del gènere humà. En filosofia, el Superhome és principalment associat al filòsof alemany Friedrich Nietzsche. Richard Roos l'ha definit així :

El Superhome de Nietzsche té una naturalesa similar a la divina. És superior als homes i més per sobre d'aquests que aquests sobre del mico. No ha de preocupar-se dels homes, ni governar-los: la seva única tasca és la transfiguració de l'existència[1].

Etimologia i traducció de l'alemany[modifica]

La paraula, originalment en alemany, és forjat des del prefix über-, «súper-», « a- » i el nom Mensch, «humà».

El plantejament de Friedrich Nietzsche pretén tant la confrontació com el desbordament de les categories del seu temps que van servir per definir la nostra condició humana. Aquest plantejament té lloc en un impuls orgànic, poètic i alegre, fins i tot dionisíac. Nietzsche ataca aquestes categories que considerava limitants si no alienants.

Primeres definicions[modifica]

L'encunyació més antiga de la paraula superhome es coneix com "hyperanthropos" i es va explicitar al segle I aC. per en Dionís d'Halicarnas. Llucià va emprar el terme al segle II dC, tot i que per burlar-se dels grans senyors del món, que serien retallats a la seva mida natural al regne dels morts. En alemany, el superhome va aparèixer per primera vegada en una carta d'Hermann Rab, governador de Saxònia, l'any 1527, on implica quelcom semblant a un jurament per a luterans.

El superhome romàntic[modifica]

La noció de sobrehumà no va ser inventada per Nietzsche, sinó que és anterior, del s. XVII. Es pot trobar a l'obra del Herder, però especialment a partir de la literatura romàntica. Els autors d'aquest moviment literari designaven un ideal impossible que iluminava els límits de l'existència humana: Lord Byron (Manfred), o Giacomo Leopardi (Zibaldone) l'evoquen amb desesperació o ironia. En Dostoievski també aborda el tema del superhome a Crim i Càstig.[2] El superhome no té una superioritat legal als altres homes sinó més aviat una superioritat moral: "Només he insinuat que l'home 'extraordinari' té el dret, no el dret legal, és clar, sinó el dret moral a deixar obviar a la seva consciència... certs obstacles i això només en cas que l'assoliment de la seva idea ho exigeixi...". Per tant, el superhome no ha de donar comptes dels seus actes a qualsevol llei humana, la seva interioritat s'imposa fins i tot com una llei única i com el regulador de la seva voluntat. L'amic de Raskolnikov, Razoumikhine, ha entès el caràcter odiós d'aquesta filosofia: «Em sembla que aquesta és la idea principal del teu article: l'autorització moral de matar, i em sembla més terrible del que seria una autorització oficial i legal», s'indigna. Raskolnikov pot ser considerat com un personatge proto-nietzscheà, atès que considera que és legítim alliberar-se del bé i del mal quan la vida que es vol portar ho requereix.

El Superhome de Nietzsche[modifica]

A la filosofia d'en Nietzsche,[3] la noció de Superhome és lliga dues altres nocions: la Voluntat de potència i l'Etern Retorn. El Sobrehumà és, per hipòtesi, l'encarnació de la màxima voluntat de poder humà, el compliment de la vida que troba la seva afirmació en el pensament de l'Etern Retorn.[4] Aquesta idea d'un compliment de la Voluntat humana de poder, pel Nietzsche, un intent de superar (überwinden) el nihilisme i donar un sentit a la història sense objectiu de la humanitat.[5]

Gènesi progressiva del Superhome[modifica]

Si en Nietzsche trobà probablement la noció de superhome en Byron, Goethe[6] i Dostoievski, la utilització que ell en fa no és la mateixa que la romanticista. El seu concepte només li pertany a ell. Al conjunt del desenvolupament del pensament de Nietzsche, el Superhome, o més aviat la qualitat designada per l'adjectiu sobrehumà, s'entén com una noció que aglutina reflexions que en un primer moment van poder ser presentades de manera dispersa (en particular la crítica). de la moral, la saviesa tràgica, la moral de les maneres, la cultura i l'art). Altrament també cal assenyalar la influència de la lectura de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (L'únic i la seva propietat), publicat pel Max Stirner el 1844.

