Sylvia (ballet)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióSylvia
Forma musical ballet
Compositor Léo Delibes
Llibretista Jules Barbier i Jacques de Reinach
Estrena
Data 14 juny 1876
Escenari Òpera Garnier
Més informació
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata
La Rita Sangalli en l'estrena de Sylvia

Sylvia és un ballet de Léo Delibes estrenat a l'Òpera de París el 14 de juny de 1876. L'estrena d'aquest ballet se celebrà el 14 de juny de 1876 en el Teatre de l'Òpera, amb coreografia de Louis Merante. Si Léo Delibes no hagués existit, hauria calgut inventar-lo per a major glòria del ballet. Ell fou un llaç d'unió entre el ballet romàntic i el modern. Sense ell, durant la segona meitat del segle XIX, els ballarins parisencs, haurien hagut de limitar la seva activitat als ballables de les òperes.

Fora d'això, Léo Delibes concebia el ballet com un drama líric en què els ballarins substituïen als cantants, interpretant solos i duets, mentre que el cos feia a la tasca de cor. La coreografia prenia llavors emprestat el seu ideal a un art vei; doncs, indubtablement, els manifests de Théophile Gautier no havien trobat eco, i els abonats a l'Òpera s'enamoraven més fàcilment de les ballarines que del ball.

Sylvia[modifica | modifica el codi]

Sylvia és com una avinença entre els temes romàntics i els clàssics. Seguint la tradició del segle XVIII Delibes elegí un llibre mitològic, inspirat en Jules Barbier per una narració de Torquato Tasso; però tractat a la manera lírica-pastoral d'un romanticisme atenuat que comenta les grans passions amb un discret encant i substitueix el cel tempestuós amb una passible claror de lluna.

Preludi[modifica | modifica el codi]

El preludi de Sylvia crea un clima de poesia elegíaca, fluid i transparent. La corda amb sordina s’agita com un lleu fullatge; els solos de clarinet i d'oboè evoquen el camp àtic, on els pastors, mentre vigilen els xais blancs com la neu, parlen respectuosament amb els déus.

En la blava nit, faunes i silvans es disputen els favors de les nimfes i les dríades. Una estàtua d'Eros presideix les seves entremaliadures. Breus escapades, graciosa persecució; l'orquestra ataca un himne a l'amor, d'una tendresa quasi religiosa. Soroll de passes i el cant somniador d'una flauta anuncien l'arribada del pastor Amyntas. Faunes, dríades, i silvans es retiren silenciosament al bosc sagrat.

Amyntas està enamorat, i els violoncels revelen les emocions del seu cor. Com resistir a la bellesa de la nimfa Sylvia, a la que va veure una tarda en el llindar del bosc? I com aconseguir veure-la de nou?

El destí és propici; un dolç crit de la trompa anuncia l'arribada de la nimfa. Amyntas s'amaga darrere de l'estàtua d'Eros; però no veu que el caçador Orió d'amagat també darrere un arbre.

Als acords d'una radiant marxa executada per quatre trompes, entra Sylvia amb les seves companyes. Fidel deixeble de la casta Diana, desafia Eros i després es penja com un ocell en la branca d'un arbre, gronxada pel moviment d'un vals lent.

Llavors les nimfes descobreixen Amyntas, i el capturen, furioses per haver sigut espiades per un mortal. Amyntas, per la seva banda, està embriagat d'amor; però segons la lògica dels déus, el verdader culpable no és ell, sinó Eros, al que s'ha de castigar.

Sylvia tensa l'arc, apunta a l'estàtua de l'Amor. Però, Amyntas s'interposa per a protegir al déu i es desploma, ferit de ple en el pit, no sense abans llençar un últim tendre esguard vers Sylvia.

L'alba tenyeix l'horitzó; en la llunyania un tamboret marca una dansa rústica. Sylvia reuneix a les seves companyes i desapareix ràpidament.

