Avel·lí Artís-Gener

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Tísner)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAvel·lí Artís i Gener Creu de Sant Jordi 1984
Tísner.JPG
Tísner
Dades biogràfiques
Naixement Avel·lí Artís i Gener
28 de maig de 1912
Barcelona
Mort 7 de maig de 2000(2000-05-07) (als 87 anys)
Barcelona
Sepultura incinerat[cal citació]
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació Periodista, escriptor, traductor i escenògraf
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 28 de maig de 19127 de maig de 2000) fou un periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, director artístic de publicitat i corrector català. Utilitzava el pseudònim Tísner, o bé els dos cognoms units, Artís-Gener.

Era fill d'Avel·lí Artís i Balaguer i cosí del també periodista Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio).

Els inicis professionals[modifica | modifica el codi]

Avel·lí Artís-Gener s'inicia en el món del periodisme el 1928, a l'edat de 16 anys. Realitza caricatures i les passa per sota la porta de la redacció del setmanari Papitu, que les comença a publicar. Un any més tard, segueix el mateix procediment amb els seus primers escrits, al periòdic Mirador. El 1931 es consolida com a ninotaire al setmanari El Be Negre, referent satíric de l'època. El 1932 col·labora regularment al Diario Mercantil i, durant la Segona República, ho fa a l'Opinió, La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passa a ser director del setmanari humorístic L'Esquella de la Torratxa.

La Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Just després de l'inici de la Guerra Civil, fuig a París, amenaçat de mort per la FAI. De seguida, però, s'adona que ha de tornar i s'allista voluntari a l'exèrcit republicà, del qual arriba a ser tinent coronel. Entre el 1936 i el 1939 dirigeix les publicacions destinades als combatents Meridià, Amic i Vèncer.

Artís-Gener passa tota la guerra enquadrat a la 60a Divisió de l'Exèrcit de la República, lluitant al front d'Aragó i al front de l'Ebre, destinat al Servei Cartogràfic de l'Exèrcit Popular, on fa, amb un equip de dibuixants, els mapes militars de què anava mancat l'exèrcit popular.

En passar a França i abans de l'exili, s'estarà al camp de concentració del Coll d'Ares.

L'exili mexicà[modifica | modifica el codi]

En acabar la guerra, s'exilia a Mèxic, on passarà 25 anys. És ben conegut en els ambients catalans exiliats a Mèxic que s'identifica i s'adapta profundament a la realitat mexicana, sense deixar de ser, alhora, un nacionalista català. És en aquesta època en què s'enamora de la cultura precolombina, fruit de la qual en sortirà el seu llibre més reconegut, Paraules d'Opòton el vell. A Mèxic va treballar a la ràdio i a la televisió com a escenògraf, per a la qual va fer més de 26.000 decorats.[1] També va poder viure de la pintura. Abans d'escriure en espanyol en algun mitjà de comunicació mexicà, prefereix deixar d'escriure i realitzar altres tasques: correcció, direcció artística de publicitat... Només col·labora com a ninotaire a les publicacions Full Català (inicis dels 40), Quaderns de l'Exili, Revista de Refugiats d'Amèrica, Lletres, Pont Blau i Tele-revista (entre 1943 i 47), La Nostra Revista (1946-1954). El 1955 crea La Nova Revista (1955-1958), hereva de l'anterior, fundada pel seu pare.

El retorn a Catalunya[modifica | modifica el codi]

El 1965 torna a Catalunya i arriba a Barcelona amb la seva dona i els tres fills més petits el 31 de desembre. Inicialment, no li concedeixen el carnet de periodista, però gràcies a coneixences personals aconsegueix començar a publicar al diari El Correo Catalán i, fruit de la intercessió del seu cosí Sempronio, director de Tele/eXpres, passa a ser sots-director del setmanari en català Tele/Estel. En aquesta època comença a entrar en contacte amb les noves generacions d'escriptors catalans.

En 1970 va traduir al català l'obra de Gabriel García Márquez Cent anys de solitud. Durant aquesta dècada participa en la revifalla del PEN Català i en la creació, l'any 1977, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual va ser president.

Acabat el franquisme, col·labora com a articulista i ninotaire en multitud de mitjans: Avui, El Periódico, Catalunya Informació, L'Avenç, Serra d'Or, Canigó, Cultura, El Triangle, El Món, Presència, Espais mediterranis, entre d'altres. Entre el 1984 i el 1990 realitza els mots encreuats de La Vanguardia. A principis dels 90 passa a realitzar aquesta tasca al diari El País i col·labora en un programa d'entreteniment a TV3.

El 1982, fruit de les seves conviccions catalanistes, d'esquerres, antimilitaristes i compromeses amb el país, es presenta com a candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions generals espanyoles de 1982, sense arribar a ser escollit. L'any 1993 s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, conjuntament amb altres companys de Nacionalistes d'Esquerra, com Jordi Carbonell.

El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica Serra d'Or de biografies i memòries pel primer volum de "Viure i veure". Participa en la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i n'és el president entre 1990 i 1994. El 1997 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Avel·lí Artís-Gener mor a Barcelona el 7 de maig de l'any 2000 després de patir un infart de miocardi. L'any 1993 havia fet donació a la Biblioteca de Catalunya de la seva biblioteca personal i de part de la correspondència rebuda.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Obres d'Artís-Gener[modifica | modifica el codi]

  • 556 Brigada Mixta (1945)
  • Les dues funcions del circ (1966)
  • Guia inútil de Barcelona
  • Paraules d'Opòton el Vell (1968)
  • Prohibida l'evasió (Premi Prudenci Bertrana 1969)
  • Al cap de vint-i-sis anys
  • L'Enquesta del Canal 4 (Premi Sant Jordi 1972)
  • El pla de la calma (1974)
  • Història en historieta de Catalunya
  • Les nostres coses
  • Festes populars a Catalunya
  • Lluminosa, acolorida Barceloneta
  • Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981)
  • Els gossos d'Acteó (1983)
  • L'invent més gran del segle vint (1984)
  • L'arriscada expedició dels pitecàntrops del Montgrony (1985)
  • Trenquem-nos una mica la closca? (1985)
  • El boà taronja (1986)
  • Viure i veure (memòries en quatre volums: 1989, 1990, 1991 i 1996)
  • Vicenç Riera Llorca: fent memòria.
  • Els mots encreuats de Tísner.
  • Ciris trencats (La Campana, 1997)
  • Més ciris trencats (La Campana, 1998)

Traduccions al català fetes per Artís-Gener[modifica | modifica el codi]

Bibliografia sobre Artís-Gener[modifica | modifica el codi]

  • Febrés, Xavier. Avel·lí Artís Gener / Maria Antonia Oliver: Diàlegs a Barcelona. Laia, 1984. 
  • Romaguera i Ramió, Jacint. Tísner l'escenògraf : teatre, cinema, televisió, publicitat. Pòrtic, 1995. ISBN 8473069153. 
  • Solà i Dachs, Lluís. Kalders i Tísner. Dibuixos de Guerra. La Campana, 1991. ISBN 84-86491-50-9. 
  • Escamilla, David; Finestres, Jordi. L'univers Tísner 1912-200: gairebé un segle. Angle, 2001. ISBN 8488811659. 
  • Mas i Sañé, Sílvia. Les Novel·les d'exili d'Avel·lí Artís-Gener. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. ISBN 9788498830545. 
  • Capdevila, Jaume. L'Humor Gràfic de Tísner. Pagés, 2009. ISBN 9788497797207. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]