La cristalització del pensament troba la gènesi al període que va d'Humà a sobrehumà[7] i la noció apareix llavors nominalment a l'obra Així parlà Zaratustra, adquirint una forma filosòfica diferent, atès que ara es tracta d'anunciar una nova realitat humana orientada a través d'un procés de transcendència les formes de la qual Nietzsche havia descrit anteriorment són una part important de la història de la humanitat.[7]

Característiques del Superhome: afirmació i totalitat[modifica]

En restablir més enllà de les aspiracions metafísico-morals de la humanitat la relació natural de l'home amb el món, és a dir, la immanència de la seva Voluntat de poder, en Nietzsche planteja diverses qualitats que, plenament realitzades, poden servir per caracteritzar el Superhome.

Una de les idees que es defensa amb més força és que els valors tradicionals representats pel cristianisme sotmeten les persones més febles vers una «moralitat esclava» i un «esperit gregari», que no provoquen més que un estat de resignació i conformisme vers tot el que passa al voltant. Per a en Nietzsche, aquests valors han de desaparèixer perquè puguin aparèixer de nous que representin el prototip d'home ideal, al qual va anomenar Übermensch. Per això combat la moral imposada per les religions i impulsa una moral que sorgeixi des del fons de les persones.

Mireu, us ensenyo el superhome!

El superhome és el sentit de la terra. Digueu la vostra voluntat: sigui el superhome el sentit de la terra! Jo us conjuro, germans meus, romaneu fidels a la terra i no cregueu als qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són enverinadors, ho sàpiguen o no. Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan, ells també, enverinats, la terra està cansada d'ells: tant de bo desapareguin!

—Així va parlar Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Aquest Übermensch no creu en les coses que prometen les religions després de la mort, només en allò real i que pot veure. És un ésser que, sobretot, raona; encara que això no vol dir que no senti. El Superhome es deixa dur per les seves passions i els seus sentiments però, alhora, es domina a si mateix; no cerca només el plaer, aquesta seria la diferència amb «l'últim home», l'últim esglaó cap al Übermensch. Nietzsche contradiu en això totalment a Plató i a Sòcrates, que consideraven necessari el control de les passions. De fet, en Nietzsche assenyala Sòcrates com el culpable de la moral de ramat de la societat occidental. Aquestes idees s'exposen al llibre Així va parlar Zaratustra, en què exhorta la societat a orientar els seus esforços per superar la línia evolutiva espiritual que hi ha entre l'animal i el superhome. El rebuig del superhome a la moral de ramat el va exposar als llibres Ecce homo i L'Anticrist.

L'home és una corda estesa entre l'animal i el superhome —una corda estesa sobre un abisme. Un perillós caminar, un perillós mirar enrere, un perillós estremir-se i aturar el pas.[8]

Albert Schweitzer[modifica]

Albert Schweitzer va emprar el concepte de superhome a la dècada de 1920 per criticar l' hybris humà , especialment quan s'utilitzava tecnologies a gran escala:

“El poder sobre les forces de la natura és un assoliment de la cultura que ha arribat a ser entrenat. L'home civilitzat que l'ha adquirit el pot utilitzar. Però el fet que el neoprimitiu de la cultura rebutgi l'espiritual i conservi el material creat per l'espiritual i, per tant, vulgui disposar del poder sobrehumà adquirit pels civilitzats en una mentalitat primitiva, com si això fos evident, és una cosa indignant. . […] És com confiar el timó d'un transatlàntic a algú que governa un rai, a algú que governa el seu rai equipat amb una vela petita.[9]

En el seu discurs del Premi Nobel de 1954 va tornar a utilitzar el terme de la mateixa manera:

“Però el superhome pateix una imperfecció espiritual fatal. No té la raonabilitat sobrehumana que hauria de correspondre a posseir un poder sobrehumà. […] El que realment hauria de venir a la nostra consciència i hauria d'haver vingut molt abans és que nosaltres, com a sobrehumans, ens hem tornat inhumans.[10]