Els pagerols venent en corporació, a ofrenar als peus d'Eros; les flautes canten una melodia bucòlica, quan un tema sinistre i amenaçador acull l'arribada d'amagat d'Orió.

Tan sols un pagerol endarrerit és testimoni dels dramàtics esdeveniments que segueixen. Sylvia llisca suaument al costat d'Amyntas i el contempla embadalida, mentre la flauta torna al tema pastoral que simbolitza l'ànima pura i senzilla del pastor. En aquestes Orió salta de sobte de l'espessor del bosc, interrompent el lament d'un solo de violí, encadena Sylvia i se l'emporta triomfant vers el bosc.

El jove pastoret, amagat darrere un bardissar, crida als seus amics que acudeixen apressats pels staccati dels violins. Una fetillera reanima a Amyntas donant-li a olorar una rosa; i una breu crida al tema d'Orió informa el ressuscitat vers la sort que ha corregut la seductora nàiade. Llavors suplica a Eros que li doni ajuda.

El déu de l'amor es manifesta al moment en l'orquestra mitjançant un motiu melòdic majestuós; després s'anima l'estàtua, aixeca un braç i senyala el corriol pel qual el brutal Orió arrossegà la seva captiva.

Segon acte[modifica | modifica el codi]

En aquest acte apareix el cau d'Orió: una gruta ombrívola, freda i llòbrega. Sylvia, desmaiada, resta estesa en el sol; i l'orquestra murmura tristament el vals lent que ballà en el primer acte. Orió la contempla mentre els violoncels i els fagots revelen la violència del seu desig.

Quan la nimfa torna en ella, l'horror s'apodera de la seva ànima: la fugida és impossible. Per dita, encara que nimfa, no deixa d'ésser muller; l'astúcia li proporcionarà la salvació.

Refusa els impulsos amorosos d'Orió, però accepta el menjar que aquest li ofereix. El serveixen dues esclaves etíops, contornejant-se al compàs dels staccati de la flauta. Sylvia obliga Orió a beure vi, a pesar de l'afició d'aquest a la llet; després, al so d'un tamboret, imita l'esllanguiment i els rampells d'una dansa bàquica. Orió, completament embriac pel vi i per l'espectacle, cau pesadament a terra i s'adorm.

Bacó, en aquell instant, rep l'homenatge dels pagerols. Els clarins s'avancen a un grup de bacants armades de platets, sistres i timpans; les noies dansen al so de la lira i la desfilada acaba en una bacanal la brillantor de la qual realça la presència de les muses i de Baco coronat de pàmpols.

Només Amyntas està trist: Sylvia ha desaparegut de bell nou; i l'arribada d'un vaixell portat per esllanguit onatge d'una barcarola no assoleix distreure'l. Desembarca Eros disfressat de pirata i ordena als seus mariners que s'apoderin del pastor. Una esclava dansa delicadament segons els pizzicati del quartet. És Sylvia. Amyntas defalleix de plaer, però troba forces per prendre part en la dansa general, a la que dóna fi un divertimento en el que l'oboè fa dansar als esclaus etíops i en el que Sylvia, perseguida per Amyntas i pel solo de violí valsa amorosament. Orió al qual ningú esperava, irromp bruscament, Sylvia es refugia en el temple de Diana mentre retruny el tro. La fletxa de Diana deixa sense vida Orió. Llavors Sylvia, sostinguda per una melodia suplicant demana la benedicció de la Dehesa i la gràcia d’estimar a Amyntas.

Diana es mostra irreductible. Però Eros té bona memòria: i amb la llum d'un llampec fa que aparegui en el cel la imatge de Diana lliscant furtivament en els somnis d'Endimió. Visió acompanyada d'una esllanguida melodia que deixa confosa a Diana. Ja no pot imposar moderació als enamorats. Eros triomfant, li ofereix el braç i desapareix amb ella cap al cel.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sylvia (ballet) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Claude Baigneres, Ediciones AVE Col·lecció Mozart, pàgs. 39-45 núm. de registre 1605-65 Dipòsit Legal B. 13-115-165