Nacionalsocialisme: Superhome i Subhome[modifica]

La idea del superhome en la interpretació nazi va adquirir un sentit biològic, gràcies a Houston Stewart Chamberlain i la seva obra Die Grundlagen des neunzehnten Jahrhunderts (1912). L'obra de Chamberlain descriu la història universal de la civilització utilitzant termes darwinistes i naturalistes com la raça, incloent la raça "pura" i la "mixta", i finalment la "raça pura" antropomòrfica de crani estret (Dolichocefal) i crani ample (Brachycefal). La disposició conceptual naturalista i biologitzant se solapa amb la categoria del superhome extreta de la historiografia romàntica i la filosofia neoromàntica d'en Nietzsche. Un tret característic és l'afirmació sobre el dret del superhome , que es troba en la "minoria" numèrica, d'oposar-se a la superioritat numèrica dels "subhumans / infrahomes".[11]

El vessant biològic i immoral de la concepció del superhome de Nietzsche va donar al nacionalsocialisme l'oportunitat d'equiparar els seus ensenyaments amb la "ideologia del poble" segons el model nacionalsocialista. El rebuig de Nietzsche al nacionalisme va ser ignorat pels nazis. La germana d'en Nietzche, Elisabeth Förster-Nietze, sota la influència del seu marit Bernhard Förster, un antisemita radical, va causar una part important de la interpretació nacionalsocialista, en contraposició amb Nietzsche. Tanmateix, l'antònim Untermensch emprat pels nacionalsocialistes no es troba a les obres d'en Nietzsche.

«Home superior» i superhome: dues nocions germanes però diferents[modifica]

La noció d'home superior és diferent de la de supehome. El superhome vol estar per sobre de la humanitat, i si avui s'admet que Nietzsche va ser malinterpretat pels nazis, la idea que saber ignorar els propis sentiments humans fa possible arribar a ser un superhome pot portar a les pitjors atrocitats.[12]

Segons en Hervé Jamet, la jerarquia entre els éssers humans ha existit sempre.[13] Sota l'Antic Règim, la superioritat era atribuïda al rei, a la noblesa, i a l'aristocràcia. La igualtat republicana designa la igualtat davant la llei, però la jerarquia subsisteix per la selecció a l'escola, a l'exèrcit i al treball. Això ja no és una selecció pel naixement, si no per la intel·ligència i les qualitats físiques. Tots els homes no neixen iguals, la malaltia, la robustesa poden penalitzar alguns. L'Émile Zola admetia una desigualtat entre els homes i desenvolupava una mena de «racisme» compadint a Les Rougon-Macquart.[14][15] Era l'atavisme alcohòlic de Jacques Lantier a la Bèstia humana qui pagava pels seus avantpassats.[16]

L'expressió «Home superior» esdevé banal sota la ploma del Balzac, hom troba una desena de vegada l'expressió a la Comèdia humana.[17] L'Stendhal s'adreça a l'elit sobretot a la Cartoixa de Parma, Passejos a Roma i acaba les seves novel·les per «to the Happy Few».[18] I aquesta expressió l'empraria en Shakespeare «We few, we happy few, we band of brothers» (Enric V, IV, 3).[19] Finalment, es troba sis vegades l'expressió «Home superior» a El Roig i el Negre i una vegada a la Cartoixa de Parma de Stendhal.[20]

Referències[modifica]

  1. Richard Roos, « Nietzsche et Épicure : l'idylle héroïque », article repris dans Lectures de Nietzsche, LGF - Livre de Poche, 22 Nov 2000, (ISBN 2253905771).
  2. le surhomme dans crime et chatiment
  3. Source de cet article : WikiNietzsche, article « Surhomme ».
  4. Hypothèse et essai ou tentative sont omniprésentes dans les textes de Nietzsche. Comme le remarque P. Wotling (in Nietzsche et le problème de la civilisation), prendre les thèses de Nietzsche au pied de la lettre reviendrait à donner à la pensée de Nietzsche un ton impératif qu'elle ne possède pas.
  5. Cette absence de but, liée au problème de la création de valeurs nouvelles, est évoquée dans Ainsi parlait Zarathoustra, I, « Mille et un buts » :
  6. Il lit très tôt Manfred, et Goethe est l'auteur dont Nietzsche a parlé constamment avec le plus d'admiration.
  7. 7,0 7,1 Il s'agit donc de la période qui débute avec la rupture avec Wagner. Toutefois, on peut vraisemblablement voir dans l'idée de quête d'un moi supérieur et authentique que Nietzsche évoque dans Schopenhauer éducateur et qui n'est pas sans faire penser à Emerson, un premier embryon de ce thème du dépassement (dépassement en particulier des hasards nationaux et propres à chaque époque).
  8. Nietzsche, Friedrich. «Del superhombre y el último hombre». Así habló Zaratustra. Caronte filosofía. p. 28-29.
  9. Albert Schweitzer: Kulturphilosophie III (KPh III). Vier Teile. Dokumentationsabschrift von Johann Zürcher. Einsehbar im Schweitzer-Zentralarchiv Gunsbach/Elsaß, 138, zitiert nach: Claus Günzler: Albert Schweitzer. Einführung in sein Denken, Beck, München 1996, S. 43–44.
  10. Albert Schweitzer: Aus meiner Kindheit und Jugendzeit. Beck, München 1991, S. 119–120.
  11. Wiktor Werner, Od „małpiego procesu” do mechanizmów władzy. Metafora „mniejszości” jako narzędzie ideologizacji świata. [w:] Marek Troszyński, Dorota Mroczkowska (red.) Raport mniejszości. Głosy spoza dyskursu dominującego, Bogucki Wydawnictwo Naukowe Poznań 2004, s. 127-137
  12. la notion de cruauté chez Nietzsche
  13. philosophie :hiérarchie entre les hommes "Le besoin de dominer l'autre, ou du moins d'établir une hiérarchie est en effet presque toujours présent chez l'Homme, même s'il n'est pas perçu."
  14. le monde diplomatique : la rédemption de la race ouvrière vue par Émile Zola
  15. inégalités à la naissance
  16. atavisme et hérédité chez Zola
  17. recherche des occurrences dans la comédie humaine
  18. wiktionary : happy few
  19. Shakespeare Henri V happy few
  20. Fabrice se plaisait fort dans la société du comte : c'était le premier homme supérieur qui eût daigné lui parler sans comédie;...

Bibliografia[modifica]

  • Jacques-Raoul Gaubert, Comment on devient surhomme : une philosophie pour les hommes d'action, Édition Française, 1910. Texte sur Gallica
  • Umberto Eco, De Superman au Surhomme, Paris, Le Livre de Poche, 1995.
  • Michel Onfray, La Construction du surhomme, Paris, Le Livre de Poche, 2012.
  • Richard Roos, « Nietzsche et Épicure : l'idylle héroïque », article repris dans Lectures de Nietzsche, LGF – Livre de Poche, 22 novembre 2000, (ISBN 2-253-90577-1).
  • Patrick Wotling, Nietzsche et le problème de la civilisation, P.U.F., 2e éd. corr., 1er octobre 1999, (ISBN 2-13-046796-2)
  • Bibliographie du Datenbanken des Goethe – und Schiller – Archivs de Weimar sur le Surhomme Arxivat 2016-06-25 a Wayback Machine..
  • Wilfried Huchzermeyer: Der Übermensch – bei Friedrich Nietzsche und Sri Aurobindo. Verlag Hinder und Deelmann. ISBN 978-3-87348-123-7.
  • Pierre Kynast. Friedrich Nietzsches Übermensch. Eine philosophische Einlassung. Projekte Verlag 188, Halle (Saale), 2006. ISBN 3-86634-158-X. Le Surhomme de Friedrich Nietzsche : une introduction philosophique, Éditeur Pkp Verlag, 2014.
  • Schmid, Ursula 1960 : Zur Konzeption des « homme supérieur » bei Stendhal und Balzac : mit einem Ausblick auf Alexandre Dumas père / Ursula Schmid ISBN 3-631-43663-7